és quan estem a punt de perdre les persones que ens adonem del seu valor real, de com ens les estimem en el fons del cor encara que ens ho vulguem amagar, sigui per conveniència o per vergonya, però això ens fa mal. ens oprimeix el cor i ens fa viure reprimits, amagant-nos de nosaltres mateixos, ocultant un sentiment meravellós com si fóssim una mena de fortaleses de pedra que necessiten una canonada per llençar les parets a terra i obrir-nos el cor. i de vegades, hi ha algú que ens estima prou i a qui no li fa por de perdre'ns quan ens diu les coses, que ens ajuda i rebenta la nostra fortalesa, i llavors, podem expressar el que sentim i som feliços.
resumint:
trenca les parets de la teva presó i somriu.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada