la cafetera de l'olga (un conte dedicat)

vet aquí que una vegada, hi havia una cafetera
era una cafetera normal, però era de color gris fosc
la cafetera, però, volia ser diferent
no li agradava el gris fosc, no combinava amb la cuina: volia canviar de color
així doncs, va decidir parlar amb la mestressa
i com que la mestressa no li feia cas, va fer-li un boicot
es va dedicar a no fer-li cafè, i fer-ne xocolata.
però la mestressa, enlloc d'enfadar-se, va ser molt feliç
i per a compensar a la cafetera, li va fer un petonet
però la cafetera, que no sabia com reaccionar, es va posar vermella, i va començar a treure fum.
així doncs, l'olga, va decidir dur-la a arreglar
i com que a la botiga, ja no els quedàven peces gris fosc,
la cafetera es va tornar, de color de rosa!


i d'aquesta manera, la catefera va ser feliç i no va fer nosa, fent un dia cafè, i un dia xocolata!


un conte per a la ma petite fille.....
très dolç.

àvia.

veure'ls a tots
era un regal de nadal
tenir-los a prop
era un regal de nadal
sentir-los riure
era un regal de nadal
fer-los viure
era un regal de nadal
saber-los crèixer
era un regal de nadal
haver-los fet néixer
era un regal de nadal


i l'àvia es mirava a aquella colla de criatures mentre els repartia els turrons.

Old John - Quan la nit dorm

el camí que em porta a la taverna d'Old John és ple de desenganys....

i el camí que em duu per la vida amunt i avall també ho és, però igual que la taverna, també te coses meravelloses que poden fer-te feliç d'una manera que no haguessis imaginat mai.

quan la nit dorm, hi ha un alttre món que comença......

i si la nit dorm i no és de dia és un temps tan incert com jo mateixa

torna demà demà més tard quan la nit estigui apagada.....

però torna, i no em deixis, no em deixis mai.

la raó, és la raó... el món està en flames i tu i jo ens agafem de les mans, ens creuem les mirades i......


i això ens passa sovint... i em fa sentir l'amor a les puntes dels dits, per on m'agafo a tu, als llavis on em beses, i als ulls que et miren i que et mires, i al cor que batega i que s'acompassa amb el teu.

i els malsons que em puguin perseguir sempre seran menys si et quedes amb mi.



gràcies....

qualsevol dia, a l'estanc... (versió teatre)

Venedor- Hola
Ella- Bona.... tarda
V- ehem...
E- Si?
V- és fumadora?
E- sí.
V- menor de trenta.
E- sí
V- menor de divuit?
E- sí
V- Cansada?
E- sí
V- molt?
E- sí
V- esgotada, potser?
E- sí (riu)
V- has vingut corrent
E- sí
V- estudiant?
E- sí...
V- edat?
E- .....
V- de... psicología?
E- No
V- mm... economia?
E- no
V- pedagogia?
E- hm... no
V- nu.. n... num... Numerología? (riu)
E- no, no (riu)
Dependent- Què voldries?
E- un paquet de Camel, siusplau
V- camel, eh?
E- sí.
V- bé, molt bé
E- en fi...
V- sí?
E- ehem... marxo. adéu
V- d'acord.... adéu (somriu descarat)
E- adéu (somriu i desapareix de l'escena)

felicitats llaneta meva!

!!!!!!felicitats!!!!!!!!!!!

aquest és un post única i exclusivament per a la meva nena de llana!

que consti que sóc un desastre, però que hi ha coses que no oblidaré mai, i que encara que ja sigui una mica tard per a felicitar-la, sempre recordaré alguns moment que hem passat juntes al llarg de els anys que fa que ens coneixem (k son uns kuants)

no sé si recordarà quan jugàvem a alguna cosa anomenada la ceba i l'olla... i quan feiem el treball del pedraforca, a sisè de primària... quan ens vam enganxar els cabells, les corregudes pel cole esquivant a la pinyol amb la serena....i després... no ho sé... les tres X, sobretot la X de moco....
les converses filosòfiques a les hores de pati amb totes juntes, els comentaris al blog, els jerseis de llana........

