somnífers- Sidonie

bona nit doctor
ja sé que és tard i vostè
se'n va a la missa del gall
i la mestressa ja té el sopar a taula.
no es preocupi doctor
a mi no em fa mal res,
i li ho puc jurar,
que el remei no és per a mi, paraula!

em dones somnífers i em diu:
si els mescles amb el vi
alfú farà tard per morir.
somnis que duraran fins Sant Esteve,
somnífers que em portaran a casa teva.
somnis, que durarant fins Sant Esteve
somnífers que em portaran a casa teva.
Somnífers.

bona nit soldat
encara veus plorar els nens
a ells no els portaran res
ni els reis, ni el tió... ni els seus pares
si necessites dormir
pren un glop del meu vi,
et cardarà tant bé
per qui vulgui oblidar aquestes dates.
i en adonar-me que és Nadal
i no ets amb mi
jo també vull anar a dormir.
somnis que duraran fins Sant Esteve,
somnífers que em portaran a casa teva.
somnis, que durarant fins Sant Esteve
somnífers que em portaran a casa teva.
Somnífers.

una d'aquelles cançons que has de sentir una vegada, i escoltar-la dues per a poder apreciar. preciosa.
quina enveja, ja voldria poder escriure així.

somnis, records...

l'estranya parella

Em trobo a la biblioteca de l'escola, i realment, tinc al davant l'estranya parella. les dues bibliotecàries més raretes del planeta. realment, només de sentir-les parlar, te'n fas creus que puguin avenir-se, i a més, que la resta de gent no s'imagini una sense l'altra.
Fa un moment, tan sols, una d'elles li comentava a l'altra que havia posat en pràctica la recepta dels bunyols de quaresma que li havia donat, i l'altra li ha contestat que els nens eren uns insuportables. i així, amb carinyo i amor, han començat a discutir i a insultar-se. com aquell qui no vol la cosa, donen l'especlacle.
Però a mi ja m'agrada, m'encanta venir a la biblioteca i sentir-les parlar, tenir-les al davant i pensar que no sabràn mai que escric sobre elles.
però és igual. això ja m'agrada.

patir

pateixo com pateixen les mares.
pateixo com patim els fills pels pares
pateixo com pateixen els enamorats al separar-se
pateixo com mai no havia patit.
i el millor és que encara no ha passat res
però penso que si aquella nit no me n'hagués volgut oblidar, potser no hagués passat el que va passar.
i pateixo.

perquè els estimo molt i no em canso de repetir-ho
perquè no m'entenen quan els demano que vigilin
perquè no saben ni sabràn mai el que signifiquen per a mi.
perquè son els meus amics, la meva vida, el nostre futur
i el futur de tots si no hi som tots, no és el meu futur.

avui he plorat

avui he plorat, i no era de ràbia. No era alegria, ni era son. No badallava, no m'estremia de fred. No tenia gana. No tenia pena, ni cap pes al cor. Però tenia molt més. He tingut una sensació que feia anys que no tenia, i això m'ha fet infinitament feliç. i sí, perquè no, hauria pogut plorar de goig i de joia, però no ha fet falta. he plorat de vent, he plorat de llum, i he plorat, sobretot, d'una de les coses més meravelloses per la qual es pot plorar: de velocitat.
i ho comprendreu si heu pujat mai a una moto, heu sentit el vent a la pell, us heu aferrat a aquell qui us portava i us heu sentit feliços. com jo avui, com jo fa una estona. com jo fa escassament una hora.

i si la velocitat em perd, la vida em passarà volant, i ho vull escriure abans que el vent se m'endugui els records.

prohibit sortir de nits

prohibit, així hauria d'estar. o si més no, entre setmana. la gent no ha de sortir, home. que surtin els divendres, que és quan toca! perquè clar, la gent no se n'adona, però és perjudicial per a ells. no rendeixen a la feina, fan mala cara, es gasten més diners dels que tenen amb un vi que de bo tan sols en té la marca, perquè en el fons és Don Simon, i després es prenen 3 o 4 kubates i sense adonar-se'n, ja van pet. i llavors, evidentment, van a agafar un taxi, que no arriba. i els fan mal els peus, o l'etiqueta de la camisa els rasca i els ha irritat l'esquena... i tot, tot això per què?
per una mica de felicitat, per una mirada amable o potser una morrejada amb algú a un cantó de la barra... per això val la pena?


no, senyors meus, no. surtin altres dies, surtin quan toca. surtin els dissabtes, quan hi ha gent jove, surtin els divendres, però entre setmana no. que hi ha gent que amb això hi patim, ho entenen, que n'hi ha alguns que d'això en viuen i en moren, saben....

ELS CAMBRERS TAMBÉ SOM PERSONES!

pecats capitals (*)

jo sóc l'enveja, mato als rics i estimo als pobres. a uns, els mato d'un mal del cor, que els ve de dintre, que els demana més i més, dels qui estan més amunt encara. i als altres, els estimo pel cap, pel cervell que tenen i pel mal que fan, en veient unes butxaques plenes, que semblen massa grans de portar-hi tanta moneda, i trober la forma vera, de fer-hi un forat prou gran, per fer caure la moneda sobrera.

jo sóc la peresa, i m'és igual classe social, o si ets home o dona. jo sols em cuido de no fer mal, de fer bé a la persona. que la feina és molt dolenta, i un descans no fa mai mal, i si bé no em canso massa, es per no fer-me gran, que les arrugues, amb la feina, sembla que surten abans.

heus ací dos pecats capitals que m'agraden, la gula potser també, però en acabar de sopar no tenia massa gana, i he pensat no fer-ne tres, no fos que .... em cansés massa, per exemple.. =)

tinc son

tinc son i els ulls se'm tanquen,
ells són els culpables de la meva mala cara.
ells fan que em senti malament als matins.
ells m'obliguen a odiar el despertador
ells, dolents, no saben què és la peresa.
ells m'aprecien?
no, només volen fer.me mal.
i la son, què fa la son?
la son només dorm.

quina enveja.

i ells, són ells... el somnis impossibles que em fan pensar en tu, els somnis que m'obliguen a restar desperta per a creure que són reals.... i que ja fa mesos que dura.

