dijous, de desembre 01, 2005

riure (un futur a evitar)


reia i reia i pensava que ja havia passat. i realment, tot havia passat, i ja estava, no hi havia més motius per a preocupar-se. tot solucionat, tots junts altra vegada i, a més, més units.
reia i reia, i recordava la tarda anterior. cops, cops, i més cops. i ensurts, i por. però ja estava.
recordava la mentida. no, no ens ha passat res, havia dit als pares. no ens ha passat res, a ningú. i mentrestant plorava i patia de pensar en ell, en el seu xicot, amb la cara plena de sang. el seu millor amic n'havia sortit prou ben parat. tan sols havia rebut un cop, i ella havia sortit corrent amb un altre dels amics de la colla. havien agafat la moto i havien fugit lluny, fins al final del recorregut. i ella havia reconegut entre la multitut a uns quants amics de la infància. per sort, no havia reconegut a cap dels policies. per sort.
no havia rebut de miracle, i el seu xicot va rebre quan van intentar tocar-la a ella. per una vegada a la vida no havia volgut sortir-se'n sola, i ara ell havia rebut per culpa seva. però ell li ho va agraïr quan van anar a comissaria i va poder treure'l d'allà. a ell i a tota la resta.
havia anat a la manifestació amb molt poques ganes, feia gairebé un any que no anava a cap, i pensava que s'hi avorriria bastant. no en tenia ganes, preferia quedar amb la colla a un altre lloc, tancar-se al local i xerrar de coses igualment interessants. no sabia què passaria, i quan es va relaxar i va creure que tot aniria bé, les coses van començar a torçar-se.

però ara ja estava.
ara reia, i reia amb tots. reia amb tots ells, que ja es trobàven bé, reien i gaudien del local, de la seva estufa nova que impediria que pasessin fred. reia quan recordava el que els havia passat, reia e les cares que dúien i no es queixava de la seva cama, on hi tenia un blau immens, però no es queixaria. creia que tots aquells mals no éren res en comparació a la humiliació dels seus amics per haver estat tancats en una cel·la quan només es manifestàven, quan només féien us d'un dels seus drets constitucionals.

Va riure, va riure fins que va plorar, i va ser feliç. ara ja havia passat tot. només faltava que arribés el nadal.

3 comentaris:

OLGA! ha dit...

trobo injust que la policia foti a osties a aquells que tan sols reclamen els seus drets o busquen expressar la seva opinió com sigui. no fan mal a ningú. molt munik el text. :)
Tunets!***

appelsin ha dit...

D’acord amb la Olga, tyots tenim el dret de manifestar-nos, per què no podem fer-ho lliurement? Que poc li agrada al poder que ens mostrem diferents al que ells volen... i com menys els hi agrada, més ganes tenim de portar la contrària. No deixis que et tapin la boca.
Visca les carreres perseguits pels pitufos!

Petonets

carlota ha dit...

som dimecres
la mani va ser ahir
no hi va haver cap problema



un futur evitat. =)