elles (II part)

L’Hellen sempre intentava oblidar aquell temps. La Marie, en canvi, el recordava amb un lleuger somriure als llavis. La Marie havia estat castigada, molt durament, al parer dels seus amics, sobretot. Ella ho va triar. Podia triar anar a aquella festa i no sortir més, o reservar-ho per a una altra ocasió.

L’Hellen va decidir que aquella era la única manera de que la seva filla prengués consciència del que valia sortir, del que els representava a totes dues econòmicament i a més a més, de com patia ella. A partir d’aquell moment, vulgues o no, es veurien més.

La Marie va mirar de positivitzar. Odiava aquella paraula fins que va començar a fer-la servir. Li sonava a hippy i a hortera. I ella no era cap de les dues coses. Però va decidir fer-ne cas. No sabia ni on l’havia sentida, però li va fer gràcia, tot i ser una estupidesa. O això creia, fins que va començar a complir-la. El seu xicot es va posar de molt mala llet quan va saber que ella estaria castigada. Però, en aquests moments, quan ho recordava, pensava en com n’era de criatura abans, i en com era ara. Com havia canviat, oi Marie?

L’Hellen va pensar que la seva filla no aguantaria, que faria rebequeries, com de xica, però es va sorprendre al veure que la noia aguantava molt més del normal, és més, que fins i tot la sorprenia fent-li bona cara quan tornava a casa. Evidentment, la nena no sortia a la nit, però sortia a les tardes, tampoc no podia tallar-li les ales d’arrel, ni ho volia fer.

La Marie va creure que ja era hora de que retornés el favor a la seva mare. Ella l’havia aguantada de petita, i ara li tocava a ella. Així ho va veure llavors. Semblava mentida, la muntanya russa.... realment, la discussió de la setmana anterior havia resultat molt positiva, havien recordat el que els va passar quan la Marie tenia tres anys menys, i ben bé que els havia anat aquella vegada. Sense gairebé dir-li-ho a la mare, es va fer sòcia del videoclub del carrer de sota casa. I es va dedicar a recopilar totes les pel·lícules antigues que sabia que li agradaven a sa mare. I fins i tot, en va treure alguna de les que mirava ella quan era petita. I d’aquesta manera tan estúpida, va aconseguir que riguéssin juntes, i tornar a seure a la falda de sa mare.

L’Hellen mirava la seva filla mentre aquesta es preparava el cafè. Avui la Marie no havia sortit, i havien tornat a llogar Casablanca. La veuríen altre cop, com feia tres anys. Potser les decisions i els càstigs de l’Hellen servien per a molt més del que ella es pensava.
La Marie es va mirar a sa mare, i només va poder-li somriure.



bona nit mare.