Durant anys, vaig pensar que era una bruixa, i per això l'evitava sempre que podia.
La veïna del segon sempre m'ha intrigat bastant. Primer, per la seva aparença física. És tota blanca de pell, va perdent cabell i vesteix de forma molt i molt elegant, se la veu infnitament rica però no ho intenta mostrar. És una senyora rica de les d'abans, amb certa classe.
I també per la seva manera de moure's i de ser. Té un fill amb cara de ruc i el tracta com si fos un nen petit, i a la seva filla la té amb molta consideració. i amb el seu nét hi té una relació extranya.
Però el més curiós és que tot això ho he anat descobrint a través de converses d'ascensor, d'aquestes curtes i que semblen no aportar res i no servir per a conèixer a la gent. Doncs mireu el que he descobert d'aquesta dona.
I ara, ara fa un temps que ens trobem a l'escensor cada dia. fem uns horaris similars i quan entro a casa ja em ve a obrir. La veritat és que no em molesta, tot al contrari, després de tants anys de considerar-la una bruixa ara em sembla una velleta afable. Em fa gràcia trobar-la a l'ascensor cada dia.
sí, definitivament, em cau bé la veïna del segon.
dimarts, de febrer 28, 2006
dilluns, de febrer 27, 2006
parlem de diabetis?
La ràbia m'ha envaït. no podia deixar de mirar-la i cada vegada que la veia tenia més ganes de treure-li els ulls, amb una cullera, això sí. no sap de què parla, però no en té la culpa, pobreta. però això només ha funcionat els primers deu minuts. després de la primera frase amb mala llet no m'he pogut estar de contestar-li quelcom de mala gana. i s'ho tenia ben guanyat. i llacvors, tot i que mhavien avisat, no m'he sabut contenir. cada vegada que preguntava tenia una resposta preparada i m'he mossegat la llengua unes quantes vegades. em sap greu ser així a voltes, però no amb persones que no saben comportar-se.
i llavors li ho ha dit, i m'ha fet ràbia que el deixés malament. qui s'ha pensat que és aquesta tia per deixar a un company com a un estúpid? això no ho he pogut suportar. i la noia m'ho ha posat molt fàcil!
m'he limitat a contestar-li amablement el que em preguntava. i no, no em sap greu haver-la fet sentir malament ni haver-me guanyat una bona bronca després. s'ho mereixia, per incompetent.
com se li pot acudir dir que la diabetis i l'anèmia son transtorns alimentaris?
subnormal.....
i llavors li ho ha dit, i m'ha fet ràbia que el deixés malament. qui s'ha pensat que és aquesta tia per deixar a un company com a un estúpid? això no ho he pogut suportar. i la noia m'ho ha posat molt fàcil!
m'he limitat a contestar-li amablement el que em preguntava. i no, no em sap greu haver-la fet sentir malament ni haver-me guanyat una bona bronca després. s'ho mereixia, per incompetent.
com se li pot acudir dir que la diabetis i l'anèmia son transtorns alimentaris?
subnormal.....
diumenge, de febrer 26, 2006
telèfon.
el telèfon sona
em disparo
m'atabalo
contesto?
sí, potser
si?
hola
no, no m'esperava la teva trucada
menteixo
la desitjava
parlem
potser no prou
tinc ganes de veure't
però callo
per què no ho dius tu?
per fi.
quedem
ens veurem després
fins llavors
t'oblidaré
o això et prometo
com sempre,
per aquestes coses
menteixo.
em disparo
m'atabalo
contesto?
sí, potser
si?
hola
no, no m'esperava la teva trucada
menteixo
la desitjava
parlem
potser no prou
tinc ganes de veure't
però callo
per què no ho dius tu?
per fi.
quedem
ens veurem després
fins llavors
t'oblidaré
o això et prometo
com sempre,
per aquestes coses
menteixo.
serà difícil
serà difícil
tornar a confiar
tornar a somriure
igual
serà difícil
tornar a riure
tornar a veure'ns
igual
serà difícil
tornar a ser com abans
tornar a xerrar
igual
serà difícil
i no sé si vull
no sé si podré
o ja ens hem fet massa mal
serà difícil
que no t'enfadis
un cop llegit això
però tant és
som amigues
ho podràs entendre?
gràcies a qui era al meu costat quan ho he necessitat.
