pren-la quan vulguis

si la vida tingués, per a mi
un altre sentit, potser
te la regalaria sencera
però no puc
regalar-te la vida
perquè vull gaudir-la amb tu

i no seria just, oi?
no negaré el futur
a aquells qui
d'aquí a un temps
ompliràn el teu regal

365/1

fa 365 dies plorava igual que ho faig ara però mer motius oposats. em vaig adonar que no volia estimar-te més. ara ploro perquè vull estimar-te més del que t'estimo i el meu cor s'ha fet tan gran estiman-te que si creix més m'ofegarà, i quina mort tan dolça entre els teus braços... desvariejo igual, però fa un any era alcohol per agafar valor i decidir que s'acabava, que ja n'hi havia prou, que no era prou valenta per donar-me sencera a tu... ara no és alcohol -o potser només una mica- sinó que ets tu que m'embriagues, que només de recordar la teva olor caic en un son suau i plàcid....

fa 365 dies, vaig comentre un dels errors més greus de la meva vida?
fa un any, vaig fer un pas enorme per poder estar junts ara?


només sé que aquest cop, no penso deixar-te escapar...


t'estimo
t'adoro
t'enyoro...

goodmorning

el sol
vent
el carrer
silenci
ascensor
un petó
despertar al teu costat
lullaby
amor
t'estimo

s.est.L3

On començen i acaben els somnis, no és tan lluny, ni és tan diferent. Un cuc d'històries em duu d'una punta del món a l'altra. Misèria i riquesa, tot seguit. I al mig? Només parades verdes i el so del sol que ens reclama. Mentrestant, la lluna espera pacient el seu torn, per donar la mà als amants tan bon punt surtin.

bicleta

se'm trenca el cor, i no l'entenc
serà perquè
haver superat una por
me'n fa recordar d'antigues?

plaça de patins

avui t'espero
on les cançons em recorden
secrets de petons enterrats

love time references

de vegades
em poso vermella només de mirar-te
perquè saps el que estic pensant

sovint
m'agrada somriure i que em preguntis
què és que em passa pel cap

sempre
em fonen els teus petons
i arreglen qualsevol mal

mai
deixis de mirar-me com em mires
deixis de descobrir el que penso
deixis de regalar-me els teus petons

t'estimo

tu i el mar
i prou
res més
i jo?
copilot suicida

caminant pel record

em fan mal, els records. o més ben dit, em fan por. no m'agrada recordar, sempre surt una part de mi que ho analitza i intenta canviar les coses. suposo que el que no m'agrada és veure tot el que he perdut. i recordar m'aixafa. em cansa, caminar pels meus records em cansa més que qualsevol altra cosa. perquè em faig mal. és una sensació semblant a la de ballar i caure, i tornar-hi i tornar a caure. repetir el que fas malament una i una altra vegada. la diferència és que amb els records mai et sortirà bé. ja és massa tard. sempre és massa tard, i el cel gris m'ha fet pensar en tot el que he perdut i per un moment he pensat que podria perdre tot el que tinc ara i... per sort, els petons ho arreglen tot.

miralls bruts

de petits, el meu germà i jo teniem un estrany costum: emburtar els miralls de casa dels avis. hi posavem dibuixets, les mans, els peus.... feiem ratlles, partides del tres en ratlla, del penjat, de tot. i és que a casa dels avis no hi havia cal·lefacció, i al bany hi havia una estufeta elèctrica que, amb l'aigua de la dutxa entelava el mirall.

fa uns dies, em vaig trobar plorant al labavo de lasa dels avis, al dels dibuixos. feia un minut havia entrat la meva àvia, m'havia abraçat i havia deixat damunt la pica una nou. sap que m'encanten. i vaig decidir deixar un dibuix al mirall, com quan era una nena.



l'endemà al vespre, vaig passar per casa seva a recollir una bossa que m'havia deixat. l'àvia m'havia deixat un paperet escrit damunt la bossa. de res reina, només faltaria. jo també t'estimo.

dormir junts és...

dormir junts
abraçat-te fort
o que m'agafis la mà
dolç.

dormir junts
i ajuntar
el petó de bona nit
i el de bon dia.

dormir junts
sense pensar
si ens hem de llevar
i descansar.

dormir junts
moure'm i trobar-te
saber que hi tinc el món
sota els llençols.



on dormiràs, aquesta nit?

la màgia dels auriculars

sentir la música dins el cap, que m'envolta i m'envaeix i pensar que els del meu voltant no ténen ni la més remota idea del que em passa per dins. morir-me de ganes de ballar pel carrer i haver de reprimir-me. estar a l'autobús i moure els dits igual que voldria moure la resta del cos. i la dona del costat em pregunta si estic nerviosa. no, senyora, tinc unes ganes de ballar que em moro. el millor és que no vull ballar el que ballo sempre, tinc ganes de ballar.... no ho sé, qualsevol tonteria, vull una discoteca per mi sola, una sala enorme, sencera i que no em miri ningú i poder desfogar-me i sentir que torno a ser jo. i ser feliç.