olor de ranci

no puc suportar aquesta olor. de fet, ni aquesta ni cap de la mateixa mena.
sabeu aquella gent que no es dutxa? em fan vomitar! no suporto passar pel seu costat i sentir aquella olor. això és olor de ranci. i la gent que sense dutxar-se, es renta les aixelles i es opsa desodorant, i es creu que ja va net? això és bastant porc, però imagineu si, a més, després es posen la roba bruta que duien abans. redéu, quina porqueria! de debò.
però el més graciós va ser el que vaig veure l'altre dia: algú posant-se el desodorant per sobre la roba.
a més a més de no eliminar la pudor, va deixar tota la roba tacada.... en fi, ja sé que no és gaire agradable parlar de tot aixìo, però només prenguem-ne consciència: la roba, pot rentar-se, i nosaltres també, i és bo fer-ho tot el mateix dia, i, a més, fer-ho cada dia. que una cosa és posar.se uns mateixos pantalons un parell de vegades, i l'altre es no canviar-se de jersei, o de calçotets.
en fi.

quin fàstic només de parlar d'això.

jo també hi tinc dret!

jo també tinc dret a enfadar-me i no cridar,
jo també tinc dret a plorar sense motius,
jo també tinc dret a no voler xerrar
jo també tinc dret de preferir callar
jo també tinc dret a no confessar
jo també tinc dret per a decidir
jo també tinc dret de ser un xic com sóc, i potser sóc així i no com us pensàveu...

i què?
jo també hi tinc dret.

no vull anar a dormir

no vull anar a dormir per no haver de recordar, no vull anar a dormir per tot el que això comporta. avui no vull anar a dormir, i despertar demà sense saber què passarà de nou, o si més no, sense saber amb certesa si passarà res de nou. segur que no. i seguiré com ara, "moderadament feliç". la meva vida és planera, la feina em va bé, la meva parella m'estima, els meus pares es jubilaràn aviat i n'estan contents, la meva colla d'amics no es dissol, però s'estanca, i jo ... jo hauria d'estar bé, així. però per què tinc la sensació de que em manca alguna cosa?

potser em falta un alicient, algun incentiu, i cada cop que me'n vaig a dormir em ve al cap que em falta alguna cosa, i tinc por, tinc por de perdre'm.



no vull anar a dormir perquè sóc petit i tinc por. tinc por de llevar-me demà i veure que m'he fet més petit i que mai més em faré gran, i tinc por de llevar-me i veure que tot el que hi ha al meu voltant ha desaparegut. de cridar i que la mare no vingui, d'anar a la seva habitació i que ni ella ni el pare no hi siguin. d'anar a l'habitació del meu germà i que tampoc no hi hagi ningú. tinc por del buit, però encara no conec aquesta paraula. no vull anar a dormir per no perdre'm.

potser d'aquí a uns anys seré moderadament feliç.

i tu qui ets?

i tú, qui ets tu, aquest cop?
ets tu l'amic fidel, diposat a ajudar-me?
ets tu el germà afable, que em renya pel meu bé?
ets tu l'amant desesperat que em crida en la nit?
ets tu l'amor impossible que em mira amb ulls de suficiència?
ets tu l'amic desfet que em truca plorant de ràbia?
ets tu el cap, el superior, aquell qui em mana?
qui ets tu de tots ells?
i què se suposa que he de ser, jo per a tu?

no t'entenc, no comprenc, què vols de mi aquest cop?

jo tampoc no penso perdre la vida esperant, perquè, i tu qui ets?

nadal de debò

De petit m’agradava mirar per la finestra durant tot l’any, menys per Nadal. Per Nadal només mirava fotografies, fotografies de l’estiu, i de la resta de l’any, quan podia sortir de casa i era lliure com un ocell. Però no per Nadal. En la meva memòria, esborrava tots els records referents al Nadal, a l’ hivern en general, però sobretot al Nadal. No era que odiés aquells dies, perquè no hi tenia cap mena de motiu en especial per a odiar-lo, només que, em posaven nerviós.
La meva vida era feliç i plena. Era un xiquet feliç, sempre alegre. Tenia una colla d’amics, que m’apreciava molt, i a qui no deixava mai de banda. Em passava l’any al carrer, als parcs, als jardins de cases seves o nostres, o de qui toqués. La meva infància era tan meravellosa que qualsevol qui no em conegués hauria pogut dir que no tenia cap mena de problema. Però no. Només en tenia un, de problema. El meu avi.

El meu avi era una d’aquelles persones qui tothom voldria conèixer, i qui tots els nens del món voldrien per avi. Menys jo. Odiava que el meu avi fos qui era, perquè, realment, no em feia mai d’avi. El meu avi, durant l’any, era un home rialler, ben afaitat, amb el cabell curt i vestia de manera normal, fins i tot moderna per l’època. A l’estiu l’adorava, amb els meus amics i amb mi, hi tenia molta paciència, ens ajudava amb els deures i ens ensenyava a fer avions de paper. Érem l’enveja de la ciutat. Les colles dels altres barris volien ser com nosaltres, fer uns avions com els nostres, saber jugar amb els cromos igual, i, a més, treure prou bones notes per a poder xerrar tranquil·lament amb el mestre de l’escola. Però això tan sols durava fins per tots sants. Després, com explicava als meus amics, el meu avi marxava lluny. Molt lluny, tan lluny, que ni tan sols jo li podia acompanyar. I el pitjor, és que el meu avi no marxava. Només es tancava al soterrani de casa i no en sortia fins el dia vint-i-cinc de desembre. Sí, remaleïdament fum-fum-fum. No us imagineu qui era el meu avi? Sí, era ell. El “Pare Noel”.

L’avi Genís, com li dèiem a casa, i com li deia tothom al barri, era una persona meravellosa. Tota la família sabia qui era, i per què era així i no d’una altra manera. Era el pare de la mare, i com que la mare no tenia més germans, el següent a substituir-lo era jo. Potser per això odiava tan el Nadal. Perquè perdia el meu avi, i temia que, amb el temps, els meus fills i nets haguessin de patir el mateix. L’avi desapareixia, i jo plorava. Plorava de petit de ràbia perquè no ho entenia, plorava de més gran de ràbia perquè encara faltaven dies per a tornar-lo a veure, i plorava d’adolescent al pensar que el següent era jo, i que l’avi es feia cada vegada més gran...la meva barbeta incipient s’hauria de tenyir de blanc, no podria tallar-me els cabells tal i com volia...