tornar a confiar
tornar a somriure
igual
serà difícil
tornar a riure
tornar a veure'ns
igual
serà difícil
tornar a ser com abans
tornar a xerrar
igual
serà difícil
i no sé si vull
no sé si podré
o ja ens hem fet massa mal
serà difícil
que no t'enfadis
un cop llegit això
però tant és
som amigues
ho podràs entendre?
gràcies a qui era al meu costat quan ho he necessitat.
divendres, de febrer 24, 2006
enyorava el mar
enyorava el mar i les ones, el seu so, la seva olor. la ciutat que l'acompanya, els seus problemes i el meu llit. enyorava estudiar, les classes, córrer pel carrer, veure a la mateixa gent, que m'entenguin. els pares, el monstre de la casa, la meva gateta preciosa, fins i tot els professors. enyorava treure les claus de casa cada dia.
enyoraré el riu, la fredor, la veu rogallosa, el "chiquilla, lo va a dejá de caé", la sal, el pa de plàstic, les enquestes, les pluges d'hora punta, les sessions de tortura a la nit i els massatges, jugar al saber y ganar, el "mi niña yo tengo familia en mataró", el xiprer, el fred al llevar-me, el secador de cabell, les apagades de llum i les trucadetes d'habitació a habitació. el pintamones, les nenes, els babys i tota la colla.
no enyoraré el mal que ens hem fet, no enyoraré els mals moments, no enyoraré res del que ha passat perquè mai hauria d'haver passat. no enyoraré aquests moments terribles que provoquen les situacions límit.
i sobretot enyorava el mar dels teus ulls, darling
enyoraré el riu, la fredor, la veu rogallosa, el "chiquilla, lo va a dejá de caé", la sal, el pa de plàstic, les enquestes, les pluges d'hora punta, les sessions de tortura a la nit i els massatges, jugar al saber y ganar, el "mi niña yo tengo familia en mataró", el xiprer, el fred al llevar-me, el secador de cabell, les apagades de llum i les trucadetes d'habitació a habitació. el pintamones, les nenes, els babys i tota la colla.
no enyoraré el mal que ens hem fet, no enyoraré els mals moments, no enyoraré res del que ha passat perquè mai hauria d'haver passat. no enyoraré aquests moments terribles que provoquen les situacions límit.
i sobretot enyorava el mar dels teus ulls, darling
dijous, de febrer 16, 2006
prefereixo imaginar
prefereixo imaginar-ne les històries, jo.
potser és que tinc ànima de bohèmia, que necessito creure en un art que mou el món. necessito creure també per què es mou la gent, i saber que es mouen per un motiu de força major que no són els diners... necessito creure que el món, en realitat, és bonic. la gent és feliç, té les seves penes però se'n sortirà. és per això que intento regalar somriures, encara que plori; és per això que memoritzo totes les seves cares, encara que després no els reconegui; és per això que quan els retrobo els segueixo.
no som amics, no som coneguts, de fet, ni s'han adonat de que hi sóc, però en realitat he viscut les seves vides en el meu cap, i els he imaginat feliços.
sé que quan sóc allà, no passarà res fora del normal. no descobriré res de nou, no inventaré gran cosa, però aquell és un espai de ningú. és meu, i és seu. i teu si tu vols. però no volen mai. per ells tan sols és un seient i un destí. però jo hi visc, ho visc i els visc perquè somio que allà pot passar qualsevol cosa, perquè és un espai de ningú. l'espai de ningú subterrani on no puc fer-me mal... i on algú va imaginar-me morint. però no. no moriré en l'espai de ningú. perquè a 'espai de ningú, sé que algun dia hi passarà alguna cosa bona.
potser encara crec en contes de fades, però prefereixo imaginar i sentir-me lliure al metro.
ja saps per què t'escric això, és tot el que no he sabut dir...
potser és que tinc ànima de bohèmia, que necessito creure en un art que mou el món. necessito creure també per què es mou la gent, i saber que es mouen per un motiu de força major que no són els diners... necessito creure que el món, en realitat, és bonic. la gent és feliç, té les seves penes però se'n sortirà. és per això que intento regalar somriures, encara que plori; és per això que memoritzo totes les seves cares, encara que després no els reconegui; és per això que quan els retrobo els segueixo.
no som amics, no som coneguts, de fet, ni s'han adonat de que hi sóc, però en realitat he viscut les seves vides en el meu cap, i els he imaginat feliços.
