romanticisme? no, gràcies

Ara mateix no estic segura d'estar preparada per llegir poemes romàntics. Hòstia, avui és un d'aquells dies en que qualsevol cosa semblant als núvols de sucre em fa vomitar. Senyors, avui estem destructius, oi tant, i vès quina novetat, torna a ser dissabte. Què els passa als dissabtes a la nit? Doncs que el meravellós món de Hollywood ens ha ensenyat que és una bona nit per passar en parella en plan romàntic. I què passa quan no hi ha plan? Doncs que la població es frustra, i o bé plora en secret i acaba miran el gran prix del verano o la seva versió moderna que ja no sé com va el tema, o bé es posa en plan destructiu i escriu al blog estupideses diverses.

I per què tot aquest atac i aquesta mania als poemes romàntics? Doncs perquè és l'estiu i la gent està estúpida. I com ho he descobert? Doncs en el meravellós món del fotolog. M'explicaré:

Fa una estona, avorrida de la programació televisiva que no conec -perquè no hi estic avesada a tenir tele jo, vès i perquè, posats a ser sincers, quan feien el gran prix em divertia més-, m'he posat a vaguejar d'un fotolog a l'altre. I heus aquí les perles que m'he trobat:

-[Porque la manera en la que nos besamos es mejor que cualquier droga.]

Anem a analitzar la frase siusplau.
No és el més nyonyo que he sentit a la vida, tot s'ha de dir. Podem prendre'n a més, el missatge positiu que la noia en qüestió no pensa drogar-se i podria remetre'ns al tòpic hippie de "fes l'amor i no la guerra". Per altra banda però, podria significar també que la noia ja ha consumit drogues prèviament i que per tant, té prou coneixement per comparar. Però vist des d'un altre punt de vista, la frase té un últim sentit positiu, que és la igualtat; no parla en cap moment que la seva parella la besi a ella ni ella a la seva parella, sinó que tots dos ho fan tot. Que maco. Seria preciós si avui no em fes venir basques qualsevol cosa de color de rosa.


En fi. Després de l'anàlisi d'una meravellosa perla cibernètica com aquesta, he pres la ferma decisió de sortir de festa i emborratxar-me, que fa masa temps que no ho faig, què coi.


I m'acomiado sense petons ni abraçades que no tinc ganes d'embafar a ningú.

escriure.... o no

no tinc temps per escriure. no en tinc. i com que no tinc temps, no hauria d'escriure, però no tenir temps per escriure em fa tenir més ganes d'escriure. de fet, no hauria d'estar escrivint, però si no estigués escrivint em moriria de les ganes que tinc d'escriure, i per això escric.


i ara què?

confiar

Aquell dia va decidir que deixaria de tenir por. Perquè ja n'hi havia prou de patir per coses que encara no havien passat i que de fet no sabia si arribarien a passar. Havia d'aprendre a confiar en ella mateixa, a deixar-se anar i a no mirar al present amb un ull al passat. Sempre ho havia fet això; es comparava amb situacions passades i acabava per cometre errors diferents només tractant de no repetir vells patrons. Però s'equivocava igual i ho odiava. Aquella vegada s'havia acabat, n'estava convençuda.
Li va agafar la mà i va deixar-se caure enrere. Barcelona al seu darrere, amb el cos per fora de la barana i la ciutat de cap per avall, sabia que no la deixaria anar. Va tancar els ulls i va respirar fons un parell de vegades. Va obrir-los i va sentir com se li acompassava el cor. Havia confiat en algú i no havia caigut. Va redreçar-se i va tancar els ulls. Quan els va obrir, va reconèixer davant seu les fonts de Montjuïc. I res més. Es va trobar sola altra vegada i va somriure. Perquè va entendre que no feia falta dir res, que sabia que necessitava estar sola.

I el millor de tot, era saber que l'endemà al matí el trobaria al seu costat del llit.

