prou.

t'han dit un munt de vegades que no pots ser tan tova, que no esperis que els altres reaccionin com tu perquè la gent no sent les coses així, tan endins. però cada vegada hi caus.
et fa mal, et fa mal al cor i sents un fred que et recorre l'espinada i que no entens ni vols entendre. quants dies fa que esperes una paraula amable o una abraçada perquè sí, sense haver-la de demanar? quants dies fa que enyores un dilluns que tems i que no arriba, que és aprop quan no el vols i en canvi tens per davant un abisme de cap de setmana que et porta un sentiment de culpa enorme i monstruós. no són els exàmens, no és tot això que et passa, és només que collons, sembla que ningú s'adoni que portes una vida de bojos, que fas tres-centes coses i intentes fer-les bé i sembla que t'hagis de justificar si alguna no surt bé perquè se suposa que ho hauries de fer, tot i bé.

només és per això, només és això el que et fa sentir estranya quan veus parelles que s'abraçen i es besen, perquè és tot tan aliè, tan llunyà i tan refotudament difícil que ni et planteges sentir-te així. perquè ja no en saps, ja no ho recordes i tota aquesta merda t'està fent més dura del que ja eres abans, més insensible i més fràgil.

és que no hi ha ningú que hi vegi més enllà del nas?

aneu tots a parir panteres.

sol d'hivern

Sol d’hivern i t’adones de tot el que ens queda encara.. que som a dos dies de reis, i que encara no tens un sol regal comprat, que ens queden pocs dies per tornar a la rutina i que no saps si l’enyores o l’odies profundament. I penses que, caram, que dur, pensar-ho però potser l’enyores. Quants dies de rutina en què desitjaves tenir una estona per tu, seure i llegir, pensar, tenir temps per fer les teves coses i ara… ara t’adones que com més temps tens menys t’agrada tot això que fas. Que penses i penses i no hi veus sortida, no et sents tu mateixa i au, ja hi tornem a ser. I repasses cada moment, tot el què faré, tota la gent a qui tinc ganes de veure, quan tingui un moment, quan tingui una estona, quan de debò pugui ser jo, ho faré. I ara ho tens i et veus atrapada en un cos que no saps si és el teu o és el que t’han donat, que fa les coses per inèrcia i que enyora una rutina que li impedeix pensar en què li agrada i què no de la seva vida. Tots els matins que et lleves per anar a classe, les parets que et poden fer sentir sàvia i que et retornen al fons del pou en un moment, ara ets déu, ara no, ara ja no saps res i no en sortiràs viva, d’aquí. Tantes esperances, tantes hores d’estudi, de no plantejar-se res i fer, fer, fer, i aquells comentaris a mitja veu pels passadissos, oh, necessito respirar, vacances, aquest Nadal… i no, és Nadal i res, estudies igual, o menys, perquè no en tens ganes però és el que has de fer…. El que Has De Fer, amb majúscules. Com odies aquestes paraules i quantes vegades al dia les repeteixes, ho he de fer, ara he d’anar, hauria de… i no penses més enllà i ho fas.
Quant de temps feia que no seies i perdies dues hores de rellotge llegint amb un cafè a la mà? Quantes novel·les esperaven a les lleixes que les acaronessis i hi deixessis una mica de vida? Que injusta eres, ara ho veus, quan relegaves Sylvia Plath als viatges en metro i torturaves les pàgines de Canigó entre classe i classe, a l’autobús, i l’odiaves perquè no s’acabava mai.. per què, per què Josep Pla segueix on era i no t’has atrevit a tocar-lo? Encara no t’has donat temps a plorar els teus morts, no t’has enfilat a un escenari des que va morir l’avi que t’hi va enfilar i no has llegit Baudelaire des que ella ja no hi és.. i com recordes les tardes que anaves a berenar amb ella, una besàvia de 90 anys que es desvivia per explicar-te unes històries que potser no eren reals, però eren les seves i tenia un passat, un amor i una vida que potser tu no tindràs mai.
T’encoratjaven a tirar endavant i què poc et van veure ballar… és per ells, que t’enfiles a les puntes i caus, altra vegada? No, és per tu, per orgull, per no ser sempre l’eterna promesa, però tot i així plores quan la quinzena volta no et surt i hi ha dies que cedeixes i deixes que els peus piquen sols, no tires endavant i penses que demà passat segur, que m’hi posaré divendres una estona que segur que tindré temps. I llavors no ho fas.

