l'andreu sempre havia semblat diferent de la resta, i no entenia per què. no entenia per què tothom li parlava lentament i entre ells parlaven depressa, per què ningú s'aturava a olorar les flors com feia ell, per què tots els seus amics li arribaven a la cintura. per què havia d'afeitar-se als matins, per què a la seva feina tothom acabava abans, per què ningú no l'escoltava quan parlava... l'andreu tenia un amic, l'andrew, i ningú més parlava amb ells, i ell pensava que millor, que tenia un amic per a ell sol, i que ja li agradava, però alhora tenia por, perquè ningú més el coneixia i...
l'andreu sempre havia semblat diferent de la resta i entenia per què. entenia per què li semblava que tothom parlés lentament i ell els parlava massa depressa, per què tothom deia que havia de fer coses importants, per què els seus amics ni tan sols respiraven. per què no podia afeitar-se, si en tenia ganes, per què sempre acabava abans que tothom, per què ningú no li feia cas si no xerrava... l'andreu va crear un amic, l'andrew, i ningú més parlava amb ell, i ell pensava que millor, que tenia un amic per a ell sol, i que ja li agradava, però alhora tenia por, perquè ningú més el coneixia i....
l'andreu i l'andreu, de cop es van trobar pel carrer i van topar, i per primer cop, van saber què dir-li a algú altre. de fet, potser és veritat que entre les dues cares de la realitat tan sols hi ha una fina cortina de seda.
dilluns, de novembre 06, 2006
quan la vida fa click
la vida fa click, en el moment que toca, es deia.
i el pitjor, és que s'ho creia. la vida fa click, i mira tu, tens el que buscaves, i la vida feia click i tot encaixava i tornava a desencaixar..... pobre innocent, si sabés que tot ho controlem nosaltres.... ell creu que la vida fa click...
tu també ho has dit sempre que la vida fa click, rei....
ja ho sé, però jo ho dic perquè això ja ho vaig viure, només intento que faci allò que jo no vaig poder fer...
i és per això que ho diu, no ho veus?no, siguis tan dur amb el tu del teu passat.... jo-ella també ens equivoquem, i sinó mira el que hem fet fins ara, però ens n'hem sortit, oi?
probablement te n'haguessis sortit de qualsevol altra manera...
si amor, però jo volia passar el passat-futur al teu costat....
perquè avui una magdalena m'ha revelat que la nostra vida tan sola és el passat de nosaltres mateixos, tot allò que no vam poder/saber fer i que ara intentem millorar. és una bona perspectiva de vida, mai ens equivocarem ^^.
i el pitjor, és que s'ho creia. la vida fa click, i mira tu, tens el que buscaves, i la vida feia click i tot encaixava i tornava a desencaixar..... pobre innocent, si sabés que tot ho controlem nosaltres.... ell creu que la vida fa click...
tu també ho has dit sempre que la vida fa click, rei....
ja ho sé, però jo ho dic perquè això ja ho vaig viure, només intento que faci allò que jo no vaig poder fer...
i és per això que ho diu, no ho veus?no, siguis tan dur amb el tu del teu passat.... jo-ella també ens equivoquem, i sinó mira el que hem fet fins ara, però ens n'hem sortit, oi?
probablement te n'haguessis sortit de qualsevol altra manera...
si amor, però jo volia passar el passat-futur al teu costat....
perquè avui una magdalena m'ha revelat que la nostra vida tan sola és el passat de nosaltres mateixos, tot allò que no vam poder/saber fer i que ara intentem millorar. és una bona perspectiva de vida, mai ens equivocarem ^^.
somnis girats
pesantor de parpelles i somnis trencats
una escombra, somniava amb una escombra
de nit l'escombra i de dia el coixí.
quina vida, la seva.
mai no tenia el que volia,
de dia escombrava i de nit hi somniava
i de dia, somniava en el coixí.
quina vida, la seva.
odiava la monotonia, i no n'hi havia per menys.
de dia, el coixí,
de nit, una escombra.
una escombra, somniava amb una escombra
de nit l'escombra i de dia el coixí.
quina vida, la seva.
mai no tenia el que volia,
de dia escombrava i de nit hi somniava
i de dia, somniava en el coixí.
