m'he llevatal matí i plovia. coi, quin bon rotllo. i de cop, he recordat que no, que no era un dia normal, que era 24 de desembre, amb tot el que això comporta. primerament, passar el matí per casa preparant històries de nadal, dinar, rescatar la vaixella bona pel dinar de demà, anar amunt i avall, posar l'arbre de nadal -que durarà 48 hores posat i després se'n tornarà a la caixa- i en fi... just quan estava a punt d'agafar-me l'atac de mala llet pre-hipocresia nadalenca i pre-empatx de turrons, he recordat que avui tenia tot el dia per escoltar la ràdio.
sí, potser sí, podeu pensar que estic penjada, com una regadora, bla,bla. però m'agrada escoltar la ràdio, i vaig descobrir RAC1 i m'he enganxat... em llevo escoltant el senyor baster, m'agraden les tertúlies, els col·laboradors, enyoro el minoria però adoro els òscars i la competència i després arriba la segona hora... i m'asseguro riure. i em sento acompanyada, sento veus aprop i penso que això, això sí que és nadal, sentir la gent aprop, la que triïs, la que hi és, i que potser a través de la ràdio sentiré molt més aprop la gent...
per tots els qui l'escolteu =)
dijous, de desembre 24, 2009
dimecres, de desembre 23, 2009
per nadal.. dues tasses de merda
la setmana passada vaig veure com li fotien la cartera a un avi al metro. pujada tranquilament de la linia lila a la pau, i de cop, veig un noi corrent rere un senyor. el primer que vaig pensar és que era qui es cuidava del senyor (perquè l'home era blanc tipus glop de llet i el noi... no) i que se li escapava l'home en qüestió.
el noi em va mirar amb cara de mala llet tipus diguesresitarrencoelcapreina, però jo ni mu. quan vaig arribar a les escales mecàniques vaig pensar calla, no sigui que li està fotent els calers... i si, perquè just en el moment el nano tornava a pujar escales amunt guardant-se la cartera. aleshores vaig descobrir el company que l'esperava al replà de les escales mecàniques.
quan vaig sortir del metro vaig passar pel punt d'informació i vaig advertir als treballadors de TMB que estaven robant carteres.
oh sí, carlotasuperwoman tal i qual.
no, merda, vaig sortir del metro molt MOLT indignada, home! ja no és només perquè és completament amoral, perquè robar no es fa i tota aquesta cançoneta moralitzant que no deixaré anar... és que vaig ser plenament conscient que com més grans ens fem, més vulnerables som.
i jo no vull acabar així, senyors... perquè és lleig, és injust, és degradant i em sulfura pensar que va ser el iaio com podia ser qualsevol que anés despistat, i que tot i que crec que vaig fer tot el que podia fer, quina merda no poder-los parar.
perquè és nadal, senyors, època de pau i amor, però la merda se'ns menja
[la merda se'ns menja, els amics de les arts]
el noi em va mirar amb cara de mala llet tipus diguesresitarrencoelcapreina, però jo ni mu. quan vaig arribar a les escales mecàniques vaig pensar calla, no sigui que li està fotent els calers... i si, perquè just en el moment el nano tornava a pujar escales amunt guardant-se la cartera. aleshores vaig descobrir el company que l'esperava al replà de les escales mecàniques.
quan vaig sortir del metro vaig passar pel punt d'informació i vaig advertir als treballadors de TMB que estaven robant carteres.
oh sí, carlotasuperwoman tal i qual.
no, merda, vaig sortir del metro molt MOLT indignada, home! ja no és només perquè és completament amoral, perquè robar no es fa i tota aquesta cançoneta moralitzant que no deixaré anar... és que vaig ser plenament conscient que com més grans ens fem, més vulnerables som.
i jo no vull acabar així, senyors... perquè és lleig, és injust, és degradant i em sulfura pensar que va ser el iaio com podia ser qualsevol que anés despistat, i que tot i que crec que vaig fer tot el que podia fer, quina merda no poder-los parar.
perquè és nadal, senyors, època de pau i amor, però la merda se'ns menja
[la merda se'ns menja, els amics de les arts]
dimarts, de novembre 17, 2009
el procés
arriba amb un cafè a la mà. busca una taula. no hi ha taula, però troba una cadira. mira, remira. troba una cadira sola al costat de la paret baixa. mira d'asseure's a la cadira. no, així no. deixa el cafè al mur. deixa la motxilla a terra. obre el sobret de sucre i el posa dins el cafè. remena el cafè. obre la motxilla i en treu el paquet de tabac. treu el tabac, treu un paper, se'l posa a la mà. merda, la boquilla. amb el tabac i el paper en una mà intenta obrir el paquet de filtres. no se'n surt. mira el cafè, es deu estar refredant. al final l'obre amb les dents i en treu un filtre. el posa i el cigarret ja està fet. agafa el cafè amb una mà, en fa un glop. ara s'encendrà el cigarret. i de cop, amb cara de desesperació s'adona que no té foc. i s'aixeca gairebé avergonyit. s'acosta a la nostra taula, noies, perdoneu, teniu..? i abans d'acabar ja li hem ofert un encenedor.
pobre, només faltaria. després de tot, tots hem fet el ridícul així alguna vegada, oi?
^^
pels fumadors de drum addictes al cafè i patosos, que cada dia en som més...
pobre, només faltaria. després de tot, tots hem fet el ridícul així alguna vegada, oi?
