rancúnia.

potser era per això, perquè estava decebuda. sempre ho havia donat tot per una relació d'aquella mena, perquè creia en una amistat com la seva, i no deixava de fallar-li. quantes vegades l'havia esperat asseguda al mig del carrer? quantes vegades havia agafat tres autobusos diferents per poder coincidir de camí cap a classe? quantes vegades havia aguantat als seus amics, una cossa d'estúpids prepotents només per fer-la feliç? i ara què? ara que li havia promès que estarien juntes, ara que li havia jurat que anava de debò, que no fallaria aquell cop però que s'havien d'ajudar, l'havia deixat plantada. ella ho havia sacrificat per estar amb ella, i la deixava tirada.
i ara, li reclamava que a sobre, li posés bona cara. doncs no, els amics no són això. i ella estava cansada de donar i no rebre mai res a canvi.