la bella vella em va ensenyar, com a tots, moltes coses importants per a la vida. però avui la bella vella ha marxat, i només volia recordar-la.
ella em va ensenyar, per exemple, a escoltar-nos amb respecte i a saber imposar-nos. ella em va ensenyar, per exemple, a no "fregar vidres".
ella em va ensenyar què era pujar dalt d'un escenari.
ella em va ensenyar que no s'ha de ser el protagonista, sinó el millor.
ella em va ensenyar a ser responsable.
ella em va ensenyar que les persones creixem segons podem, i que hem de trencar motlles.
amb ella vaig aprendre que s'ha de ser imprescindible, però que tots som substituïbles.
vaig aprendre a callar, tant a dins, com a fora de l'escenari.
amb ella vaig aprendre que l'escenografia es pot montar al mig del primer acte.
amb ella vaig aprendre què significa el món de la faràndula
dels seus llavis vaig sentir per primer cop "la quarta paret"
dels seus llavis vaig sentir per primer cop que la història l'escriuen els qui guanyen.
i dels seus llavis en van sortir les bromes més simpàtiques, les ironíes més subtils, i els comentaris més dolorosos per a molts.
i d'ella, d'ella se n'han dit tantes coses...
se n'ha dit que era una gran persona,
una gran professional,
se l'ha posat verda, que és el que volia,
ha estat valorada pels exalumnes i criticada pels alumnes, que, com sempre l'enyoraven a la classe quan no hi era.
d'ella, d'ella se n'ha dit moltes coses, potser massa i tot.
jo només en recordaré una, la duré sempre dins el cor.
fa molts anys, en una aula de plàstica i amb la meva bata descordada observava les seves sabates extranyes, aquelles malles negres i un jersei molt ample. i no em vaig adonar del que estava dient. però de cop, va dir que volia donar-li un paper important a una persona que el mereixia, a una persona que s'havia sacrificat pel grup i que ara mereixia una recompensa. i tothom va demanar qui. n'hi havia més d'un que pensaven que parlaven d'ell. però jo només mirava les sabates, les malles, els cabells blancs. i de cop, va aixecar la vista i va dir TU.
tothom es va girar, i jo també. però al meu darrere tan sols hi havia paret blanca.
una vegada vaig ser el seu petit princep, d'altres vaig ser el que va voler. però ella per mi només pot ser una cosa, la bella vella que em va ensenyar que ser mestre, no vol dir altra cosa que ensenyar-nos a ser persones. i també va dir-me, que si volia, podia fer el que vulgués, que perquè no ho havia d'intentar?
i sí, ho intentaré, per ella. perquè aquest és el meu adéu i el meu comiat.
adéu bella lola,
adéu bella vella.
dimarts, de gener 31, 2006
dilluns, de gener 30, 2006
retirada
Se'm fa estrany no ser el darrer
de marxar cap a dormir
quan ja hem xerrat de tot
entre quatre bons amics
i el sol ens pica fort
ben bé cap a mig matí.
Gairebé ja ni em conec
quan fa dies que no dic
"posa-me'n un altre, Quim,
que me'n vaig però ara vinc!"
mentre al vater tancat
m'ensumo la dignitat
I soc aquí
per fer memòria
em pots fer molt de cas o gens
però recorda aquesta història:
una retirada a temps
sempre és una victòria.
Ja no em perdo com abans
per racons caus i forats
de les nits sense final
seguint un deliri fals
que amb el temps em va portar
cap a un excés fatal.
No calia córrer tant,
una treva em deia el cos,
que comences a ser gran
i arribaren amb les pors
les angoixes i tristors
i tot es va anant fent fosc.
I sóc aquí per fer memòria
em pots fer molt de cas o gens
però recorda aquesta història:
una retirada a temps sempre és una victòria.
avui la veu de'n Lluís Gavaldà em perseguia, i no he parat fins que mentre plorava he pogut cantar la cançó. i sí, n'estic segura.
de marxar cap a dormir
quan ja hem xerrat de tot
entre quatre bons amics
i el sol ens pica fort
ben bé cap a mig matí.
Gairebé ja ni em conec
quan fa dies que no dic
"posa-me'n un altre, Quim,
que me'n vaig però ara vinc!"
mentre al vater tancat
m'ensumo la dignitat
I soc aquí
per fer memòria
em pots fer molt de cas o gens
però recorda aquesta història:
una retirada a temps
sempre és una victòria.
Ja no em perdo com abans
per racons caus i forats
de les nits sense final
seguint un deliri fals
que amb el temps em va portar
cap a un excés fatal.
No calia córrer tant,
una treva em deia el cos,
que comences a ser gran
i arribaren amb les pors
les angoixes i tristors
i tot es va anant fent fosc.
I sóc aquí per fer memòria
em pots fer molt de cas o gens
però recorda aquesta història:
una retirada a temps sempre és una victòria.
avui la veu de'n Lluís Gavaldà em perseguia, i no he parat fins que mentre plorava he pogut cantar la cançó. i sí, n'estic segura.
diumenge, de gener 29, 2006
la tarda. =)
por
fred
riure
queixes
camins
biciletes
records
volant?
riure
somriure
recordar
guardaespatlles
riure més
tants barris
pujar amunt
baixar corrent
el crack
un missatge de veu
les magdalenes?
no, millor galetes
cocacola
fred a les mans
és estiu?
enfrontar-s'hi.
i tornar a casa
música
plorar.
patriotismes?
tots.
petó, bonika.
gràcies.
fred
riure
queixes
camins
biciletes
records
volant?
riure
somriure
recordar
guardaespatlles
riure més
tants barris
pujar amunt
baixar corrent
el crack
un missatge de veu
les magdalenes?
no, millor galetes
cocacola
fred a les mans
és estiu?
enfrontar-s'hi.
i tornar a casa
música
plorar.
patriotismes?
tots.
petó, bonika.
gràcies.
dissabte, de gener 28, 2006
don't look back. (my story with music)
"Don't Look Back"
My intuition tells me, that this relationship's not working
But we, pretend we're better off not knowing
Only, to realise we can't go on.
Tried to tell you, but you didn't wanna listen to me,
Say things we don't wanna admit to,
But it's no good, cause it's time to walk away.
I can't explain my reasons anymore,
The talking is over and now I'm out the door...
[Chorus]
And if I don't look back
Then I won't see how much I hurt you... I really hurt you,
And if I don't look backI
t doesn't mean I didn't love you... I didn't love you.
Please don't ask me,
Cause I can't take the way you're looking at me
Everytime we touch it makes me feel so guilty,
And I can't do this anymore.
