dimecres, de desembre 14, 2005

el significat d'una paraula (I)

I què significa? Què vol dir? Per què? Vol dir aguantar-ho tot? Vol dir empassar-s’ho amb elegància? Vol dir anar sola? Vol dir viure com volen i no com vols? I què sinó? És viure? Això és viure de debò? No ho sé. Potser m’he deixat endur massa. Tot això no sé si em pertoca. I semblava massa bonic, potser per això, per tenir-ho tot tan idealitzat les coses no són tan fantàstiques. No em vaig moure fins aquí per res, i penso aconseguir-ho. O potser no, potser es millor que abandoni abans de caure definitivament. Potser és el que hauria de fer. El més fàcil, tornar a casa, amb els pares més contents i jo més descansada... però no puc fer-ho, si he arribat fins aquí el que no puc fer és deixar-ho tot, perquè després pensaria que per què no ho vaig fer i d’oportunitats com aquesta només se’n té una a la vida. I aquesta suposo que és la meva. Però si això és la vida, m’agradava més no viure. Vull dir no-viure com abans, quan a casa no passava res, i no tenia gairebé amics i... no m’agrada xerrar dels amics.. els vaig perdre per una tonteria.. Potser estaria bé que l’escrigués tal i com la recordo per poder-la tornar a viure un altre cop i saber, potser, d’on vénen tots els meus mals.

No m’ha agradat mai anar de colònies. I tampoc m’agradava abans d’anar-hi aquella vegada. Potser va ser una premonició, potser només una coincidència, l’únic que sé és que allò no va sortir bé i que els vaig perdre per una parida. Fèiem tercer de BUP, i érem un grup força homogeni i molt maco. Potser no tots, però els que érem ho passàvem molt bé. En total, els meus amics de llavors eren nou: L’Aitor, la Marina, l’Octavi, l’Irene, la Clara, en Josep, l’Aurora, la Judith i la Núria. Bé, i jo. Vam pujar a dalt, a la part alta de l’Empordà, més amunt de Roses, a Peralada. Hi anàvem per tres nits i quatre dies, però van acabar sent més dies i més nits junts dels que ens esperàvem i més dels que jo hauria desitjat. Posarem antecedents: L’Irene i l’Aitor estaven junts, eren(o semblaven) la parella feliç, la que teníem quinze anys i ja semblava que s’haguessin de casar. La resta estàvem més o menys sense parella, o penjats de gent que no tenien res a veure amb nosaltres mateixos. O això ens pensàvem nosaltres. El que ningú(o gairebé ningú) sabia era que la Judith anava darrere de l’Aitor, i que la Clara també. A la Judith també li agradava el Josep. I a mi. El Josep estava bastant penjat per la Judith, però ella sabia que a mi m’agradava i no va voler dir-li res. La Marina L’Octavi i la Núria passaven bastant de tots els nostres rotllos amorosos. L’Aurora, L’Aitor, la Clara i jo érem els únics que estàvem al corrent de tot el que passava allà..
Aquells dies van començar igual que tots els altres, igual que totes les altres sortides que havíem fet, amb moltes ganes de gresca i poques de treballar. Tampoc entenc perquè no vaig poder adonar-me’n. Potser és que tan sols no en tenia ganes. Em feia por saber el què passava. Hauria d’haver compartit més estones amb la Núria i l’Octavi i haver oblidat a tota la resta. Però tenia l’afany de fer-ho tot més fàcil i encara va anar pitjor. Potser no va ser tot culpa meva, però me les vaig acabar carregant. I la Clara també. I no sé per què va passar si només volíem ajudar.
Quan em vaig adonar que les coses estaven maleïdament embolicades va ser el tercer dia, el penúltim d’aquell infern. Érem en una mena de camp, rere el castell de Peralada. L’Octavi, la Núria, la Judith, en Josep i jo. L’Octavi i en Josep eren els més simpàtics de la colla, com a mínim per a mi, però potser era massa amiga de l’Octavi per poder-m’hi embolicar. Amb en Josep era diferent. Em sentia molt atreta per ell, era un noi molt particular, no tenia un físic atractiu que saltés a la vista, però tenia un punt de gràcia, de timidesa i de ser també un pocavergonya que el feia, als meus ulls, completament irresistible. Però ell estava cada cop més penjat de la Judith. Però jo aquell dia encara no volia creure-ho. Llavors només el veia a ell i a tot i que el futur ( el meu futur ideal) podia esdevenir.
A la nit van tocar les confessions. Encara no sé per què vaig dir-los-ho. Per confiar massa en elles primer i després en ells. Sabia que l’Octavi no diria res, però l’Aitor... El que ja m’imaginava, però, era que l’Aitor sentia també alguna cosa per ella.
L’endemà al matí, durant l’esmorzar tots estàvem una mica tocats, cadascú pel que sabia de l’altre. I l’Aitor, amb el pes que duia a dins i una ajuda de la Clara va convèncer-se que el millor que podia fer era deixar-ho amb l’Irene. I ho va fer, però no prou de pressa com perquè la relació entre el Josep i la Judith deixés de créixer.
Estàvem tots cansats de la nit i del dia, i a la tarda vam coincidir en fer una migdiada. Tot plegat molt bonic, el mateix prat que el dia anterior, uns quants amics més, posta de sol...i la Judith amb el cap del Josep a la falda. Em pensava que em moria. No havia viscut mai la gelosia tan de prop. Tota jo era un sac de nevis, de plors i de ràbia. Ràbia per pensar que perquè era ella i no jo, ràbia per saber que allò era el millor per tots dos i que no hi podia fer res. I molta impotència. L’Aurora em va veure i se’m va endur. Tant ella com jo sabíem que si hagués estat gaire estona més en aquell camp no n’hagués marxat mai més. I aleshores? Doncs res, vaig callar i fins que no va passar tot allò no vaig dir-li res a la Judith, cosa que, tot i la bona intenció per part seva, no va servir de res.