^^
pels fumadors de drum addictes al cafè i patosos, que cada dia en som més...
dimecres, de novembre 11, 2009
dimecres 9.52
la noia del davant meu dibuixa en una llibreta. el noi del seu costat badalla sense amagar-se'n. a la mateixa fila, dues que xerren i una altra que sembla que s'adormi damunt els apunts. un parell que planifiquen el cap de setmana, una altra que pensa, algú que fa cara de baixar de l'hort. al meu costat, juguen a fer un solitari. i mentre jo escric al blog, al meu darrere ho llegeixen.
conclusió?
no es pot fer classe amb la meitat de llums apagades.
conclusió?
no es pot fer classe amb la meitat de llums apagades.
diumenge, de novembre 08, 2009
de converses pendents, cafès i trucades
de converses pendents que tenim, de cafès que hem de fer i de trucades que no hem fet ni farem. que no, que no és tan greu, que les males companyies i els herois romàntics no ho són tot a la vida i que no, que no era això. no és tot tan tràgic, ni estàs sol al món ni tot s'acaba ni comença sota els teus peus. deixa-ho estar, oblida tot el que has vist fins ara i comença a fer, a deixar fer, a sentir i a oblidar-te de les collonades que t'havien explicat. que no, que no tot és tan simple ni tan complicat, que la vida no és una pel·lícula ni una odissea.
que les coses que es diuen no és perquè siguin fàcils de dir, que no és tan fàcil quan ho has passat, però les coses són com són i no em fa res parlar-ne tot i que de vegades sembli que parli per les parets.
no, de debò, no m'enfado, no m'estresso, no sento i no dic les coses perquè segons com no cal dir-les, i quin greu, de debò, que tot seria meravellós, però nomésfalta això, cinc minuts, només un tomb de microones.
que les coses que es diuen no és perquè siguin fàcils de dir, que no és tan fàcil quan ho has passat, però les coses són com són i no em fa res parlar-ne tot i que de vegades sembli que parli per les parets.
no, de debò, no m'enfado, no m'estresso, no sento i no dic les coses perquè segons com no cal dir-les, i quin greu, de debò, que tot seria meravellós, però nomésfalta això, cinc minuts, només un tomb de microones.
dilluns, d’octubre 26, 2009
bloqueig de bloqueig
la meravella del bloqueig és que té tendència a desaparèixer, és el que hi ha. no m'agrada pensar que la solució a tots és la frase lapidària que et canviarà el món i et farà veure clara la vida. però això no treu que hi hagi moments que et fan reflexionar, pensar, canviar... alguna cosa fa click i te n'adones que allò que hi havia potser ja no hi és o potser el que hi és ja no ho veiem igual. de vegades, quan em passa, em plantejo quines són les coses són les que em fan tirar endavant i quines són les que no m'agraden.
no m'agrada la gent que s'espanta, no m'agraden les picades de mosquit, no m'agrada la meva escandalosa al·lèrgia, no m'agrada passar fred, ni arribar tard ni que em facin esperar, ni la gent estranya que em fa perdre el temps, ni dir mentides ni estudiar pels exàmens.
m'agrada trencar fulles seques quan camino, m'agrada riure perquè sí, m'agrada escriure quan tinc un bon motiu, m'agrada tornar a sentir les cançons desenes de vegades si em fan sentir, m'agrada enfilar-me a l'escenari i sentir-me viva del tot i m'agrada que em mirin als ulls.
potser no serveix per a res, analitzar-ho tot altra vegada, però potser pensar què és el que ens fa llevar cada matí és prou motiu per fer-nos llevar al matí quan sona el despertador
bon dia ^^
no m'agrada la gent que s'espanta, no m'agraden les picades de mosquit, no m'agrada la meva escandalosa al·lèrgia, no m'agrada passar fred, ni arribar tard ni que em facin esperar, ni la gent estranya que em fa perdre el temps, ni dir mentides ni estudiar pels exàmens.
m'agrada trencar fulles seques quan camino, m'agrada riure perquè sí, m'agrada escriure quan tinc un bon motiu, m'agrada tornar a sentir les cançons desenes de vegades si em fan sentir, m'agrada enfilar-me a l'escenari i sentir-me viva del tot i m'agrada que em mirin als ulls.
potser no serveix per a res, analitzar-ho tot altra vegada, però potser pensar què és el que ens fa llevar cada matí és prou motiu per fer-nos llevar al matí quan sona el despertador
bon dia ^^
dimarts, d’octubre 13, 2009
el saxofonista
hi ha un saxofonista prop de casa. els dimarts, quan torno i espero una estona fins sopar sento un saxofonista que toca sol, amb la llum apagada. el sentia aquest vespre, amb un got a una mà i un cigarret a l'altra i he sentit la música dins, a la sang. de cop, m'ha transportat a l'estiu de fa tres anys, quan el saxofonista de berlín em va fer tornar a sentir viva... aquell estiu on tot semblava que s'havia acabat i que mai més ens en sortiriem.. l'estiu de llegir i llegir de nits i passejar per berlín de dia, d'escriure i de viure tantes i tantes hores sota la porta de brandemburg escoltant la seva música, quan semblava que només hi havia el seu saxo al món i s'anul·laven la resta de sorolls de la ciutat...
