la carta (una mica per a tu, gairebé tota meva)

T’escric des d’una habitació on el silenci és tan absolut com ho permeten els meus sanglots. No puc deixar de plorar, si intentaré fer-ho. Ara no aconseguiria dominar les meves emocions ni ho pretenc. He descobert en mi mateixa una cosa que feia temps que tenia oblidada. Tinc pànic i tinc por. I tinc ràbia. I molta pena. Sento una pena que em surt de dins de l’ànima. No és llàstima per res ni per ningú, és alguna cosa que em trenca per dintre, que m’esgarrapa les entranyes i em fa mal des de tot arreu on l’agafi. Em fa mal perquè sabia que hi era i que l’havia amagat durant tot aquest temps. I tinc por. Por de mi mateixa, dels meus sentiments, sobretot. Por d’haver plorat tant, i alhora d’haver trigat tant a fer-ho. Necessitava plorar i una història com aquesta era just el que buscava o just el que m’ha trobat. I ara tinc por. Por de no tornar-me a trobar. Por de que m’afecti massa, i alhora, por de que no m’afecti prou. Aquesta dona i jo teníem la mateixa passió, però jo l’he poguda aprofitar i ella no... en tan sols cent set passos va perdre la vida i tot el món va caure perquè amb ella queia l’esperança. I em sembla que mai havia estimat tant a un personatge com el de Selma. Però no és perquè es faci estimar especialment per com és, sinó perquè m’hi veig. Ella és i fa coses que jo sé que voldria fer, i que tinc por de fer. Selma és el que jo no faig, i el que vull que no sigui el meu jo. És aquella jo de qui tinc més por. Però alhora m’encanta.
Però potser ara tot està massa en calent com per a pensar-hi realment, però necessitava explicar-te com em sento, perquè demà, quan em vegis amb els ulls vermells i plorosos que cada vegada es calmen més, que ja han aconseguit dominar els sanglots, ho entenguis. Que entenguis demà perquè t’abraço tan i tan fort, perquè podré posar-me a plorar en qualsevol moment sense motiu aparent.
Pensa que optser és llavors quan la meva Selma hauria volgut sortir, i calla i torna al seu lloc, amagada al fons de la meva ànima. Al lloc on ara em pessigava i m’esgarrapava, del lloc on volia escapar ara i del lloc d’on ha sortit ara que estic sola.

Perquè fins avui, jo tampoc la coneixia, la Selma. Però ara ja sé que hi és, i volia que fossis tu el primer a saber que hi era. Ara que ja ens coneixes a totes dues, ens seguiràs estimant?



La ventafocs adormida

T'Ztm

confiança

passa de vegades que, de cop, un fet molt petit desencadena que puguem confiar en una persona. de vegades és, tan sols, un gent, o potser una mirada. d'altres són unes quantes paraules. i potser també grans discrusos, però em sembla que aquestes vegades són les menys normals. les més corrents són aquelles que ningú no s'adona que han passat, petites coses que fan que ens miren d'una altra manera a gent a qui sempre hem tingut al nostre costat.

passa de vegades que, de cop, mires a algú i sents que necessita parlar amb tu. saps que aquella nit, o aquell matí o aquella conversa que seguirà, canviarà les coses. saps perfectament que tu i aquella persona, des d'aquell creuament de mirades, des d'aquella carícia amistosa, ja teniu un vincle especial i diferent que amb la resta. i que per molt que les coses canviïn, res no us podrà treure o tallar aquest fil. de vegades el fil queda tan sols en això: en un fil. d'altres, creix, s'eixampla i ja no és un fil, sinó que acaba per ser una corda. una corda de la qual podràs estirar per a arribar a aquella persona, que saps que des d'aquell moment confiarà en tu.

passa de vegades que, de cop, penses en aquella persona i tot ha canviat. saps que si ella confia en tu, tu podràs confiar en ella, perquè això és el que ella espera. i només cal que siguis tu, qui estiri de la corda aquesta vegada. però no saps si estirar la corda.

passa de vegades que et sents estúpid plantejan-te si confies en algú. passa quan, de cop, veus que aquella mirada, o aquell gest, són més petits cada cop, i que com més et vas coneixent, menys necessites per a entendre. i això et reconforta fins al punt de fer-te sentir bé només sabent que aquella persona és allà.