felicitats bunika!

potser quan llegeixis això ja hauràs trobat el teu regal damunt de la taula.......

ttm!

la teva nena feliç

l'inici del no-res

ell era ell i no cap altre
ell era ell i res no el canviaria
ell era ell, i pensava en ell
ell era el seu món
ell era ella
ella era ell
ells eren ella i ell
i tots dos ho eren tot.
el món
l'univers
el caos.
el no-res.
eren el final de tot
i també l'inici
ells eren
L'INICI DEL NO-RES

la lluna...

aquesta nit passen coses extranyes
l'home llop ha sortir del seu cau
les bruixes tornen a conspirar
els gats tenen els ulls més brillants
les plomes dels corbs volen soles

aquesta nit passen coses extranyes
amors impossibles podrien ser reals
amors reals no es tornen impossibles
amors es tornen desamors
i desamors es tornen amistats

i per què?
per què?
perquè sí?
perquè....
perquè avui hi ha lluna plena




puçi, ho superarem... STOP!

la boira.

és la boira que em fa pensar,
si el meu príncep emboirat
no desapareixerà
perquè l'estimo
l'estimo tant
que sense príncep,
no hi ha amor
i sense amor,
no hi ha princesa
i sense princesa,
no hi ha revolta

La PrInCeSa De La ReVoLtA*

el significat d'una paraula (I)

I què significa? Què vol dir? Per què? Vol dir aguantar-ho tot? Vol dir empassar-s’ho amb elegància? Vol dir anar sola? Vol dir viure com volen i no com vols? I què sinó? És viure? Això és viure de debò? No ho sé. Potser m’he deixat endur massa. Tot això no sé si em pertoca. I semblava massa bonic, potser per això, per tenir-ho tot tan idealitzat les coses no són tan fantàstiques. No em vaig moure fins aquí per res, i penso aconseguir-ho. O potser no, potser es millor que abandoni abans de caure definitivament. Potser és el que hauria de fer. El més fàcil, tornar a casa, amb els pares més contents i jo més descansada... però no puc fer-ho, si he arribat fins aquí el que no puc fer és deixar-ho tot, perquè després pensaria que per què no ho vaig fer i d’oportunitats com aquesta només se’n té una a la vida. I aquesta suposo que és la meva. Però si això és la vida, m’agradava més no viure. Vull dir no-viure com abans, quan a casa no passava res, i no tenia gairebé amics i... no m’agrada xerrar dels amics.. els vaig perdre per una tonteria.. Potser estaria bé que l’escrigués tal i com la recordo per poder-la tornar a viure un altre cop i saber, potser, d’on vénen tots els meus mals.