Alumna frustrada busca professor que no es jubili

Heus aquí que una vegada una futura estudiant de fililogia es va deprimir. La futura estudiant de filologia odiava la llengua i la lingüística -i us preguntareu, i per què volia fer filologia doncs? ah, és clar, per la literatura- doncs això, odiava la llengua amb una excepció: la semàntica. Ella volia fer classe amb el Sr Tuson. I doncs, quina va ser la seva decepció quan va descobrir, quinze dies abans de fer la matrícula a la facultat i només amb un professor clar amb qui volia anar a classe quan es va trobar que el Sr Tuson es jubilava el 30 de setembre, pocs dies després de començar el curs. Amb la desil·lusió que això suposa, però, la seva alumna frustrada va seguir llegint els seus llibres, devorant els que trobava per casa i esperant per comprar l'últim que havia escrit el venerable mestre que mai tindria. L'únic consol de la pobra alumna va ser pensar que, tot i jubilar-se com a professor, el Sr Tuson segur que no deixaria d'escriure.

COM ES LLEGEIX UN LLIBRE

Primerament és necessari un ambient agradable, la llum correcta i un lloc còmode per seure.
No podem oblidar les ganes de viatjar a un món on mai hem estat i d’ on mai deixarem de ser, així com tampoc la set de saber i la gana de lletra.
Un cop passada aquesta fase, podem prosseguir a obrir el llibre carregats d’il·lusió però sense expectatives prèvies. Cal tenir en compte les recomanacions rebudes, però mai obligar-nos a obrir el llibre només perquè l’ha escrit l’escriptor “X” o “Y”.
Ja convençuts de llegir allò que tenim entre les mans, procedirem a llegir la primera frase, assaborint-ne totes les lletres com si fossin un gelat de xocolata, suau, i esclafant-les al paladar per notar-ne l’essència.
Després de la primera frase vindrà la segona, i després la tercera, llegides lentament. Arribant a la quarta accelerarem el procés per començar a ficar-nos dins el llibre, al més pur estil de tren de fira, que tot i semblar impossible accelera fins a marejar-nos.
Arribats al final de la primera pàgina, respirar fons i compassar el cor, prendre impuls, humitejar la punta del dit índex i passar la pàgina. És important tancar els ulls abans de seguir amb la segona pàgina, perquè és perillós encegar-nos amb la llum de la història. Llegir la segona pàgina amb ganes, buscant recuperar aquell gust de xocolata de la primera frase però trobant el sabor amarg del cacau a la punta de la llengua perquè ja hem deixat una pàgina enrere. La segona pàgina lliscarà com uns patins sobre el gel, marcant la història a la nostra memòria amb la fulla esmolada de la imaginació. En cas de relliscada, mosca collonera o veí emprenyador, és recomanable retrocedir al principi de la frase per no desencaminar-nos de la ruta del llibre. Després d’aquest fluir i de conèixer la primera interrupció, llegir el capítol tranquil·lament, fins arribar al final del mateix. Arribats a aquest punt, fer una primera valoració del llibre: és allò que ens esperàvem? És avorrit? És tan insofrible com els comentaris de Losantos? Ens agrada com està enfocat? Si hem respost que no a la penúltima pregunta ja podem seguir endavant.
!!! abans de continuar, buscar al nostre voltant quelcom per utilitzar de punt de llibre: tiquets de compra, retalls de diari, punts de llibre pròpiament dits – són escassos, però hi ha una sèrie d’exemplars protegits del perill d’ extinció-... Una recomanació: són molt aprofitables els negatius de fotos antigues, i a més guanyen valor amb els anys, però s’ha de vigilar si el llibre no és de propietat o bé si es deixa posteriorment – no fóra recomanable ensenyar intimitats -.
Per contra, queda totalment prohibit plegar la punta de la pàgina, tenen tendència a podrir-se i la pàgina cau més depressa en cas de desenquadernació.

Passat el primer capítol, tornarem a endinsar-nos en la història a velocitat vertiginosa, tirant-nos de cap dins el llibre. Sense saber de quina manera ni per quin motiu exactament, la història ens absorbirà fins a fer-nos perdre la noció del temps. Viatjarem amb els seus personatges, viurem noves experiències, ens emocionarem, riurem, ens indignarem o bé ens atemorirem amb allò que ens expliquin els fulls escrits. A causa d’això, és probable un cert descontrol. És recomanable parar cada quatre o cinc capítols i recordar-nos que tenim una sèrie de necessitats fisiològiques que pot ser que ens reclamin, que tenim família i amics a qui no es pot oblidar i que la llum decreix a mesura que passa el dia, així que caldrà encendre algun llum passada mitja tarda.

