sincerament.

fa dies que no somrius, et veig preocupada, no sembles la mateixa... voleu saber què em passa? està bé, aquí va.
deu ser que em sento sola, remotament sola entre tanta gent. i sí, tinc els meus amics, els meus amics.... suposo que ja li ho vaig confessar a un d'ells l'altre dia: tinc por de que creixin tots, estabilitzin la seva vida i quedar-me sola. suposo que si em fa tanta por és perquè veig que està passant, que és el problema de tenir amics més grans que tu, que es fan grans, i te n'alegres que els vagin bé les coses, però veus que, com sempre, els amics passen a un segon terme, que el primer és la parella, la feina, el tot... i tothom està igual, i quan ens trobem tots és fantàstic, però tots els espais buits que abans omplíem d'estupidesa però junts, me'ls passo sola, al mateix bar, a la mateixa taula... canviant la seva conversa per un llibre i una cervesa i no, no em compensa.
suposo que alhora, la meva vida canvia massa depressa, i aquests dies ho noto del tot. avui puc recordar què feia exactament fa un any, i això em fa agafar un atac de nostàlgia que em reconforta, perquè em fa veure com hem crescut tots, però alhora, veure que hauré d'enfrontar tots els canvis de la vida sola em fa pànic. pànic als canvis, un dels meus defectes de l'eterna llista...
i a més a més, em falta un alicient, aquest és el gran problema suposo. no hi ha res que m'ompli ara mateix, cap motiu per llevar-me al matí, tot em rellisca de forma brutal o m'entusiasma per moments fins que de cop, me n'adono que ja no m'importa.

així doncs, així estem. si ho volieu saber, ja us ho he explicat. no m'intenteu ajudar, no cal... me n'he de sortir jo soleta.

gràcies.