sé que quan sóc allà, no passarà res fora del normal. no descobriré res de nou, no inventaré gran cosa, però aquell és un espai de ningú. és meu, i és seu. i teu si tu vols. però no volen mai. per ells tan sols és un seient i un destí. però jo hi visc, ho visc i els visc perquè somio que allà pot passar qualsevol cosa, perquè és un espai de ningú. l'espai de ningú subterrani on no puc fer-me mal... i on algú va imaginar-me morint. però no. no moriré en l'espai de ningú. perquè a 'espai de ningú, sé que algun dia hi passarà alguna cosa bona.
potser encara crec en contes de fades, però prefereixo imaginar i sentir-me lliure al metro.
ja saps per què t'escric això, és tot el que no he sabut dir...
alguna cosa ha canviat i no sé què
per què tinc la sensació que avui tot em va gran?
per què tinc la sensació que res no va com toca?
per què tinc la sensació que m'he evuivocat i no sé per què?
i a tu, què t'he fet?
i a ell?
i a mi?
què m'he fet?
què em passa?
per què els canvis em maten?
per què no suporto la idea de marxar?
perquè vull plorar i no em cauen les llàgrimes?
per què no m'accepto tal com sóc?
per què avui m'he sentit més petita del que sóc?
per què.....?
què és, què em passa que em fa mal em toca el cor i em destrossa l'ànima?
tinc tots els ingredients per ser feliç, però és clar, aquest cop no sóc jo qui en fa la mescla.... i em sento petita, minúscula i ignorada... potser és el destí, potser sóc jo. només necessito ser a casa, a casa meva, perdre'm pels meus carrers,amagar-me rere els bancs, beure aigua de les seves fonts i alimentar-me de la seva llum. per què t'he de deixar, Barcelona? per què he de deixar tots aquells que hi ha amb tu? potser sí que no repetiré l'experiència, però tinc el cor lligat a una ciutat que em crida...
i avui tinc la sensació que tot és definitiu.
alguna cosa ha canviat i no sé què
per què tinc la sensació que res no va com toca?
per què tinc la sensació que m'he evuivocat i no sé per què?
i a tu, què t'he fet?
i a ell?
i a mi?
què m'he fet?
què em passa?
per què els canvis em maten?
per què no suporto la idea de marxar?
perquè vull plorar i no em cauen les llàgrimes?
per què no m'accepto tal com sóc?
per què avui m'he sentit més petita del que sóc?
per què.....?
què és, què em passa que em fa mal em toca el cor i em destrossa l'ànima?
tinc tots els ingredients per ser feliç, però és clar, aquest cop no sóc jo qui en fa la mescla.... i em sento petita, minúscula i ignorada... potser és el destí, potser sóc jo. només necessito ser a casa, a casa meva, perdre'm pels meus carrers,amagar-me rere els bancs, beure aigua de les seves fonts i alimentar-me de la seva llum. per què t'he de deixar, Barcelona? per què he de deixar tots aquells que hi ha amb tu? potser sí que no repetiré l'experiència, però tinc el cor lligat a una ciutat que em crida...
i avui tinc la sensació que tot és definitiu.
alguna cosa ha canviat i no sé què
dimecres, de febrer 15, 2006
les mans
les mans
t'agafen i t'estiren
et parlen
t'alliçonen
et conforten
et reconforten
et comprenen
t'acaronen
les mans
dels amics
només són mans
de companys
si les trobes
i no busques
i quan busques
no les trobes
les mans
n'hi ha, de mans
que trobes
però que busques
i que quan trobes
trobes tot.
les mans
les meves mans
les mans d'ànec
les mans de mà
les mans de mare
les mans d'àvia
les mans....
les seves mans?
i potser la mà no és res més que això, la mà, però.... l'adrià té mans d'ànec!!!!!
t'agafen i t'estiren
et parlen
t'alliçonen
et conforten
et reconforten
et comprenen
t'acaronen
les mans
dels amics
només són mans
de companys
si les trobes
i no busques
i quan busques
no les trobes
les mans
n'hi ha, de mans
que trobes
però que busques
i que quan trobes
trobes tot.
les mans
les meves mans
les mans d'ànec
les mans de mà
les mans de mare
les mans d'àvia
les mans....
les seves mans?
i potser la mà no és res més que això, la mà, però.... l'adrià té mans d'ànec!!!!!