Capítol a capítol, ja acostumats a la manera d’escriure de l’autor “X” o “Y”, familiaritzats amb els personatges i convençuts que fem alguna cosa de profit, tornarem a reviure per uns instants el sabor de xocolata del qual parlàvem abans. De cop, ens adonarem que ja ens queda menys de la meitat del llibre per a llegir i que, tot i que no ho pensàvem al principi, no volem que s’acabi.
En aquest cas, és recomanable agafar el llibre en una mà i amb l’altra i certa precaució cercar en algun lloc alguna cosa dolça, introduir-la sota la llengua i esperar que s’endugui la pena estómac avall.
Després d’aquest moment,passarem a una fase de lectura pseudo-relaxada, és a dir, d’aquella amb moments de frenetisme absolut i gairebé histèric i moments d’obligar-nos a la moderació per no embriagar-nos de lectura, de lletres, d’història i de sensació.
I quan creurem que hem aconseguit moderar-nos, arribarem al punt culminant de la història; aquell que ens farà plorar, riure, emocionar-nos, tremolar.... aquell moment que ens farà vibrar. Si els tremolors són molt extrems o els ulls se’ns neguen de llàgrimes, cal recordar que el llibre no s’esborrarà sol, sinó que es queda, és a dir que es pot esperar un segon que ens assequem les llàgrimes o se’ns passi l’atac de riure si convé.
En cas d’haver seguir les instruccions fins a arribar a aquest moment, actualment el llibre ja ha de pesar més per la banda esquerra que per la dreta, que de fet, podria tancar-se en qualsevol moment. És recomanable tornar a respirar fons i gaudir de les darreres pàgines.
Perquè en les darreres pàgines viurem amb els personatges de costat, sentirem les seves emocions com mai i esperarem un final asseguts prop seu, observant. Fins arribar al moment de girar la pàgina i veure que no hi ha més, que el llibre s’acaba al següent paràgraf i acostar-nos perillosament a les darreres línies, la darrera paraula...
I el blanc






Després de la reflexió pertinent, arribarem a un estat de relaxació del qual ens costarà de sortir. Però haurem gaudit d’un dels plaers de la vida gràcies als quals podem seguir vivint.

el nostre barri...

perquè de vegades, passejo per aquest barri i em plantejo com seria si el pla cerdà hagués tirat endavant.

és en moments com aquests quan m'alegro que em passin coses com la que em va passar ahir.

ahir a la tarda caminava per caminar pel barri, sense pressa. i de cop, vaig descobir un passatge molt petit, dels pocs que es van respectar quan es van carregar el pla cerdà. i hi vaig entrar i allò era un món diferent.
al carrer, un grup de nois jugaven a cartes asseguts a terra, i penjada en una paret hi havia la programació de la seva pròpia festa major. amb tanta sorpresa i tant bon ambient no em va estranyar gens que un home gran em convidés a entrar al local de l'associació de veins i em donés una bona colla de programes per repartir.

em sembla que aniré a aquesta festa major tot i que tenim concert de the rumbaos. perquè és una de les poques coses de barri que queden al barri i les hem de cuidar.

del desconcert...

Hi ha coses que et desconcerten, i punt. I que alguna cosa em desconcerti no m’agrada. És que em sembla que hi ha dies que no dec entendre les coses. A veure, si em diuen que no, que ja em trucaràn, jo esperaré la trucada. No serà lògic que se m’enfadin perquè no he trucat, oi?
Si et dic que no passa res, que tenia ganes de veure’t, tu t’ho creuràs, oi? Per què m’hauries d’enganyar?
Però què passa quan no… no ho veus clar?
Quan en aquell ulls no hi ha el que hi havia?
Quan de cop, ja no són ni tan clars, ni tan blaus…
De cop, te n’adones que no és desconcert.
És desengany
I fa mal, senyors, però és el que hi ha.

rutina musical

Avui és un dilluns d'aquells que tenen gust de diumenge. I això, a mi, em suposa un problema. m'explicaré. eEs diumenges, són per a una servidora, el dia musical per excelència. Em llevo sense res a fer, i només amb una cita a l'agenda: l'assaig del grup al vespre. Per tant, dedico la resta del dia a la música, a buscar lletres noves per al grup, a repassar noves melodies, a repassar les antigues, a parlar amb els companys del grup a estones i a escoltar música en general.
Però ahir era diumenge i no va ser un dia normal. Per tant, quan me n'anava a dormir i pensava que encara tenia un altre dia de festa i que a més, no tindria assaig, em vaig adonar de que no sabria acabar bé la setmana.
Per sort, no sóc l'única que necessita els diumenges musicals per acabar bé la setmana. I avui, m'he passat el matí escoltant música, i la tarda assajant. A casa i amb una sola guitarra, però assajant.

i m'he adonat de com n'és d'important la rutina musical dels diumenges.

plenitud és..