No m’ha agradat mai anar de colònies. I tampoc m’agradava abans d’anar-hi aquella vegada. Potser va ser una premonició, potser només una coincidència, l’únic que sé és que allò no va sortir bé i que els vaig perdre per una parida. Fèiem tercer de BUP, i érem un grup força homogeni i molt maco. Potser no tots, però els que érem ho passàvem molt bé. En total, els meus amics de llavors eren nou: L’Aitor, la Marina, l’Octavi, l’Irene, la Clara, en Josep, l’Aurora, la Judith i la Núria. Bé, i jo. Vam pujar a dalt, a la part alta de l’Empordà, més amunt de Roses, a Peralada. Hi anàvem per tres nits i quatre dies, però van acabar sent més dies i més nits junts dels que ens esperàvem i més dels que jo hauria desitjat. Posarem antecedents: L’Irene i l’Aitor estaven junts, eren(o semblaven) la parella feliç, la que teníem quinze anys i ja semblava que s’haguessin de casar. La resta estàvem més o menys sense parella, o penjats de gent que no tenien res a veure amb nosaltres mateixos. O això ens pensàvem nosaltres. El que ningú(o gairebé ningú) sabia era que la Judith anava darrere de l’Aitor, i que la Clara també. A la Judith també li agradava el Josep. I a mi. El Josep estava bastant penjat per la Judith, però ella sabia que a mi m’agradava i no va voler dir-li res. La Marina L’Octavi i la Núria passaven bastant de tots els nostres rotllos amorosos. L’Aurora, L’Aitor, la Clara i jo érem els únics que estàvem al corrent de tot el que passava allà..
Aquells dies van començar igual que tots els altres, igual que totes les altres sortides que havíem fet, amb moltes ganes de gresca i poques de treballar. Tampoc entenc perquè no vaig poder adonar-me’n. Potser és que tan sols no en tenia ganes. Em feia por saber el què passava. Hauria d’haver compartit més estones amb la Núria i l’Octavi i haver oblidat a tota la resta. Però tenia l’afany de fer-ho tot més fàcil i encara va anar pitjor. Potser no va ser tot culpa meva, però me les vaig acabar carregant. I la Clara també. I no sé per què va passar si només volíem ajudar.
Quan em vaig adonar que les coses estaven maleïdament embolicades va ser el tercer dia, el penúltim d’aquell infern. Érem en una mena de camp, rere el castell de Peralada. L’Octavi, la Núria, la Judith, en Josep i jo. L’Octavi i en Josep eren els més simpàtics de la colla, com a mínim per a mi, però potser era massa amiga de l’Octavi per poder-m’hi embolicar. Amb en Josep era diferent. Em sentia molt atreta per ell, era un noi molt particular, no tenia un físic atractiu que saltés a la vista, però tenia un punt de gràcia, de timidesa i de ser també un pocavergonya que el feia, als meus ulls, completament irresistible. Però ell estava cada cop més penjat de la Judith. Però jo aquell dia encara no volia creure-ho. Llavors només el veia a ell i a tot i que el futur ( el meu futur ideal) podia esdevenir.
A la nit van tocar les confessions. Encara no sé per què vaig dir-los-ho. Per confiar massa en elles primer i després en ells. Sabia que l’Octavi no diria res, però l’Aitor... El que ja m’imaginava, però, era que l’Aitor sentia també alguna cosa per ella.
L’endemà al matí, durant l’esmorzar tots estàvem una mica tocats, cadascú pel que sabia de l’altre. I l’Aitor, amb el pes que duia a dins i una ajuda de la Clara va convèncer-se que el millor que podia fer era deixar-ho amb l’Irene. I ho va fer, però no prou de pressa com perquè la relació entre el Josep i la Judith deixés de créixer.
Estàvem tots cansats de la nit i del dia, i a la tarda vam coincidir en fer una migdiada. Tot plegat molt bonic, el mateix prat que el dia anterior, uns quants amics més, posta de sol...i la Judith amb el cap del Josep a la falda. Em pensava que em moria. No havia viscut mai la gelosia tan de prop. Tota jo era un sac de nevis, de plors i de ràbia. Ràbia per pensar que perquè era ella i no jo, ràbia per saber que allò era el millor per tots dos i que no hi podia fer res. I molta impotència. L’Aurora em va veure i se’m va endur. Tant ella com jo sabíem que si hagués estat gaire estona més en aquell camp no n’hagués marxat mai més. I aleshores? Doncs res, vaig callar i fins que no va passar tot allò no vaig dir-li res a la Judith, cosa que, tot i la bona intenció per part seva, no va servir de res.