I can't explain, I've said it all before
And I won't be persuaded, I'm half way out the door...
[Chorus]
And if I don't look back
Then I won't see how much I hurt you... I really hurt you,
And if I don't look back
It doesn't mean I didn't love you... I didn't love you.
It doesn't mean I didn't love you...
I can't explain, my reasons anymore
It's over, your heart's out of my hands...
[Chorus]
And if I don't look back
Then I won't see how much I hurt you... I really hurt you,
And if I don't look back
It doesn't mean I didn't love you... I didn't love you.
it doesn't mean I didn't love you, but I won't hurt you,
cause I love you.
just thank you for all this time.
My intuition tells me, that this relationship's not working
But we, pretend we're better off not knowing
Only, to realise we can't go on.
Tried to tell you, but you didn't wanna listen to me,
Say things we don't wanna admit to,
But it's no good, cause it's time to walk away.
I can't explain my reasons anymore,
The talking is over and now I'm out the door...
[Chorus]
And if I don't look back
Then I won't see how much I hurt you... I really hurt you,
And if I don't look backI
t doesn't mean I didn't love you... I didn't love you.
Please don't ask me,
Cause I can't take the way you're looking at me
Everytime we touch it makes me feel so guilty,
And I can't do this anymore.
I can't explain, I've said it all before
And I won't be persuaded, I'm half way out the door...
[Chorus]
And if I don't look back
Then I won't see how much I hurt you... I really hurt you,
And if I don't look back
It doesn't mean I didn't love you... I didn't love you.
It doesn't mean I didn't love you...
I can't explain, my reasons anymore
It's over, your heart's out of my hands...
[Chorus]
And if I don't look back
Then I won't see how much I hurt you... I really hurt you,
And if I don't look back
It doesn't mean I didn't love you... I didn't love you.
it doesn't mean I didn't love you, but I won't hurt you,
cause I love you.
just thank you for all this time.
divendres, de gener 27, 2006
mirades que fan mal
de vegades
les mirades
ens fan mal
un dels que dol
però que també vol
i vol i dol
i li fan mal
les mirades
de vegades.
de vegades
les mirades
fan amor
un dels que el plor
que n'esborra el record
del plor
que ha fet l'amor
de les mirades
de vegades.
de vegades
les mirades
no fan res
no et fan el pes
les que no fan res
de mirades,
de vegades.
de vegades
les mirades
ho fan tot
i cau el món
o es para
el món
del tot
amb les mirades
de vegades.
de vegades
les mirades
d'ells
que claven
que desitgen
que odien
que desitgen
que claven
ells
amb mirades
de vegades.
em fan mal, em fan amor, em fan res, em fan tot.
un món de mirades.
i diré que menteixo si dic que no moriria per perdre'm en els seus ulls pregons.
heretge de cor i de paraula, com tu, Àgata
les mirades
ens fan mal
un dels que dol
però que també vol
i vol i dol
i li fan mal
les mirades
de vegades.
de vegades
les mirades
fan amor
un dels que el plor
que n'esborra el record
del plor
que ha fet l'amor
de les mirades
de vegades.
de vegades
les mirades
no fan res
no et fan el pes
les que no fan res
de mirades,
de vegades.
de vegades
les mirades
ho fan tot
i cau el món
o es para
el món
del tot
amb les mirades
de vegades.
de vegades
les mirades
d'ells
que claven
que desitgen
que odien
que desitgen
que claven
ells
amb mirades
de vegades.
em fan mal, em fan amor, em fan res, em fan tot.
un món de mirades.
i diré que menteixo si dic que no moriria per perdre'm en els seus ulls pregons.
heretge de cor i de paraula, com tu, Àgata
dimarts, de gener 24, 2006
somnífers- Sidonie
bona nit doctor
ja sé que és tard i vostè
se'n va a la missa del gall
i la mestressa ja té el sopar a taula.
no es preocupi doctor
a mi no em fa mal res,
i li ho puc jurar,
que el remei no és per a mi, paraula!
em dones somnífers i em diu:
si els mescles amb el vi
alfú farà tard per morir.
somnis que duraran fins Sant Esteve,
somnífers que em portaran a casa teva.
somnis, que durarant fins Sant Esteve
somnífers que em portaran a casa teva.
Somnífers.
bona nit soldat
encara veus plorar els nens
a ells no els portaran res
ni els reis, ni el tió... ni els seus pares
si necessites dormir
pren un glop del meu vi,
et cardarà tant bé
per qui vulgui oblidar aquestes dates.
i en adonar-me que és Nadal
i no ets amb mi
jo també vull anar a dormir.
somnis que duraran fins Sant Esteve,
somnífers que em portaran a casa teva.
somnis, que durarant fins Sant Esteve
somnífers que em portaran a casa teva.
Somnífers.
una d'aquelles cançons que has de sentir una vegada, i escoltar-la dues per a poder apreciar. preciosa.
quina enveja, ja voldria poder escriure així.
somnis, records...
ja sé que és tard i vostè
se'n va a la missa del gall
i la mestressa ja té el sopar a taula.
no es preocupi doctor
a mi no em fa mal res,
i li ho puc jurar,
que el remei no és per a mi, paraula!
em dones somnífers i em diu:
si els mescles amb el vi
alfú farà tard per morir.
somnis que duraran fins Sant Esteve,
somnífers que em portaran a casa teva.
somnis, que durarant fins Sant Esteve
somnífers que em portaran a casa teva.
Somnífers.
bona nit soldat
encara veus plorar els nens
a ells no els portaran res
ni els reis, ni el tió... ni els seus pares
si necessites dormir
pren un glop del meu vi,
et cardarà tant bé
per qui vulgui oblidar aquestes dates.
i en adonar-me que és Nadal
i no ets amb mi
jo també vull anar a dormir.
somnis que duraran fins Sant Esteve,
somnífers que em portaran a casa teva.
somnis, que durarant fins Sant Esteve
somnífers que em portaran a casa teva.
Somnífers.
una d'aquelles cançons que has de sentir una vegada, i escoltar-la dues per a poder apreciar. preciosa.
quina enveja, ja voldria poder escriure així.
somnis, records...
l'estranya parella
Em trobo a la biblioteca de l'escola, i realment, tinc al davant l'estranya parella. les dues bibliotecàries més raretes del planeta. realment, només de sentir-les parlar, te'n fas creus que puguin avenir-se, i a més, que la resta de gent no s'imagini una sense l'altra.