dimarts, de febrer 14, 2006
posar-me vermella
em costa molt posar-me vermella, però ahir ho van aconseguir amb tan sols una paraula i avui hi han tornat, i dues vegades. avui a la classe, per una esbroncada, i després quan m'han demanat l'opinió. serà idiota la dona!
què vol que em sembli? meravellós, fantàstic!
però que calli i em deixi marxar.
us ho juro, sort que només em queden dues reunions de consell escolar. aquesta dona és inaguantable!
bé. un cop la ràbia ha passat, podem posar-nos vermells de vergonya.
ahir ho van aconseguir.
i ni tan sols amb una paraula.
de vegades no necessito més que una mirada per ser feliç, i de vegades només necessito que em mirin així per posar-me vermella. però és clar, no és fàcil...
què vol que em sembli? meravellós, fantàstic!
però que calli i em deixi marxar.
us ho juro, sort que només em queden dues reunions de consell escolar. aquesta dona és inaguantable!
bé. un cop la ràbia ha passat, podem posar-nos vermells de vergonya.
ahir ho van aconseguir.
i ni tan sols amb una paraula.
de vegades no necessito més que una mirada per ser feliç, i de vegades només necessito que em mirin així per posar-me vermella. però és clar, no és fàcil...
dilluns, de febrer 13, 2006
l'equilibrista
fa uns dies he recuperat un hàbit extrany que tinc des de ben petita. es tracta de fer d'euilibrista a peu pla. pot semblar una tonteria, però és més complicat del que sembla. has de seguir la línia de les rajoles sense passar-te ni una mica, amb els peus lleugerament oberts per mantenir l'equilibri, i a ser possible, amb el pont del peu, o en el seu defecte, de puntetes.
de petita m'agradava fer-ho, i ho feia quan m'avorria a casa, pel carrer, a l'escola... a ot arreu. ahir em vaig sorprendre fent d'equilibrista mentre parlava per telèfon, i de matinada, quan passejava per casa vaig tornar-hi.
de fet, m'agrda recuperar aquests costums... potser si torno a ser petita per fora creixo més per dintre....
no sé què passa per dins el meu cap però s'assembla a un núvol de sucre.
diumenge, de febrer 12, 2006
arròs? no, gràcies.
Avui he tingut un somni molt extrany. m'he llevat espantat i de mala llet. he somniat en una invasió molt complexa i ben estudiada, i el pitjor és que està ben fonamentada i que podria esdevenir-se.
Suposo que teniu en ment, i que recordeu la guerra del francès i la invasió que va patir el nostre estimadissim imperi espanyol durant el regnat de Carles IV, o de Ferran II (no ho recordo ben bé, feia capanes a classe per a anar a pegar als rojos, en els meus bons temps). doncs llavors els francesos van envaïr espanya posicionant-se dins del país amb el consentiment d'un maleït inútil que els va deixar entrar al nostre imperi sense pensar en les repercussions que això podia tenir.
Doncs he somniat el mateix. un bon dia, els xinesos es lleven amb ganes de dominar el món i au, el dominen. envaeixen el nostre estimat imperi espanyol i ens prenen la feina, treballen totes les hores del dia, ens embarguen les cases perquè no podem pagar-los i quan ja ens tenen lligats de peus i mans, ens obliguen a treballar cultivant immensos camps d'arròs.
Quan m'he llevat, he demanat a la meva dona què faria per dinar, i m'ha demanat si em venia de gust una paella. i evidentment, com a bon espanyol mascle ibèric, li he girat la cara per la seva insolència.
se sobreentén la ironia, oi?
gràcies. no posava en dubte la vostra inteligència, però és que no tinc ganes de tenir malentesos...
Suposo que teniu en ment, i que recordeu la guerra del francès i la invasió que va patir el nostre estimadissim imperi espanyol durant el regnat de Carles IV, o de Ferran II (no ho recordo ben bé, feia capanes a classe per a anar a pegar als rojos, en els meus bons temps). doncs llavors els francesos van envaïr espanya posicionant-se dins del país amb el consentiment d'un maleït inútil que els va deixar entrar al nostre imperi sense pensar en les repercussions que això podia tenir.
Doncs he somniat el mateix. un bon dia, els xinesos es lleven amb ganes de dominar el món i au, el dominen. envaeixen el nostre estimat imperi espanyol i ens prenen la feina, treballen totes les hores del dia, ens embarguen les cases perquè no podem pagar-los i quan ja ens tenen lligats de peus i mans, ens obliguen a treballar cultivant immensos camps d'arròs.