I de cop, les coses va semblar que començaven a solucionar-se: la Judith es va assabentar que l’Aitor sentia alguna cosa per ella, i ell també, en Josep em feia més cas i estava molt amable, l’Irene no semblava que s’ho hagués pres malament i....El castell va caure tan de pressa com havia pujat.
Estava xerrant amb l’Octavi sobre l’Irene i l’Aitor en un replà de l’escala del castell, i en Josep apareixia de tant en tant per allà per preguntar de què parlàvem, però cap dels dos volia donar-li una resposta. I l’Octavi va marxar. I jo vaig quedar allà sola. I a en Josep li va faltar temps per venir-me a preguntar de què parlàvem. I jo m’ho vaig fer venir bé per parlar-li del que m’interessava. Li vaig dir que l’Octavi xerrava amb mi perquè jo estava destrossada perquè el noi que m’agradava no em feia cas, que jo estava segura que estava penjat d’una amiga meva i tota la pesca. Va demanar que posés cara als meus personatges. M’hi vaig negar, evidentment, i el vaig embolicar en un joc de tràfic d’informació fins que em va dir el que jo volia i odiava sentir. Li agradava la Judith tant com a mi m’agradava ell. Em va caure el món a sobre, i amb l’excusa que havia d’anar a xerrar amb la Clara li vaig anar a explicar i a preguntar-li a ella què creia que havia de fer. La Clara estava pitjor que jo. Segons deia, ella sabia molt més que tots nosaltres i no podia dir-nos-ho. Em va dir que li havia de dir a la Judith o que havia de parlar amb el Josep. Li vaig demanar que escollís la segona opció amb la condició que no mencionés el meu nom quan ell li preguntés per que ho sabia. I no ho va fer.
No sé per què però no va dir res. I jo vaig callar. Sabia que la Clara no se’n sortiria sola. I a l’Aitor no se li va acudir res més que explicar-nos les seves penes i les seves ganes de tornar amb l’Irene a la Clara i a mi. A mi no em feia res que m’ho expliqués, i com sempre feia, ens va demanar la nostra opinió. Jo vaig respondre amb contundència, li vaig dir: mira noi, el que tu vols sentir no és pas el que et diré, jo de tu no tornaria amb ella, però fes el que et doni la gana. La Clara sempre deia les coses d’una altra manera. Més pausada i tranquil·la, era purament la veu de la consciència. Li va dir que no ho fes. I ell se’n va estranyar, li va costar d’acceptar que no li digués que la seva decisió era la bona i, per torna, la va engegar. Ella s’ho va prendre molt malament. Per a ella era una ofensa que un amic la desconsiderés de la manera que ho va fer l’Aitor. I tenia raó, l’Aitor es va equivocar i la Clara estava massa susceptible per no fer-li cas. Les confessions de la Judith la superaven i ella sabia que no podia fer-hi res. I la cosa es va calmar, més ben dit, entre tots vam calmar la cosa, aparentment. Però el malestar ens rosegava per dintre i ens feia sentir culpables en cada un dels nostres gestos. Tots sabíem que tot allò no aguantaria gaire més. Tornàvem l’endemà i cada vegada estàvem pitjor. I no hi havia res que ho pogués millorar. La Judith estava molt estranya, no parlava amb ningú, plorava a totes hores i la pobra Clara encara es sentia més culpable. En Josep hi passava tantes estones com podia i l’Aitor hi era a estones, fins que el Josep marxava i llavors es quedava al seu costat fins que la Irene, amb un atac sobtat de gelosia el treia d’allà. I ella mateixa va deixar-ho anar tot. Va dir-ho a l’Aitor i ell va anar-se’n amb la Irene. L’única brillant idea que se li va acudir després que la Judith li hagués dit el que sentia va ser marxar amb una altra. No ho vaig entendre llavors i no ho entenc ara. Estava destrossada. Ho entenc, però no vaig poder fer-hi res perquè jo, en el meu món a part, també tenia problemes. Suposo que va ser per acabar de rematar les coses, perquè sabia que pitjor ja no podia anar-me i que total només empitjoraria una mica més les coses. Vaig dir-li al Josep. I evidentment no va fer res. Només va repetir-me que li agradava la Judith i que ell no podia fer-hi res. Vaig caure fins al fons del pou en el que la Clara deia que havíem caigut tots. I ningú no va poder-me’n treure, sinó que a més, van caure sobre meu tots els que trepitjaven a la Clara per sortir-se’n.
Ella sempre deia que ningú la podia entendre, que estava destinada a viure pels altres i que, si algun dia moria, no plorarien per la seva mort sinó perquè ja no tindrien qui els ajudaria. Jo no hi veia així, sempre li vaig dir que per part meva hi havia moltes ganes d’ajudar-la i una vegada em va reconèixer que havia sigut l’única persona amb qui s’havia sentit recolzada de debò. Jo no la recolzava pel fet que la veiés destrossada i desemparada, sinó perquè era l’única manera que aguantés el que no vaig aconseguir. Però va resistir fins que la seva ànima va deixar-la. I quan es va trobar sola amb ella mateixa i els seus problemes va decidir acabar. El seu destí va trucar a la porta i ella només va tenir temps de deixar-me escrit el que sabia i sospitava, i va llevar-se la vida de la manera més romàntica que hagués pogut fer. Cianur en un suc de gerds, vermell com la seva sang i envoltada de pètals de rosa. Ella mateixa es va preparar el seu llit de mort, en una habitació blanca i en un llit voltat del no res. Es va prendre el cianur i mentre deixava la carta al costat del got i s’assegurava que ningú la veiés agonitzar tancant-se allà, en la seva fi.
Vaig entrar-hi amb un mal pressentiment, sabent que havia fet alguna bogeria. Em va estranyar que em tornés a dir que era l’única persona en qui podia confiar abans d’anar-se’n a dormir a la seva habitació de casa dels seus pares. I la seva germana no hi era, tenia unes claus en un forat entre l’escala i la paret, i les hi vaig agafar sabent que no em contestaria. Encara estava tèbia. Havia decidit morir en el millor moment del seu dia, a l’albada, en els nostre moment, just quan surt el sol i la resta de la colla despertava després de la nostra nit de confidències. La seva carta deia que no podia més.
Estimada Gal·la
No sé perquè no ho vaig fer abans, vaig decidir-me a no dir-vos res i potser vaig perdre-hi massa. No ho sé, tu ho sabies oi? L’Aitor sempre m’havia agradat i la Judith em necessitava massa per dir-li. Saps que només vull que em vegis tu, que ho diguis als pares de la millor manera que puguis, digues que he mort en un accident, si et plau, que no vull que pateixin. T’estimo molt, ets l’única amiga a qui he pogut explicar les meves pors i ara la meva única por és que no puguis sortir-te’n. Espero que triguem molt més a reunir-nos del que desitjaria, però és el millor per a tu. Retirada...he perdut una batalla i hauria de retirar-me, però no puc deixar companys ferits al camp de batalla. Els hi he deixat i em sento molt culpable, però jo ja no puc fer-hi més i no em veia prou capacitada per patir. Suposo que ploraràs, però pensa que, com va dir la Júlia una vegada, si plores perquè no pots veure el sol, les llàgrimes no et deixaran veure les estrelles. I no podem veure les estrelles juntes fins que vinguis on sóc jo. I fins que no tornem a estar juntes, viu i pensa que, potser em vaig equivocar i que com deia SAU: AIXÒ ES POT SALVAR!