passa de vegades també, que veus a gent a qui creies tan i tan forta com s'enfonsa. gent de qui mai havies dubtat de la seva capacitat de confiar en elles mateixes, gent que sembla tan segura... que veus que no ho són. i llavors és quan has de fer aquell gest, aquella mirada o aquella pregunta que saps que els farà mal, però que després us unirà tan i tan... que ningú sabrà com dir-ho, ni com entendre a partir de les següents vegades per què us mireu així. i no esperes que ho entengui ningú. perquè si algú ho entén, potser es trencarà la corda.





aquesta és per a tots, perquè la nit del fum i les cançons dels 70 no se m'esborrarà mai.. i aquest només és un dels fils que hem creat, i encara en queden molts més. i perquè avui, he vist que si ens estimem, també podem parlar de les coses.

gràcies a tots per les cordes.

no vull / no puc

No vull haver de dir que no puc. no puc dir que no vull.
no vull haver de renunciar a res. no puc tenir més del que tinc ara
no vull haver de demanar tot el que necessito. no puc prescindir del que em cal
no vull deixar de veure't. no puc fer-te mal.
no vull enfadar-me. no puc contenir la ràbia.
no vull ser sarcàstica. no puc plorar.

no vull ser tan tràgica. no puc parar de riure.
no vull faltar enlloc. no vull deixar-vos sols.
no vull suplicar. no puc deixar d0anar-hi.
no vull haver de dir que no ho he intentat. no puc deixar de donar la tabarra.


no vull ser pesada. no puc deixar de dir que t'estimo.
no vull dir que t'he mentit. no puc deixar d'estimar-te.

la carta (tota per a tu, i una mica per a tots)

t'escric des d'una habitació on el silenci és tan absolut com ho permet la pluja. no hi tinc cap llum, aquí, ni tampoc la necessito. per què no podem tenir mai un dinar en pau, amb el meu pare? començem amb una discussió normal, i acabem amics, en paus... i de cop, quan ja m'he calmat em diu alguna cosa que sap que em farà saltar. sembla que tan sols ho fa per poder-me retreure despr-es tot el que faig malament. per poder-me castigar de la manera que sap que em fa més mal, sense fer massa res. senzilament, fent-me arribar tard. molt tard, de fet. ara ja no sé per què ho fa. abans ho feia perquè no anés a Jerc, però ara ja no té excusa. per molt que s'hi oposi, no podrà fer-hi res. ara es dedica a intentar que talli les relacions amb la gent d'allà, perquè suposo que creu que si no hi vaig, els meus amics em donareu l'esquena i em deixareu de banda. I de retruc, a mi se'm passaran les ganes de venir. però molt em temo que la porta molt clara si creu que renunciaré a vosaltres tan fàcilment. perquè mentre pugui, no renunciaré a les sàvies paraules de mestre Criquet, ni a les "bronques" del papa Bernat, ni tampoc a les explicacions del Billy, que n'hi ha per gravar-lo... no reninciaré al senyor Traver, ni tampoc a Lord Civit, ni a les grans intervencions de la meva nena, l'Ewok. no renunciaré als consells del Feliuet, ni a la meva bessona Ultra-violeta/Ultra-sónica....Ni renunciaré mai a estar amb tu. podria dir-te que no ho faré, per a putejar al meu pare. però no seria veritat. no ho faré perquè t'estimo. i perquè, encara que ja t'ho he dit, i escrit...amb tu puc ser hi mateixa i això m'omple de força. perquè ets meravellós, i m'encanta estar amb tu. perquè perdo la noció del temps, encara que sigui la ventafocs. perquè dissabte és El Dissabte i els dilluns em recorden Al Dilluns. perquè ets tu...perquè poesia som quan estem junts


Carlota

m'estic obsessionant?

si m'estic obsessionant m'ho heu de dir. no. no em digueu res. o millor si. o no... no ho sé. sóc feliç, sabeu? me'n sento orgullosa. buff... tinc la sensació que un eixam de papallones s'ha instal·lat al meu estòmac, pacíficament, aquesta vegada, però que desperten cada vegada que el veig i no vull fer-les fora. i l'estimo, sí l'estimo, i què passa? i no m'importa deixar-lo de veure unes hores, ni uns dies perquè sap que l'estimo i sé que m'estimo i ens estimem i estem junts i som el que volem ser.
perquè amb ell sóc jo mateixa. i m'encanta poder-ho ser. poder ser fràgil i alhora, tan divertida o tan irònica com puc. Poder ser, poder anar, poder dir, poder pensar.... i que res canviï. o que si canvia, no ens afecti negativament.
i volia dir-li que l'estimo a cau d'orella, però em fa pedre les paraules i em sento un xic ridícula dient-li el que ja sap...i llavors, només amb un petó li puc mostrar una mica com em sento. i el millor, voleu saber el millor? és que amb això ja ens entenem.
i no em digueu res, si m'estic obsessionant, perquè ara m'és igual si em torno boja d'amor perquè l'estimo a ell, i, sabeu? me'n sento orgullosa.