Quan m'he llevat, he demanat a la meva dona què faria per dinar, i m'ha demanat si em venia de gust una paella. i evidentment, com a bon espanyol mascle ibèric, li he girat la cara per la seva insolència.
se sobreentén la ironia, oi?
gràcies. no posava en dubte la vostra inteligència, però és que no tinc ganes de tenir malentesos...
divendres, de febrer 10, 2006
plor de mort
les llàgrimes començen a caure de forma descontrolada. plora i plora sense donar explicacions. parla d'un motorista, però tots s'espanten. no la coneixien així. plora de cap per avall i les llàgrimes cauen directament a terra. és una interpretació molt extranya. no és normal que plori, i menys així. avui tots han plorat, aquest era l'exercici. però no així.
tots ploraven amb sentiment i ella plora de l'ànima.
ella plora desconsolada i no els explica que realment l'ha perdut. ella parla del motorista de l'exercici, del suposat germà de la seva amiga, la seva parella oculta. però no. el Dani no existeix. però el seu motorista sí, i és mort. ella no explicarà mai que ha perdut ningú, i menys a aquesta gent. ells només la veuen alegre, bèstia i activa. res més.
ella plora, avui, i plora de cap per avall, i les llàgrimes cauen directament a terra. plora de l'ànima i ningú no ho entén. ella no necessita que l'entenguin. ella necessita reviure al motorista mort del seu record.
l'exercici s'acaba. no s'han entès. per error, ella parlava d'un personatge inexistent. es talla la sessió, i decideixen de tornar a començar amb una altra història el dia següent. però el motorista ha mort en el seu record, i ha mort per culpa seva.
aixeca la vista i té els ulls blancs, immaculats, els ulls tristos i humits, però purs. ulls de no haver plorat. ulls d'haver vessat l'ànima.
és...avui, ara, aquí. no m'entenc.
però potser l'he mort perquè m'he oblidat de separar els somnis de la realitat, i no sé viure de somnis.
tots ploraven amb sentiment i ella plora de l'ànima.
ella plora desconsolada i no els explica que realment l'ha perdut. ella parla del motorista de l'exercici, del suposat germà de la seva amiga, la seva parella oculta. però no. el Dani no existeix. però el seu motorista sí, i és mort. ella no explicarà mai que ha perdut ningú, i menys a aquesta gent. ells només la veuen alegre, bèstia i activa. res més.
ella plora, avui, i plora de cap per avall, i les llàgrimes cauen directament a terra. plora de l'ànima i ningú no ho entén. ella no necessita que l'entenguin. ella necessita reviure al motorista mort del seu record.
l'exercici s'acaba. no s'han entès. per error, ella parlava d'un personatge inexistent. es talla la sessió, i decideixen de tornar a començar amb una altra història el dia següent. però el motorista ha mort en el seu record, i ha mort per culpa seva.
aixeca la vista i té els ulls blancs, immaculats, els ulls tristos i humits, però purs. ulls de no haver plorat. ulls d'haver vessat l'ànima.
és...avui, ara, aquí. no m'entenc.
però potser l'he mort perquè m'he oblidat de separar els somnis de la realitat, i no sé viure de somnis.
dijous, de febrer 09, 2006
les cireres (*)
cireres bessones
roges, madures
violades
sucoses
dolçes
taquen les mans
els dits empalagosos
les comparteixen els enamorats
com flors d'estiu
com petits plaers prohibits
que mengen a vista de tothom
perquè ningú entén el que signifiquen.
cireres bessones
àcides
rosades, verdes
blanquinoses
àcides
aspres
irriten la gola
la llengua s'arronsa
les comparteixen els enamorats
com espines sense rosa
com petits talls profunds
que, a la vista de tothom
tapen perquè ningú veu
el que ells entenen.
cireres soles
dolces
però soles
violades
roges
sucoses
però separades
independents
sensuals
brillants
suggerents.
no busquen una altra cirera
tan sols reclamen una mossegada.
qui hi caurà, aquesta vegada?
vaig ser la cirera en un moment de dolçor. una cirera amagada rere la parada de l'autobús. però ja no ho recordes...
i ara ....
em mossega el silenci.