on és, ell? potser tenir-ne un aquí aprop em farà viure altre cop...
on és, ell? potser tenir-ne un aquí aprop em farà viure altre cop...
dijous, d’octubre 08, 2009
ulls de...
no l'havia vist mai fins que s'hi va fixar en notar la mirada clavada en la seva. fixa, pesant, profunda. va arribar-li al fons de l'ànima i es va sentir despullada, com una nina, a mercè dels seus ulls pregons. però el pitjor de tot és que no podia apartar la mirada, i hi va quedar fixada, addicta al no-se-què que la mantenia mirant-lo mentre es posava més i més vermella.
i després d'aquell moment, no va deixar de patir. plaer i dolor s'alternaven sota les ulleres, no em mira, sí que em mira, no, no està mirant. on és, no ha vingut, aquest matí fa tard, demà potser hi serà.
no en sabia ni el nom, ni buscava saber-lo, només se sentia inquieta quan l'observava així, però tot i sentir-se incòmoda ho desitjava cada vegada més. no volia saber-ne res, no li interessava gens, ni ell, ni la seva vida ni res més que els seus ulls. però de cop, un dia es va adonar que rere els ulls hi havia algú, i que aquest algú tenia veu, i ànima, una ànima que regalimava pels ulls quan la mirava sense dir res, esperant sense esperar, analitzant fredament i acaronant les seves pors. i va ser llavors quan va començar a necessitar saber més i més qui era ell, el dels ulls de mercuri.
i després d'aquell moment, no va deixar de patir. plaer i dolor s'alternaven sota les ulleres, no em mira, sí que em mira, no, no està mirant. on és, no ha vingut, aquest matí fa tard, demà potser hi serà.
no en sabia ni el nom, ni buscava saber-lo, només se sentia inquieta quan l'observava així, però tot i sentir-se incòmoda ho desitjava cada vegada més. no volia saber-ne res, no li interessava gens, ni ell, ni la seva vida ni res més que els seus ulls. però de cop, un dia es va adonar que rere els ulls hi havia algú, i que aquest algú tenia veu, i ànima, una ànima que regalimava pels ulls quan la mirava sense dir res, esperant sense esperar, analitzant fredament i acaronant les seves pors. i va ser llavors quan va començar a necessitar saber més i més qui era ell, el dels ulls de mercuri.
I love metro
senyors, sí, es pot estimar el metro.
m'explicaré, si m'ho permeten.
heus aquí que la petita carlota se'n va a treballar al migdia i s'enfila al metro llegint sylvia plath. sí, sí, la gent al metro amb sort llegeix millenium, però algú ha de llegir literatura o ja podem plegar. en fi. doncs una llegeix al metro la campana de vidre amb emoció i ganes de deixar anar una llagrimeta i baixa a fer el transbordament de sants. senyors, em confessaré, hi ha dues coses que em posen histèrica en menys de 15 segons: let it be de the beattles i les "flautas de pan". què hi havia avui al passadís entre la línia 5 i la línia 3? sí senyores i senyors, un senyor sudamericà vestit d'indio (sí, he escrit indio) tocant let it be amb una flautapan. m'ha agafat tal atac de mala llet que he recorregut els passadissos anelhant la seguretat i la pau del comboi. i sí, he acabat la campana de vidre a l'autobús blau, sense poder-me emocionar del tot però amb la consciència tranquil·la per no haver assassinat el senyor flautapan-letitbe
m'explicaré, si m'ho permeten.
heus aquí que la petita carlota se'n va a treballar al migdia i s'enfila al metro llegint sylvia plath. sí, sí, la gent al metro amb sort llegeix millenium, però algú ha de llegir literatura o ja podem plegar. en fi. doncs una llegeix al metro la campana de vidre amb emoció i ganes de deixar anar una llagrimeta i baixa a fer el transbordament de sants. senyors, em confessaré, hi ha dues coses que em posen histèrica en menys de 15 segons: let it be de the beattles i les "flautas de pan". què hi havia avui al passadís entre la línia 5 i la línia 3? sí senyores i senyors, un senyor sudamericà vestit d'indio (sí, he escrit indio) tocant let it be amb una flautapan. m'ha agafat tal atac de mala llet que he recorregut els passadissos anelhant la seguretat i la pau del comboi. i sí, he acabat la campana de vidre a l'autobús blau, sense poder-me emocionar del tot però amb la consciència tranquil·la per no haver assassinat el senyor flautapan-letitbe
dilluns, de setembre 14, 2009
a la taula del costat
a la taula del costat hi havia un noi. era un noi normal, feia estona que era al bar, feia una voll-dam tranquil·lament i portàtil amunt i avall, anava fent, a la seva. quan s'han assegut, les ha mirat, però elles plim, tenien coses per explicar. i au, vinga a xerrar, però és clar, no podia ser d'altra manera, mai no s'expliquen coses normals, vès, quina vida, que ténen matèria per hores i hores i au, que si aquest, que si l'altre, que tu quina putada, que hòstia tot em passa a mi, no reina que jo deu n'hi do i apa, som-hi. I ell no pot reprimir el somriure perquè coi, són un espectacle. no criden, seuen molt juntes però no callen, es trepitgen xerranr i apa, a veure qui la diu més grossa. al cap d'una estona, se n'adona que el miren, que saben que les escolta i que tant els fa, que ho prenen com un joc. una d'elles, finalment, anuncia amb tot el morro del món que li pensa fotre un cigarret, "així per la cara i tal". i tal dit tal fet, aixeca els ulls, i se la troba mirant-se'l i li demana ei, perdona, et puc demanar un cigarret? i ell somriu i n'hi allarga un, apa, som-hi.