Fa un moment, tan sols, una d'elles li comentava a l'altra que havia posat en pràctica la recepta dels bunyols de quaresma que li havia donat, i l'altra li ha contestat que els nens eren uns insuportables. i així, amb carinyo i amor, han començat a discutir i a insultar-se. com aquell qui no vol la cosa, donen l'especlacle.
Però a mi ja m'agrada, m'encanta venir a la biblioteca i sentir-les parlar, tenir-les al davant i pensar que no sabràn mai que escric sobre elles.
però és igual. això ja m'agrada.
Fa un moment, tan sols, una d'elles li comentava a l'altra que havia posat en pràctica la recepta dels bunyols de quaresma que li havia donat, i l'altra li ha contestat que els nens eren uns insuportables. i així, amb carinyo i amor, han començat a discutir i a insultar-se. com aquell qui no vol la cosa, donen l'especlacle.
Però a mi ja m'agrada, m'encanta venir a la biblioteca i sentir-les parlar, tenir-les al davant i pensar que no sabràn mai que escric sobre elles.
però és igual. això ja m'agrada.
dilluns, de gener 23, 2006
patir
pateixo com pateixen les mares.
pateixo com patim els fills pels pares
pateixo com pateixen els enamorats al separar-se
pateixo com mai no havia patit.
i el millor és que encara no ha passat res
però penso que si aquella nit no me n'hagués volgut oblidar, potser no hagués passat el que va passar.
i pateixo.
perquè els estimo molt i no em canso de repetir-ho
perquè no m'entenen quan els demano que vigilin
perquè no saben ni sabràn mai el que signifiquen per a mi.
perquè son els meus amics, la meva vida, el nostre futur
i el futur de tots si no hi som tots, no és el meu futur.
pateixo com patim els fills pels pares
pateixo com pateixen els enamorats al separar-se
pateixo com mai no havia patit.
i el millor és que encara no ha passat res
però penso que si aquella nit no me n'hagués volgut oblidar, potser no hagués passat el que va passar.
i pateixo.
perquè els estimo molt i no em canso de repetir-ho
perquè no m'entenen quan els demano que vigilin
perquè no saben ni sabràn mai el que signifiquen per a mi.
perquè son els meus amics, la meva vida, el nostre futur
i el futur de tots si no hi som tots, no és el meu futur.
dissabte, de gener 21, 2006
avui he plorat
avui he plorat, i no era de ràbia. No era alegria, ni era son. No badallava, no m'estremia de fred. No tenia gana. No tenia pena, ni cap pes al cor. Però tenia molt més. He tingut una sensació que feia anys que no tenia, i això m'ha fet infinitament feliç. i sí, perquè no, hauria pogut plorar de goig i de joia, però no ha fet falta. he plorat de vent, he plorat de llum, i he plorat, sobretot, d'una de les coses més meravelloses per la qual es pot plorar: de velocitat.
i ho comprendreu si heu pujat mai a una moto, heu sentit el vent a la pell, us heu aferrat a aquell qui us portava i us heu sentit feliços. com jo avui, com jo fa una estona. com jo fa escassament una hora.
i si la velocitat em perd, la vida em passarà volant, i ho vull escriure abans que el vent se m'endugui els records.
i ho comprendreu si heu pujat mai a una moto, heu sentit el vent a la pell, us heu aferrat a aquell qui us portava i us heu sentit feliços. com jo avui, com jo fa una estona. com jo fa escassament una hora.
i si la velocitat em perd, la vida em passarà volant, i ho vull escriure abans que el vent se m'endugui els records.
divendres, de gener 20, 2006
prohibit sortir de nits
prohibit, així hauria d'estar. o si més no, entre setmana. la gent no ha de sortir, home. que surtin els divendres, que és quan toca! perquè clar, la gent no se n'adona, però és perjudicial per a ells. no rendeixen a la feina, fan mala cara, es gasten més diners dels que tenen amb un vi que de bo tan sols en té la marca, perquè en el fons és Don Simon, i després es prenen 3 o 4 kubates i sense adonar-se'n, ja van pet. i llavors, evidentment, van a agafar un taxi, que no arriba. i els fan mal els peus, o l'etiqueta de la camisa els rasca i els ha irritat l'esquena... i tot, tot això per què?
per una mica de felicitat, per una mirada amable o potser una morrejada amb algú a un cantó de la barra... per això val la pena?
no, senyors meus, no. surtin altres dies, surtin quan toca. surtin els dissabtes, quan hi ha gent jove, surtin els divendres, però entre setmana no. que hi ha gent que amb això hi patim, ho entenen, que n'hi ha alguns que d'això en viuen i en moren, saben....
ELS CAMBRERS TAMBÉ SOM PERSONES!
per una mica de felicitat, per una mirada amable o potser una morrejada amb algú a un cantó de la barra... per això val la pena?
no, senyors meus, no. surtin altres dies, surtin quan toca. surtin els dissabtes, quan hi ha gent jove, surtin els divendres, però entre setmana no. que hi ha gent que amb això hi patim, ho entenen, que n'hi ha alguns que d'això en viuen i en moren, saben....
ELS CAMBRERS TAMBÉ SOM PERSONES!
dimecres, de gener 18, 2006
pecats capitals (*)
jo sóc l'enveja, mato als rics i estimo als pobres. a uns, els mato d'un mal del cor, que els ve de dintre, que els demana més i més, dels qui estan més amunt encara. i als altres, els estimo pel cap, pel cervell que tenen i pel mal que fan, en veient unes butxaques plenes, que semblen massa grans de portar-hi tanta moneda, i trober la forma vera, de fer-hi un forat prou gran, per fer caure la moneda sobrera.
jo sóc la peresa, i m'és igual classe social, o si ets home o dona. jo sols em cuido de no fer mal, de fer bé a la persona. que la feina és molt dolenta, i un descans no fa mai mal, i si bé no em canso massa, es per no fer-me gran, que les arrugues, amb la feina, sembla que surten abans.
heus ací dos pecats capitals que m'agraden, la gula potser també, però en acabar de sopar no tenia massa gana, i he pensat no fer-ne tres, no fos que .... em cansés massa, per exemple.. =)
jo sóc la peresa, i m'és igual classe social, o si ets home o dona. jo sols em cuido de no fer mal, de fer bé a la persona. que la feina és molt dolenta, i un descans no fa mai mal, i si bé no em canso massa, es per no fer-me gran, que les arrugues, amb la feina, sembla que surten abans.
heus ací dos pecats capitals que m'agraden, la gula potser també, però en acabar de sopar no tenia massa gana, i he pensat no fer-ne tres, no fos que .... em cansés massa, per exemple.. =)
divendres, de gener 13, 2006
tinc son
tinc son i els ulls se'm tanquen,
ells són els culpables de la meva mala cara.