I de cop, les coses va semblar que començaven a solucionar-se: la Judith es va assabentar que l’Aitor sentia alguna cosa per ella, i ell també, en Josep em feia més cas i estava molt amable, l’Irene no semblava que s’ho hagués pres malament i....El castell va caure tan de pressa com havia pujat.
Estava xerrant amb l’Octavi sobre l’Irene i l’Aitor en un replà de l’escala del castell, i en Josep apareixia de tant en tant per allà per preguntar de què parlàvem, però cap dels dos volia donar-li una resposta. I l’Octavi va marxar. I jo vaig quedar allà sola. I a en Josep li va faltar temps per venir-me a preguntar de què parlàvem. I jo m’ho vaig fer venir bé per parlar-li del que m’interessava. Li vaig dir que l’Octavi xerrava amb mi perquè jo estava destrossada perquè el noi que m’agradava no em feia cas, que jo estava segura que estava penjat d’una amiga meva i tota la pesca. Va demanar que posés cara als meus personatges. M’hi vaig negar, evidentment, i el vaig embolicar en un joc de tràfic d’informació fins que em va dir el que jo volia i odiava sentir. Li agradava la Judith tant com a mi m’agradava ell. Em va caure el món a sobre, i amb l’excusa que havia d’anar a xerrar amb la Clara li vaig anar a explicar i a preguntar-li a ella què creia que havia de fer. La Clara estava pitjor que jo. Segons deia, ella sabia molt més que tots nosaltres i no podia dir-nos-ho. Em va dir que li havia de dir a la Judith o que havia de parlar amb el Josep. Li vaig demanar que escollís la segona opció amb la condició que no mencionés el meu nom quan ell li preguntés per que ho sabia. I no ho va fer.
No sé per què però no va dir res. I jo vaig callar. Sabia que la Clara no se’n sortiria sola. I a l’Aitor no se li va acudir res més que explicar-nos les seves penes i les seves ganes de tornar amb l’Irene a la Clara i a mi. A mi no em feia res que m’ho expliqués, i com sempre feia, ens va demanar la nostra opinió. Jo vaig respondre amb contundència, li vaig dir: mira noi, el que tu vols sentir no és pas el que et diré, jo de tu no tornaria amb ella, però fes el que et doni la gana. La Clara sempre deia les coses d’una altra manera. Més pausada i tranquil·la, era purament la veu de la consciència. Li va dir que no ho fes. I ell se’n va estranyar, li va costar d’acceptar que no li digués que la seva decisió era la bona i, per torna, la va engegar. Ella s’ho va prendre molt malament. Per a ella era una ofensa que un amic la desconsiderés de la manera que ho va fer l’Aitor. I tenia raó, l’Aitor es va equivocar i la Clara estava massa susceptible per no fer-li cas. Les confessions de la Judith la superaven i ella sabia que no podia fer-hi res. I la cosa es va calmar, més ben dit, entre tots vam calmar la cosa, aparentment. Però el malestar ens rosegava per dintre i ens feia sentir culpables en cada un dels nostres gestos. Tots sabíem que tot allò no aguantaria gaire més. Tornàvem l’endemà i cada vegada estàvem pitjor. I no hi havia res que ho pogués millorar. La Judith estava molt estranya, no parlava amb ningú, plorava a totes hores i la pobra Clara encara es sentia més culpable. En Josep hi passava tantes estones com podia i l’Aitor hi era a estones, fins que el Josep marxava i llavors es quedava al seu costat fins que la Irene, amb un atac sobtat de gelosia el treia d’allà. I ella mateixa va deixar-ho anar tot. Va dir-ho a l’Aitor i ell va anar-se’n amb la Irene. L’única brillant idea que se li va acudir després que la Judith li hagués dit el que sentia va ser marxar amb una altra. No ho vaig entendre llavors i no ho