quina vida, la seva.
odiava la monotonia, i no n'hi havia per menys.
de dia, el coixí,
de nit, una escombra.
dijous, de novembre 02, 2006
ets tu i ho ets tot...
ets tu i ho ets tot
la llum dels teus ullsç
el tacte de les teves mans
el gust dels teus llavis
tot això que he repetit,
ets tu i ho ets tot
ets tu i ho ets tot,
també,
el so de la teva veu,
el cascabell de les claus,
la roba texana,
el tabac de liar
i tot això que he dit
ets tu i ho ets tot.
ets tu i ho ets tot
quan,
llegeixo Benedetti
,miro el Cyrano,
o la isabel coixet
,quan escolto metallica
i tot això i més
ets tu i ho ets tot.
Ets tu i ho ets tot
si
parlem d'amor
discutim de qualsevol cosa
inventem la vida junts
viatgem en metro
o intentem arreglar el món
.I tot això, més o menys,
ets tu i ho ets tot.
la llum dels teus ullsç
el tacte de les teves mans
el gust dels teus llavis
tot això que he repetit,
ets tu i ho ets tot
ets tu i ho ets tot,
també,
el so de la teva veu,
el cascabell de les claus,
la roba texana,
el tabac de liar
i tot això que he dit
ets tu i ho ets tot.
ets tu i ho ets tot
quan,
llegeixo Benedetti
,miro el Cyrano,
o la isabel coixet
,quan escolto metallica
i tot això i més
ets tu i ho ets tot.
Ets tu i ho ets tot
si
parlem d'amor
discutim de qualsevol cosa
inventem la vida junts
viatgem en metro
o intentem arreglar el món
.I tot això, més o menys,
ets tu i ho ets tot.
dilluns, d’octubre 30, 2006
*en el fons una nena...*
quina olor fan els núvols?
més o menys, la teva olor
quin gust tenen els somnis?
més o menys, el dels teus llavis
com mirem dins les persones?
més o menys, en els teus ulls
perquè cada vegada que em mires,
que m'abraçes
que t'apropes...
sento una escalfor a la panxa que em fa sentir tan bé.....
*...pensa el mateix que jo*
més o menys, la teva olor
quin gust tenen els somnis?
més o menys, el dels teus llavis
com mirem dins les persones?
més o menys, en els teus ulls
perquè cada vegada que em mires,
que m'abraçes
que t'apropes...
sento una escalfor a la panxa que em fa sentir tan bé.....
*...pensa el mateix que jo*
bonanit
deixa'm dir-te
que miran-te
tinc el món
i si tanco els ulls
i et beso
puc endur-me el món si respiro
el teu alè
i en tinc prou
d'allargar la mà
i que 'abraçis per telèfon.
t'espero
anem a dormir?
que miran-te
tinc el món
i si tanco els ulls
i et beso
puc endur-me el món si respiro
el teu alè
i en tinc prou
d'allargar la mà
i que 'abraçis per telèfon.
t'espero
anem a dormir?
dimecres, d’octubre 25, 2006
només...
tens fred a les mans
agafa'm
tens por del que veus
abraça'm
tens son i no dorms
acosta't
no saps què dir
mira'm
què hi veus?
no et diuen els meus ulls
que no cal que em parlis
que no cal que ploris
que no cal que cridis
que no cal que...
només agafa'm
abraça'm
acosta't
mira'm
mira'm
i en tindré prou per saber què estàs pensant.
agafa'm
tens por del que veus
abraça'm
tens son i no dorms
acosta't
no saps què dir
mira'm
què hi veus?
no et diuen els meus ulls
que no cal que em parlis
que no cal que ploris
que no cal que cridis
que no cal que...
només agafa'm
abraça'm
acosta't
mira'm
mira'm
i en tindré prou per saber què estàs pensant.
a veure si això funciona..
i puc enviar-te un mail decent per dir-te que t'estimo. dons res, hora d'educació fisica i jo a la biblio, ja he estudiat una miqueta de llatí i.. només puc fer el treball de filo, però no el puc guardar a l'ordinador així que el faré entre les 6 i les 7.. i espero tenir-ne prou...