ells fan que em senti malament als matins.
ells m'obliguen a odiar el despertador
ells, dolents, no saben què és la peresa.
ells m'aprecien?
no, només volen fer.me mal.
i la son, què fa la son?
la son només dorm.
quina enveja.
i ells, són ells... el somnis impossibles que em fan pensar en tu, els somnis que m'obliguen a restar desperta per a creure que són reals.... i que ja fa mesos que dura.
ells són els culpables de la meva mala cara.
ells fan que em senti malament als matins.
ells m'obliguen a odiar el despertador
ells, dolents, no saben què és la peresa.
ells m'aprecien?
no, només volen fer.me mal.
i la son, què fa la son?
la son només dorm.
quina enveja.
i ells, són ells... el somnis impossibles que em fan pensar en tu, els somnis que m'obliguen a restar desperta per a creure que són reals.... i que ja fa mesos que dura.
dimecres, de gener 11, 2006
olor de ranci
no puc suportar aquesta olor. de fet, ni aquesta ni cap de la mateixa mena.
sabeu aquella gent que no es dutxa? em fan vomitar! no suporto passar pel seu costat i sentir aquella olor. això és olor de ranci. i la gent que sense dutxar-se, es renta les aixelles i es opsa desodorant, i es creu que ja va net? això és bastant porc, però imagineu si, a més, després es posen la roba bruta que duien abans. redéu, quina porqueria! de debò.
però el més graciós va ser el que vaig veure l'altre dia: algú posant-se el desodorant per sobre la roba.
a més a més de no eliminar la pudor, va deixar tota la roba tacada.... en fi, ja sé que no és gaire agradable parlar de tot aixìo, però només prenguem-ne consciència: la roba, pot rentar-se, i nosaltres també, i és bo fer-ho tot el mateix dia, i, a més, fer-ho cada dia. que una cosa és posar.se uns mateixos pantalons un parell de vegades, i l'altre es no canviar-se de jersei, o de calçotets.
en fi.
quin fàstic només de parlar d'això.
sabeu aquella gent que no es dutxa? em fan vomitar! no suporto passar pel seu costat i sentir aquella olor. això és olor de ranci. i la gent que sense dutxar-se, es renta les aixelles i es opsa desodorant, i es creu que ja va net? això és bastant porc, però imagineu si, a més, després es posen la roba bruta que duien abans. redéu, quina porqueria! de debò.
però el més graciós va ser el que vaig veure l'altre dia: algú posant-se el desodorant per sobre la roba.
a més a més de no eliminar la pudor, va deixar tota la roba tacada.... en fi, ja sé que no és gaire agradable parlar de tot aixìo, però només prenguem-ne consciència: la roba, pot rentar-se, i nosaltres també, i és bo fer-ho tot el mateix dia, i, a més, fer-ho cada dia. que una cosa és posar.se uns mateixos pantalons un parell de vegades, i l'altre es no canviar-se de jersei, o de calçotets.
en fi.
quin fàstic només de parlar d'això.
dimarts, de gener 10, 2006
jo també hi tinc dret!
jo també tinc dret a enfadar-me i no cridar,
jo també tinc dret a plorar sense motius,
jo també tinc dret a no voler xerrar
jo també tinc dret de preferir callar
jo també tinc dret a no confessar
jo també tinc dret per a decidir
jo també tinc dret de ser un xic com sóc, i potser sóc així i no com us pensàveu...
i què?
jo també hi tinc dret.
jo també tinc dret a plorar sense motius,
jo també tinc dret a no voler xerrar
jo també tinc dret de preferir callar
jo també tinc dret a no confessar
jo també tinc dret per a decidir
jo també tinc dret de ser un xic com sóc, i potser sóc així i no com us pensàveu...
i què?
jo també hi tinc dret.
no vull anar a dormir
no vull anar a dormir per no haver de recordar, no vull anar a dormir per tot el que això comporta. avui no vull anar a dormir, i despertar demà sense saber què passarà de nou, o si més no, sense saber amb certesa si passarà res de nou. segur que no. i seguiré com ara, "moderadament feliç". la meva vida és planera, la feina em va bé, la meva parella m'estima, els meus pares es jubilaràn aviat i n'estan contents, la meva colla d'amics no es dissol, però s'estanca, i jo ... jo hauria d'estar bé, així. però per què tinc la sensació de que em manca alguna cosa?
potser em falta un alicient, algun incentiu, i cada cop que me'n vaig a dormir em ve al cap que em falta alguna cosa, i tinc por, tinc por de perdre'm.
no vull anar a dormir perquè sóc petit i tinc por. tinc por de llevar-me demà i veure que m'he fet més petit i que mai més em faré gran, i tinc por de llevar-me i veure que tot el que hi ha al meu voltant ha desaparegut. de cridar i que la mare no vingui, d'anar a la seva habitació i que ni ella ni el pare no hi siguin. d'anar a l'habitació del meu germà i que tampoc no hi hagi ningú. tinc por del buit, però encara no conec aquesta paraula. no vull anar a dormir per no perdre'm.
potser d'aquí a uns anys seré moderadament feliç.
potser em falta un alicient, algun incentiu, i cada cop que me'n vaig a dormir em ve al cap que em falta alguna cosa, i tinc por, tinc por de perdre'm.
no vull anar a dormir perquè sóc petit i tinc por. tinc por de llevar-me demà i veure que m'he fet més petit i que mai més em faré gran, i tinc por de llevar-me i veure que tot el que hi ha al meu voltant ha desaparegut. de cridar i que la mare no vingui, d'anar a la seva habitació i que ni ella ni el pare no hi siguin. d'anar a l'habitació del meu germà i que tampoc no hi hagi ningú. tinc por del buit, però encara no conec aquesta paraula. no vull anar a dormir per no perdre'm.
potser d'aquí a uns anys seré moderadament feliç.
dilluns, de gener 09, 2006
i tu qui ets?
i tú, qui ets tu, aquest cop?
ets tu l'amic fidel, diposat a ajudar-me?
ets tu el germà afable, que em renya pel meu bé?
ets tu l'amant desesperat que em crida en la nit?
ets tu l'amor impossible que em mira amb ulls de suficiència?
ets tu l'amic desfet que em truca plorant de ràbia?
ets tu el cap, el superior, aquell qui em mana?
qui ets tu de tots ells?
i què se suposa que he de ser, jo per a tu?