Potser és per això que desitges ferventment els moments de pensar, de reflexionar de la mateixa manera que ara et fan fàstic. Temps, temps… temps per adonar-te que la vida segueix al teu voltant i que tu no fas res, que si segueixes així seguiràs sent l’eterna promesa, que no saps què faràs, ni què diràs, ni si servirà de res tot això, però enyores la rutina que com a mínim et deixa escapar de tot allò que voldries ser i no seràs.

Quantes vegades al dia penses que trobaràs algú que t’entendrà, que algun dia sí, que existeix algú que pensa com tu i que mira la lluna, que total, de kualalumpur a Barcelona hi ha un pas i que serà al teu costat… i al cap d’una estona t’angoixa veure que és dissabte al vespre i la sola idea de quedar-te a casa et fa pànic, que necessites sortir i respirar i oblidar tota aquesta merda.

Sol d’hivern i corres rabent cap a casa a buidar el cap contra les tecles, i potser, veient l’angoixa del pensament reflectida a la pantalla et sentiràs millor, després d’haver plorat accents, comes i un munt de punts suspensius… deu ser això, viure, oi?

penjat després d'haver passat el filtre, com el cafè

és nadal a rac1

m'he llevatal matí i plovia. coi, quin bon rotllo. i de cop, he recordat que no, que no era un dia normal, que era 24 de desembre, amb tot el que això comporta. primerament, passar el matí per casa preparant històries de nadal, dinar, rescatar la vaixella bona pel dinar de demà, anar amunt i avall, posar l'arbre de nadal -que durarà 48 hores posat i després se'n tornarà a la caixa- i en fi... just quan estava a punt d'agafar-me l'atac de mala llet pre-hipocresia nadalenca i pre-empatx de turrons, he recordat que avui tenia tot el dia per escoltar la ràdio.

sí, potser sí, podeu pensar que estic penjada, com una regadora, bla,bla. però m'agrada escoltar la ràdio, i vaig descobrir RAC1 i m'he enganxat... em llevo escoltant el senyor baster, m'agraden les tertúlies, els col·laboradors, enyoro el minoria però adoro els òscars i la competència i després arriba la segona hora... i m'asseguro riure. i em sento acompanyada, sento veus aprop i penso que això, això sí que és nadal, sentir la gent aprop, la que triïs, la que hi és, i que potser a través de la ràdio sentiré molt més aprop la gent...

per tots els qui l'escolteu =)

per nadal.. dues tasses de merda

la setmana passada vaig veure com li fotien la cartera a un avi al metro. pujada tranquilament de la linia lila a la pau, i de cop, veig un noi corrent rere un senyor. el primer que vaig pensar és que era qui es cuidava del senyor (perquè l'home era blanc tipus glop de llet i el noi... no) i que se li escapava l'home en qüestió.
el noi em va mirar amb cara de mala llet tipus diguesresitarrencoelcapreina, però jo ni mu. quan vaig arribar a les escales mecàniques vaig pensar calla, no sigui que li està fotent els calers... i si, perquè just en el moment el nano tornava a pujar escales amunt guardant-se la cartera. aleshores vaig descobrir el company que l'esperava al replà de les escales mecàniques.

quan vaig sortir del metro vaig passar pel punt d'informació i vaig advertir als treballadors de TMB que estaven robant carteres.
oh sí, carlotasuperwoman tal i qual.

no, merda, vaig sortir del metro molt MOLT indignada, home! ja no és només perquè és completament amoral, perquè robar no es fa i tota aquesta cançoneta moralitzant que no deixaré anar... és que vaig ser plenament conscient que com més grans ens fem, més vulnerables som.

i jo no vull acabar així, senyors... perquè és lleig, és injust, és degradant i em sulfura pensar que va ser el iaio com podia ser qualsevol que anés despistat, i que tot i que crec que vaig fer tot el que podia fer, quina merda no poder-los parar.



