nadal de debò

De petit m’agradava mirar per la finestra durant tot l’any, menys per Nadal. Per Nadal només mirava fotografies, fotografies de l’estiu, i de la resta de l’any, quan podia sortir de casa i era lliure com un ocell. Però no per Nadal. En la meva memòria, esborrava tots els records referents al Nadal, a l’ hivern en general, però sobretot al Nadal. No era que odiés aquells dies, perquè no hi tenia cap mena de motiu en especial per a odiar-lo, només que, em posaven nerviós.
La meva vida era feliç i plena. Era un xiquet feliç, sempre alegre. Tenia una colla d’amics, que m’apreciava molt, i a qui no deixava mai de banda. Em passava l’any al carrer, als parcs, als jardins de cases seves o nostres, o de qui toqués. La meva infància era tan meravellosa que qualsevol qui no em conegués hauria pogut dir que no tenia cap mena de problema. Però no. Només en tenia un, de problema. El meu avi.

El meu avi era una d’aquelles persones qui tothom voldria conèixer, i qui tots els nens del món voldrien per avi. Menys jo. Odiava que el meu avi fos qui era, perquè, realment, no em feia mai d’avi. El meu avi, durant l’any, era un home rialler, ben afaitat, amb el cabell curt i vestia de manera normal, fins i tot moderna per l’època. A l’estiu l’adorava, amb els meus amics i amb mi, hi tenia molta paciència, ens ajudava amb els deures i ens ensenyava a fer avions de paper. Érem l’enveja de la ciutat. Les colles dels altres barris volien ser com nosaltres, fer uns avions com els nostres, saber jugar amb els cromos igual, i, a més, treure prou bones notes per a poder xerrar tranquil·lament amb el mestre de l’escola. Però això tan sols durava fins per tots sants. Després, com explicava als meus amics, el meu avi marxava lluny. Molt lluny, tan lluny, que ni tan sols jo li podia acompanyar. I el pitjor, és que el meu avi no marxava. Només es tancava al soterrani de casa i no en sortia fins el dia vint-i-cinc de desembre. Sí, remaleïdament fum-fum-fum. No us imagineu qui era el meu avi? Sí, era ell. El “Pare Noel”.

L’avi Genís, com li dèiem a casa, i com li deia tothom al barri, era una persona meravellosa. Tota la família sabia qui era, i per què era així i no d’una altra manera. Era el pare de la mare, i com que la mare no tenia més germans, el següent a substituir-lo era jo. Potser per això odiava tan el Nadal. Perquè perdia el meu avi, i temia que, amb el temps, els meus fills i nets haguessin de patir el mateix. L’avi desapareixia, i jo plorava. Plorava de petit de ràbia perquè no ho entenia, plorava de més gran de ràbia perquè encara faltaven dies per a tornar-lo a veure, i plorava d’adolescent al pensar que el següent era jo, i que l’avi es feia cada vegada més gran...la meva barbeta incipient s’hauria de tenyir de blanc, no podria tallar-me els cabells tal i com volia...

Era un adolescent quan va passar això que us volia explicar. S’acostava tots sants, i havia tingut un mal dia. I l’avi era a casa, i n hi havia ningú més. Vaig intentar que no em veiés, i escapolir-me fins a la meva habitació per a poder cridar i tocar la guitarra una estona, per a calmar-me. Però l’avi em va interceptar. Va començar a interrogar-me, perquè estava preocupat, suposo. Però no vaig poder veure les ganes que tenia d’ajudar-me, i senzillament, em vaig enfadar amb ell. Ens vam discutir, i després d’uns quants crits de part de l’un i de l’altre, li vaig dir que era un desgraciat i un egoista, que només pensava en ell, i que realment mai s’havia estimat a ningú, que amb tanta falsa felicitat, no havia pensat en el que això podia representar per a la seva família. Li vaig recomanar que enlloc de fer feliç a la gent d’arreu del món, es mirés primer la seva pròpia llar, a veure si funcionava, i potser entendria els mals del món. Potser era per això, que ell només hi anava un cop l’any. I llavors sí, llavors me’n vaig anar a tocar la guitarra a la meva habitació.
A partir d’aquell moment la relació entre el meu avi i jo va passar a ser una cosa completament diferent al que havia estat fins llavors. De petits, érem amics, menys per Nadal, però ara, no érem ni amics, ni tan sols teníem una relació d’avi i net. Senzillament, ens comportàvem amb cordialitat l’un amb l’altre, però res més.