no t'entenc, no comprenc, què vols de mi aquest cop?
jo tampoc no penso perdre la vida esperant, perquè, i tu qui ets?
ets tu l'amic fidel, diposat a ajudar-me?
ets tu el germà afable, que em renya pel meu bé?
ets tu l'amant desesperat que em crida en la nit?
ets tu l'amor impossible que em mira amb ulls de suficiència?
ets tu l'amic desfet que em truca plorant de ràbia?
ets tu el cap, el superior, aquell qui em mana?
qui ets tu de tots ells?
i què se suposa que he de ser, jo per a tu?
no t'entenc, no comprenc, què vols de mi aquest cop?
jo tampoc no penso perdre la vida esperant, perquè, i tu qui ets?
diumenge, de gener 08, 2006
nadal de debò
De petit m’agradava mirar per la finestra durant tot l’any, menys per Nadal. Per Nadal només mirava fotografies, fotografies de l’estiu, i de la resta de l’any, quan podia sortir de casa i era lliure com un ocell. Però no per Nadal. En la meva memòria, esborrava tots els records referents al Nadal, a l’ hivern en general, però sobretot al Nadal. No era que odiés aquells dies, perquè no hi tenia cap mena de motiu en especial per a odiar-lo, només que, em posaven nerviós.
La meva vida era feliç i plena. Era un xiquet feliç, sempre alegre. Tenia una colla d’amics, que m’apreciava molt, i a qui no deixava mai de banda. Em passava l’any al carrer, als parcs, als jardins de cases seves o nostres, o de qui toqués. La meva infància era tan meravellosa que qualsevol qui no em conegués hauria pogut dir que no tenia cap mena de problema. Però no. Només en tenia un, de problema. El meu avi.
El meu avi era una d’aquelles persones qui tothom voldria conèixer, i qui tots els nens del món voldrien per avi. Menys jo. Odiava que el meu avi fos qui era, perquè, realment, no em feia mai d’avi. El meu avi, durant l’any, era un home rialler, ben afaitat, amb el cabell curt i vestia de manera normal, fins i tot moderna per l’època. A l’estiu l’adorava, amb els meus amics i amb mi, hi tenia molta paciència, ens ajudava amb els deures i ens ensenyava a fer avions de paper. Érem l’enveja de la ciutat. Les colles dels altres barris volien ser com nosaltres, fer uns avions com els nostres, saber jugar amb els cromos igual, i, a més, treure prou bones notes per a poder xerrar tranquil·lament amb el mestre de l’escola. Però això tan sols durava fins per tots sants. Després, com explicava als meus amics, el meu avi marxava lluny. Molt lluny, tan lluny, que ni tan sols jo li podia acompanyar. I el pitjor, és que el meu avi no marxava. Només es tancava al soterrani de casa i no en sortia fins el dia vint-i-cinc de desembre. Sí, remaleïdament fum-fum-fum. No us imagineu qui era el meu avi? Sí, era ell. El “Pare Noel”.
L’avi Genís, com li dèiem a casa, i com li deia tothom al barri, era una persona meravellosa. Tota la família sabia qui era, i per què era així i no d’una altra manera. Era el pare de la mare, i com que la mare no tenia més germans, el següent a substituir-lo era jo. Potser per això odiava tan el Nadal. Perquè perdia el meu avi, i temia que, amb el temps, els meus fills i nets haguessin de patir el mateix. L’avi desapareixia, i jo plorava. Plorava de petit de ràbia perquè no ho entenia, plorava de més gran de ràbia perquè encara faltaven dies per a tornar-lo a veure, i plorava d’adolescent al pensar que el següent era jo, i que l’avi es feia cada vegada més gran...la meva barbeta incipient s’hauria de tenyir de blanc, no podria tallar-me els cabells tal i com volia...
Era un adolescent quan va passar això que us volia explicar. S’acostava tots sants, i havia tingut un mal dia. I l’avi era a casa, i n hi havia ningú més. Vaig intentar que no em veiés, i escapolir-me fins a la meva habitació per a poder cridar i tocar la guitarra una estona, per a calmar-me. Però l’avi em va interceptar. Va començar a interrogar-me, perquè estava preocupat, suposo. Però no vaig poder veure les ganes que tenia d’ajudar-me, i senzillament, em vaig enfadar amb ell. Ens vam discutir, i després d’uns quants crits de part de l’un i de l’altre, li vaig dir que era un desgraciat i un egoista, que només pensava en ell, i que realment mai s’havia estimat a ningú, que amb tanta falsa felicitat, no havia pensat en el que això podia representar per a la seva família. Li vaig recomanar que enlloc de fer feliç a la gent d’arreu del món, es mirés primer la seva pròpia llar, a veure si funcionava, i potser entendria els mals del món. Potser era per això, que ell només hi anava un cop l’any. I llavors sí, llavors me’n vaig anar a tocar la guitarra a la meva habitació.
A partir d’aquell moment la relació entre el meu avi i jo va passar a ser una cosa completament diferent al que havia estat fins llavors. De petits, érem amics, menys per Nadal, però ara, no érem ni amics, ni tan sols teníem una relació d’avi i net. Senzillament, ens comportàvem amb cordialitat l’un amb l’altre, però res més.
Els anys passen, i passen per a tothom. Jo vaig créixer i em vaig comportar com em tocava, vaig sortir molt de festa, vaig cremar-me les celles estudiant, i finalment vaig ser “l’home de profit” que havia d’arribar a ser. Però igual que els anys passaven per a mi, l’avi també es va fer vell. I suposo que amb el temps, ens vam anar moderant i perquè no teníem ganes d’acabar la relació d’aquella manera. Senzillament, ens començàrem a caure bé una altra vegada. Malgrat tot, la cosa no va anar gaire enllà, l’avi es moria.
I el dia de la seva mort, em va cridar. Va fer-los marxar a tots de la seva habitació, i em va dir que aprofitava per a morir-se el mes de gener, per deixar-me la feina feta. Que tenia un any per preparar-me, i que ja sabia que jo considerava que el s’havia equivocat. Em va dir que si volia canviar les coses tenia llibertat absoluta, però que no oblidés que el Nadal feia molts anys que existia, i que no el podia canviar d’un moment a l’altre. I per últim, em va fer posar la pell de gallina quan em va dir: “si he fet tot això, és perquè he cregut en la màgia del Nadal, i aquesta, la vaig veure per primera vegada en els ulls de la teva mare, i després, amb més claredat, només als teus ulls. No ho trenquis”.
Quan vaig sortir de l’habitació, l’avi va acomiadar-se de l’àvia, i va morir. I jo vaig decidir que havia de fer alguna cosa.