Era un adolescent quan va passar això que us volia explicar. S’acostava tots sants, i havia tingut un mal dia. I l’avi era a casa, i n hi havia ningú més. Vaig intentar que no em veiés, i escapolir-me fins a la meva habitació per a poder cridar i tocar la guitarra una estona, per a calmar-me. Però l’avi em va interceptar. Va començar a interrogar-me, perquè estava preocupat, suposo. Però no vaig poder veure les ganes que tenia d’ajudar-me, i senzillament, em vaig enfadar amb ell. Ens vam discutir, i després d’uns quants crits de part de l’un i de l’altre, li vaig dir que era un desgraciat i un egoista, que només pensava en ell, i que realment mai s’havia estimat a ningú, que amb tanta falsa felicitat, no havia pensat en el que això podia representar per a la seva família. Li vaig recomanar que enlloc de fer feliç a la gent d’arreu del món, es mirés primer la seva pròpia llar, a veure si funcionava, i potser entendria els mals del món. Potser era per això, que ell només hi anava un cop l’any. I llavors sí, llavors me’n vaig anar a tocar la guitarra a la meva habitació.
A partir d’aquell moment la relació entre el meu avi i jo va passar a ser una cosa completament diferent al que havia estat fins llavors. De petits, érem amics, menys per Nadal, però ara, no érem ni amics, ni tan sols teníem una relació d’avi i net. Senzillament, ens comportàvem amb cordialitat l’un amb l’altre, però res més.

Els anys passen, i passen per a tothom. Jo vaig créixer i em vaig comportar com em tocava, vaig sortir molt de festa, vaig cremar-me les celles estudiant, i finalment vaig ser “l’home de profit” que havia d’arribar a ser. Però igual que els anys passaven per a mi, l’avi també es va fer vell. I suposo que amb el temps, ens vam anar moderant i perquè no teníem ganes d’acabar la relació d’aquella manera. Senzillament, ens començàrem a caure bé una altra vegada. Malgrat tot, la cosa no va anar gaire enllà, l’avi es moria.

I el dia de la seva mort, em va cridar. Va fer-los marxar a tots de la seva habitació, i em va dir que aprofitava per a morir-se el mes de gener, per deixar-me la feina feta. Que tenia un any per preparar-me, i que ja sabia que jo considerava que el s’havia equivocat. Em va dir que si volia canviar les coses tenia llibertat absoluta, però que no oblidés que el Nadal feia molts anys que existia, i que no el podia canviar d’un moment a l’altre. I per últim, em va fer posar la pell de gallina quan em va dir: “si he fet tot això, és perquè he cregut en la màgia del Nadal, i aquesta, la vaig veure per primera vegada en els ulls de la teva mare, i després, amb més claredat, només als teus ulls. No ho trenquis”.
Quan vaig sortir de l’habitació, l’avi va acomiadar-se de l’àvia, i va morir. I jo vaig decidir que havia de fer alguna cosa.

I bé, tot s’ha de dir, que la idea va sorgir per culpa de la cervesa. Vaig passar un temps pensant, i no tenia massa idees, i vaig sortir una nit amb la colla, i com sempre, vam anar a prendre una cervesa. I quan ja portava unes copes de més, me’n van servir una d’irlandesa. I va venir la llum. Ho havia trobat, era la solució, el que el meu avi havia estat buscant, ho tenia al davant, i no, no era una vida d’ebrietat absoluta. Era una idea molt sòbria tot i que duia més alcohol que sang a les venes.
A l’ampolla de cervesa hi havia un dibuix d’un leprechaund. I aquella havia resultat la meva idea.

Els petits ninotets irlandesos, podien substituir al pare Noel, si volia. I ho volia. Però no, no ens equivoquem, no volia pas contractar a una munió de nans per a tenir-los com a esclaus, ni molt menys, les èpoques del circ ja han acabat. Volia crear una mena de pares Noel en miniatura que duressin tot l’any. Aquesta era la gran idea.
Pensant fredament vaig arribar a la conclusió que era millor esperar que passés la nit i la ressaca posterior per a portar a terme el desenvolupament de la idea.

Però l’endemà al matí em vaig llevar de bon humor i sense ressaca, i així vaig poder posar-me a escriure i a pensar en el que volia fer. Volia crear un esperit de Nadal permanent. És a dir, oblidar aquella estupidesa consumista en que s’havia convertit i recuperar allò que el meu avi feia abans de que se li escapés de les mans. Volia crear alguna cosa semblant al telèfon de l’esperança, però real, una mena de tele-psicòlegs, una consciència per hores tipus ONG.
Els leprechounds eren consciències, petits follets trapelles que ajudaven a la gent. Però els nadins, no havien de ser això, ni molt menys. Tan sols ajudarien a la gent, els farien veure quin era el seu problema i els farien veure com ho havien de solucionar. Res més. No els solucionarien res, ni molt menys. Això sí, anirien vestits de vermell rigorós. Era un petit homenatge que em vaig permetre de fer al meu avi.
De tota manera, jo no vaig deixar de treballar, i vaig seguir mantenint la figura del Pare Noel, només que tenia uns ajudant que duraven tot l’any, i que, aquests sí, mantenien l’esperit de Nadal tal com jo l’havia volgut viure.