de fet, jo voia explicar-te el que dèiem amb la marta aquest estiu quan intentavem imaginar-nos l'una el futur de l'ltra.
jo li deia a la marta que ella... bé, la imatge que em venia al cap era la següent:
la marta entra a casa guapissima, un pis prou gran a barcelona, va de negre, molt seriosa i somriu qun mira al seu marit, es posa les arracades i li diu
-carinyu acaba de posar els nens al llit, que la cangur ja està aquí i farem tard al sopar
ell, tot manso li contesta
-si amor, ja està, nem
ella em preguntava com era el seu marit, i jo li deia, que per sobre de tot era un home bo, un home pacient i que l'estimaria molt.
ella em deia, que la meva vida seria diferent. que em veia vivint en un pis, fent una vida una mica més tranquil·la que la d'ara, no morintme de gana però tampoc forrada de calers, que seria feliç que seria.....
i aquesta, aquesta és la imatge que em feia jo, o la història que vaig crear a partir del que em deia ella
veig veig... un pis no gaire gran, però ple de colors. desordre ordenat com el dels catàlegs de l'ikea, un habitació blanca, només una, amb un llit enorme. veig... una habitació amb un llit de nen plena de joguines i una altra amb un bressol, amb dibuixos a les parets... veig.... veig una nena i veig un nen, sé que em parlen, però no els entenc. i llavors hi ha un menjador o alguna cosa semblant i hi ha algu assegut d'esquenes, treballant en una taula amb un portàtil i tinc una tassa a les mans. la deixo al costat del portàtil, m'assec a la seva falda i em fa un petó ( a l'orella) i ve la nena, que diu que el petit s'ha posat dret, que què ha de fer.. pobreta, només té tres anys i el petit s'ha aixecat de sobte.....i vaig buscar el petit, i de sobte tot és una festa. el portàtil queda oblidat, el que hi ha dire la tassa es refreda i tant és, perquè el petit ja camina i sa germana l'ajuda a caminar.
i de cop, sé que só molt feliç, que tot això em fa molt feliç i que seré feliç....
i ara, endevina.... com es diu la nena?
t'ztm
de fet, jo voia explicar-te el que dèiem amb la marta aquest estiu quan intentavem imaginar-nos l'una el futur de l'ltra.
jo li deia a la marta que ella... bé, la imatge que em venia al cap era la següent:
la marta entra a casa guapissima, un pis prou gran a barcelona, va de negre, molt seriosa i somriu qun mira al seu marit, es posa les arracades i li diu
-carinyu acaba de posar els nens al llit, que la cangur ja està aquí i farem tard al sopar
ell, tot manso li contesta
-si amor, ja està, nem
ella em preguntava com era el seu marit, i jo li deia, que per sobre de tot era un home bo, un home pacient i que l'estimaria molt.
ella em deia, que la meva vida seria diferent. que em veia vivint en un pis, fent una vida una mica més tranquil·la que la d'ara, no morintme de gana però tampoc forrada de calers, que seria feliç que seria.....
i aquesta, aquesta és la imatge que em feia jo, o la història que vaig crear a partir del que em deia ella
veig veig... un pis no gaire gran, però ple de colors. desordre ordenat com el dels catàlegs de l'ikea, un habitació blanca, només una, amb un llit enorme. veig... una habitació amb un llit de nen plena de joguines i una altra amb un bressol, amb dibuixos a les parets... veig.... veig una nena i veig un nen, sé que em parlen, però no els entenc. i llavors hi ha un menjador o alguna cosa semblant i hi ha algu assegut d'esquenes, treballant en una taula amb un portàtil i tinc una tassa a les mans. la deixo al costat del portàtil, m'assec a la seva falda i em fa un petó ( a l'orella) i ve la nena, que diu que el petit s'ha posat dret, que què ha de fer.. pobreta, només té tres anys i el petit s'ha aixecat de sobte.....i vaig buscar el petit, i de sobte tot és una festa. el portàtil queda oblidat, el que hi ha dire la tassa es refreda i tant és, perquè el petit ja camina i sa germana l'ajuda a caminar.
i de cop, sé que só molt feliç, que tot això em fa molt feliç i que seré feliç....
i ara, endevina.... com es diu la nena?
