llàgrimes de fum

s'anava consumint per la por i per la pena. pels nervis, per l'angoixa i també per la felicitat. però es consumia. de manera inevitable. s'acabava i sabia que ho hauria de solucionar d'alguna manera.
la flama s'havia acostumat a lluitar contra el vent, contra l'aigua, contra els mateixos animals, per tal de no apafar-se. i tot amb alguna fita, aguantar fins que s'acabés el temporal, fins que canviés la lluna, fins que.... fins el dia que només havia d'aguantar fins que pugués.
i sense motiu, no tenia cap gràcia aguantar, no tenia cap alicient i es moria de fàstic. el foc ja no li semblava un repte, el combustible l'avorria. i fins i tot les seves estimadissimes espurnes ja no eren el mateix.
però aguantava, sense més remei, aguantava. ara sabia per què havia d'aguantar, i era tan sols per ella. havia d'aguantar, perquè sense ella, la resta no funcionaria igual, i es perdria la vida. i no volia perdre la vida.





Així em sentia jo avui, i m'apago, i m'apago, i de vegades amb el vent m'aixeco però torno a caure i la monotonia em mata i m'avorreix de tal manera que em fa passar les ganes de viure. però sé que he de viure per totes les coses boniques que em queden per fer. i sé que faré alguna cosa, potser demà, o potser no. però ja faré alguna cosa.




i un cop la flama va haver decidit mantenir-se encesa, els elements es van confabular contra ella, i la van apagar de cop. i aleshores la fusta i les fulles, i tot el bosc sencer va plorar-li llàgrimes de fum.