I per fi, quan amb els anys, t’he pogut explicar aquesta història nano, ho he fet perquè entenguis com no vull acabar amb tu, que ja sé que sóc pesat, però sóc el teu avi, i m’has d’entendre, sóc d’una altra època, i algun dia et tocarà a tu canviar-ho, i no vull que ho deixis igual que jo, però recorda, “si he fet tot això, és perquè he cregut en la màgia del Nadal, i aquesta, la vaig veure per primera vegada en els ulls de la teva mare, i després, amb més claredat, només als teus ulls. No ho trenquis”. I ara sí, ara ja pots marxar a la teva habitació a tocar la guitarra.

com?

com ha passat?
és possible?
ho hem aconseguit?
s'ha acabat?
de debó?

per fi,
per fi ets aquí
no t'imagines
com t'enyorava
sort que has tornat
t'estimo.

per la tigretona (marta, per la resta del món)

hi havia una vegada, una nineta que semblava de porcellana, però que no deixava d'esgarrapar. la nineta, mica en mica, va anar quedant marcada, perquè s'havia fet amiga d'un monstret que sempre la mossegava. mica en mica, la nineta es va anar fent gran i el monstret també va ser al seu costat.
amb els anys, el monstret i la nineta han crescut, i la nineta sempre ha ajudat al monstret, i el mopnstret ha intentat ajudar sempre a la nineta.

i aquest conte no té final, i esperem que no s'acabi.
t'estimo molt, tigretona

** dentetes*

deu ser falta de costum

i si no sóc jo, la que té problemes?
i si no sóc jo la que té la veritat absoluta
i si no sóc jo, jo mateixa?
i si no sóc jo, qui sóc jo?

no sé ser jo si no hi ets, sense tu no sóc jo amb tu, sense tu soc jo sola i jo sola em perdo en mi.

deu ser falta de costum.

què en serà, de nosaltres?

Què en serà, de nosaltres?

Em temo que no sóc l’única que em faig aquesta pregunta, sinó que som molts els joves que, sense dir-ho, i sense que això interrompi la nostra vida, ens plantegem com anirà tot això. Tot això vol dir el món, el país, la ciutat, el barri, o simplement nosaltres mateixos.
Quan ens pregunten què serem, quan som petits, de seguida busquem la professió dels nostres somnis, només el que volem ser. Després, amb els anys, anem relativitzant i veiem que potser no serem futbolistes, o astronautes. Potser només serem físics, químics o professors de llengua. Amb els anys, acabem per desitjar ser allò que els altres ens diuen que hem de ser. Però, i què volem ser, nosaltres?

Alguns de nosaltres, ens preocupem pel que passa al nostre voltant. Normalment, és una cosa molt petita la que ens fa adonar del problema real de la societat, aquell “nosequè” que ens fa estar descontents amb el nostre món i que es manifesta quan, per exemple, a un amic se li crema la moto, es mor l’avi d’ alzehimer o, senzillament ens discutim amb els pares i no tenim diners per a marxar viure fora de casa.
A partir de llavors, doncs, podem tenir dues reaccions diferents, totes dues a arrel de la mateixa pregunta: què en serà, de nosaltres?
Alguns –molts- s’intentaran oblidar d’això, i trucaran als amics per a sortir de festa. I res més no els farà pensar en això fins que al cap d’un temps es vegin en un altre problema i l’intentin solucionar de la mateixa manera, és a dir, queixant-se i sense afrontar-lo.
D’altres, però, també trucaran als amics. Però els explicaran el que els passa, els diran que estan preocupats i que estan decidits a fer alguna cosa per a canviar aquest món que no els agrada. I a partir d’aquí, començaran a fer petites coses, tal vegada de voluntariat, o potser tan sols ajudant a casa, o fins i tot una cosa més simple: seran servicials, i cívics, com tants d’altres, però ho faran per convenciment i també per educació.

Alguns d’aquests, però, creiem que sent una bona persona no n’hi ha prou per a canviar el que no ens agrada, tot i que també hi ajuda. Alguns de nosaltres pensem que hem de passar als fets. Els fets depenen, evidentment del que vulguem canviar, i no tots volem canviar el mateix. Alguns lluiten per a una causa existencial, d’altres per a la llibertat, i uns quants per a coses senzilles.

I una de les coses senzilles per a la qual lluito jo, és per que se’ns consideri ciutadans en ple dret. Es senzill aconseguir comprendre que els joves som iguals que tota la resta, és senzill comprendre que no tots som males persones, i que no tots som uns capsigranys. A tots, poc o molt, ens importa el que passa al nostre voltant, però necessitem ajuda: algú ens va fer creure que no podíem preocupar-nos per al mon, sinó que només podíem deixar-nos endur pel corrent, o ser uns anti-sistema. Però això s’ha acabat. No tots pensem igual, i ara volem pensar, i pensar lliurement. La nostra lluita comença ara, i per què no?

Però la nostra pregunta torna a ser la mateixa, ara que hem decidit canviar les coses, què en serà de nosaltres?

la cafetera de l'olga (un conte dedicat)

vet aquí que una vegada, hi havia una cafetera
era una cafetera normal, però era de color gris fosc
la cafetera, però, volia ser diferent
no li agradava el gris fosc, no combinava amb la cuina: volia canviar de color
així doncs, va decidir parlar amb la mestressa
i com que la mestressa no li feia cas, va fer-li un boicot
es va dedicar a no fer-li cafè, i fer-ne xocolata.
però la mestressa, enlloc d'enfadar-se, va ser molt feliç
i per a compensar a la cafetera, li va fer un petonet
però la cafetera, que no sabia com reaccionar, es va posar vermella, i va començar a treure fum.
així doncs, l'olga, va decidir dur-la a arreglar
i com que a la botiga, ja no els quedàven peces gris fosc,
la cafetera es va tornar, de color de rosa!


i d'aquesta manera, la catefera va ser feliç i no va fer nosa, fent un dia cafè, i un dia xocolata!


un conte per a la ma petite fille.....
très dolç.

àvia.

veure'ls a tots
era un regal de nadal
tenir-los a prop
era un regal de nadal
sentir-los riure
era un regal de nadal
fer-los viure
era un regal de nadal
saber-los crèixer
era un regal de nadal
haver-los fet néixer
era un regal de nadal


i l'àvia es mirava a aquella colla de criatures mentre els repartia els turrons.