t'ztm
a veure si això funciona..
i puc enviar-te un mail decent per dir-te que t'estimo. dons res, hora d'educació fisica i jo a la biblio, ja he estudiat una miqueta de llatí i.. només puc fer el treball de filo, però no el puc guardar a l'ordinador així que el faré entre les 6 i les 7.. i espero tenir-ne prou...
de fet, jo voia explicar-te el que dèiem amb la marta aquest estiu quan intentavem imaginar-nos l'una el futur de l'ltra.
jo li deia a la marta que ella... bé, la imatge que em venia al cap era la següent:
la marta entra a casa guapissima, un pis prou gran a barcelona, va de negre, molt seriosa i somriu qun mira al seu marit, es posa les arracades i li diu
-carinyu acaba de posar els nens al llit, que la cangur ja està aquí i farem tard al sopar
ell, tot manso li contesta
-si amor, ja està, nem
ella em preguntava com era el seu marit, i jo li deia, que per sobre de tot era un home bo, un home pacient i que l'estimaria molt.
ella em deia, que la meva vida seria diferent. que em veia vivint en un pis, fent una vida una mica més tranquil·la que la d'ara, no morintme de gana però tampoc forrada de calers, que seria feliç que seria.....
i aquesta, aquesta és la imatge que em feia jo, o la història que vaig crear a partir del que em deia ella
veig veig... un pis no gaire gran, però ple de colors. desordre ordenat com el dels catàlegs de l'ikea, un habitació blanca, només una, amb un llit enorme. veig... una habitació amb un llit de nen plena de joguines i una altra amb un bressol, amb dibuixos a les parets... veig.... veig una nena i veig un nen, sé que em parlen, però no els entenc. i llavors hi ha un menjador o alguna cosa semblant i hi ha algu assegut d'esquenes, treballant en una taula amb un portàtil i tinc una tassa a les mans. la deixo al costat del portàtil, m'assec a la seva falda i em fa un petó ( a l'orella) i ve la nena, que diu que el petit s'ha posat dret, que què ha de fer.. pobreta, només té tres anys i el petit s'ha aixecat de sobte.....i vaig buscar el petit, i de sobte tot és una festa. el portàtil queda oblidat, el que hi ha dire la tassa es refreda i tant és, perquè el petit ja camina i sa germana l'ajuda a caminar.
i de cop, sé que só molt feliç, que tot això em fa molt feliç i que seré feliç....
i ara, endevina.... com es diu la nena?
t'ztm
de fet, jo voia explicar-te el que dèiem amb la marta aquest estiu quan intentavem imaginar-nos l'una el futur de l'ltra.
jo li deia a la marta que ella... bé, la imatge que em venia al cap era la següent:
la marta entra a casa guapissima, un pis prou gran a barcelona, va de negre, molt seriosa i somriu qun mira al seu marit, es posa les arracades i li diu
-carinyu acaba de posar els nens al llit, que la cangur ja està aquí i farem tard al sopar
ell, tot manso li contesta
-si amor, ja està, nem
ella em preguntava com era el seu marit, i jo li deia, que per sobre de tot era un home bo, un home pacient i que l'estimaria molt.
ella em deia, que la meva vida seria diferent. que em veia vivint en un pis, fent una vida una mica més tranquil·la que la d'ara, no morintme de gana però tampoc forrada de calers, que seria feliç que seria.....
i aquesta, aquesta és la imatge que em feia jo, o la història que vaig crear a partir del que em deia ella
veig veig... un pis no gaire gran, però ple de colors. desordre ordenat com el dels catàlegs de l'ikea, un habitació blanca, només una, amb un llit enorme. veig... una habitació amb un llit de nen plena de joguines i una altra amb un bressol, amb dibuixos a les parets... veig.... veig una nena i veig un nen, sé que em parlen, però no els entenc. i llavors hi ha un menjador o alguna cosa semblant i hi ha algu assegut d'esquenes, treballant en una taula amb un portàtil i tinc una tassa a les mans. la deixo al costat del portàtil, m'assec a la seva falda i em fa un petó ( a l'orella) i ve la nena, que diu que el petit s'ha posat dret, que què ha de fer.. pobreta, només té tres anys i el petit s'ha aixecat de sobte.....i vaig buscar el petit, i de sobte tot és una festa. el portàtil queda oblidat, el que hi ha dire la tassa es refreda i tant és, perquè el petit ja camina i sa germana l'ajuda a caminar.