Intentáré descriure la sensació de plenitud. No aquella plenitud absoluta i vital entesa a nivell filosòfic i suposadament buscada pels humans: no. Senzillament la plenitud vital, aquell moment de tancar els ulls i dir, eh, podria morir-me ara mateix i ho faria amb un somriure enorme als llavis. Doncs és senzillament això, la certesa que aquest moment, passi el que passi, no se'l pot carregar ningú, així que senyors, no ho intentin perquè avui no hi haurà manera d'amargar-me el dia.
El millor de tot, però, és el per què d'aquests moments de plenitud vital. Per exemple, a tots ens ve al cap la idea meravellosa de llevar-nos sentint olor de cafè, de la primera mossegada a les torrades o d'un tros de xocolata fonent-se a la llengua. O el gust d'un petó robat -o bé aconseguit amb penes i treballs, que aquests sempre tenen un gust millor- o la consecució d'una llarga sèrie de petons que acabin millor que millor. Aquestes sensacions són les que, realment, fan sentir que la vida té un sol sentit. I si la vida és dura menjant verdura, jo els juro, senyors, que per un grapadet de lacasitos resistiré les bledes i tot.





Dixit (ale, i que consti que no he begut ni fumat res - i això no sé si és millor o és pitjor-.)

focalitzar erròniament.

sóc plenament conscient del meu error
però això no vol dir que tingui la intenció de corregir-lo mentre pugui controlar-lo.

Començo un post d'aquells per no dir res: no tinc res important a dir, és dimecres i són tres quarts de dotze de la nit. De fet, hauria de ser dins el llit, que demà no m'aguantaré, però tenia ganes d'escriure. No sé què, però en tenia ganes, i amb això de vegades n'hi ha prou.
M'agradaria escriure i pensar a la mateixa velocitat i que, alhora, si algú ho llegeix ho fes a la mateixa velocitat que jo, perquè ara com ara, llegiria molt i molt lentament.... més que res, perquè com que no tinc res a escriure, escric més depressa del que penso, i per això escric, que sinó no ho faria.
És en aquests moments d'escriptura semi-automàtica quan tendeixo a escriure frases que després rellegiré sense recordar, iaixò ésel que em fa més gràcia: sóc capaç de rellegir un text meu quan escric en aquest estat i pensar que això no ho he fet jo.
M'encanta alienar-me de mi mateixa i veure'm des de fora. Certament és perillós, però què hi farem. S'ha de fer de tant en tant.

En fi, espero no ecandalitzar-me per l'estupidesa quan torni a llegir això.

bona nit.

no entenc..

és un excés de confiança, la meva, o és que tu realment no m'has vist mai com jo a tu? és que a tu compartir les hores no t'afecta o és que realment, ets com sembles a primera vista? només m'has enganyat a mi, o és la resta que viu enganyada? vas a la teva, o és que amb tant de temps que teniem em va semblar que podríem compartir? què fas?





em decep tan no entendre i prendre'm les coses d'una manera que no voldria...

ara no em cremo. he dit

potser és veritat que realment m'he tornat immune al foc.
ahir ala tarda, a casa la laura fumavem amb catximba i se'm va bolcar al damunt de la taula. abans que caigués, però, vaig aconseguir caçar-la i quan la vaig haver posar a lloc, vaig agafar el carbonet amb els dits i el vaig posar al seu lloc. i fins que no em van dir que em cremava, no vaig retirar els dits.

va ser una tarda profitosa,vaig fumar, vaig passar fred, després calor i després fred altra vegada i em vaig adonar que, realment, les coses te les compliques tu solet. que aquesta vida és massa simple i que fins ara la volia veure amb una trascendència que, potser sí que té, però que no és aplicable a l'hora de triar el color de la roba interior.



en fi, que ara quehe decidit no cremar-me, he decidit que tampoc ho penso fer anímicament. així que no m'estressin, senyors....