a partir d'aquest moment, no s'amagarà d'escoltar-les i de riure quan li plagui. què coi, ja hi ha confiança. i finalment, els demana un paper i un boli. elles li dónen el que tenen. què deu voler? dibuixar? i finalment, quan potser els passava pel cap demanar per què volia el paper i el boli, els torna educadament el llapis d'IKEA que li havien deixat, somriu i se'n va. llàstima que fos un llapis i no un altre cigarret. vès quina cosa.
virreina 20.15-21-23
a partir d'aquest moment, no s'amagarà d'escoltar-les i de riure quan li plagui. què coi, ja hi ha confiança. i finalment, els demana un paper i un boli. elles li dónen el que tenen. què deu voler? dibuixar? i finalment, quan potser els passava pel cap demanar per què volia el paper i el boli, els torna educadament el llapis d'IKEA que li havien deixat, somriu i se'n va. llàstima que fos un llapis i no un altre cigarret. vès quina cosa.
virreina 20.15-21-23
diumenge, de setembre 06, 2009
música per a tu
Sentir-ho és simplement tenir la sensació que apareixerà d'un moment a l'altre el llindar de la porta, sense dir res, somrient, cafè en mà. És ballar, alhora, és crear, és tantes i tantes coses que no és capaç ni de dir-ho. Escoltar, viure i veure a cada nota el fons d'una ànima aliena que se li cola pels porus sense voler-ho evitar, que hi és i se li escapa. És per això que l'escolta, per viure'l encara que no hi sigui, perquè és la seva manera de veure'l i de viure'l. Balla mentalment i no enyora res, se sap ànima sola i cos adormit, hi és, simplement i es deixa portar, perquè sap que aquesta és la lletra, la que mai hi ha posat però ha llegit en uns ulls que no miren quan espera i que cerquen quan descansa, que no moren mai. Pensa que no és conscient del poder que té, de la màgia i de la força que comporta. Fa un moment podia elevar-li la moral als estels i ara bressa els seu cos i li acarona els cabells...
Eerò no hi ha cafè a la cafetera i els seus passos no ressonen al passadís i el nus a la gola puja inesperadament, erra pels camins dels records i plorarà, ho sap, ho sent i es fa mal sense caure, sense ni tan sols haver mogut un dit. No sent, ara només hi veu fum, i ombres soles perdre's en la nit i no es reconeix ni reconeix res del que creia haver vist fins al moment. Potser la foscor de cada nota l'ajudarà a comprendre cada gest, cada silenci.
El silenci es trenca i altra vegada desapareix. Aquesta vegada, però, li ha deixatun somrís als llavis, perquè ha entès, de cop, que hi ha coses que no fa falta entendre.
I sense ni tan sols tocar-se, s'ha sentit en companyia, besada i estimada per una música que no pensa compartir.
Eerò no hi ha cafè a la cafetera i els seus passos no ressonen al passadís i el nus a la gola puja inesperadament, erra pels camins dels records i plorarà, ho sap, ho sent i es fa mal sense caure, sense ni tan sols haver mogut un dit. No sent, ara només hi veu fum, i ombres soles perdre's en la nit i no es reconeix ni reconeix res del que creia haver vist fins al moment. Potser la foscor de cada nota l'ajudarà a comprendre cada gest, cada silenci.
El silenci es trenca i altra vegada desapareix. Aquesta vegada, però, li ha deixatun somrís als llavis, perquè ha entès, de cop, que hi ha coses que no fa falta entendre.
I sense ni tan sols tocar-se, s'ha sentit en companyia, besada i estimada per una música que no pensa compartir.
dilluns, d’agost 31, 2009
a la farmàcia
Fa cinc minuts que he baixat a la farmàcia, perquè clar, una té mal de coll, és el que té ser fumador, blablabla... entro a la farmàcia i hi ha una senyora gran pegant-li la vara a la farmacèutica i una dona amb un gos i un nen. un nen d'uns sis anys i un gos tipus "labrador", dels de l'scottex -tant li fa la raça del gos, però mira-.
Total, que ella demana un sabó que no ténen i surten fora, i mentrestant l'altra farmacèutica m'atén, em dóna directament el que necessito sense demanar (que ja em coneixen..) i pago i surto al carrer.
Només sortir em trobo el nen davant la màquina expenedora de preservatius dient va mama, compra-me'n. la cara de la mare era un quadro, total i màxim. Que no, que no te'n puc comprar que no.... Em giro i me la miro sense poder reprimir un somriure i cara de noia, et toca tenir una conversa seriosa... i la dona se'l mira i li diu va, si vens amb mi et compro un gelat i t'explico per a què serveix.
Conclusió: d'aquí a una estona el nano sabrà alguna cosa més. bé, només espero que cada vegada que hagi de comprar preservatius no compri prèviament un gelat, perquè o bé el senyor frigo es farà d'or o bé s'arruinarà el nano.
sex bomb- tom jones
Total, que ella demana un sabó que no ténen i surten fora, i mentrestant l'altra farmacèutica m'atén, em dóna directament el que necessito sense demanar (que ja em coneixen..) i pago i surto al carrer.