i de cop, sé que só molt feliç, que tot això em fa molt feliç i que seré feliç....
i ara, endevina.... com es diu la nena?
t'ztm
dimecres, d’octubre 18, 2006
volia dir-te....
tenia ganes de dir-te
que fa dies que em llevo
amb absoluta calma
la consciència tranquil·la
perquè sé que ho saps
que ho recordes
no me n'amago més.
tenia ganes de dir-te
que fa dies que hi penso
i crec que ens ha anat bé
créixer sempre va bé
i ara és el que hem de fer
de fet, ja està fet.
tenia ganes de dir-te
que t'estimo,
que t'estimo tant,
que no t'ho dic perquè no pararia
que no necessito dir-ho
que ja sé que ho saps
que ja sé que ets al meu costat
que ja saps que hi sóc
que ja pots allargar la mà
que hi seré
sempre al teu costat.
tenia ganes de dir-te això i prou
que t'estimo
i que amb tu, cada dia sóc més feliç
que fa dies que em llevo
amb absoluta calma
la consciència tranquil·la
perquè sé que ho saps
que ho recordes
no me n'amago més.
tenia ganes de dir-te
que fa dies que hi penso
i crec que ens ha anat bé
créixer sempre va bé
i ara és el que hem de fer
de fet, ja està fet.
tenia ganes de dir-te
que t'estimo,
que t'estimo tant,
que no t'ho dic perquè no pararia
que no necessito dir-ho
que ja sé que ho saps
que ja sé que ets al meu costat
que ja saps que hi sóc
que ja pots allargar la mà
que hi seré
sempre al teu costat.
tenia ganes de dir-te això i prou
que t'estimo
i que amb tu, cada dia sóc més feliç
petites coses que em fan pensar en tu
somriure
la pluja
un encenedor color butà
els gossos
les teves mans
els dàtils
la batalla de jutlàndia
el jersei blanc
no poder pensar
les galetes de la nevera
les orelles
la plaça del sol
(la de baix i la de gràcia)
la lluna
un petó
(o mil, si vols)
^^
la pluja
un encenedor color butà
els gossos
les teves mans
els dàtils
la batalla de jutlàndia
el jersei blanc
no poder pensar
les galetes de la nevera
les orelles
la plaça del sol
(la de baix i la de gràcia)
la lluna
un petó
(o mil, si vols)
^^
reflexió 23:06
és quan estem a punt de perdre les persones que ens adonem del seu valor real, de com ens les estimem en el fons del cor encara que ens ho vulguem amagar, sigui per conveniència o per vergonya, però això ens fa mal. ens oprimeix el cor i ens fa viure reprimits, amagant-nos de nosaltres mateixos, ocultant un sentiment meravellós com si fóssim una mena de fortaleses de pedra que necessiten una canonada per llençar les parets a terra i obrir-nos el cor. i de vegades, hi ha algú que ens estima prou i a qui no li fa por de perdre'ns quan ens diu les coses, que ens ajuda i rebenta la nostra fortalesa, i llavors, podem expressar el que sentim i som feliços.
resumint:
trenca les parets de la teva presó i somriu.
resumint:
trenca les parets de la teva presó i somriu.
dilluns, d’octubre 16, 2006
és just¿
és just
ni poc, ni massa
ni dilç ni salat
ni avorrit, ni massa alegre
tot al seu punt just.
la vida, el menjar, els llibres, l'amor, la paciència, la ciència a seques... tot pot ser just
però, i les persones? podem ser justes?
ni poc, ni massa
ni dilç ni salat
ni avorrit, ni massa alegre
tot al seu punt just.
la vida, el menjar, els llibres, l'amor, la paciència, la ciència a seques... tot pot ser just
però, i les persones? podem ser justes?
