pulsera de llauna

Fa estona que la miro i em té fascinada. Sembla mentida, que una cosa tan petita pugui donar tan de joc, i quedi tan bé... normalment, la gent les llença a terra, i jo la primera, però sempre havent-hi jugat abans una estona. Sempre m'ha quedat el joc, a-b-c-d.... m? m de.. marc? miquel? marcel?(ai nooo) m....ma...maurici? (nena, maurici? algú coneix a un maurici que estigui bo? ) i després, si la lletra en qüestió no interessa, au, a dins la llauna. Doncs no, hi ha algú, que molt hàbilment les guarda, i en fa petites obres d'art. Aquest algú és una persona sensible, un petit gran osset de peliux... algú a qui s'ha de cuidar molt, perquè és tendre, tan tendre (tiernecito como el pan de leche, sí) i que com sempre repeteixo, se l'ha de cuidar molt. Escric tot això, perquè sé que mai no ho llegirà, i que no li ho sabré demostrar mai, però l'estimo molt i pateixo per ell molt més del que sembla. De fet, no fa gaire temps que el conec, però només de veure'l, em va despertar una simpatia i una tendresa com poca gent. I aquesta tarda, m'ha demostrat que realment, és un sol, i que potser se l'han estimat poc i que tinc ganes d'estimar-lo moltíssim, estimar-lo com a germana, com a amiga, com a mare, com a tot. li ho vaig comentar, que m'agradava, i ell, avui me n'ha regalat una. Tot just fa una setmana que li ho vaig dir, i aquesta tarda l'he trucat per a demanar-li un favor, i a més, em porta un regal. He hagut de reprimir les ganes d'abraçar-lo, i de debò que m'ha costat. Però ell no en sabrà res, i per molt que en parli amb gent que el coneix només de vista, suposo que és difícil d'entendre, perquè el que ell em desperta, i em fa sentir...suposo que és aquella part de mi que més em costa de demostrar, una jo tendra i amb ganes de fer el que sigui per evitar-li el mal a algú que no t'ha demanat mai res.
potser és per això que me l'estimo.