(verge santa, això durarà deu minuts)

conspiració

avui és un d'aquells dies en que fotria l'ordinador escales avall i a mi al darrera per inútil total. He entrat a casa amb el ferm propòsit d'acabar les dues fitxes d'història de l'art que em tocava fer avui i d'escriure alguna cosa amb una mica de contingut per a la cançó que he de tenir acabada per demà. mentre feia les fitxes d'història de l'art, tot eren idees i era incapaç de concentrar-me, fins que m'he plantat, m'he posat el xip analític i he analitzat les dues fitxes que em tocaven.
Qan he acabat, he agafat el meu bloc en blanc i el bolígraf negre, el d'escriure cançons. i he sigut totalment incapaç d'escriure una sola frase que tingués sentit,i encara menys que quadrés minimament amb la música.

ara, quan m'he posat a escriure m'he recordatdel meravellós conte del gran mestre Monzó "...olivetti moulinex chaffeautou et mauri" on el protagonista no prenia notes de les seves idees i on, probablement si el conte hagués seguit, hauria acabat amb un suicidi sagnant dels que li agraden al mestre.


i no vull acabar d'aquesta manera.



així que em vaig a vestir de persona i me'n vaig de festa a veure si amb un parell de cerveses a sobre em canvia la perspectiva pessimista de la meva capacitat d'escriure.

maniàtics

no és que sigui una manàtica o una histèrica. només és que té un ordre per a les coses i no suporta que les coses no surtin com a ella li agrada. a qui li importa que no el deixin seure al lloc que li agrada al metro? a ella sí. a qui li importa no poder dir una paraula darrere l'altra sense encadenar-ne l'última i la primera lletra? a ella li agrada. i si no ho pot fer, es posa molt nerviosa.
no importa si és una maniàtica o una histèrica, a ell li agrada. ell no suporta creuar el carrer sense trepitjar les línies blanques, ni menjar-se les pipes si no són de dos en dos.
potser és per això que li agrada.

llàstima que ella no suporti quedar en dies senars, i ell només pugui quedar en dies parells. no tindran manera de conèixer-se mai.

per la Laura

Sortia del llit i posava els peus a terra l’un darrera de l’altre mentre l’envaïa una seguretat: aquell dia podia ser un gran dia. Amb l’escalfor del cos havia oblidat el fred de l’ hivern que ara li entrava pels peus amb les rajoles fredes. Allò era l’únic que podia aixafar-li el dia i les sabatilles davant dels peus van donar-li una de les solucions més simples: acceptar l’ajuda més evident. Se n’anava a la cuina i cercava el seu esmorzar quan se’l trobà fet damunt del marbre de la cuina: torrades amb melmelada i aquella olor de xocolata desfeta que sabia que gaudiria tan com el raig de sol que entrava per la finestra i li il·luminava el rostre, acariciant-la suaument. Amb el sol de cara va decidir pensar què era el que més desitjava en aquell moment, i quan va obrir els ulls, va veure la guitarra davant la porta del balcó, convidant-la a volar amb la melodia. Sense vestir-se i abrigada només amb una bata surt al balcó i es despulla l’ànima mentre canta amb els ulls mig closos mirant al sol, per agrair-li que no li trenqui la música. Quan se’n cansa, torna a la fredor de les rajoles i es troba la casa plena de llum i de coixins acolorits, i se sent transportada. A taula, el seu suc favorit i una pipa d’aigua de xocolata i menta. Mentre busca un encenedor, li apareixen al voltant aquells filòsofs amb qui prefereix discutir i se sent còmode. Discutirà fins que s’acabi el fum d’aquesta pipa que aquest cop no tindrà límit i aleshores, amb la posta de sol, tastarà aquest nou beuratge i es trobarà la barreja que no coneix on només reconeixerà una punta de grosella, mai massa dolça. Rebrà petons que entraran fent volar les cortines i fent olor de menta, i escoltarà aquella cançó que la farà sentir capaç de desafiar les muses. Sense saber-ho, els poetes l’espiaran i la utilitzaran per inspirar-se. Es dibuixarà les ombres, pintarà els somnis i fins i tot acolorirà aquells sentiments que no coneixia. Perquè aquest cop, no s’equivocava quan pensava que podia ser un gran dia, i tot l’art que duia dins havia sortit pels porus de la seva pell sense deixar-ne ni un bri d’essència per l’endemà, i el millor, és que se sentirà amb forces per gaudir encara més del que la vida li oferirà. I no serà fins aleshores que pensarà anar a mirar a sota el coixí on hi trobarà, com ja imaginava, mitja llimona.