roges, madures
violades
sucoses
dolçes
taquen les mans
els dits empalagosos
les comparteixen els enamorats
com flors d'estiu
com petits plaers prohibits
que mengen a vista de tothom
perquè ningú entén el que signifiquen.
cireres bessones
àcides
rosades, verdes
blanquinoses
àcides
aspres
irriten la gola
la llengua s'arronsa
les comparteixen els enamorats
com espines sense rosa
com petits talls profunds
que, a la vista de tothom
tapen perquè ningú veu
el que ells entenen.
cireres soles
dolces
però soles
violades
roges
sucoses
però separades
independents
sensuals
brillants
suggerents.
no busquen una altra cirera
tan sols reclamen una mossegada.
qui hi caurà, aquesta vegada?
vaig ser la cirera en un moment de dolçor. una cirera amagada rere la parada de l'autobús. però ja no ho recordes...
i ara ....
em mossega el silenci.
dimecres, de febrer 08, 2006
és ell.
no conec la seva cara
no sé si té els ulls verds, blaus, o negres com la nit
però n'estic enamorada
no sé si té els cabells llisos o arrissats
però n'estic enamorada
té la cara trista?
té un somrís dibuixat?
no ho sé, però n'estic enamorada
només sé que m'escolta, que em fa riure, que m'entén o això em penso, que em dona aire quan el perdo, que m'ha salvat la vida dues nits seguides, i que l'estimo amb bogeria...
però no conec la seva cara, i n'estic enamorada
i ell sí, ell és ell i m'espera a barcelona, i una setmana sense buscar-lo en totes les cares, una setmana sabent que per molt que miri no hi serà em fa mal al cor.
i n'estic enamorada quan somric, quan somnio, quan ploro i quan el desitjo en silenci. l'estimo l'estimo l'estimo l'estimo i és ell.
i ara té dues cares, i cap de les dues no es mostra. per què em deixes sola aquesta nit?
et necessito.
no sé si té els ulls verds, blaus, o negres com la nit
però n'estic enamorada
no sé si té els cabells llisos o arrissats
però n'estic enamorada
té la cara trista?
té un somrís dibuixat?
no ho sé, però n'estic enamorada
només sé que m'escolta, que em fa riure, que m'entén o això em penso, que em dona aire quan el perdo, que m'ha salvat la vida dues nits seguides, i que l'estimo amb bogeria...
però no conec la seva cara, i n'estic enamorada
i ell sí, ell és ell i m'espera a barcelona, i una setmana sense buscar-lo en totes les cares, una setmana sabent que per molt que miri no hi serà em fa mal al cor.
i n'estic enamorada quan somric, quan somnio, quan ploro i quan el desitjo en silenci. l'estimo l'estimo l'estimo l'estimo i és ell.
i ara té dues cares, i cap de les dues no es mostra. per què em deixes sola aquesta nit?
et necessito.
aquesta setmana.
aquesta setmana no és normal. no ho és, de fet, des de dijous passat. farem un resum.
una setmana d'aprendre, per exemple, que es pot fer el que es vulgui però s'ha de vigilar.
un setmana d'aprendre que la confiança es perd fàcilment i que fa mal quan no es guanya
una setmana d'aprendre que els gossos mengen patates a la cuina en plats de porcellana
una setmana d'aprendre que es pot viure sense parlar
una setmana de descobrir que el menjar ja no és el que era
una setmana d'alegrar-se d'una taca vermella
una setmana de llegir una alegria que passa
una setmana de deixar un jardí abandonat a la consulta del densista
una setmana de demanar una treva a crits
una setmana de no sentir-me egoísta i de ser-ho molt
una setmana de redescobrir que sóc gelosa
una setmana de deixar el dolor i endur-me els records
una setmana de llençar l'última bala
una setmana de fer-me mal
una setmana de descobrir que hi ha quelcom més dolç que el sucre
què m'espera la setmana que ve?
de moment, incertesa i un alicient que cada vegada s'assembla més a una creu...
estimo massa barcelona com per abandonar-la set dies....i potser no és tan sols ella, sinó tot el que hi deixo....
una setmana d'aprendre, per exemple, que es pot fer el que es vulgui però s'ha de vigilar.