Només sortir em trobo el nen davant la màquina expenedora de preservatius dient va mama, compra-me'n. la cara de la mare era un quadro, total i màxim. Que no, que no te'n puc comprar que no.... Em giro i me la miro sense poder reprimir un somriure i cara de noia, et toca tenir una conversa seriosa... i la dona se'l mira i li diu va, si vens amb mi et compro un gelat i t'explico per a què serveix.
Conclusió: d'aquí a una estona el nano sabrà alguna cosa més. bé, només espero que cada vegada que hagi de comprar preservatius no compri prèviament un gelat, perquè o bé el senyor frigo es farà d'or o bé s'arruinarà el nano.
sex bomb- tom jones
dimarts, de juliol 28, 2009
??????????
què coi són aquests comentaris amb caracters xinesos?
és que el blog me'ls tradueix i no em deixa llegir els comentaris expressament?o és que hi ha una colla de xinesos sabotejadors que pretenen omplir-me el blog de comentaris incomprensibles?
per favor, una súplica des d'aqui... si m'heu de deixar comentaris, no ho feu en xinès, en japonès o en rus cap problema... però tu, que no els dominem tots els idiomes....
és que el blog me'ls tradueix i no em deixa llegir els comentaris expressament?o és que hi ha una colla de xinesos sabotejadors que pretenen omplir-me el blog de comentaris incomprensibles?
per favor, una súplica des d'aqui... si m'heu de deixar comentaris, no ho feu en xinès, en japonès o en rus cap problema... però tu, que no els dominem tots els idiomes....
dimarts, de juny 23, 2009
Ctrl+Alt+Supr
el cap li va fer bluff i de cop es va quedar en blanc. era incapaç de pensar, de reaccionar, de veure i reconèixer els qui tenia al davant. es veia les mans plenes de coses per a fer i sense la mínima idea de què fer-ne, veia les cares de circumstàncies de tots els qui l'envoltaven i no hi trobava solució.
estava al límit de la saturació.
i de cop, va notar un fred glacial a la cara. algú, no va veure qui, li havia llançat un got d'aigua freda al damunt.
i ara què se suposa que passa, reacciona, o no reacciona?
doncs no, es va quedar igual. no va reaccionar pel got d'aigua, l'única diferència va ser que quan va sortir al carrer, a més de no saber on havia d'anar, tenia el cap ben moll.
estava al límit de la saturació.
i de cop, va notar un fred glacial a la cara. algú, no va veure qui, li havia llançat un got d'aigua freda al damunt.
i ara què se suposa que passa, reacciona, o no reacciona?
doncs no, es va quedar igual. no va reaccionar pel got d'aigua, l'única diferència va ser que quan va sortir al carrer, a més de no saber on havia d'anar, tenia el cap ben moll.
diumenge, de maig 10, 2009
EL conte per l'Alura
Aquest és un conte sense dibuixos, perquè és un conte seriós. Un conte tan i tan seriós que fins i tot quan és acabat d’escriure no dóna satisfacció. És un conte seriós de debò, d’aquells que fan pensar i que queda bé de dir que has llegit, rollo Don Quijote, però què es ven més que els llibre de Jorge Bucay. Aquest és un conte dels de debò, ben fet, amb gran estructura i argument. És un gran, grandíssim i enorme conte. És un conte fruit de la inspiració més pura, a l’estil simbolista, drogat fins a les celles i amb visions místiques incloses. Perquè aquest és el pare dels contes seriosos. És EL conte. Però tot i ser El conte, la seva utilitat és dubtosa i això fa trontollar la seva necessitat d’existir. I si realment no fes falta? I si no fos imprescindible per a fer evolucionar la societat? Aleshores la seva missió al planeta no podria arribar a ser realitzada. No seria llegit, s’oblidaria per sempre. Després de tants temors, el conte ha decidit esborrar-se. I au, bon vent.
divendres, d’abril 24, 2009
vomitarem carner
Estic odiant un poeta que m'agrada.
i no és culpa del poeta. És que l'estic avorrint infinitament. esmorzo dino i sopo Carner, fins la fi dels dies. I per molt meravellosos que siguin els versos no puc si me'ls explica aquest. Tot l'entusiasme que té per Carner me'l fa avorrir. Sí, és boníssim però no, NO és evident que sigui extraordinari el canvi d'un vers per l'altre, i no si ho dius cada trenta segons...
no m'havien advertit que podia tenir professors dolents.
mentrestant, l'home recita versos sense gràcia i declama l'originalitat i els matisos que provoca la suspensió d'una coma al final d'un vers.
dilluns, de març 30, 2009
fase REM amb els ulls oberts
no surt el sol i s'apalanca damunt de Barcelona una boirina espessa que tenyeix la ciutat de mandra i de gris. el dia es lleva, però no es desperta, i això acompanyarà la població en el seu viatge diari de la feina a casa, a classe o on sigui. i tot, tot serà en aquest estat, en aquesta mena d'adormiment rotund. no és son, no és que les parpelles es tanquin soles i els ulls es posin guenyos d'esgotament. és simplement una mena de lentitud i una pesantor al cos... com si somniéssin amb els ulls oberts, amb aquella son que no descansa ni cansa però que no deixa fer res ben fet. els habitants de Barcelona ho comenten entre ells i ho troben estrany, però ho atribueixen al temps, a l'abril aquest que és ben boig...