Old John - Quan la nit dorm

el camí que em porta a la taverna d'Old John és ple de desenganys....

i el camí que em duu per la vida amunt i avall també ho és, però igual que la taverna, també te coses meravelloses que poden fer-te feliç d'una manera que no haguessis imaginat mai.

quan la nit dorm, hi ha un alttre món que comença......

i si la nit dorm i no és de dia és un temps tan incert com jo mateixa

torna demà demà més tard quan la nit estigui apagada.....

però torna, i no em deixis, no em deixis mai.

la raó, és la raó... el món està en flames i tu i jo ens agafem de les mans, ens creuem les mirades i......


i això ens passa sovint... i em fa sentir l'amor a les puntes dels dits, per on m'agafo a tu, als llavis on em beses, i als ulls que et miren i que et mires, i al cor que batega i que s'acompassa amb el teu.

i els malsons que em puguin perseguir sempre seran menys si et quedes amb mi.



gràcies....

qualsevol dia, a l'estanc... (versió teatre)

Venedor- Hola
Ella- Bona.... tarda
V- ehem...
E- Si?
V- és fumadora?
E- sí.
V- menor de trenta.
E- sí
V- menor de divuit?
E- sí
V- Cansada?
E- sí
V- molt?
E- sí
V- esgotada, potser?
E- sí (riu)
V- has vingut corrent
E- sí
V- estudiant?
E- sí...
V- edat?
E- .....
V- de... psicología?
E- No
V- mm... economia?
E- no
V- pedagogia?
E- hm... no
V- nu.. n... num... Numerología? (riu)
E- no, no (riu)
Dependent- Què voldries?
E- un paquet de Camel, siusplau
V- camel, eh?
E- sí.
V- bé, molt bé
E- en fi...
V- sí?
E- ehem... marxo. adéu
V- d'acord.... adéu (somriu descarat)
E- adéu (somriu i desapareix de l'escena)

felicitats llaneta meva!

!!!!!!felicitats!!!!!!!!!!!

aquest és un post única i exclusivament per a la meva nena de llana!

que consti que sóc un desastre, però que hi ha coses que no oblidaré mai, i que encara que ja sigui una mica tard per a felicitar-la, sempre recordaré alguns moment que hem passat juntes al llarg de els anys que fa que ens coneixem (k son uns kuants)

no sé si recordarà quan jugàvem a alguna cosa anomenada la ceba i l'olla... i quan feiem el treball del pedraforca, a sisè de primària... quan ens vam enganxar els cabells, les corregudes pel cole esquivant a la pinyol amb la serena....i després... no ho sé... les tres X, sobretot la X de moco....
les converses filosòfiques a les hores de pati amb totes juntes, els comentaris al blog, els jerseis de llana........

felicitats bunika!

potser quan llegeixis això ja hauràs trobat el teu regal damunt de la taula.......

ttm!

la teva nena feliç

l'inici del no-res

ell era ell i no cap altre
ell era ell i res no el canviaria
ell era ell, i pensava en ell
ell era el seu món
ell era ella
ella era ell
ells eren ella i ell
i tots dos ho eren tot.
el món
l'univers
el caos.
el no-res.
eren el final de tot
i també l'inici
ells eren
L'INICI DEL NO-RES

la lluna...

aquesta nit passen coses extranyes
l'home llop ha sortir del seu cau
les bruixes tornen a conspirar
els gats tenen els ulls més brillants
les plomes dels corbs volen soles

aquesta nit passen coses extranyes
amors impossibles podrien ser reals
amors reals no es tornen impossibles
amors es tornen desamors
i desamors es tornen amistats

i per què?
per què?
perquè sí?
perquè....
perquè avui hi ha lluna plena




puçi, ho superarem... STOP!

la boira.

és la boira que em fa pensar,
si el meu príncep emboirat
no desapareixerà
perquè l'estimo
l'estimo tant
que sense príncep,
no hi ha amor
i sense amor,
no hi ha princesa
i sense princesa,
no hi ha revolta

La PrInCeSa De La ReVoLtA*

el significat d'una paraula (I)

I què significa? Què vol dir? Per què? Vol dir aguantar-ho tot? Vol dir empassar-s’ho amb elegància? Vol dir anar sola? Vol dir viure com volen i no com vols? I què sinó? És viure? Això és viure de debò? No ho sé. Potser m’he deixat endur massa. Tot això no sé si em pertoca. I semblava massa bonic, potser per això, per tenir-ho tot tan idealitzat les coses no són tan fantàstiques. No em vaig moure fins aquí per res, i penso aconseguir-ho. O potser no, potser es millor que abandoni abans de caure definitivament. Potser és el que hauria de fer. El més fàcil, tornar a casa, amb els pares més contents i jo més descansada... però no puc fer-ho, si he arribat fins aquí el que no puc fer és deixar-ho tot, perquè després pensaria que per què no ho vaig fer i d’oportunitats com aquesta només se’n té una a la vida. I aquesta suposo que és la meva. Però si això és la vida, m’agradava més no viure. Vull dir no-viure com abans, quan a casa no passava res, i no tenia gairebé amics i... no m’agrada xerrar dels amics.. els vaig perdre per una tonteria.. Potser estaria bé que l’escrigués tal i com la recordo per poder-la tornar a viure un altre cop i saber, potser, d’on vénen tots els meus mals.