entenc ara. Estava destrossada. Ho entenc, però no vaig poder fer-hi res perquè jo, en el meu món a part, també tenia problemes. Suposo que va ser per acabar de rematar les coses, perquè sabia que pitjor ja no podia anar-me i que total només empitjoraria una mica més les coses. Vaig dir-li al Josep. I evidentment no va fer res. Només va repetir-me que li agradava la Judith i que ell no podia fer-hi res. Vaig caure fins al fons del pou en el que la Clara deia que havíem caigut tots. I ningú no va poder-me’n treure, sinó que a més, van caure sobre meu tots els que trepitjaven a la Clara per sortir-se’n.
Ella sempre deia que ningú la podia entendre, que estava destinada a viure pels altres i que, si algun dia moria, no plorarien per la seva mort sinó perquè ja no tindrien qui els ajudaria. Jo no hi veia així, sempre li vaig dir que per part meva hi havia moltes ganes d’ajudar-la i una vegada em va reconèixer que havia sigut l’única persona amb qui s’havia sentit recolzada de debò. Jo no la recolzava pel fet que la veiés destrossada i desemparada, sinó perquè era l’única manera que aguantés el que no vaig aconseguir. Però va resistir fins que la seva ànima va deixar-la. I quan es va trobar sola amb ella mateixa i els seus problemes va decidir acabar. El seu destí va trucar a la porta i ella només va tenir temps de deixar-me escrit el que sabia i sospitava, i va llevar-se la vida de la manera més romàntica que hagués pogut fer. Cianur en un suc de gerds, vermell com la seva sang i envoltada de pètals de rosa. Ella mateixa es va preparar el seu llit de mort, en una habitació blanca i en un llit voltat del no res. Es va prendre el cianur i mentre deixava la carta al costat del got i s’assegurava que ningú la veiés agonitzar tancant-se allà, en la seva fi.
Vaig entrar-hi amb un mal pressentiment, sabent que havia fet alguna bogeria. Em va estranyar que em tornés a dir que era l’única persona en qui podia confiar abans d’anar-se’n a dormir a la seva habitació de casa dels seus pares. I la seva germana no hi era, tenia unes claus en un forat entre l’escala i la paret, i les hi vaig agafar sabent que no em contestaria. Encara estava tèbia. Havia decidit morir en el millor moment del seu dia, a l’albada, en els nostre moment, just quan surt el sol i la resta de la colla despertava després de la nostra nit de confidències. La seva carta deia que no podia més.
Estimada Gal·la
No sé perquè no ho vaig fer abans, vaig decidir-me a no dir-vos res i potser vaig perdre-hi massa. No ho sé, tu ho sabies oi? L’Aitor sempre m’havia agradat i la Judith em necessitava massa per dir-li. Saps que només vull que em vegis tu, que ho diguis als pares de la millor manera que puguis, digues que he mort en un accident, si et plau, que no vull que pateixin. T’estimo molt, ets l’única amiga a qui he pogut explicar les meves pors i ara la meva única por és que no puguis sortir-te’n. Espero que triguem molt més a reunir-nos del que desitjaria, però és el millor per a tu. Retirada...he perdut una batalla i hauria de retirar-me, però no puc deixar companys ferits al camp de batalla. Els hi he deixat i em sento molt culpable, però jo ja no puc fer-hi més i no em veia prou capacitada per patir. Suposo que ploraràs, però pensa que, com va dir la Júlia una vegada, si plores perquè no pots veure el sol, les llàgrimes no et deixaran veure les estrelles. I no podem veure les estrelles juntes fins que vinguis on sóc jo. I fins que no tornem a estar juntes, viu i pensa que, potser em vaig equivocar i que com deia SAU: AIXÒ ES POT SALVAR!