diumenge, d’octubre 15, 2006
a tomar p** ** ****
si las cosas no son como quieres, rompe con todo
si la gente te mira y habla, escúpeles en la cara
si tus amigos te dan la espalda, tócales el culo
si tus sueños se rompen a pedazos, cárgate la cristaleria
si el mundo se cae al suelo, patéale la cara
pues a ver si te lo aplicas, cara bonita.
si la gente te mira y habla, escúpeles en la cara
si tus amigos te dan la espalda, tócales el culo
si tus sueños se rompen a pedazos, cárgate la cristaleria
si el mundo se cae al suelo, patéale la cara
pues a ver si te lo aplicas, cara bonita.
divendres, d’octubre 13, 2006
l'estimo.
els deu fer por pronunciar aquesta paraula
jo només volia dir-li que l'estimo
que ho faré sempre encara que no hi sigui
que sempre el recordaré amb gust de tomàquet
que sempre el recordaré amb olor de coca de crema
que sempre el recordaré amb ulleres digitals
només volia dir-li que l'estimo
i li ho vaig dir, i li vaig fer pessigolles als peus
perquè l'estimo.
jo només volia dir-li que l'estimo
que ho faré sempre encara que no hi sigui
que sempre el recordaré amb gust de tomàquet
que sempre el recordaré amb olor de coca de crema
que sempre el recordaré amb ulleres digitals
només volia dir-li que l'estimo
i li ho vaig dir, i li vaig fer pessigolles als peus
perquè l'estimo.
i a tu què t'importa?
i a tu què t'importa?
què et fa moure?
què t'agrada?
per què et lleves cada matí?
qui pot fer-te somriure?
per què donaries la vida?
amb què penses quan et lleves?
a mi m'importes tu
em moc per tu
m'agrades tu
em llevo per tu
em fas somriure tu
donaria la vida per tu
i em llevo pensant en tu....
i a tu, què t'importa?
rescatada d'un calaix...*
què et fa moure?
què t'agrada?
per què et lleves cada matí?
qui pot fer-te somriure?
per què donaries la vida?
amb què penses quan et lleves?
a mi m'importes tu
em moc per tu
m'agrades tu
em llevo per tu
em fas somriure tu
donaria la vida per tu
i em llevo pensant en tu....
i a tu, què t'importa?
rescatada d'un calaix...*
dimarts, d’octubre 10, 2006
sincerament.
fa dies que no somrius, et veig preocupada, no sembles la mateixa... voleu saber què em passa? està bé, aquí va.
deu ser que em sento sola, remotament sola entre tanta gent. i sí, tinc els meus amics, els meus amics.... suposo que ja li ho vaig confessar a un d'ells l'altre dia: tinc por de que creixin tots, estabilitzin la seva vida i quedar-me sola. suposo que si em fa tanta por és perquè veig que està passant, que és el problema de tenir amics més grans que tu, que es fan grans, i te n'alegres que els vagin bé les coses, però veus que, com sempre, els amics passen a un segon terme, que el primer és la parella, la feina, el tot... i tothom està igual, i quan ens trobem tots és fantàstic, però tots els espais buits que abans omplíem d'estupidesa però junts, me'ls passo sola, al mateix bar, a la mateixa taula... canviant la seva conversa per un llibre i una cervesa i no, no em compensa.
suposo que alhora, la meva vida canvia massa depressa, i aquests dies ho noto del tot. avui puc recordar què feia exactament fa un any, i això em fa agafar un atac de nostàlgia que em reconforta, perquè em fa veure com hem crescut tots, però alhora, veure que hauré d'enfrontar tots els canvis de la vida sola em fa pànic. pànic als canvis, un dels meus defectes de l'eterna llista...
i a més a més, em falta un alicient, aquest és el gran problema suposo. no hi ha res que m'ompli ara mateix, cap motiu per llevar-me al matí, tot em rellisca de forma brutal o m'entusiasma per moments fins que de cop, me n'adono que ja no m'importa.
així doncs, així estem. si ho volieu saber, ja us ho he explicat. no m'intenteu ajudar, no cal... me n'he de sortir jo soleta.
gràcies.