perquè és nadal, senyors, època de pau i amor, però la merda se'ns menja

[la merda se'ns menja, els amics de les arts]

el procés

arriba amb un cafè a la mà. busca una taula. no hi ha taula, però troba una cadira. mira, remira. troba una cadira sola al costat de la paret baixa. mira d'asseure's a la cadira. no, així no. deixa el cafè al mur. deixa la motxilla a terra. obre el sobret de sucre i el posa dins el cafè. remena el cafè. obre la motxilla i en treu el paquet de tabac. treu el tabac, treu un paper, se'l posa a la mà. merda, la boquilla. amb el tabac i el paper en una mà intenta obrir el paquet de filtres. no se'n surt. mira el cafè, es deu estar refredant. al final l'obre amb les dents i en treu un filtre. el posa i el cigarret ja està fet. agafa el cafè amb una mà, en fa un glop. ara s'encendrà el cigarret. i de cop, amb cara de desesperació s'adona que no té foc. i s'aixeca gairebé avergonyit. s'acosta a la nostra taula, noies, perdoneu, teniu..? i abans d'acabar ja li hem ofert un encenedor.
pobre, només faltaria. després de tot, tots hem fet el ridícul així alguna vegada, oi?

^^
pels fumadors de drum addictes al cafè i patosos, que cada dia en som més...

dimecres 9.52

la noia del davant meu dibuixa en una llibreta. el noi del seu costat badalla sense amagar-se'n. a la mateixa fila, dues que xerren i una altra que sembla que s'adormi damunt els apunts. un parell que planifiquen el cap de setmana, una altra que pensa, algú que fa cara de baixar de l'hort. al meu costat, juguen a fer un solitari. i mentre jo escric al blog, al meu darrere ho llegeixen.
conclusió?
no es pot fer classe amb la meitat de llums apagades.

de converses pendents, cafès i trucades

de converses pendents que tenim, de cafès que hem de fer i de trucades que no hem fet ni farem. que no, que no és tan greu, que les males companyies i els herois romàntics no ho són tot a la vida i que no, que no era això. no és tot tan tràgic, ni estàs sol al món ni tot s'acaba ni comença sota els teus peus. deixa-ho estar, oblida tot el que has vist fins ara i comença a fer, a deixar fer, a sentir i a oblidar-te de les collonades que t'havien explicat. que no, que no tot és tan simple ni tan complicat, que la vida no és una pel·lícula ni una odissea.
que les coses que es diuen no és perquè siguin fàcils de dir, que no és tan fàcil quan ho has passat, però les coses són com són i no em fa res parlar-ne tot i que de vegades sembli que parli per les parets.
no, de debò, no m'enfado, no m'estresso, no sento i no dic les coses perquè segons com no cal dir-les, i quin greu, de debò, que tot seria meravellós, però nomésfalta això, cinc minuts, només un tomb de microones.

bloqueig de bloqueig

la meravella del bloqueig és que té tendència a desaparèixer, és el que hi ha. no m'agrada pensar que la solució a tots és la frase lapidària que et canviarà el món i et farà veure clara la vida. però això no treu que hi hagi moments que et fan reflexionar, pensar, canviar... alguna cosa fa click i te n'adones que allò que hi havia potser ja no hi és o potser el que hi és ja no ho veiem igual. de vegades, quan em passa, em plantejo quines són les coses són les que em fan tirar endavant i quines són les que no m'agraden.

no m'agrada la gent que s'espanta, no m'agraden les picades de mosquit, no m'agrada la meva escandalosa al·lèrgia, no m'agrada passar fred, ni arribar tard ni que em facin esperar, ni la gent estranya que em fa perdre el temps, ni dir mentides ni estudiar pels exàmens.

m'agrada trencar fulles seques quan camino, m'agrada riure perquè sí, m'agrada escriure quan tinc un bon motiu, m'agrada tornar a sentir les cançons desenes de vegades si em fan sentir, m'agrada enfilar-me a l'escenari i sentir-me viva del tot i m'agrada que em mirin als ulls.

potser no serveix per a res, analitzar-ho tot altra vegada, però potser pensar què és el que ens fa llevar cada matí és prou motiu per fer-nos llevar al matí quan sona el despertador

bon dia ^^

el saxofonista

hi ha un saxofonista prop de casa. els dimarts, quan torno i espero una estona fins sopar sento un saxofonista que toca sol, amb la llum apagada. el sentia aquest vespre, amb un got a una mà i un cigarret a l'altra i he sentit la música dins, a la sang. de cop, m'ha transportat a l'estiu de fa tres anys, quan el saxofonista de berlín em va fer tornar a sentir viva... aquell estiu on tot semblava que s'havia acabat i que mai més ens en sortiriem.. l'estiu de llegir i llegir de nits i passejar per berlín de dia, d'escriure i de viure tantes i tantes hores sota la porta de brandemburg escoltant la seva música, quan semblava que només hi havia el seu saxo al món i s'anul·laven la resta de sorolls de la ciutat...
on és, ell? potser tenir-ne un aquí aprop em farà viure altre cop...