la teva ventafocs...

amor i odi

només escric per dir-te que t'estimo i recordar-m'ho a mi mateixa. per a recordar-me que no és tan sols un somni. per a poder-ho cridar als quatre vents, no tan sols que t'estimo, sinó que em fas completament feliç.

només escric per dir-te que t'odio i recordarm-m'ho a mi mateixa. per a recordar-me que això no és tan sols un malson. per a poder-ho cridar als quatre vents, no tan sols que t'odio, sinó que m'has amargat completament la vida.

només escric per a constatar que la vida és molt complicada. i que aquestes són les contradiccions de l'amor. potser tan sols fins que trobes a algú que no et faci mal. però, què és l'amor?

potser ni tan sols l'amor sap qui és....

blanc i negre.... amor i odi.

el senyor del rosselló, o Sensenom

vet aquí que una vegada, en un paratge llunyà ubicat prop dels castells occitans, hi habitava un bon home un xic tocat del bolet. o això deia la resta de gent que el coneixia. a ell mateix s'anomenava senyor, senyor del rosselló. no tenia nom, o no se li coneixia, i a més a més, vivia al bosc, dormia al ras i no anava ben vestit. tot i això, tenia molt d'encant. de fet, el tenia tot, l'encant. i a més a més, estava tocat del bolet. no estava bolet pel seu encant, ni era més encantador per ser un boig.
la història del senyor del rosselló, que sí que era senyor tot i que no se sabia si del rosselló o no, era una mica complicada. havia nascut feia poc, realment, era tan sols un jovencell de vint-i-pocs, i quan arribà a aquelles terres, passà completament desaparcebut. buscava al seu pare, o això deia. l'havien desterrat, o alguna cosa semblant.
el senyor del rosselló, o altrament anomenat sense nom, va contar-ho una vegada, i la història s'escampà fins a arribar a les meves mans.
Sensenom arribà al bosc, i dormí al ras. hi dormí sol, la primera nit. la primera albada veié, com per un caminet boscós una dama s'acostava. anava ben vestida, ben arreglada i amb les galtes vermelles plenes de gotetes fines, potser de suor, potser de rosada.
la veié i se n'enamorà, i ella d'ell feu el mateix. i així doncs, es veien i es miraven, s'acostaren i s'abraçàren, es besàren i visqueren junts mentre el sol pujava amunt i amunt infinitament fins al seu sostre. i ell li ho contà tot. el seu pare era un gran senyor, el senyor d'aquelles terres, i havia abandonat a la seva mare. Sensenom plorà, amb ella, i li digué que l'estimava, a la seva mare, i a ella també. només volia veure al seu pare per a venjar-se. i Pastorella, la donzella no li contà que aquell de qui parlava, era del seu pare. marxà quan es va fer fosc, i li digué al seu pare que es volia casar amb aquell home.
el Senyor le va veure i s'hi va reconèixer de jove. i va fer tancar a Pastorella, en una torre del castell. i Pastorella no sortí, i Sensenom embogí de tal manera, que feia tanta cara de boig que enamorava, i totes les dames es rendien als seus peus, i tots els senyors l'odiaven. i cantàren els uns i les altres la cançó de sense nom, que potser sense voler-ho, va enamorar a una germana de sang, i sobretot, d'ànima.

la nit... va ser...serà?

una nit
un moment
un record,
dolent
un gest
la conversa
tres secrets
dos companys
una mà
un regal
una cursa
un partit
un petó
una lliçó
els seus llavis
les seves mans
una carícia
bola de drac
mil petons
publicitat?
No marxis...
confusió
més mentides
M'estimes?



gràcies a tots per la gran nit... a tu especialment ^^

QUI ÉS PAU?

Pau demanava qui era, o què havia de fer. havia d'esperar que marxés Guerra, o intentar fer-se amic? o hi havia de lluitar? xiuxiuejava entre somnis, si em barallo amb Guerra, jugaré doncs al seu joc?Què he de fer, mare?
i la mare només es demanava perquè el seu fill petit no creixia encara que tothom intentés ajudar-lo.