deu ser que em sento sola, remotament sola entre tanta gent. i sí, tinc els meus amics, els meus amics.... suposo que ja li ho vaig confessar a un d'ells l'altre dia: tinc por de que creixin tots, estabilitzin la seva vida i quedar-me sola. suposo que si em fa tanta por és perquè veig que està passant, que és el problema de tenir amics més grans que tu, que es fan grans, i te n'alegres que els vagin bé les coses, però veus que, com sempre, els amics passen a un segon terme, que el primer és la parella, la feina, el tot... i tothom està igual, i quan ens trobem tots és fantàstic, però tots els espais buits que abans omplíem d'estupidesa però junts, me'ls passo sola, al mateix bar, a la mateixa taula... canviant la seva conversa per un llibre i una cervesa i no, no em compensa.
suposo que alhora, la meva vida canvia massa depressa, i aquests dies ho noto del tot. avui puc recordar què feia exactament fa un any, i això em fa agafar un atac de nostàlgia que em reconforta, perquè em fa veure com hem crescut tots, però alhora, veure que hauré d'enfrontar tots els canvis de la vida sola em fa pànic. pànic als canvis, un dels meus defectes de l'eterna llista...
i a més a més, em falta un alicient, aquest és el gran problema suposo. no hi ha res que m'ompli ara mateix, cap motiu per llevar-me al matí, tot em rellisca de forma brutal o m'entusiasma per moments fins que de cop, me n'adono que ja no m'importa.
així doncs, així estem. si ho volieu saber, ja us ho he explicat. no m'intenteu ajudar, no cal... me n'he de sortir jo soleta.
gràcies.
dilluns, d’octubre 09, 2006
rancúnia.
potser era per això, perquè estava decebuda. sempre ho havia donat tot per una relació d'aquella mena, perquè creia en una amistat com la seva, i no deixava de fallar-li. quantes vegades l'havia esperat asseguda al mig del carrer? quantes vegades havia agafat tres autobusos diferents per poder coincidir de camí cap a classe? quantes vegades havia aguantat als seus amics, una cossa d'estúpids prepotents només per fer-la feliç? i ara què? ara que li havia promès que estarien juntes, ara que li havia jurat que anava de debò, que no fallaria aquell cop però que s'havien d'ajudar, l'havia deixat plantada. ella ho havia sacrificat per estar amb ella, i la deixava tirada.
i ara, li reclamava que a sobre, li posés bona cara. doncs no, els amics no són això. i ella estava cansada de donar i no rebre mai res a canvi.
i ara, li reclamava que a sobre, li posés bona cara. doncs no, els amics no són això. i ella estava cansada de donar i no rebre mai res a canvi.
angoixa.
de cop, es va veure sola
i era el més normal
estava sola,
sola del tot
els amics, lluny
de fet
què importa ara?
la familia,
ai, la familia
bah, la família
hi eren, sí
però no com necessitava
i ell?
de fet
qui era ell?
el necessitava,
però com dir-li-ho?
per què era tot tan complicat?
i mentre ho pensava s'ofegava amb el seu propi plor.
i era el més normal
estava sola,
sola del tot
els amics, lluny
de fet
què importa ara?
la familia,
ai, la familia
bah, la família
hi eren, sí
però no com necessitava
i ell?
de fet
qui era ell?
el necessitava,
però com dir-li-ho?
per què era tot tan complicat?
i mentre ho pensava s'ofegava amb el seu propi plor.
dimecres, d’octubre 04, 2006
cafè.
destapes el pot de cafè
olores i mmm
hi enfonses la cullera
la remous
escoltes i mmm
agafes la tassa
en silenci
i la deixes caure
fent-la sonar
somrius i mmm
cafè a la tassa
afegeixes la llet
remous una mica
esperes i mmm
enxampes el sucre
com sempre,
n'hi ha poc
escures la sucrera
remenes, i mmm
el primer glop de cafè
respires
assaboreixes
i mmm
és fantàstic llevar-se als matins
olores i mmm
hi enfonses la cullera
la remous
escoltes i mmm
agafes la tassa
en silenci
i la deixes caure
fent-la sonar
somrius i mmm
cafè a la tassa
afegeixes la llet
remous una mica
esperes i mmm
enxampes el sucre
com sempre,
n'hi ha poc
escures la sucrera
remenes, i mmm
el primer glop de cafè
respires
assaboreixes
i mmm
és fantàstic llevar-se als matins
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
