què en serà, de nosaltres?

Què en serà, de nosaltres?

Em temo que no sóc l’única que em faig aquesta pregunta, sinó que som molts els joves que, sense dir-ho, i sense que això interrompi la nostra vida, ens plantegem com anirà tot això. Tot això vol dir el món, el país, la ciutat, el barri, o simplement nosaltres mateixos.
Quan ens pregunten què serem, quan som petits, de seguida busquem la professió dels nostres somnis, només el que volem ser. Després, amb els anys, anem relativitzant i veiem que potser no serem futbolistes, o astronautes. Potser només serem físics, químics o professors de llengua. Amb els anys, acabem per desitjar ser allò que els altres ens diuen que hem de ser. Però, i què volem ser, nosaltres?

Alguns de nosaltres, ens preocupem pel que passa al nostre voltant. Normalment, és una cosa molt petita la que ens fa adonar del problema real de la societat, aquell “nosequè” que ens fa estar descontents amb el nostre món i que es manifesta quan, per exemple, a un amic se li crema la moto, es mor l’avi d’ alzehimer o, senzillament ens discutim amb els pares i no tenim diners per a marxar viure fora de casa.
A partir de llavors, doncs, podem tenir dues reaccions diferents, totes dues a arrel de la mateixa pregunta: què en serà, de nosaltres?
Alguns –molts- s’intentaran oblidar d’això, i trucaran als amics per a sortir de festa. I res més no els farà pensar en això fins que al cap d’un temps es vegin en un altre problema i l’intentin solucionar de la mateixa manera, és a dir, queixant-se i sense afrontar-lo.
D’altres, però, també trucaran als amics. Però els explicaran el que els passa, els diran que estan preocupats i que estan decidits a fer alguna cosa per a canviar aquest món que no els agrada. I a partir d’aquí, començaran a fer petites coses, tal vegada de voluntariat, o potser tan sols ajudant a casa, o fins i tot una cosa més simple: seran servicials, i cívics, com tants d’altres, però ho faran per convenciment i també per educació.

Alguns d’aquests, però, creiem que sent una bona persona no n’hi ha prou per a canviar el que no ens agrada, tot i que també hi ajuda. Alguns de nosaltres pensem que hem de passar als fets. Els fets depenen, evidentment del que vulguem canviar, i no tots volem canviar el mateix. Alguns lluiten per a una causa existencial, d’altres per a la llibertat, i uns quants per a coses senzilles.

I una de les coses senzilles per a la qual lluito jo, és per que se’ns consideri ciutadans en ple dret. Es senzill aconseguir comprendre que els joves som iguals que tota la resta, és senzill comprendre que no tots som males persones, i que no tots som uns capsigranys. A tots, poc o molt, ens importa el que passa al nostre voltant, però necessitem ajuda: algú ens va fer creure que no podíem preocupar-nos per al mon, sinó que només podíem deixar-nos endur pel corrent, o ser uns anti-sistema. Però això s’ha acabat. No tots pensem igual, i ara volem pensar, i pensar lliurement. La nostra lluita comença ara, i per què no?

Però la nostra pregunta torna a ser la mateixa, ara que hem decidit canviar les coses, què en serà de nosaltres?