però mentrestant, faig cua al forn per comprar el tortell de reis.

em mires,

i em preguntes
si algú pot buscar un déu
tenint el cel tan aprop...
i és normal
si no et coneixen.

ella i jo ens trobem en el mateix cantó de la barrera i a l'altre cantó de la frontera. ell i tu estaríeu igual, però no ho sabeu. ell i jo n'hem parlat, i per fi, per fi he vist el que em passa. i el ha vist el que li passa a ella. saps, em sembla que ho he entès tot. i l'he ajudat a ell. ara només hauria de trobar la manera de que te n'adonessis sense que ell et digués res perquè, és clar, ell és a l'altre cantó de la frontera.

relacions dos a dos que s'entrecreuen quan no toca.
ficció, realitat, realitat, ficció.. una ajuda?
vés a saber.

l'amargat 45.613 (història amb mit*)

Odiava estar mort i que no l'enyorés ningú. Redéu!Tants anys pensant que era imprescindible, que la gent l'estimava i que era improtant, com a mínim per la seva dona i ni això. No era imprescindible enlloc. A la feina ja ho sabia, i no li importava, al cap i a la fi, tampoc li havia agradat mai, però recoi, ja que els havia deixat la seva feina acbada abans de morir, com a mínim li ho podíen haver agraït, o haver anat a l'enterrament.... però no. Els seus suposats amics, res de res, tants anys convidant-los a això i a allò altre per acabar oblidat, i ells, ells tampoc van anar al seu enterrament.. de cap de les maneres podien suspendre la partida de dòmino. La seva familia el va ignorar completament, com havien fet tota la vida i només es van preocupar de repartir-se ben bé la seva part de l'herència. Això sí, a l'enterament hi eren.

El que li va fer més mal va ser que la seva dona no en fes tan de cas com es pensava. De fet, no li fes el cas que ell es pensava.. ni en el pitjor dels casos. sempre havia pensat que tanta carantonya i tanta moixaina no servirien de res quan passés alguna cosa greu. I no va servir de res. Tant t'estimo i tanta tonteria i quan ell va faltar, va plorar una mica, es va vestir tan sexy com va poder a l'enterrament i no va aguantar el dol ni dos dies, i se'n va nar a ofegar les penes amb aquell amic seu que ell no havia aguantat mai.

arribats a aquest punt, va creuar el riu, va donar l'òbul al barquer i va deixar de mirar el que passava fora. a partir de llavors, seria l'amargat 45.613 del Tàrtar.

demà serà un dia diferent. no ho sé, tinc la sensació que estaré patint fins que no pugui escapar de les classes i anar-la a veure. i sé que estarà bé, que no li passarà res, que és més perillós viatjar en cotxe que una operació com aquesta, però em fa por. què coi, l'estimo i no vull que li passi res. però ténen raó, manarà igual des del llit i ja li toquen unes vacances. un petonàs.

microconte.

Es va espantar, el món no era normal, alguna cosa estava passant i la desgràcia era imminent. Sí, realment li passava allò que sempre havia vist en els seus malsons: el cel li queia damunt del cap. No era estrany, vivia en un decorat.

visió.

sé que quan sigui vella
tingui la cara plena d'arrugues
i la casa plena de néts
hi haurà algú
que al meu costat,
els contarà contes i els dirà
doncs sí,
el nom de la vostra mare
el vam triar
quan ella
només tenia
quinze anys.


i seràs tu.

què esperes?

curiós, si més no
la manera de mirar-la
és....diferent
no sap mai si així
li farà cas
i ella va fent
com el món, com tothom

ella va, ell la mira
no en farà mai cas
i ell què espera?
és... inútil
però i què?
és el seu somni


ningú li pot negar l'espera
d'un petó
de la lluna.

què voleu, doncs?

no és tan complicat d'entendre,
o això em sembla a mi,
que, de tant en tant
o potser massa sovint
-això diuen-
necessiti una abraçada
que algú em recordi que m'estima
que em valorin
i aquestes coses que,
potser no a tots,
però a mi sí,
m'alegren el dia.

i vès per on,
hi ha algú que és capaç de fer-ho
sense ni tan sols dir-ho
em mira
somriu
i ja està
problema arreglat.

però no
no deu ser bo
m'ha de fer mal,
perquè és clar,
no l'han triat
no han fiscalitzat
no és com es pensaven?
no és del seu cercle?

no són tan nena
com per no poder pensar
ni sóc tan dona
com perquè no em faci mal.

i són ells qui pretenen
que me'n distancii?
si només fan que fer-me mal
i llavors és quan més el necessito....


no ho entenc, de debò....