dimecres, de març 08, 2006

és el meu lloc?

avui pujava per les escales de l'escola i les he sentit parlar d'una pel·lícula. es preguntaven si els seus pares els la deixarien veure, perquè la fan molt tard, perquè és de por...les seves perocupacions potser no difereixen tant de les meves, jo em pregunto si em deixaran sortir, si podré deixar de donar explicacions...
no fa gaire que era com elles, i se'm fa estrany pensar que tenen l'edat del meu germà. que ja no és un nen, que es fa gran, com tots. se'm fa estrany no conèixer als nens de parvulari, no saber què els preocupa. descobrir de cop noves professores a l'escola i haver de reconèixer que no en sé ni el nom.
me n'he desvinculat totalment i em sento un xic culpable.... allà era el meu món, i ara el meu món és fora. però no ho vull oblidar. no l'oblidaré mai, perquè 14 anys de la meva vida no passen en va, i sempre hi haurà, sota de moles capes de pintura, el meu nom escrit en cada paret, les rallades al pati, les empremtes a l'arbre i les petjades a la sorra.

mentrestant jo potser, seguiré fent el camí més llarg, fent petjades en la sorra, en la sorra.

3 comentaris:

OLGA! ha dit...

allà on estiguis bé serà el teu lloc...si és JERC on millor t'hi trobés, endavant, la vida a l'escola pot esperar, no és imprescindible... però em sembla que pel que lluita cada persona no és res que s'hagi de donar una llarga espera..no sé si m'entens... sk mespliko mol malament..juju

en fi, carpe diem (buff ja s'apropa!)

OLGA! ha dit...

per cert,

=( so sad

cllunap ha dit...

Avui entrava en el teu Blogger i llegia la gran pregunta: és el meu lloc? I he seguit llegint i et preguntaves si et deixarien sortir, si podràs deixar de donar explicacions... Les teves preocupacions potser no difereixen tant de les meves. Jo em pregunto si els corresponc tot l’amor que m’han donat durant tants anys, si no els sabrà greu que algun dia “els deixi”... No fa gaire era com tu, i se’m fa estrany pensar que tens l’edat de molts/es que els faig classe, que ja no són nens, que es fan grans, com tots, i com tu, que ja no ets aquella nena que corria pel pati petit. Se’m fa estrany no saber quina professora ara fa llatí, o qui fa dibuix als d’ESO. Se’m fa estrany trepitjar qualsevol planta, i no reconèixer gairebé cap cara d’entre els/les alumnes.
Me n’he desvinculat gradualment. Però no em sento culpable.
Tot canvia... tots canviem... tots evolucionem... No podem quedar-nos sempre al mateix lloc, estancats, si en un present sentim de fer i viure altres coses. Mai no oblidaràs cap etapa de la teva vida, i molt menys encara l’escolar, per haver estat la primera i més important, perquè sé que tu també hi has viscut un munt i més d’experiències la mar d’especials i per un munt més de coses que sense potser ara ser-ne conscient, sempre t’aniran apareixent de manera intermitent, o bé en forma de record, o bé en forma de lliçó..., ves a saber. Deixa fluir, que ara el teu món és fora però potser d’aquí mig any torna a ser dins l’escola. No et forcis; sent. I actua. Això sí... comprensivament per tots cantons, perquè els extrems sempre són dolents. I si realment anem allà on volem, estarem tan bé amb nosaltres, que serem capaços de tornar més d’una i una altra vegada d’allà on venim i on també i tenim un munt de coses.
No, jo tampoc no ho oblidaré mai, perquè 16 anys de la meva vida no passen envà, i sempre hi haurà, sota moltes capes de pintura, el nom de mil grups escrits a cada paret, els dibuixos gravats en algunes parets del pati fets amb pinyols..., les empremtes als bancs i sí, també les petjades a la sorra.
;-)

Un petó com a exalumne que, inevitablement sempre seré.