un setmana d'aprendre que la confiança es perd fàcilment i que fa mal quan no es guanya
una setmana d'aprendre que els gossos mengen patates a la cuina en plats de porcellana
una setmana d'aprendre que es pot viure sense parlar
una setmana de descobrir que el menjar ja no és el que era
una setmana d'alegrar-se d'una taca vermella
una setmana de llegir una alegria que passa
una setmana de deixar un jardí abandonat a la consulta del densista
una setmana de demanar una treva a crits
una setmana de no sentir-me egoísta i de ser-ho molt
una setmana de redescobrir que sóc gelosa
una setmana de deixar el dolor i endur-me els records
una setmana de llençar l'última bala
una setmana de fer-me mal
una setmana de descobrir que hi ha quelcom més dolç que el sucre
què m'espera la setmana que ve?
de moment, incertesa i un alicient que cada vegada s'assembla més a una creu...
estimo massa barcelona com per abandonar-la set dies....i potser no és tan sols ella, sinó tot el que hi deixo....
dimarts, de febrer 07, 2006
odio las canciones de amor.
odio escribir canciones de amor
cuando quien debe no las escucha
odio escribir canciones de amor
si cuando puedo no las canto
odio escribir canciones de amor
y odio el odio
odio odiar a quien quiero
odio querer a quien odiaba
odio estar en el medio
odio que se odien.
te odio.
odio ver los problemas venir
y no saber solucionarlos
odio ver al día torcerse
y no saber como salvarle
odio los problemas que pueden solucionarse
y no buscan solucion
y odio el odio
odio odiar a quien amo
odio amar a quien odiaba
odio estar en el centro
odio que me odien
le odio.
odio.... te juro que lo odio.
odio las canciones de amor que no hablan de amor
pues cuando el amor no esta
la cancion no deberia existir
y si se acba la canción...
no acabara el odio.
lástima.
cuando quien debe no las escucha
odio escribir canciones de amor
si cuando puedo no las canto
odio escribir canciones de amor
y odio el odio
odio odiar a quien quiero
odio querer a quien odiaba
odio estar en el medio
odio que se odien.
te odio.
odio ver los problemas venir
y no saber solucionarlos
odio ver al día torcerse
y no saber como salvarle
odio los problemas que pueden solucionarse
y no buscan solucion
y odio el odio
odio odiar a quien amo
odio amar a quien odiaba
odio estar en el centro
odio que me odien
le odio.
odio.... te juro que lo odio.
odio las canciones de amor que no hablan de amor
pues cuando el amor no esta
la cancion no deberia existir
y si se acba la canción...
no acabara el odio.
lástima.
dilluns, de febrer 06, 2006
llegir, esciure
llegir
rellegir
tornar-hi
tornar a començar
separar totes les síl·labes
intentar escriure-ho com un missatge de text
tornar-hi
rimar-ho.
llegir
rellegir
tornar-hi
acabar del tot
esborrar
ajuntar totes les paraules
separar cada lletra
cantar-les
tornar-hi
rimar-ho.
escriure
reescriure
tornar a escriure
i mai escriure el que es vol
rimar-ho
escriure el missatge de text
separar les paraules
ajuntar les lletres
tornar-se boja.
i veure que realment, mai no dius el que vols.
per què sóc tan poruga?
per què tinc tanta por de demanar el que em preocupa?
per què sabia que després d'allò em xuclaria l'ànima?
l'excés de dolçor torna cec.
rellegir
tornar-hi
tornar a començar
separar totes les síl·labes
intentar escriure-ho com un missatge de text
tornar-hi
rimar-ho.
llegir
rellegir
tornar-hi
acabar del tot
esborrar
ajuntar totes les paraules
separar cada lletra
cantar-les
tornar-hi
rimar-ho.
escriure
reescriure
tornar a escriure
i mai escriure el que es vol
rimar-ho
escriure el missatge de text
separar les paraules
ajuntar les lletres
tornar-se boja.
i veure que realment, mai no dius el que vols.
per què sóc tan poruga?
per què tinc tanta por de demanar el que em preocupa?
per què sabia que després d'allò em xuclaria l'ànima?
l'excés de dolçor torna cec.
el violí.
Un violí desafinat esperava el dia de tornar a sonar. Va començar a notar que se'n sortiria quan va percebre els raigs de sol entre les parets de l'estoig.
I sí, realment, va sortir. El van afinar amb cura, amb amor i amb dolor, amb esperança, amb desig i amb recança, amb tot el que demanava. Però sobretot, amb molt de tacte.