Evidentment que vaig plorar-la, tantes hores com totes les que van durar els exàmens de selectivitat de la seva germana, que em va trobar allà, a l’habitació, però la Clara ja no hi era, l’havia dut al cementiri una estona abans, on la gent m’havia mirat estranyada de que digués un cos a coll, un cos que, estranyament ja tenia tomba assignada.
Era feina meva també, dir a la colla que la Clara era morta. Van reaccionar de la pitjor manera que podien fer-ho. Apart de plorar-la, només van fer que preguntar-me el perquè de tot plegat. La culpa era meva, deien, per no haver-ho evitat. Em van fer el buit després de pressionar-me molt per fer-me sentir més culpable del que em sentia. I vaig estar a punt de marxar amb la Clara.
Però tant la Clara com SAU tenien raó, allò es podia salvar, com a mínim, el meu tros de món. Marc. Ell va ser qui em va salvar. Feia temps que el coneixia, gairebé dos anys, i teníem una relació molt bona, però tan sols érem companys. Va convèncer-me que el suïcidi era una bajanada. Crec que he aguantat aquests cinc anys només per ell. I no perquè estiguem junts ni molt menys, sinó perquè m’ha ensenyat el que és bo de la vida. Una vegada, em va dir una frase que sempre guardaré a la memòria: la vida només val la pena per una cosa, per viure-la!
I ara sóc aquí, en una habitació de la residència d’estudiants de l’escola de dansa més prestigiosa dels Estats Units pensant en tot allò que va fer que perdés a una amiga, l’única potser, però que també em va fer guanyar un amic. Un amic a qui demà, si hi ha demà, trucaré i li agrairé tot allò que ha fet per a mi, sempre mirant-lo de la manera que vaig veure’l quan vaig reconèixer, entre els sanglots i les llàgrimes als ulls, la veu i la mirada d’un amic de debò.