Els anys passen, i passen per a tothom. Jo vaig créixer i em vaig comportar com em tocava, vaig sortir molt de festa, vaig cremar-me les celles estudiant, i finalment vaig ser “l’home de profit” que havia d’arribar a ser. Però igual que els anys passaven per a mi, l’avi també es va fer vell. I suposo que amb el temps, ens vam anar moderant i perquè no teníem ganes d’acabar la relació d’aquella manera. Senzillament, ens començàrem a caure bé una altra vegada. Malgrat tot, la cosa no va anar gaire enllà, l’avi es moria.

I el dia de la seva mort, em va cridar. Va fer-los marxar a tots de la seva habitació, i em va dir que aprofitava per a morir-se el mes de gener, per deixar-me la feina feta. Que tenia un any per preparar-me, i que ja sabia que jo considerava que el s’havia equivocat. Em va dir que si volia canviar les coses tenia llibertat absoluta, però que no oblidés que el Nadal feia molts anys que existia, i que no el podia canviar d’un moment a l’altre. I per últim, em va fer posar la pell de gallina quan em va dir: “si he fet tot això, és perquè he cregut en la màgia del Nadal, i aquesta, la vaig veure per primera vegada en els ulls de la teva mare, i després, amb més claredat, només als teus ulls. No ho trenquis”.
Quan vaig sortir de l’habitació, l’avi va acomiadar-se de l’àvia, i va morir. I jo vaig decidir que havia de fer alguna cosa.

I bé, tot s’ha de dir, que la idea va sorgir per culpa de la cervesa. Vaig passar un temps pensant, i no tenia massa idees, i vaig sortir una nit amb la colla, i com sempre, vam anar a prendre una cervesa. I quan ja portava unes copes de més, me’n van servir una d’irlandesa. I va venir la llum. Ho havia trobat, era la solució, el que el meu avi havia estat buscant, ho tenia al davant, i no, no era una vida d’ebrietat absoluta. Era una idea molt sòbria tot i que duia més alcohol que sang a les venes.
A l’ampolla de cervesa hi havia un dibuix d’un leprechaund. I aquella havia resultat la meva idea.

Els petits ninotets irlandesos, podien substituir al pare Noel, si volia. I ho volia. Però no, no ens equivoquem, no volia pas contractar a una munió de nans per a tenir-los com a esclaus, ni molt menys, les èpoques del circ ja han acabat. Volia crear una mena de pares Noel en miniatura que duressin tot l’any. Aquesta era la gran idea.
Pensant fredament vaig arribar a la conclusió que era millor esperar que passés la nit i la ressaca posterior per a portar a terme el desenvolupament de la idea.

Però l’endemà al matí em vaig llevar de bon humor i sense ressaca, i així vaig poder posar-me a escriure i a pensar en el que volia fer. Volia crear un esperit de Nadal permanent. És a dir, oblidar aquella estupidesa consumista en que s’havia convertit i recuperar allò que el meu avi feia abans de que se li escapés de les mans. Volia crear alguna cosa semblant al telèfon de l’esperança, però real, una mena de tele-psicòlegs, una consciència per hores tipus ONG.
Els leprechounds eren consciències, petits follets trapelles que ajudaven a la gent. Però els nadins, no havien de ser això, ni molt menys. Tan sols ajudarien a la gent, els farien veure quin era el seu problema i els farien veure com ho havien de solucionar. Res més. No els solucionarien res, ni molt menys. Això sí, anirien vestits de vermell rigorós. Era un petit homenatge que em vaig permetre de fer al meu avi.
De tota manera, jo no vaig deixar de treballar, i vaig seguir mantenint la figura del Pare Noel, només que tenia uns ajudant que duraven tot l’any, i que, aquests sí, mantenien l’esperit de Nadal tal com jo l’havia volgut viure.

I per fi, quan amb els anys, t’he pogut explicar aquesta història nano, ho he fet perquè entenguis com no vull acabar amb tu, que ja sé que sóc pesat, però sóc el teu avi, i m’has d’entendre, sóc d’una altra època, i algun dia et tocarà a tu canviar-ho, i no vull que ho deixis igual que jo, però recorda, “si he fet tot això, és perquè he cregut en la màgia del Nadal, i aquesta, la vaig veure per primera vegada en els ulls de la teva mare, i després, amb més claredat, només als teus ulls. No ho trenquis”. I ara sí, ara ja pots marxar a la teva habitació a tocar la guitarra.