No m’ha agradat mai anar de colònies. I tampoc m’agradava abans d’anar-hi aquella vegada. Potser va ser una premonició, potser només una coincidència, l’únic que sé és que allò no va sortir bé i que els vaig perdre per una parida. Fèiem tercer de BUP, i érem un grup força homogeni i molt maco. Potser no tots, però els que érem ho passàvem molt bé. En total, els meus amics de llavors eren nou: L’Aitor, la Marina, l’Octavi, l’Irene, la Clara, en Josep, l’Aurora, la Judith i la Núria. Bé, i jo. Vam pujar a dalt, a la part alta de l’Empordà, més amunt de Roses, a Peralada. Hi anàvem per tres nits i quatre dies, però van acabar sent més dies i més nits junts dels que ens esperàvem i més dels que jo hauria desitjat. Posarem antecedents: L’Irene i l’Aitor estaven junts, eren(o semblaven) la parella feliç, la que teníem quinze anys i ja semblava que s’haguessin de casar. La resta estàvem més o menys sense parella, o penjats de gent que no tenien res a veure amb nosaltres mateixos. O això ens pensàvem nosaltres. El que ningú(o gairebé ningú) sabia era que la Judith anava darrere de l’Aitor, i que la Clara també. A la Judith també li agradava el Josep. I a mi. El Josep estava bastant penjat per la Judith, però ella sabia que a mi m’agradava i no va voler dir-li res. La Marina L’Octavi i la Núria passaven bastant de tots els nostres rotllos amorosos. L’Aurora, L’Aitor, la Clara i jo érem els únics que estàvem al corrent de tot el que passava allà..
Aquells dies van començar igual que tots els altres, igual que totes les altres sortides que havíem fet, amb moltes ganes de gresca i poques de treballar. Tampoc entenc perquè no vaig poder adonar-me’n. Potser és que tan sols no en tenia ganes. Em feia por saber el què passava. Hauria d’haver compartit més estones amb la Núria i l’Octavi i haver oblidat a tota la resta. Però tenia l’afany de fer-ho tot més fàcil i encara va anar pitjor. Potser no va ser tot culpa meva, però me les vaig acabar carregant. I la Clara també. I no sé per què va passar si només volíem ajudar.
Quan em vaig adonar que les coses estaven maleïdament embolicades va ser el tercer dia, el penúltim d’aquell infern. Érem en una mena de camp, rere el castell de Peralada. L’Octavi, la Núria, la Judith, en Josep i jo. L’Octavi i en Josep eren els més simpàtics de la colla, com a mínim per a mi, però potser era massa amiga de l’Octavi per poder-m’hi embolicar. Amb en Josep era diferent. Em sentia molt atreta per ell, era un noi molt particular, no tenia un físic atractiu que saltés a la vista, però tenia un punt de gràcia, de timidesa i de ser també un pocavergonya que el feia, als meus ulls, completament irresistible. Però ell estava cada cop més penjat de la Judith. Però jo aquell dia encara no volia creure-ho. Llavors només el veia a ell i a tot i que el futur ( el meu futur ideal) podia esdevenir.
A la nit van tocar les confessions. Encara no sé per què vaig dir-los-ho. Per confiar massa en elles primer i després en ells. Sabia que l’Octavi no diria res, però l’Aitor... El que ja m’imaginava, però, era que l’Aitor sentia també alguna cosa per ella.
L’endemà al matí, durant l’esmorzar tots estàvem una mica tocats, cadascú pel que sabia de l’altre. I l’Aitor, amb el pes que duia a dins i una ajuda de la Clara va convèncer-se que el millor que podia fer era deixar-ho amb l’Irene. I ho va fer, però no prou de pressa com perquè la relació entre el Josep i la Judith deixés de créixer.
Estàvem tots cansats de la nit i del dia, i a la tarda vam coincidir en fer una migdiada. Tot plegat molt bonic, el mateix prat que el dia anterior, uns quants amics més, posta de sol...i la Judith amb el cap del Josep a la falda. Em pensava que em moria. No havia viscut mai la gelosia tan de prop. Tota jo era un sac de nevis, de plors i de ràbia. Ràbia per pensar que perquè era ella i no jo, ràbia per saber que allò era el millor per tots dos i que no hi podia fer res. I molta impotència. L’Aurora em va veure i se’m va endur. Tant ella com jo sabíem que si hagués estat gaire estona més en aquell camp no n’hagués marxat mai més. I aleshores? Doncs res, vaig callar i fins que no va passar tot allò no vaig dir-li res a la Judith, cosa que, tot i la bona intenció per part seva, no va servir de res.