I bé, tot s’ha de dir, que la idea va sorgir per culpa de la cervesa. Vaig passar un temps pensant, i no tenia massa idees, i vaig sortir una nit amb la colla, i com sempre, vam anar a prendre una cervesa. I quan ja portava unes copes de més, me’n van servir una d’irlandesa. I va venir la llum. Ho havia trobat, era la solució, el que el meu avi havia estat buscant, ho tenia al davant, i no, no era una vida d’ebrietat absoluta. Era una idea molt sòbria tot i que duia més alcohol que sang a les venes.
A l’ampolla de cervesa hi havia un dibuix d’un leprechaund. I aquella havia resultat la meva idea.
Els petits ninotets irlandesos, podien substituir al pare Noel, si volia. I ho volia. Però no, no ens equivoquem, no volia pas contractar a una munió de nans per a tenir-los com a esclaus, ni molt menys, les èpoques del circ ja han acabat. Volia crear una mena de pares Noel en miniatura que duressin tot l’any. Aquesta era la gran idea.
Pensant fredament vaig arribar a la conclusió que era millor esperar que passés la nit i la ressaca posterior per a portar a terme el desenvolupament de la idea.
Però l’endemà al matí em vaig llevar de bon humor i sense ressaca, i així vaig poder posar-me a escriure i a pensar en el que volia fer. Volia crear un esperit de Nadal permanent. És a dir, oblidar aquella estupidesa consumista en que s’havia convertit i recuperar allò que el meu avi feia abans de que se li escapés de les mans. Volia crear alguna cosa semblant al telèfon de l’esperança, però real, una mena de tele-psicòlegs, una consciència per hores tipus ONG.
Els leprechounds eren consciències, petits follets trapelles que ajudaven a la gent. Però els nadins, no havien de ser això, ni molt menys. Tan sols ajudarien a la gent, els farien veure quin era el seu problema i els farien veure com ho havien de solucionar. Res més. No els solucionarien res, ni molt menys. Això sí, anirien vestits de vermell rigorós. Era un petit homenatge que em vaig permetre de fer al meu avi.
De tota manera, jo no vaig deixar de treballar, i vaig seguir mantenint la figura del Pare Noel, només que tenia uns ajudant que duraven tot l’any, i que, aquests sí, mantenien l’esperit de Nadal tal com jo l’havia volgut viure.
I per fi, quan amb els anys, t’he pogut explicar aquesta història nano, ho he fet perquè entenguis com no vull acabar amb tu, que ja sé que sóc pesat, però sóc el teu avi, i m’has d’entendre, sóc d’una altra època, i algun dia et tocarà a tu canviar-ho, i no vull que ho deixis igual que jo, però recorda, “si he fet tot això, és perquè he cregut en la màgia del Nadal, i aquesta, la vaig veure per primera vegada en els ulls de la teva mare, i després, amb més claredat, només als teus ulls. No ho trenquis”. I ara sí, ara ja pots marxar a la teva habitació a tocar la guitarra.
La meva vida era feliç i plena. Era un xiquet feliç, sempre alegre. Tenia una colla d’amics, que m’apreciava molt, i a qui no deixava mai de banda. Em passava l’any al carrer, als parcs, als jardins de cases seves o nostres, o de qui toqués. La meva infància era tan meravellosa que qualsevol qui no em conegués hauria pogut dir que no tenia cap mena de problema. Però no. Només en tenia un, de problema. El meu avi.
El meu avi era una d’aquelles persones qui tothom voldria conèixer, i qui tots els nens del món voldrien per avi. Menys jo. Odiava que el meu avi fos qui era, perquè, realment, no em feia mai d’avi. El meu avi, durant l’any, era un home rialler, ben afaitat, amb el cabell curt i vestia de manera normal, fins i tot moderna per l’època. A l’estiu l’adorava, amb els meus amics i amb mi, hi tenia molta paciència, ens ajudava amb els deures i ens ensenyava a fer avions de paper. Érem l’enveja de la ciutat. Les colles dels altres barris volien ser com nosaltres, fer uns avions com els nostres, saber jugar amb els cromos igual, i, a més, treure prou bones notes per a poder xerrar tranquil·lament amb el mestre de l’escola. Però això tan sols durava fins per tots sants. Després, com explicava als meus amics, el meu avi marxava lluny. Molt lluny, tan lluny, que ni tan sols jo li podia acompanyar. I el pitjor, és que el meu avi no marxava. Només es tancava al soterrani de casa i no en sortia fins el dia vint-i-cinc de desembre. Sí, remaleïdament fum-fum-fum. No us imagineu qui era el meu avi? Sí, era ell. El “Pare Noel”.
L’avi Genís, com li dèiem a casa, i com li deia tothom al barri, era una persona meravellosa. Tota la família sabia qui era, i per què era així i no d’una altra manera. Era el pare de la mare, i com que la mare no tenia més germans, el següent a substituir-lo era jo. Potser per això odiava tan el Nadal. Perquè perdia el meu avi, i temia que, amb el temps, els meus fills i nets haguessin de patir el mateix. L’avi desapareixia, i jo plorava. Plorava de petit de ràbia perquè no ho entenia, plorava de més gran de ràbia perquè encara faltaven dies per a tornar-lo a veure, i plorava d’adolescent al pensar que el següent era jo, i que l’avi es feia cada vegada més gran...la meva barbeta incipient s’hauria de tenyir de blanc, no podria tallar-me els cabells tal i com volia...
Era un adolescent quan va passar això que us volia explicar. S’acostava tots sants, i havia tingut un mal dia. I l’avi era a casa, i n hi havia ningú més. Vaig intentar que no em veiés, i escapolir-me fins a la meva habitació per a poder cridar i tocar la guitarra una estona, per a calmar-me. Però l’avi em va interceptar. Va començar a interrogar-me, perquè estava preocupat, suposo. Però no vaig poder veure les ganes que tenia d’ajudar-me, i senzillament, em vaig enfadar amb ell. Ens vam discutir, i després d’uns quants crits de part de l’un i de l’altre, li vaig dir que era un desgraciat i un egoista, que només pensava en ell, i que realment mai s’havia estimat a ningú, que amb tanta falsa felicitat, no havia pensat en el que això podia representar per a la seva família. Li vaig recomanar que enlloc de fer feliç a la gent d’arreu del món, es mirés primer la seva pròpia llar, a veure si funcionava, i potser entendria els mals del món. Potser era per això, que ell només hi anava un cop l’any. I llavors sí, llavors me’n vaig anar a tocar la guitarra a la meva habitació.