ulls de...

no l'havia vist mai fins que s'hi va fixar en notar la mirada clavada en la seva. fixa, pesant, profunda. va arribar-li al fons de l'ànima i es va sentir despullada, com una nina, a mercè dels seus ulls pregons. però el pitjor de tot és que no podia apartar la mirada, i hi va quedar fixada, addicta al no-se-què que la mantenia mirant-lo mentre es posava més i més vermella.
i després d'aquell moment, no va deixar de patir. plaer i dolor s'alternaven sota les ulleres, no em mira, sí que em mira, no, no està mirant. on és, no ha vingut, aquest matí fa tard, demà potser hi serà.
no en sabia ni el nom, ni buscava saber-lo, només se sentia inquieta quan l'observava així, però tot i sentir-se incòmoda ho desitjava cada vegada més. no volia saber-ne res, no li interessava gens, ni ell, ni la seva vida ni res més que els seus ulls. però de cop, un dia es va adonar que rere els ulls hi havia algú, i que aquest algú tenia veu, i ànima, una ànima que regalimava pels ulls quan la mirava sense dir res, esperant sense esperar, analitzant fredament i acaronant les seves pors. i va ser llavors quan va començar a necessitar saber més i més qui era ell, el dels ulls de mercuri.

I love metro

senyors, sí, es pot estimar el metro.
m'explicaré, si m'ho permeten.
heus aquí que la petita carlota se'n va a treballar al migdia i s'enfila al metro llegint sylvia plath. sí, sí, la gent al metro amb sort llegeix millenium, però algú ha de llegir literatura o ja podem plegar. en fi. doncs una llegeix al metro la campana de vidre amb emoció i ganes de deixar anar una llagrimeta i baixa a fer el transbordament de sants. senyors, em confessaré, hi ha dues coses que em posen histèrica en menys de 15 segons: let it be de the beattles i les "flautas de pan". què hi havia avui al passadís entre la línia 5 i la línia 3? sí senyores i senyors, un senyor sudamericà vestit d'indio (sí, he escrit indio) tocant let it be amb una flautapan. m'ha agafat tal atac de mala llet que he recorregut els passadissos anelhant la seguretat i la pau del comboi. i sí, he acabat la campana de vidre a l'autobús blau, sense poder-me emocionar del tot però amb la consciència tranquil·la per no haver assassinat el senyor flautapan-letitbe

a la taula del costat

a la taula del costat hi havia un noi. era un noi normal, feia estona que era al bar, feia una voll-dam tranquil·lament i portàtil amunt i avall, anava fent, a la seva. quan s'han assegut, les ha mirat, però elles plim, tenien coses per explicar. i au, vinga a xerrar, però és clar, no podia ser d'altra manera, mai no s'expliquen coses normals, vès, quina vida, que ténen matèria per hores i hores i au, que si aquest, que si l'altre, que tu quina putada, que hòstia tot em passa a mi, no reina que jo deu n'hi do i apa, som-hi. I ell no pot reprimir el somriure perquè coi, són un espectacle. no criden, seuen molt juntes però no callen, es trepitgen xerranr i apa, a veure qui la diu més grossa. al cap d'una estona, se n'adona que el miren, que saben que les escolta i que tant els fa, que ho prenen com un joc. una d'elles, finalment, anuncia amb tot el morro del món que li pensa fotre un cigarret, "així per la cara i tal". i tal dit tal fet, aixeca els ulls, i se la troba mirant-se'l i li demana ei, perdona, et puc demanar un cigarret? i ell somriu i n'hi allarga un, apa, som-hi.
a partir d'aquest moment, no s'amagarà d'escoltar-les i de riure quan li plagui. què coi, ja hi ha confiança. i finalment, els demana un paper i un boli. elles li dónen el que tenen. què deu voler? dibuixar? i finalment, quan potser els passava pel cap demanar per què volia el paper i el boli, els torna educadament el llapis d'IKEA que li havien deixat, somriu i se'n va. llàstima que fos un llapis i no un altre cigarret. vès quina cosa.