el món és....

necessitava
necessitava una tarda com la d'avui
necessitava xerrar
necessitava necessitar-te

sentia
sentia por de dir el que he dit
sentia fred per tot el cos
sentia que m'estava amagant

tenia
tenia ocasions i no ganes
tenia amor i no amant
tenia i ara tinc


controlava
controlava el control
controlava el món
ara controlo el descontrol.


controlava tot menys el tremolor, sentia la teva respiració aprop meu, necessitava un altre cop ska.

parla d'ell.

si la culpa és mort
he mort

si el pensament és culpa
he mort

si la vida és trista
he mort

si no el trobo allà
he mort

si no hi penso avui
he mort

si no el beso a ell
he mort

si no penso en altres
he mort

si li sóc fidel
he mort

si no m'atrau gens
menteixo
i si menteixo
he mort

i és que no podré dir mai que no em perdo en els seus ulls pregons.... i que m'encanta.




i no sóc jo la que parla..

tot canvia.

tenia ganes de fugir altra vegada.
i plorava
plorava però era un home
i els homes no poden plorar

va sentir una bota a les costelles
un cop al cap
i prou.
res més
no va sentir més dolor

tan sols la sirena de policia
i per una vegada
no el detindrien a ell per fer pintades

aquell cop
venien a salvar-lo.

elles (II part)

L’Hellen sempre intentava oblidar aquell temps. La Marie, en canvi, el recordava amb un lleuger somriure als llavis. La Marie havia estat castigada, molt durament, al parer dels seus amics, sobretot. Ella ho va triar. Podia triar anar a aquella festa i no sortir més, o reservar-ho per a una altra ocasió.

L’Hellen va decidir que aquella era la única manera de que la seva filla prengués consciència del que valia sortir, del que els representava a totes dues econòmicament i a més a més, de com patia ella. A partir d’aquell moment, vulgues o no, es veurien més.

La Marie va mirar de positivitzar. Odiava aquella paraula fins que va començar a fer-la servir. Li sonava a hippy i a hortera. I ella no era cap de les dues coses. Però va decidir fer-ne cas. No sabia ni on l’havia sentida, però li va fer gràcia, tot i ser una estupidesa. O això creia, fins que va començar a complir-la. El seu xicot es va posar de molt mala llet quan va saber que ella estaria castigada. Però, en aquests moments, quan ho recordava, pensava en com n’era de criatura abans, i en com era ara. Com havia canviat, oi Marie?

L’Hellen va pensar que la seva filla no aguantaria, que faria rebequeries, com de xica, però es va sorprendre al veure que la noia aguantava molt més del normal, és més, que fins i tot la sorprenia fent-li bona cara quan tornava a casa. Evidentment, la nena no sortia a la nit, però sortia a les tardes, tampoc no podia tallar-li les ales d’arrel, ni ho volia fer.

La Marie va creure que ja era hora de que retornés el favor a la seva mare. Ella l’havia aguantada de petita, i ara li tocava a ella. Així ho va veure llavors. Semblava mentida, la muntanya russa.... realment, la discussió de la setmana anterior havia resultat molt positiva, havien recordat el que els va passar quan la Marie tenia tres anys menys, i ben bé que els havia anat aquella vegada. Sense gairebé dir-li-ho a la mare, es va fer sòcia del videoclub del carrer de sota casa. I es va dedicar a recopilar totes les pel·lícules antigues que sabia que li agradaven a sa mare. I fins i tot, en va treure alguna de les que mirava ella quan era petita. I d’aquesta manera tan estúpida, va aconseguir que riguéssin juntes, i tornar a seure a la falda de sa mare.