A partir d’aquell moment la relació entre el meu avi i jo va passar a ser una cosa completament diferent al que havia estat fins llavors. De petits, érem amics, menys per Nadal, però ara, no érem ni amics, ni tan sols teníem una relació d’avi i net. Senzillament, ens comportàvem amb cordialitat l’un amb l’altre, però res més.
Els anys passen, i passen per a tothom. Jo vaig créixer i em vaig comportar com em tocava, vaig sortir molt de festa, vaig cremar-me les celles estudiant, i finalment vaig ser “l’home de profit” que havia d’arribar a ser. Però igual que els anys passaven per a mi, l’avi també es va fer vell. I suposo que amb el temps, ens vam anar moderant i perquè no teníem ganes d’acabar la relació d’aquella manera. Senzillament, ens començàrem a caure bé una altra vegada. Malgrat tot, la cosa no va anar gaire enllà, l’avi es moria.
I el dia de la seva mort, em va cridar. Va fer-los marxar a tots de la seva habitació, i em va dir que aprofitava per a morir-se el mes de gener, per deixar-me la feina feta. Que tenia un any per preparar-me, i que ja sabia que jo considerava que el s’havia equivocat. Em va dir que si volia canviar les coses tenia llibertat absoluta, però que no oblidés que el Nadal feia molts anys que existia, i que no el podia canviar d’un moment a l’altre. I per últim, em va fer posar la pell de gallina quan em va dir: “si he fet tot això, és perquè he cregut en la màgia del Nadal, i aquesta, la vaig veure per primera vegada en els ulls de la teva mare, i després, amb més claredat, només als teus ulls. No ho trenquis”.
Quan vaig sortir de l’habitació, l’avi va acomiadar-se de l’àvia, i va morir. I jo vaig decidir que havia de fer alguna cosa.
I bé, tot s’ha de dir, que la idea va sorgir per culpa de la cervesa. Vaig passar un temps pensant, i no tenia massa idees, i vaig sortir una nit amb la colla, i com sempre, vam anar a prendre una cervesa. I quan ja portava unes copes de més, me’n van servir una d’irlandesa. I va venir la llum. Ho havia trobat, era la solució, el que el meu avi havia estat buscant, ho tenia al davant, i no, no era una vida d’ebrietat absoluta. Era una idea molt sòbria tot i que duia més alcohol que sang a les venes.
A l’ampolla de cervesa hi havia un dibuix d’un leprechaund. I aquella havia resultat la meva idea.
Els petits ninotets irlandesos, podien substituir al pare Noel, si volia. I ho volia. Però no, no ens equivoquem, no volia pas contractar a una munió de nans per a tenir-los com a esclaus, ni molt menys, les èpoques del circ ja han acabat. Volia crear una mena de pares Noel en miniatura que duressin tot l’any. Aquesta era la gran idea.
Pensant fredament vaig arribar a la conclusió que era millor esperar que passés la nit i la ressaca posterior per a portar a terme el desenvolupament de la idea.
Però l’endemà al matí em vaig llevar de bon humor i sense ressaca, i així vaig poder posar-me a escriure i a pensar en el que volia fer. Volia crear un esperit de Nadal permanent. És a dir, oblidar aquella estupidesa consumista en que s’havia convertit i recuperar allò que el meu avi feia abans de que se li escapés de les mans. Volia crear alguna cosa semblant al telèfon de l’esperança, però real, una mena de tele-psicòlegs, una consciència per hores tipus ONG.
Els leprechounds eren consciències, petits follets trapelles que ajudaven a la gent. Però els nadins, no havien de ser això, ni molt menys. Tan sols ajudarien a la gent, els farien veure quin era el seu problema i els farien veure com ho havien de solucionar. Res més. No els solucionarien res, ni molt menys. Això sí, anirien vestits de vermell rigorós. Era un petit homenatge que em vaig permetre de fer al meu avi.
De tota manera, jo no vaig deixar de treballar, i vaig seguir mantenint la figura del Pare Noel, només que tenia uns ajudant que duraven tot l’any, i que, aquests sí, mantenien l’esperit de Nadal tal com jo l’havia volgut viure.
I per fi, quan amb els anys, t’he pogut explicar aquesta història nano, ho he fet perquè entenguis com no vull acabar amb tu, que ja sé que sóc pesat, però sóc el teu avi, i m’has d’entendre, sóc d’una altra època, i algun dia et tocarà a tu canviar-ho, i no vull que ho deixis igual que jo, però recorda, “si he fet tot això, és perquè he cregut en la màgia del Nadal, i aquesta, la vaig veure per primera vegada en els ulls de la teva mare, i després, amb més claredat, només als teus ulls. No ho trenquis”. I ara sí, ara ja pots marxar a la teva habitació a tocar la guitarra.
dissabte, de gener 07, 2006
com?
com ha passat?
és possible?
ho hem aconseguit?
s'ha acabat?
de debó?
per fi,
per fi ets aquí
no t'imagines
com t'enyorava
sort que has tornat
t'estimo.
és possible?
ho hem aconseguit?
s'ha acabat?
de debó?
per fi,
per fi ets aquí
no t'imagines
com t'enyorava
sort que has tornat
t'estimo.
dimarts, de gener 03, 2006
per la tigretona (marta, per la resta del món)
hi havia una vegada, una nineta que semblava de porcellana, però que no deixava d'esgarrapar. la nineta, mica en mica, va anar quedant marcada, perquè s'havia fet amiga d'un monstret que sempre la mossegava. mica en mica, la nineta es va anar fent gran i el monstret també va ser al seu costat.
amb els anys, el monstret i la nineta han crescut, i la nineta sempre ha ajudat al monstret, i el mopnstret ha intentat ajudar sempre a la nineta.
i aquest conte no té final, i esperem que no s'acabi.
t'estimo molt, tigretona
** dentetes*
amb els anys, el monstret i la nineta han crescut, i la nineta sempre ha ajudat al monstret, i el mopnstret ha intentat ajudar sempre a la nineta.
i aquest conte no té final, i esperem que no s'acabi.
t'estimo molt, tigretona
** dentetes*
deu ser falta de costum
i si no sóc jo, la que té problemes?
i si no sóc jo la que té la veritat absoluta
i si no sóc jo, jo mateixa?
i si no sóc jo, qui sóc jo?
no sé ser jo si no hi ets, sense tu no sóc jo amb tu, sense tu soc jo sola i jo sola em perdo en mi.
deu ser falta de costum.
i si no sóc jo la que té la veritat absoluta
i si no sóc jo, jo mateixa?
i si no sóc jo, qui sóc jo?
no sé ser jo si no hi ets, sense tu no sóc jo amb tu, sense tu soc jo sola i jo sola em perdo en mi.
deu ser falta de costum.
dilluns, de gener 02, 2006
què en serà, de nosaltres?