virreina 20.15-21-23

música per a tu

Sentir-ho és simplement tenir la sensació que apareixerà d'un moment a l'altre el llindar de la porta, sense dir res, somrient, cafè en mà. És ballar, alhora, és crear, és tantes i tantes coses que no és capaç ni de dir-ho. Escoltar, viure i veure a cada nota el fons d'una ànima aliena que se li cola pels porus sense voler-ho evitar, que hi és i se li escapa. És per això que l'escolta, per viure'l encara que no hi sigui, perquè és la seva manera de veure'l i de viure'l. Balla mentalment i no enyora res, se sap ànima sola i cos adormit, hi és, simplement i es deixa portar, perquè sap que aquesta és la lletra, la que mai hi ha posat però ha llegit en uns ulls que no miren quan espera i que cerquen quan descansa, que no moren mai. Pensa que no és conscient del poder que té, de la màgia i de la força que comporta. Fa un moment podia elevar-li la moral als estels i ara bressa els seu cos i li acarona els cabells...
Eerò no hi ha cafè a la cafetera i els seus passos no ressonen al passadís i el nus a la gola puja inesperadament, erra pels camins dels records i plorarà, ho sap, ho sent i es fa mal sense caure, sense ni tan sols haver mogut un dit. No sent, ara només hi veu fum, i ombres soles perdre's en la nit i no es reconeix ni reconeix res del que creia haver vist fins al moment. Potser la foscor de cada nota l'ajudarà a comprendre cada gest, cada silenci.
El silenci es trenca i altra vegada desapareix. Aquesta vegada, però, li ha deixatun somrís als llavis, perquè ha entès, de cop, que hi ha coses que no fa falta entendre.
I sense ni tan sols tocar-se, s'ha sentit en companyia, besada i estimada per una música que no pensa compartir.

a la farmàcia

Fa cinc minuts que he baixat a la farmàcia, perquè clar, una té mal de coll, és el que té ser fumador, blablabla... entro a la farmàcia i hi ha una senyora gran pegant-li la vara a la farmacèutica i una dona amb un gos i un nen. un nen d'uns sis anys i un gos tipus "labrador", dels de l'scottex -tant li fa la raça del gos, però mira-.
Total, que ella demana un sabó que no ténen i surten fora, i mentrestant l'altra farmacèutica m'atén, em dóna directament el que necessito sense demanar (que ja em coneixen..) i pago i surto al carrer.

Només sortir em trobo el nen davant la màquina expenedora de preservatius dient va mama, compra-me'n. la cara de la mare era un quadro, total i màxim. Que no, que no te'n puc comprar que no.... Em giro i me la miro sense poder reprimir un somriure i cara de noia, et toca tenir una conversa seriosa... i la dona se'l mira i li diu va, si vens amb mi et compro un gelat i t'explico per a què serveix.

Conclusió: d'aquí a una estona el nano sabrà alguna cosa més. bé, només espero que cada vegada que hagi de comprar preservatius no compri prèviament un gelat, perquè o bé el senyor frigo es farà d'or o bé s'arruinarà el nano.

sex bomb- tom jones

??????????

què coi són aquests comentaris amb caracters xinesos?
és que el blog me'ls tradueix i no em deixa llegir els comentaris expressament?o és que hi ha una colla de xinesos sabotejadors que pretenen omplir-me el blog de comentaris incomprensibles?

per favor, una súplica des d'aqui... si m'heu de deixar comentaris, no ho feu en xinès, en japonès o en rus cap problema... però tu, que no els dominem tots els idiomes....

Ctrl+Alt+Supr

el cap li va fer bluff i de cop es va quedar en blanc. era incapaç de pensar, de reaccionar, de veure i reconèixer els qui tenia al davant. es veia les mans plenes de coses per a fer i sense la mínima idea de què fer-ne, veia les cares de circumstàncies de tots els qui l'envoltaven i no hi trobava solució.
estava al límit de la saturació.
i de cop, va notar un fred glacial a la cara. algú, no va veure qui, li havia llançat un got d'aigua freda al damunt.

i ara què se suposa que passa, reacciona, o no reacciona?


doncs no, es va quedar igual. no va reaccionar pel got d'aigua, l'única diferència va ser que quan va sortir al carrer, a més de no saber on havia d'anar, tenia el cap ben moll.