I de cop, les coses va semblar que començaven a solucionar-se: la Judith es va assabentar que l’Aitor sentia alguna cosa per ella, i ell també, en Josep em feia més cas i estava molt amable, l’Irene no semblava que s’ho hagués pres malament i....El castell va caure tan de pressa com havia pujat.
Estava xerrant amb l’Octavi sobre l’Irene i l’Aitor en un replà de l’escala del castell, i en Josep apareixia de tant en tant per allà per preguntar de què parlàvem, però cap dels dos volia donar-li una resposta. I l’Octavi va marxar. I jo vaig quedar allà sola. I a en Josep li va faltar temps per venir-me a preguntar de què parlàvem. I jo m’ho vaig fer venir bé per parlar-li del que m’interessava. Li vaig dir que l’Octavi xerrava amb mi perquè jo estava destrossada perquè el noi que m’agradava no em feia cas, que jo estava segura que estava penjat d’una amiga meva i tota la pesca. Va demanar que posés cara als meus personatges. M’hi vaig negar, evidentment, i el vaig embolicar en un joc de tràfic d’informació fins que em va dir el que jo volia i odiava sentir. Li agradava la Judith tant com a mi m’agradava ell. Em va caure el món a sobre, i amb l’excusa que havia d’anar a xerrar amb la Clara li vaig anar a explicar i a preguntar-li a ella què creia que havia de fer. La Clara estava pitjor que jo. Segons deia, ella sabia molt més que tots nosaltres i no podia dir-nos-ho. Em va dir que li havia de dir a la Judith o que havia de parlar amb el Josep. Li vaig demanar que escollís la segona opció amb la condició que no mencionés el meu nom quan ell li preguntés per que ho sabia. I no ho va fer.
No sé per què però no va dir res. I jo vaig callar. Sabia que la Clara no se’n sortiria sola. I a l’Aitor no se li va acudir res més que explicar-nos les seves penes i les seves ganes de tornar amb l’Irene a la Clara i a mi. A mi no em feia res que m’ho expliqués, i com sempre feia, ens va demanar la nostra opinió. Jo vaig respondre amb contundència, li vaig dir: mira noi, el que tu vols sentir no és pas el que et diré, jo de tu no tornaria amb ella, però fes el que et doni la gana. La Clara sempre deia les coses d’una altra manera. Més pausada i tranquil·la, era purament la veu de la consciència. Li va dir que no ho fes. I ell se’n va estranyar, li va costar d’acceptar que no li digués que la seva decisió era la bona i, per torna, la va engegar. Ella s’ho va prendre molt malament. Per a ella era una ofensa que un amic la desconsiderés de la manera que ho va fer l’Aitor. I tenia raó, l’Aitor es va equivocar i la Clara estava massa susceptible per no fer-li cas. Les confessions de la Judith la superaven i ella sabia que no podia fer-hi res. I la cosa es va calmar, més ben dit, entre tots vam calmar la cosa, aparentment. Però el malestar ens rosegava per dintre i ens feia sentir culpables en cada un dels nostres gestos. Tots sabíem que tot allò no aguantaria gaire més. Tornàvem l’endemà i cada vegada estàvem pitjor. I no hi havia res que ho pogués millorar. La Judith estava molt estranya, no parlava amb ningú, plorava a totes hores i la pobra Clara encara es sentia més culpable. En Josep hi passava tantes estones com podia i l’Aitor hi era a estones, fins que el Josep marxava i llavors es quedava al seu costat fins que la Irene, amb un atac sobtat de gelosia el treia d’allà. I ella mateixa va deixar-ho anar tot. Va dir-ho a l’Aitor i ell va anar-se’n amb la Irene. L’única brillant idea que se li va acudir després que la Judith li hagués dit el que sentia va ser marxar amb una altra. No ho vaig entendre llavors i no ho entenc ara. Estava destrossada. Ho entenc, però no vaig poder fer-hi res perquè jo, en el meu món a part, també tenia problemes. Suposo que va ser per acabar de rematar les coses, perquè sabia que pitjor ja no podia anar-me i que total només empitjoraria una mica més les coses. Vaig dir-li al Josep. I evidentment no va fer res. Només va repetir-me que li agradava la Judith i que ell no podia fer-hi res. Vaig caure fins al fons del pou en el que la Clara deia que havíem caigut tots. I ningú no va poder-me’n treure, sinó que a més, van caure sobre meu tots els que trepitjaven a la Clara per sortir-se’n.
Ella sempre deia que ningú la podia entendre, que estava destinada a viure pels altres i que, si algun dia moria, no plorarien per la seva mort sinó perquè ja no tindrien qui els ajudaria. Jo no hi veia així, sempre li vaig dir que per part meva hi havia moltes ganes d’ajudar-la i una vegada em va reconèixer que havia sigut l’única persona amb qui s’havia sentit recolzada de debò. Jo no la recolzava pel fet que la veiés destrossada i desemparada, sinó perquè era l’única manera que aguantés el que no vaig aconseguir. Però va resistir fins que la seva ànima va deixar-la. I quan es va trobar sola amb ella mateixa i els seus problemes va decidir acabar. El seu destí va trucar a la porta i ella només va tenir temps de deixar-me escrit el que sabia i sospitava, i va llevar-se la vida de la manera més romàntica que hagués pogut fer. Cianur en un suc de gerds, vermell com la seva sang i envoltada de pètals de rosa. Ella mateixa es va preparar el seu llit de mort, en una habitació blanca i en un llit voltat del no res. Es va prendre el cianur i mentre deixava la carta al costat del got i s’assegurava que ningú la veiés agonitzar tancant-se allà, en la seva fi.
Vaig entrar-hi amb un mal pressentiment, sabent que havia fet alguna bogeria. Em va estranyar que em tornés a dir que era l’única persona en qui podia confiar abans d’anar-se’n a dormir a la seva habitació de casa dels seus pares. I la seva germana no hi era, tenia unes claus en un forat entre l’escala i la paret, i les hi vaig agafar sabent que no em contestaria. Encara estava tèbia. Havia decidit morir en el millor moment del seu dia, a l’albada, en els nostre moment, just quan surt el sol i la resta de la colla despertava després de la nostra nit de confidències. La seva carta deia que no podia més.
Estimada Gal·la
No sé perquè no ho vaig fer abans, vaig decidir-me a no dir-vos res i potser vaig perdre-hi massa. No ho sé, tu ho sabies oi? L’Aitor sempre m’havia agradat i la Judith em necessitava massa per dir-li. Saps que només vull que em vegis tu, que ho diguis als pares de la millor manera que puguis, digues que he mort en un accident, si et plau, que no vull que pateixin. T’estimo molt, ets l’única amiga a qui he pogut explicar les meves pors i ara la meva única por és que no puguis sortir-te’n. Espero que triguem molt més a reunir-nos del que desitjaria, però és el millor per a tu. Retirada...he perdut una batalla i hauria de retirar-me, però no puc deixar companys ferits al camp de batalla. Els hi he deixat i em sento molt culpable, però jo ja no puc fer-hi més i no em veia prou capacitada per patir. Suposo que ploraràs, però pensa que, com va dir la Júlia una vegada, si plores perquè no pots veure el sol, les llàgrimes no et deixaran veure les estrelles. I no podem veure les estrelles juntes fins que vinguis on sóc jo. I fins que no tornem a estar juntes, viu i pensa que, potser em vaig equivocar i que com deia SAU: AIXÒ ES POT SALVAR!

Evidentment que vaig plorar-la, tantes hores com totes les que van durar els exàmens de selectivitat de la seva germana, que em va trobar allà, a l’habitació, però la Clara ja no hi era, l’havia dut al cementiri una estona abans, on la gent m’havia mirat estranyada de que digués un cos a coll, un cos que, estranyament ja tenia tomba assignada.
Era feina meva també, dir a la colla que la Clara era morta. Van reaccionar de la pitjor manera que podien fer-ho. Apart de plorar-la, només van fer que preguntar-me el perquè de tot plegat. La culpa era meva, deien, per no haver-ho evitat. Em van fer el buit després de pressionar-me molt per fer-me sentir més culpable del que em sentia. I vaig estar a punt de marxar amb la Clara.
Però tant la Clara com SAU tenien raó, allò es podia salvar, com a mínim, el meu tros de món. Marc. Ell va ser qui em va salvar. Feia temps que el coneixia, gairebé dos anys, i teníem una relació molt bona, però tan sols érem companys. Va convèncer-me que el suïcidi era una bajanada. Crec que he aguantat aquests cinc anys només per ell. I no perquè estiguem junts ni molt menys, sinó perquè m’ha ensenyat el que és bo de la vida. Una vegada, em va dir una frase que sempre guardaré a la memòria: la vida només val la pena per una cosa, per viure-la!
I ara sóc aquí, en una habitació de la residència d’estudiants de l’escola de dansa més prestigiosa dels Estats Units pensant en tot allò que va fer que perdés a una amiga, l’única potser, però que també em va fer guanyar un amic. Un amic a qui demà, si hi ha demà, trucaré i li agrairé tot allò que ha fet per a mi, sempre mirant-lo de la manera que vaig veure’l quan vaig reconèixer, entre els sanglots i les llàgrimes als ulls, la veu i la mirada d’un amic de debò.

el món és....

necessitava
necessitava una tarda com la d'avui
necessitava xerrar
necessitava necessitar-te

sentia
sentia por de dir el que he dit
sentia fred per tot el cos
sentia que m'estava amagant

tenia
tenia ocasions i no ganes
tenia amor i no amant
tenia i ara tinc


controlava
controlava el control
controlava el món
ara controlo el descontrol.