Evidentment que vaig plorar-la, tantes hores com totes les que van durar els exàmens de selectivitat de la seva germana, que em va trobar allà, a l’habitació, però la Clara ja no hi era, l’havia dut al cementiri una estona abans, on la gent m’havia mirat estranyada de que digués un cos a coll, un cos que, estranyament ja tenia tomba assignada.
Era feina meva també, dir a la colla que la Clara era morta. Van reaccionar de la pitjor manera que podien fer-ho. Apart de plorar-la, només van fer que preguntar-me el perquè de tot plegat. La culpa era meva, deien, per no haver-ho evitat. Em van fer el buit després de pressionar-me molt per fer-me sentir més culpable del que em sentia. I vaig estar a punt de marxar amb la Clara.
Però tant la Clara com SAU tenien raó, allò es podia salvar, com a mínim, el meu tros de món. Marc. Ell va ser qui em va salvar. Feia temps que el coneixia, gairebé dos anys, i teníem una relació molt bona, però tan sols érem companys. Va convèncer-me que el suïcidi era una bajanada. Crec que he aguantat aquests cinc anys només per ell. I no perquè estiguem junts ni molt menys, sinó perquè m’ha ensenyat el que és bo de la vida. Una vegada, em va dir una frase que sempre guardaré a la memòria: la vida només val la pena per una cosa, per viure-la!
I ara sóc aquí, en una habitació de la residència d’estudiants de l’escola de dansa més prestigiosa dels Estats Units pensant en tot allò que va fer que perdés a una amiga, l’única potser, però que també em va fer guanyar un amic. Un amic a qui demà, si hi ha demà, trucaré i li agrairé tot allò que ha fet per a mi, sempre mirant-lo de la manera que vaig veure’l quan vaig reconèixer, entre els sanglots i les llàgrimes als ulls, la veu i la mirada d’un amic de debò.

3 comentaris:

OLGA! ha dit...

me le llegit tot d'una tirada. L ploma te rao, en mlta gent. Sies valenta, n dxis res a mitges. Al principi em pensava k era un text de JERC i jo pensant: Krlota cm o dxis mauras decepcionat. No se kuantes coses i a darrera aket text...xo suposo k aixo es cosa teva.

Underneath ha dit...

Uix, el principi és una mica "mans de lluna", oi que m'entens?
però en general l'he trobat preciós, agafa força a mesura que avança, com moltes relacions en aquesta vida ;)
T'ZtM

Anònim ha dit...

No he aixecat la vista ni un instant. No he mogut la mà del ratolí ni un segon. No he escoltat la música del CD durant aquest moment. Només un nus a la gola al reconèixer molts dels sentiments que has reflectit. I també, que sí, que AIXÒ ES POT SALVAR. Algú ens ho cantava, i avui tu ens ho has recordat. Tothom ho pot i es pot salvar.

Ai..., el gust del dolor per saber que el sol i la lluna estan vius, ara i aquí...

Segueix explorant aquests personatges... fes-los viure més... Et llegiré.