EL conte per l'Alura

Aquest és un conte sense dibuixos, perquè és un conte seriós. Un conte tan i tan seriós que fins i tot quan és acabat d’escriure no dóna satisfacció. És un conte seriós de debò, d’aquells que fan pensar i que queda bé de dir que has llegit, rollo Don Quijote, però què es ven més que els llibre de Jorge Bucay. Aquest és un conte dels de debò, ben fet, amb gran estructura i argument. És un gran, grandíssim i enorme conte. És un conte fruit de la inspiració més pura, a l’estil simbolista, drogat fins a les celles i amb visions místiques incloses. Perquè aquest és el pare dels contes seriosos. És EL conte. Però tot i ser El conte, la seva utilitat és dubtosa i això fa trontollar la seva necessitat d’existir. I si realment no fes falta? I si no fos imprescindible per a fer evolucionar la societat? Aleshores la seva missió al planeta no podria arribar a ser realitzada. No seria llegit, s’oblidaria per sempre. Després de tants temors, el conte ha decidit esborrar-se. I au, bon vent.

vomitarem carner

Estic odiant un poeta que m'agrada.

i no és culpa del poeta. És que l'estic avorrint infinitament. esmorzo dino i sopo Carner, fins la fi dels dies. I per molt meravellosos que siguin els versos no puc si me'ls explica aquest. Tot l'entusiasme que té per Carner me'l fa avorrir. Sí, és boníssim però no, NO és evident que sigui extraordinari el canvi d'un vers per l'altre, i no si ho dius cada trenta segons...

no m'havien advertit que podia tenir professors dolents.

mentrestant, l'home recita versos sense gràcia i declama l'originalitat i els matisos que provoca la suspensió d'una coma al final d'un vers.

fase REM amb els ulls oberts

no surt el sol i s'apalanca damunt de Barcelona una boirina espessa que tenyeix la ciutat de mandra i de gris. el dia es lleva, però no es desperta, i això acompanyarà la població en el seu viatge diari de la feina a casa, a classe o on sigui. i tot, tot serà en aquest estat, en aquesta mena d'adormiment rotund. no és son, no és que les parpelles es tanquin soles i els ulls es posin guenyos d'esgotament. és simplement una mena de lentitud i una pesantor al cos... com si somniéssin amb els ulls oberts, amb aquella son que no descansa ni cansa però que no deixa fer res ben fet. els habitants de Barcelona ho comenten entre ells i ho troben estrany, però ho atribueixen al temps, a l'abril aquest que és ben boig...


el que no s'imaginen és que una bandada d'elefants gegants estan de vacances a Barcelona i es passegen impunement per la ciutat de nit aixafant els barcelonins que, evidentment, demà no tindran cap ganes de llevar-se...

i per això des de divendres fa son.

divendres, dia de blog

és el que té tenir festa a la facultat, que una el divendres es lleva al matí i diu va, fem feina, iaixò que engegues el portàtil i mira el correu i ja hi som fes feina una estona i posa't musiqueta i vinga daniela mercury en sus mejores tiempos i au ja hi som: he mirat el blog. això implica no només que em miraré el meu i somriure als comentaris trobats (ep, que s'agraeixen infinitament) sinó que és clar, ens mirarem els blogs dels amics que escriuen i deixarem comentaris perquè coi, la noia dels cabells vermells cada dia escriu millor i quina enveja (saaaaaana) i vès ja hi som, de blog en blog i de cop..

t'adones que tens la pràctica de fonètica i fonologia morta de fàstig rotllo la mitja llimona que es queda a la nevera i no hi ha com salvar-la i ja l'hem liat.

i penses va, escriu una estona que ara t'has inspirat i clar què escric i ai hauria de parlar del merder de la universitat de la setmana passada però pensar en els mossos rotllo quin pal, mira saps què deixem-ho estar i no escriguis o mira si, escriu el que et passa pel cap i escric aquest bodriu i au ja està fet.


eh, i tot això amb...11 comes NOMÉS! el meu rècord...això sí, sense majúscules per no perdre el costum