el que no s'imaginen és que una bandada d'elefants gegants estan de vacances a Barcelona i es passegen impunement per la ciutat de nit aixafant els barcelonins que, evidentment, demà no tindran cap ganes de llevar-se...
i per això des de divendres fa son.
el que no s'imaginen és que una bandada d'elefants gegants estan de vacances a Barcelona i es passegen impunement per la ciutat de nit aixafant els barcelonins que, evidentment, demà no tindran cap ganes de llevar-se...
i per això des de divendres fa son.
divendres, de març 27, 2009
divendres, dia de blog
és el que té tenir festa a la facultat, que una el divendres es lleva al matí i diu va, fem feina, iaixò que engegues el portàtil i mira el correu i ja hi som fes feina una estona i posa't musiqueta i vinga daniela mercury en sus mejores tiempos i au ja hi som: he mirat el blog. això implica no només que em miraré el meu i somriure als comentaris trobats (ep, que s'agraeixen infinitament) sinó que és clar, ens mirarem els blogs dels amics que escriuen i deixarem comentaris perquè coi, la noia dels cabells vermells cada dia escriu millor i quina enveja (saaaaaana) i vès ja hi som, de blog en blog i de cop..
t'adones que tens la pràctica de fonètica i fonologia morta de fàstig rotllo la mitja llimona que es queda a la nevera i no hi ha com salvar-la i ja l'hem liat.
i penses va, escriu una estona que ara t'has inspirat i clar què escric i ai hauria de parlar del merder de la universitat de la setmana passada però pensar en els mossos rotllo quin pal, mira saps què deixem-ho estar i no escriguis o mira si, escriu el que et passa pel cap i escric aquest bodriu i au ja està fet.
eh, i tot això amb...11 comes NOMÉS! el meu rècord...això sí, sense majúscules per no perdre el costum
t'adones que tens la pràctica de fonètica i fonologia morta de fàstig rotllo la mitja llimona que es queda a la nevera i no hi ha com salvar-la i ja l'hem liat.
i penses va, escriu una estona que ara t'has inspirat i clar què escric i ai hauria de parlar del merder de la universitat de la setmana passada però pensar en els mossos rotllo quin pal, mira saps què deixem-ho estar i no escriguis o mira si, escriu el que et passa pel cap i escric aquest bodriu i au ja està fet.
eh, i tot això amb...11 comes NOMÉS! el meu rècord...això sí, sense majúscules per no perdre el costum
dilluns, de març 09, 2009
High tide or low tide...
Hi ha cançons i cançons, de la mateixa manera que hi ha dies i dies. I hi ha dies que les cançons sembla que no t'acompanyin i d'altres que, deu ser per l'egocentrisme que ens caracteritza, ens recorden la nostra vida a cada compàs. potser sí.
Avui m'he assabentat que era el dia mundial de la lentitud. Vès, quina ironia que ho expliqui jo que sóc la cosa menys lenta de la capa de la terra, modèsties a banda però calmadeta no sóc. I avui, potser per l'alegria de saber que tenia un motiu per permetre'm el luxe d'arribar tard a tot arreu, m'he escoltat amb atenció una cançó que no coneixia. El tema és, com ha arribat aquesta cançó al meu mp3? el sistema és el següent:
Aquí un colega em recomana el Sr Ben Harper que tia és una canya i t'encantarà i jo me'l baixo de l'Ares i, quan carrego l'Ipod l'hi poso sense haver-la escoltat prèviament. Normalment la cago, la gent em recomana coses molt rares i descobreixes que els gustot musicals dels teus amics fan cert iuiu, però de vegades surt bé.
I aquesta vegada ha caigut una perla absoluta, una cançó de Ben Harper preciosa d'aquelles que fan saltar la llagrimeta inevitablement, però no per sensiblera trista o res que s'hi assembli: és preciosa i prou.
decidiu vosaltres mateixos..
Yes, in high seas or in low seas
I'm gonna be your friend
You know that I'm gonna be your friend
Any so in high tide or in low tide
I'll be by your side
You know that I'll be by your side
I heard her praying, praying, praying - mmh
I said I heard my mother
Her praying, praying, praying - mmh
She was praying in the night
And the words that she said, the words that she said
They still linger in my head, linger in my head
She said : "A child is born into this world
He needs protection" - yeah
Avui m'he assabentat que era el dia mundial de la lentitud. Vès, quina ironia que ho expliqui jo que sóc la cosa menys lenta de la capa de la terra, modèsties a banda però calmadeta no sóc. I avui, potser per l'alegria de saber que tenia un motiu per permetre'm el luxe d'arribar tard a tot arreu, m'he escoltat amb atenció una cançó que no coneixia. El tema és, com ha arribat aquesta cançó al meu mp3? el sistema és el següent:
Aquí un colega em recomana el Sr Ben Harper que tia és una canya i t'encantarà i jo me'l baixo de l'Ares i, quan carrego l'Ipod l'hi poso sense haver-la escoltat prèviament. Normalment la cago, la gent em recomana coses molt rares i descobreixes que els gustot musicals dels teus amics fan cert iuiu, però de vegades surt bé.