L’Hellen mirava la seva filla mentre aquesta es preparava el cafè. Avui la Marie no havia sortit, i havien tornat a llogar Casablanca. La veuríen altre cop, com feia tres anys. Potser les decisions i els càstigs de l’Hellen servien per a molt més del que ella es pensava.
La Marie es va mirar a sa mare, i només va poder-li somriure.



bona nit mare.

ara ella.

l'aguanta. i l'estima. i jo no puc odiar. no puc i no vull.
puc. puc amb el que vulgui, fins i tot amb això. puc amb tots els problemes que se'm posin al davant i aquest no en serà una excepció. me'n sortiré, segur. i a més, això em farà sentir millor, si aconsegueixo alguna cosa. primer ho entendré, i després intentaré fer-hi quelcom. i si no puc, m'és igual. ja ho hauré intentat.

perquè l'estimo i res no em farà oblidar-lo. ni res ni ningú. però li caldrà créixer, i créixer molt. i li queda molt per entendre i molt per a fer. però puc ajudar-lo?
em sembla que tot això ja és feina seva.


necessitava ska per a desfogar-me, vet-ho aquí.

però tremole de ràbia si pense que no hi puc fer res.

així sóc jo.

i ho solucionaré...


...o això vull creure.

sense tu...

"sembla que fos ahir...." em deies.... i quan ho llegia se'm posava la pell de gallina.
realment sembla que fos ahir, i ja han passat dos mesos. i de fet, podria haver passat tota la vida, ja que no tinc intenció de canviar-ho. sembla que fos ahir i no havia estimat mai tant a ningú com a tu. mai havia estimat de la mateixa manera ni amb la mateixa intensitat.

i sembla que fos ahir que parlàvem de si això duraria més del que estava durant, sembla que fos ahir que ens acomiadàvem rient...i després d'aquell petó. i´que fos ahir quan em deies que el primer mes havia passat ràpid.

i sembla que faci anys que vaig començar a abraçar-te pel carrer, que faci anys que t'estimo, que faci anys que ens veiem a cada estona que podem, que faci anys que les nostres mans es troben i les nostres mirades es busquen.

i sembla que mai podré viure sense tu.
perquè t'estimo
t'estimo mil.

55! visca la UNE

cinc cinc
cinc-cinc
cinquanta-cinc
cinquanta-cinc

les brigades cantem
per la pàtria eixamplenca
l'himne dels guanyadors
i dels cors d'una terra
l'imperi cinquanta-cinc
i la seva família
la màfia eixamplenca.


(...)

l'imperi eixamplenc avança de forma aclaparant.....


cada cop som més, i més..... i el que ens queda per créixer.
s'accepten propostes per a la música... AUXILI! necessitem un himne ja!

la flama

Amb l´espurna de l´historia
i avançant amb pas valent,
em ences dins la memoria
la flama d´uns sentiments.

Viure sempre corrent
avançant amb la gent
rellevant contra el vent
transportant sentiments
viurem mantenint viva
la flama a traves del temps
la flama de tot un poble en moviment.

Amb columnes de paraules
i avançant la llarga nit
entre els cels, mars i muntanyes
del escenari d´un sol crit

Viure sempre corrent
avançant amb la gent
rellevant contra el vent
transportant sentiments
viurem mantenint viva
la flama a traves del temps
la flama de tot un poble en moviment.




i això és tot el que diu... però mai dirà el que em fa sentir. aquesta, aquesta és la flama que em feia plorar, la flama que feia plorar llàgrimes de fum.

esperant, com la cançó

demano massa?
demano tant si demano el que demano?
ja els entenc
no hi sóc
i ells tampoc
ells volen estar amb mi
i jo tinc la meva vida
i potser sóc massa jove
però necessito espai
i temps
i el temps que ells creuen seu
ara ja només és meu
meu, i potser nostre
d'ell, de tu, de tots.
però no és seu
ja no sóc seva


creien que en poc temps
ja no podrien controlar-me
i ha arribat el moment
no hi sóc
no hi penso
ja sóc tant diferent
que ni que intentin caçar-me
ja no podran atrapar-me
ni guiar els meus sentiments.

demano llibertat
demano una nit boja
demano sortir, un concert
demano la vida
el meu grup
les nostres cançons
el seu primer conçert
una altra nit junts
ell, jo
i la resta
tots.

