les llàgrimes em cremaven a la cara
el dolor em recorria el cos
i l'orgull ferit em feia caure.
no deixo mai de ballar
mai, sota cap concepte
només si em faig mal
i me n'he fet, i molt
no només al peu, sinó al cor
el mal al peu ja està curat
demà podré tornar a ballar
però quan podré mirar-la a la cara?
quan sense haver d'abaixar els ulls?
quan sense pensar en ella amb rencor?
l'aprecio, encara que ella a mi no
l'admiro, encara que ella no ho vegi
però em fa mal,
i no, no és el mal físic el que em preocupa.
tots hem tingut un professor que ens ha fet patir... el primer que em va fer patir ara plora al veure'm ballar i me l'estimo moltíssim... però als 6 anys un professor marca molt... ara ja no ho veig tan clar.
gràcies per ser-hi, guapissim.... jtm
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
xk sempre m'ho has de dir tot pels coments al blog? no mossego i et recordo que no sóc jo la que es va emprenyar. aket cop tas girat tu no jo
si et feia mal, has fet bé de no voler ballar. ella potser no ho ha entès. potser no ho entendrà mai. però estima ballar tant com tu? ell sí, ja ho hem vist i ballareu junts, no?
Publica un comentari a l'entrada