I aquesta vegada ha caigut una perla absoluta, una cançó de Ben Harper preciosa d'aquelles que fan saltar la llagrimeta inevitablement, però no per sensiblera trista o res que s'hi assembli: és preciosa i prou.
decidiu vosaltres mateixos..
Yes, in high seas or in low seas
I'm gonna be your friend
You know that I'm gonna be your friend
Any so in high tide or in low tide
I'll be by your side
You know that I'll be by your side
I heard her praying, praying, praying - mmh
I said I heard my mother
Her praying, praying, praying - mmh
She was praying in the night
And the words that she said, the words that she said
They still linger in my head, linger in my head
She said : "A child is born into this world
He needs protection" - yeah
dimecres, de gener 21, 2009
l'Escriptor
Senyors, els presento l'Escriptor
Sí, saben aquell tipus que em fa tanta ràbia? doncs l'Escriptor és així.
És atractivet, intelectu-modernillo, porta ulleres de pasta i té uns llavis com els del clooney (tot i que ell prefereix les pelicules de Lars von Trier).
l'Escriptor és periodista (oh gran carrera) tot i que ara fa de professor en una universitat semi-pública (gairebé privada) i col·labora en un magazine de tarda. Llegeix totes les novel·les sueques que li cauen a les mans, potser perquè espera escriure algun dia un best-seller. l'Escriptor escriu poemes d'amagat però amb certes reserves els deixa llegir només als amics "més íntims" -gairebé una seixantena- fins que li demanen que els publiqui. l'Escriptor és un home de món, molt viatjat, dels que posa creuetes un cop ha vist el lloc i visita els museus més alternatius i els clubs més cool de la ciutat.
l'Escriptor, senyors, és aquell home que espera que el coneguin pel carrer, però si els fa tanta ràbia com a mi, siusplau, no el mirin.
l'Escriptor és el capullo integral més gran que existeix.
Sí, saben aquell tipus que em fa tanta ràbia? doncs l'Escriptor és així.
És atractivet, intelectu-modernillo, porta ulleres de pasta i té uns llavis com els del clooney (tot i que ell prefereix les pelicules de Lars von Trier).
l'Escriptor és periodista (oh gran carrera) tot i que ara fa de professor en una universitat semi-pública (gairebé privada) i col·labora en un magazine de tarda. Llegeix totes les novel·les sueques que li cauen a les mans, potser perquè espera escriure algun dia un best-seller. l'Escriptor escriu poemes d'amagat però amb certes reserves els deixa llegir només als amics "més íntims" -gairebé una seixantena- fins que li demanen que els publiqui. l'Escriptor és un home de món, molt viatjat, dels que posa creuetes un cop ha vist el lloc i visita els museus més alternatius i els clubs més cool de la ciutat.
l'Escriptor, senyors, és aquell home que espera que el coneguin pel carrer, però si els fa tanta ràbia com a mi, siusplau, no el mirin.
l'Escriptor és el capullo integral més gran que existeix.
santa impotència
La sensació d'estar-nos equivocant ens frustra. I la sensació de saber que ens estem equivocant, i que algú a qui estimem s'està equivocant és encara més frustrant. I saber que no el podem ajudar encara ens frustra més, sobretot si sabem positivament que no es deixarà ajudar i que d'aquesta manera no ens ajudarem a estar millor.
Complicat, oi?
Després de llegir i rellegir una i altra vegada el mateix paràgraf, l'Escriptor va decidir que aquell potser no era el millor principi per al seu nou llibre d'autoajuda.
o si?
Complicat, oi?
Després de llegir i rellegir una i altra vegada el mateix paràgraf, l'Escriptor va decidir que aquell potser no era el millor principi per al seu nou llibre d'autoajuda.
o si?
divendres, de gener 02, 2009
ningú ha escombrat les fulles/ no hi ha manera d'acabar aquest treball.
toca't la pera.
ara he de fer una critica d'un llibre que m'ha agradat i no sé per on posar-m'hi.
a veure, als pobres lectors que llegiu aquest bloc infame (oh yeah, captatio benevolentiae, que bona sóc, oh yeah), digueu-me què si llegirieu un llibre amb aquesta crítica:
Ningú ha escombrat les fulles és un llibre d’aquells que no sembla que siguin res de l’altre món fins que el llegeixes amb una mica de ganes. No és un llibre que trobis com a best seller a les llibreries, no se n’ha fet les millors crítiques als diaris ni una gran publicitat. Però no feia falta. Perquè no és un llibre que faci plorar ni que faci riure. No és un llibre original, no és un llibre magnífic, novedós i amb pretensió de gran èxit.
Però no ens enganyem, tampoc no és un mal llibre, ni es mereix que no se n’hagi fet ressò. Aquest és un bon llibre de petites històries del dia a dia, de vida, de mort, de viatges, relacions de parella… però sense oblidar que qui l’escriu és un poeta, i que per tant, el llibre és ple de referències a l’escriptura i el llenguatge, a diversos mestres de l’escriptura i de passatges més propis de la poesia que de la prosa a la que estem acostumats.
Jordi Lavina ens proposa un llibre de divuit contes explicats a cau d’orella sense edulcorar-los més del compte. Mostra la vida com és, les obsessions d’uns i altres que ens porten a ser qui som, sense saber-ho la majoria de vegades. I potser és per això, que pensant en el lector, alterna els contes més durs amb els contes més dolços, tenint en compte a qui de vegades sembla que oblidi: llegint-lo, tenim la sensació que l’autor ha gaudit tant de l’escriptura que l’últim en què pensava era en publicar la seva obra. És alhora, un llibre treballat, on tot hi té un sentit específic, des de l’ordre dels contes fins les imatges de la portada i les parts de dins!!, no s’espantin per les formigues, ja les aniran trobant a mida que llegeixin.