I en la tristesa del llarg camísent la ferides del meu temps.I a les mans porte cinc continentsi al puny tancat un món sencer.


una petita mostra del que podria tenir aquesta nit. ho necessite.

la meva pàtria

la meva terra és un lloc
fet d'asfalt i de pedres
un país quadriculat
amb unes finestres obertes
per a mirar amb enyor al passat
i al futur amb ganes boges
de sortir-lo a canviar.

té un passat molt senyorial
amb històries molt humanes
que hem de saber interpretar
per a no fer-nos més mal.

el meu planeta té cases,
i té plaçes, i carrers
però el millor de tot, té persones
que tot i no tenir res
ens han donat el seu tot
per a la nostra bonica pàtria.

el meu barri és un lloc
on per a qualsevol cosa
sempre trobaràs ajut.

hi tenim bancs, jardins, escoles
hi tenim una universitat
on a més d'ensenyar-hi lletres,
ciències o secrets d'estat
-que no se sap mai, i potser s'aprenen-
s'hi pot aprendre a fer-se gran
i quina millor manera
que fer-ho en el primer lloc
on van traïr una idea
per donar pas a un gran joc
que a més de capitalisme
hi ha deixat lloc per a tots.


doncs és un orgull molt gran
pertànyer a la pàtria eixamplenca
i cridar per tot arreu del món,
dirigir-nos als més grans,
ésser membres de qualsevol cosa,
però dur gravat al cor
el nostre cinquanta-cinc
doncs més que un nombre de la sort
seria una gran dissort
no dur la pàtria enganxada.



a tots els eixamplencs 55, membres de la UNE, la ECAN, les GAM i les BMMM.
que sou una colla de cracks, nanos.

riure (un futur a evitar)

reia i reia i pensava que ja havia passat. i realment, tot havia passat, i ja estava, no hi havia més motius per a preocupar-se. tot solucionat, tots junts altra vegada i, a més, més units.
reia i reia, i recordava la tarda anterior. cops, cops, i més cops. i ensurts, i por. però ja estava.
recordava la mentida. no, no ens ha passat res, havia dit als pares. no ens ha passat res, a ningú. i mentrestant plorava i patia de pensar en ell, en el seu xicot, amb la cara plena de sang. el seu millor amic n'havia sortit prou ben parat. tan sols havia rebut un cop, i ella havia sortit corrent amb un altre dels amics de la colla. havien agafat la moto i havien fugit lluny, fins al final del recorregut. i ella havia reconegut entre la multitut a uns quants amics de la infància. per sort, no havia reconegut a cap dels policies. per sort.
no havia rebut de miracle, i el seu xicot va rebre quan van intentar tocar-la a ella. per una vegada a la vida no havia volgut sortir-se'n sola, i ara ell havia rebut per culpa seva. però ell li ho va agraïr quan van anar a comissaria i va poder treure'l d'allà. a ell i a tota la resta.
havia anat a la manifestació amb molt poques ganes, feia gairebé un any que no anava a cap, i pensava que s'hi avorriria bastant. no en tenia ganes, preferia quedar amb la colla a un altre lloc, tancar-se al local i xerrar de coses igualment interessants. no sabia què passaria, i quan es va relaxar i va creure que tot aniria bé, les coses van començar a torçar-se.

però ara ja estava.
ara reia, i reia amb tots. reia amb tots ells, que ja es trobàven bé, reien i gaudien del local, de la seva estufa nova que impediria que pasessin fred. reia quan recordava el que els havia passat, reia e les cares que dúien i no es queixava de la seva cama, on hi tenia un blau immens, però no es queixaria. creia que tots aquells mals no éren res en comparació a la humiliació dels seus amics per haver estat tancats en una cel·la quan només es manifestàven, quan només féien us d'un dels seus drets constitucionals.

Va riure, va riure fins que va plorar, i va ser feliç. ara ja havia passat tot. només faltava que arribés el nadal.