Què en serà, de nosaltres?
Em temo que no sóc l’única que em faig aquesta pregunta, sinó que som molts els joves que, sense dir-ho, i sense que això interrompi la nostra vida, ens plantegem com anirà tot això. Tot això vol dir el món, el país, la ciutat, el barri, o simplement nosaltres mateixos.
Quan ens pregunten què serem, quan som petits, de seguida busquem la professió dels nostres somnis, només el que volem ser. Després, amb els anys, anem relativitzant i veiem que potser no serem futbolistes, o astronautes. Potser només serem físics, químics o professors de llengua. Amb els anys, acabem per desitjar ser allò que els altres ens diuen que hem de ser. Però, i què volem ser, nosaltres?
Alguns de nosaltres, ens preocupem pel que passa al nostre voltant. Normalment, és una cosa molt petita la que ens fa adonar del problema real de la societat, aquell “nosequè” que ens fa estar descontents amb el nostre món i que es manifesta quan, per exemple, a un amic se li crema la moto, es mor l’avi d’ alzehimer o, senzillament ens discutim amb els pares i no tenim diners per a marxar viure fora de casa.
A partir de llavors, doncs, podem tenir dues reaccions diferents, totes dues a arrel de la mateixa pregunta: què en serà, de nosaltres?
Alguns –molts- s’intentaran oblidar d’això, i trucaran als amics per a sortir de festa. I res més no els farà pensar en això fins que al cap d’un temps es vegin en un altre problema i l’intentin solucionar de la mateixa manera, és a dir, queixant-se i sense afrontar-lo.
D’altres, però, també trucaran als amics. Però els explicaran el que els passa, els diran que estan preocupats i que estan decidits a fer alguna cosa per a canviar aquest món que no els agrada. I a partir d’aquí, començaran a fer petites coses, tal vegada de voluntariat, o potser tan sols ajudant a casa, o fins i tot una cosa més simple: seran servicials, i cívics, com tants d’altres, però ho faran per convenciment i també per educació.
Alguns d’aquests, però, creiem que sent una bona persona no n’hi ha prou per a canviar el que no ens agrada, tot i que també hi ajuda. Alguns de nosaltres pensem que hem de passar als fets. Els fets depenen, evidentment del que vulguem canviar, i no tots volem canviar el mateix. Alguns lluiten per a una causa existencial, d’altres per a la llibertat, i uns quants per a coses senzilles.
I una de les coses senzilles per a la qual lluito jo, és per que se’ns consideri ciutadans en ple dret. Es senzill aconseguir comprendre que els joves som iguals que tota la resta, és senzill comprendre que no tots som males persones, i que no tots som uns capsigranys. A tots, poc o molt, ens importa el que passa al nostre voltant, però necessitem ajuda: algú ens va fer creure que no podíem preocupar-nos per al mon, sinó que només podíem deixar-nos endur pel corrent, o ser uns anti-sistema. Però això s’ha acabat. No tots pensem igual, i ara volem pensar, i pensar lliurement. La nostra lluita comença ara, i per què no?
Però la nostra pregunta torna a ser la mateixa, ara que hem decidit canviar les coses, què en serà de nosaltres?
Em temo que no sóc l’única que em faig aquesta pregunta, sinó que som molts els joves que, sense dir-ho, i sense que això interrompi la nostra vida, ens plantegem com anirà tot això. Tot això vol dir el món, el país, la ciutat, el barri, o simplement nosaltres mateixos.
Quan ens pregunten què serem, quan som petits, de seguida busquem la professió dels nostres somnis, només el que volem ser. Després, amb els anys, anem relativitzant i veiem que potser no serem futbolistes, o astronautes. Potser només serem físics, químics o professors de llengua. Amb els anys, acabem per desitjar ser allò que els altres ens diuen que hem de ser. Però, i què volem ser, nosaltres?
Alguns de nosaltres, ens preocupem pel que passa al nostre voltant. Normalment, és una cosa molt petita la que ens fa adonar del problema real de la societat, aquell “nosequè” que ens fa estar descontents amb el nostre món i que es manifesta quan, per exemple, a un amic se li crema la moto, es mor l’avi d’ alzehimer o, senzillament ens discutim amb els pares i no tenim diners per a marxar viure fora de casa.
A partir de llavors, doncs, podem tenir dues reaccions diferents, totes dues a arrel de la mateixa pregunta: què en serà, de nosaltres?
Alguns –molts- s’intentaran oblidar d’això, i trucaran als amics per a sortir de festa. I res més no els farà pensar en això fins que al cap d’un temps es vegin en un altre problema i l’intentin solucionar de la mateixa manera, és a dir, queixant-se i sense afrontar-lo.
D’altres, però, també trucaran als amics. Però els explicaran el que els passa, els diran que estan preocupats i que estan decidits a fer alguna cosa per a canviar aquest món que no els agrada. I a partir d’aquí, començaran a fer petites coses, tal vegada de voluntariat, o potser tan sols ajudant a casa, o fins i tot una cosa més simple: seran servicials, i cívics, com tants d’altres, però ho faran per convenciment i també per educació.
Alguns d’aquests, però, creiem que sent una bona persona no n’hi ha prou per a canviar el que no ens agrada, tot i que també hi ajuda. Alguns de nosaltres pensem que hem de passar als fets. Els fets depenen, evidentment del que vulguem canviar, i no tots volem canviar el mateix. Alguns lluiten per a una causa existencial, d’altres per a la llibertat, i uns quants per a coses senzilles.
I una de les coses senzilles per a la qual lluito jo, és per que se’ns consideri ciutadans en ple dret. Es senzill aconseguir comprendre que els joves som iguals que tota la resta, és senzill comprendre que no tots som males persones, i que no tots som uns capsigranys. A tots, poc o molt, ens importa el que passa al nostre voltant, però necessitem ajuda: algú ens va fer creure que no podíem preocupar-nos per al mon, sinó que només podíem deixar-nos endur pel corrent, o ser uns anti-sistema. Però això s’ha acabat. No tots pensem igual, i ara volem pensar, i pensar lliurement. La nostra lluita comença ara, i per què no?
Però la nostra pregunta torna a ser la mateixa, ara que hem decidit canviar les coses, què en serà de nosaltres?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