la dona que no sabia què era una dona objecte

Ahir a la nit es ficava al llit amb una tristesa al cor que li costaria molt treure's del pit. Se sentia bruta, lletja i poca cosa. Feia un parell d'hores havia rebutjat una sortida amb un amic perquè havia quedat per sopar amb un grup de nois que feia poc que coneixia. I tornava a casa gelada, confusa, i amb la sensació d'haver-se equivocat sense saber què havia fet malament. No s'havia mostrat desagradable en cap moment, havia fet el que feia sempre, i en canvi, quan estaven tots junts havien fet broma d'allò prohibit per a ella. Només hi havia una cosa sagrada en la seva vida, i l'havien corromput. l'havien tractat d'una manera que l'havia deixat destrossada i amb una sensació de fred al cor que l'obligava a tapar-se fins les orelles.

Aquest matí s'ha llevat amb mala llet. Fins que no n'ha parlat obertament, no s'ha adonat de la magnitud del problema, i aleshores s'ha enrabiat del tot. L'han tractat com un objecte i no, ella no és d'aquestes. Al llarg del matí hi ha estat pensant i cada vegada ho ha vist més clar. No pensa perdonar a aquesta colla d'idiotes que la tractin d'aquesta manera. Ella és una dona de principis i això passa de taca d'oli.

Però quan ja s'ha decidit a engegar-ho tot i té el feminisme a flor de pell, li demanen disculpes i li prometen que la respectaràn i deixa el feminisme aparcat i se sent dir que total, no és tan important...

feminisme o feminitat?

Per què fins al moment de sentir-los dir aquelles barbaritats no s'havia ni plantejat que algú pugués tractar-la d'aquella manera? És que fins ara havia viscut envoltada d'homes excepcionalment respectuosos o bé és que aquests són una colla de brètols? És que els nois són com la resta d'homes i ella no havia obert mai els ulls?

Quins són, els de debò? Per què quan ella parla amb tots ells per separat no se'ls acudeix fer-li un comentari d'aquesta mena i ara en grup, tots semblen diferents? Per què per primera vegada s'ha sentit intimidada davant dels seus suposats amics?

Com són, els homes?

Ara recorda les frases de l'àvia quan li diu que, fet i fet no s'apropi mai prou als homes per deixar-se fer mal, ni se n'allunyi prou per sentir-ne les bestieses.

podries ser tu, aquesta podries ser tu..

gràcies

us trobo al meu costat després de tant de temps i em feu somriure de manera exagerada. em feia pànic perdre-us, però ara que sé que hi sou sóc tan feliç... de debò, no creia que us necessitaria tant i que ho sabrieu veure d'aquesta manera, però pas a pas, dia a dia me n'adono que sou al meu costat sempre que no ho demano... sempre que em veieu amb cara de no, no em passa res però em barallo amb qualsevol per una estupidesa.... gràcies per ser-hi i aguantar-me les rabietes....

i gràcies per la nit que us espera d'aguantar-me tonteries..... us estimo molt

i jo?

les teves pors
els teus mals
els teus plors.
em fan mal,
em fan por
em fan plor


alhora em fan riure

no sé si tant,
o tant poc
però sempre et tinc a tu
malgrat tot
sempre et tinc a tu.

però, on sóc jo?

peter pan

suposo que amb el temps, tot torna, tot es posa al seu lloc.

fa mesos que la meva vida canvia i sembla que torni enrere i alhora no deixi d'anar endavant. ahir, en ple atac d'hipnosi vaig recordar tot el que sentia cada any la primera vegada que pujava a tossa per setmana santa. no havia sentit mai tan endins la sorra mullada, i em va fer una mica de por, fins i tot. m'agrada recordar tot allò, però em fa por.....

tinc la sensació que no vull créixer i que no ho estic fent tot i que la vida m'empeny cap endavant... què em toca fer, ara?

potser només això, escriure perquè la resta llegeixi i potser entengui per què estic tan estranya....