Però no hi ha motius per alarmar-se, tot i que sigui un llibre treballat no està pensat per a un grup de lectors elitista al qual s’hi ha d’entrar mitjançant un examen tot i que de vegades ho sembli per la quantitat de referències –potser no totes justificades- que apareixen al llibre. Es pot llegir a l’autobús, al metro o, millor, acompanyat d’un cafè un matí de dissabte, i si tenim sort, aconseguirà alegrar-nos el dia, i si té sort l’autor, aconseguirà que no ens n’oblidem la resta de la jornada.
Després de molts dies de no decidir on desar-lo, si amb els llibres per a llegir sovint, amb els llibres per llegir una vegada, amb els clàssics o... he decidit que el deixaré a la tauleta de nit. Amb els llibres que cal llegir una altra vegada.
coi, que m'ha agradat, que no hauria donat un duro pel llibre el primer cop que el vaig agafar, però que ara sí, que m'agrada i que llegir-ne un conte de tant en tant m'alegra el dia, que ha aconseguit emocionar-me.... uuhm... que complicat. suposo que seria més fàcil carregar-me'l i fer com ens deia la teacher quan escriviem en anglès, digues allò que et sigui més fàcil, tant és que estigui lluny dels teus principis... però no puc.
aquest llibre ha aconseguit emocionar-me i fer-me llegir amb el gat a la falda com feia temps que no ho feia. i no em dona la gana de carregar-me'l.
doncs au, podeu valorar-ne la pseudo-crítica i us ho agrairé eternament.
ara he de fer una critica d'un llibre que m'ha agradat i no sé per on posar-m'hi.
a veure, als pobres lectors que llegiu aquest bloc infame (oh yeah, captatio benevolentiae, que bona sóc, oh yeah), digueu-me què si llegirieu un llibre amb aquesta crítica:
Ningú ha escombrat les fulles és un llibre d’aquells que no sembla que siguin res de l’altre món fins que el llegeixes amb una mica de ganes. No és un llibre que trobis com a best seller a les llibreries, no se n’ha fet les millors crítiques als diaris ni una gran publicitat. Però no feia falta. Perquè no és un llibre que faci plorar ni que faci riure. No és un llibre original, no és un llibre magnífic, novedós i amb pretensió de gran èxit.
Però no ens enganyem, tampoc no és un mal llibre, ni es mereix que no se n’hagi fet ressò. Aquest és un bon llibre de petites històries del dia a dia, de vida, de mort, de viatges, relacions de parella… però sense oblidar que qui l’escriu és un poeta, i que per tant, el llibre és ple de referències a l’escriptura i el llenguatge, a diversos mestres de l’escriptura i de passatges més propis de la poesia que de la prosa a la que estem acostumats.
Jordi Lavina ens proposa un llibre de divuit contes explicats a cau d’orella sense edulcorar-los més del compte. Mostra la vida com és, les obsessions d’uns i altres que ens porten a ser qui som, sense saber-ho la majoria de vegades. I potser és per això, que pensant en el lector, alterna els contes més durs amb els contes més dolços, tenint en compte a qui de vegades sembla que oblidi: llegint-lo, tenim la sensació que l’autor ha gaudit tant de l’escriptura que l’últim en què pensava era en publicar la seva obra. És alhora, un llibre treballat, on tot hi té un sentit específic, des de l’ordre dels contes fins les imatges de la portada i les parts de dins!!, no s’espantin per les formigues, ja les aniran trobant a mida que llegeixin.
Però no hi ha motius per alarmar-se, tot i que sigui un llibre treballat no està pensat per a un grup de lectors elitista al qual s’hi ha d’entrar mitjançant un examen tot i que de vegades ho sembli per la quantitat de referències –potser no totes justificades- que apareixen al llibre. Es pot llegir a l’autobús, al metro o, millor, acompanyat d’un cafè un matí de dissabte, i si tenim sort, aconseguirà alegrar-nos el dia, i si té sort l’autor, aconseguirà que no ens n’oblidem la resta de la jornada.
Després de molts dies de no decidir on desar-lo, si amb els llibres per a llegir sovint, amb els llibres per llegir una vegada, amb els clàssics o... he decidit que el deixaré a la tauleta de nit. Amb els llibres que cal llegir una altra vegada.
coi, que m'ha agradat, que no hauria donat un duro pel llibre el primer cop que el vaig agafar, però que ara sí, que m'agrada i que llegir-ne un conte de tant en tant m'alegra el dia, que ha aconseguit emocionar-me.... uuhm... que complicat. suposo que seria més fàcil carregar-me'l i fer com ens deia la teacher quan escriviem en anglès, digues allò que et sigui més fàcil, tant és que estigui lluny dels teus principis... però no puc.
aquest llibre ha aconseguit emocionar-me i fer-me llegir amb el gat a la falda com feia temps que no ho feia. i no em dona la gana de carregar-me'l.
doncs au, podeu valorar-ne la pseudo-crítica i us ho agrairé eternament.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