I quan va haver acabat d'afinar-lo, l'afinador va interpretar una peça per fer-lo feliç. I quan ja acabava, quan el violí sentia que seria plenament feliç, l'afinador va parar.
I el va tornar a tancar a l'estoig. De cop, totes les cordes se li van afluixar i sí, el so va desaparèixer. I a partir d'aquell moment només sent l'esperança quan veu el sol entre erixes o quan l'afinador l'acaricia de matinada, amb els primers rajos de sol.
Però ja no pot arrencar-li ni una sola nota. No. No fins que acabi la melodia que el va fer feliç epr un instant.
I el violí només desitja ser un piano per això, per ser desitjat.
diumenge, de febrer 05, 2006
hier
1
2
3
noms
fred
velocitat
una bala de vidre
llàgrimes
record
dolor?
segrest.
Mà
records
shtt
intenció
subtil
hores
tarda.
Fred
fred
fred
pàgines
llapis
noms
verbs.
Telèfon
dibuix.
Cartró
tallar
somriure
aguantar.
telèfon
frase
a correcuita
esbroncada
cançó
bitllet.
Velocitat
infinit.
Abraçada
Sucre.
2
3
noms
fred
velocitat
una bala de vidre
llàgrimes
record
dolor?
segrest.
Mà
records
shtt
intenció
subtil
hores
tarda.
Fred
fred
fred
pàgines
llapis
noms
verbs.
Telèfon
dibuix.
Cartró
tallar
somriure
aguantar.
telèfon
frase
a correcuita
esbroncada
cançó
bitllet.
Velocitat
infinit.
Abraçada
Sucre.
divendres, de febrer 03, 2006
M'emociona....
M'emociona saber que us emociona,
m'emociona saber que us agrada
m'emociona saber que m'enteneu
m'emociona saber que m'ajudeu
m'emociona saber que us adoneu que no utilitzo les majúscules
m'emociona saber que llegiu això que escric
m'emociona saber que les emocions flueixen
m'emociona saber que m'emocioneu.
És per això, i per moltes altres coses que no dic, però que penso, que us dono les gràcies, er fer-me sentir, mitjançant això que escric i que comenteu, una persona un xic útil i important.
Perquè si em dieu que el que he escrit, us ha fet pensar, això també m'emociona.
gràcies per ser-hi.
m'emociona saber que us agrada
m'emociona saber que m'enteneu
m'emociona saber que m'ajudeu
m'emociona saber que us adoneu que no utilitzo les majúscules
m'emociona saber que llegiu això que escric
m'emociona saber que les emocions flueixen
m'emociona saber que m'emocioneu.
És per això, i per moltes altres coses que no dic, però que penso, que us dono les gràcies, er fer-me sentir, mitjançant això que escric i que comenteu, una persona un xic útil i important.
Perquè si em dieu que el que he escrit, us ha fet pensar, això també m'emociona.
gràcies per ser-hi.
dimecres, de febrer 01, 2006
la solitud, des d'un altre punt de vista.(*)
la solitud no és dolenta, senzillament és tranquil·la. és calmada, pausada i agradable. la solitud és dolça, és transparent, perquè, què podem amagar-nos a nosaltres mateixos? la solitud és silenciosa, callada i melòdica. sona el vent entre les fulles, sentim la respiració i el batec del cor.
la solitud és meravellosa, vista així.
la solitud no és bona, senzillament és amarga. és avorrida, és dura i esgarrapa. la solitud és fosca, és opaca, perquè, si no ens amaguem els secrets, encara ens fem més mal. la solitud és sorollosa, les veus se'ns apareixen i ens percuteixen els timpans. sona com una tamborinada o una tempesta amb molts llamps i trons. la solitud és horrorosa, vista així.
i ara? quina és la vostra visió?
jo em reservo la meva per a mi.... si la compartís, ja no estaria sola....
la solitud és meravellosa, vista així.
la solitud no és bona, senzillament és amarga. és avorrida, és dura i esgarrapa. la solitud és fosca, és opaca, perquè, si no ens amaguem els secrets, encara ens fem més mal. la solitud és sorollosa, les veus se'ns apareixen i ens percuteixen els timpans. sona com una tamborinada o una tempesta amb molts llamps i trons. la solitud és horrorosa, vista així.
i ara? quina és la vostra visió?
jo em reservo la meva per a mi.... si la compartís, ja no estaria sola....
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