controlava tot menys el tremolor, sentia la teva respiració aprop meu, necessitava un altre cop ska.

parla d'ell.

si la culpa és mort
he mort

si el pensament és culpa
he mort

si la vida és trista
he mort

si no el trobo allà
he mort

si no hi penso avui
he mort

si no el beso a ell
he mort

si no penso en altres
he mort

si li sóc fidel
he mort

si no m'atrau gens
menteixo
i si menteixo
he mort

i és que no podré dir mai que no em perdo en els seus ulls pregons.... i que m'encanta.




i no sóc jo la que parla..

tot canvia.

tenia ganes de fugir altra vegada.
i plorava
plorava però era un home
i els homes no poden plorar

va sentir una bota a les costelles
un cop al cap
i prou.
res més
no va sentir més dolor

tan sols la sirena de policia
i per una vegada
no el detindrien a ell per fer pintades

aquell cop
venien a salvar-lo.

elles (II part)

L’Hellen sempre intentava oblidar aquell temps. La Marie, en canvi, el recordava amb un lleuger somriure als llavis. La Marie havia estat castigada, molt durament, al parer dels seus amics, sobretot. Ella ho va triar. Podia triar anar a aquella festa i no sortir més, o reservar-ho per a una altra ocasió.

L’Hellen va decidir que aquella era la única manera de que la seva filla prengués consciència del que valia sortir, del que els representava a totes dues econòmicament i a més a més, de com patia ella. A partir d’aquell moment, vulgues o no, es veurien més.

La Marie va mirar de positivitzar. Odiava aquella paraula fins que va començar a fer-la servir. Li sonava a hippy i a hortera. I ella no era cap de les dues coses. Però va decidir fer-ne cas. No sabia ni on l’havia sentida, però li va fer gràcia, tot i ser una estupidesa. O això creia, fins que va començar a complir-la. El seu xicot es va posar de molt mala llet quan va saber que ella estaria castigada. Però, en aquests moments, quan ho recordava, pensava en com n’era de criatura abans, i en com era ara. Com havia canviat, oi Marie?

L’Hellen va pensar que la seva filla no aguantaria, que faria rebequeries, com de xica, però es va sorprendre al veure que la noia aguantava molt més del normal, és més, que fins i tot la sorprenia fent-li bona cara quan tornava a casa. Evidentment, la nena no sortia a la nit, però sortia a les tardes, tampoc no podia tallar-li les ales d’arrel, ni ho volia fer.

La Marie va creure que ja era hora de que retornés el favor a la seva mare. Ella l’havia aguantada de petita, i ara li tocava a ella. Així ho va veure llavors. Semblava mentida, la muntanya russa.... realment, la discussió de la setmana anterior havia resultat molt positiva, havien recordat el que els va passar quan la Marie tenia tres anys menys, i ben bé que els havia anat aquella vegada. Sense gairebé dir-li-ho a la mare, es va fer sòcia del videoclub del carrer de sota casa. I es va dedicar a recopilar totes les pel·lícules antigues que sabia que li agradaven a sa mare. I fins i tot, en va treure alguna de les que mirava ella quan era petita. I d’aquesta manera tan estúpida, va aconseguir que riguéssin juntes, i tornar a seure a la falda de sa mare.

L’Hellen mirava la seva filla mentre aquesta es preparava el cafè. Avui la Marie no havia sortit, i havien tornat a llogar Casablanca. La veuríen altre cop, com feia tres anys. Potser les decisions i els càstigs de l’Hellen servien per a molt més del que ella es pensava.
La Marie es va mirar a sa mare, i només va poder-li somriure.



bona nit mare.

ara ella.

l'aguanta. i l'estima. i jo no puc odiar. no puc i no vull.
puc. puc amb el que vulgui, fins i tot amb això. puc amb tots els problemes que se'm posin al davant i aquest no en serà una excepció. me'n sortiré, segur. i a més, això em farà sentir millor, si aconsegueixo alguna cosa. primer ho entendré, i després intentaré fer-hi quelcom. i si no puc, m'és igual. ja ho hauré intentat.

perquè l'estimo i res no em farà oblidar-lo. ni res ni ningú. però li caldrà créixer, i créixer molt. i li queda molt per entendre i molt per a fer. però puc ajudar-lo?
em sembla que tot això ja és feina seva.


necessitava ska per a desfogar-me, vet-ho aquí.

però tremole de ràbia si pense que no hi puc fer res.

així sóc jo.

i ho solucionaré...


...o això vull creure.

sense tu...

"sembla que fos ahir...." em deies.... i quan ho llegia se'm posava la pell de gallina.
realment sembla que fos ahir, i ja han passat dos mesos. i de fet, podria haver passat tota la vida, ja que no tinc intenció de canviar-ho. sembla que fos ahir i no havia estimat mai tant a ningú com a tu. mai havia estimat de la mateixa manera ni amb la mateixa intensitat.

i sembla que fos ahir que parlàvem de si això duraria més del que estava durant, sembla que fos ahir que ens acomiadàvem rient...i després d'aquell petó. i´que fos ahir quan em deies que el primer mes havia passat ràpid.

i sembla que faci anys que vaig començar a abraçar-te pel carrer, que faci anys que t'estimo, que faci anys que ens veiem a cada estona que podem, que faci anys que les nostres mans es troben i les nostres mirades es busquen.

i sembla que mai podré viure sense tu.
perquè t'estimo
t'estimo mil.

55! visca la UNE

cinc cinc
cinc-cinc
cinquanta-cinc
cinquanta-cinc

les brigades cantem
per la pàtria eixamplenca
l'himne dels guanyadors
i dels cors d'una terra
l'imperi cinquanta-cinc
i la seva família
la màfia eixamplenca.


(...)

l'imperi eixamplenc avança de forma aclaparant.....


cada cop som més, i més..... i el que ens queda per créixer.
s'accepten propostes per a la música... AUXILI! necessitem un himne ja!

la flama

Amb l´espurna de l´historia
i avançant amb pas valent,
em ences dins la memoria
la flama d´uns sentiments.

Viure sempre corrent
avançant amb la gent
rellevant contra el vent
transportant sentiments
viurem mantenint viva
la flama a traves del temps
la flama de tot un poble en moviment.

Amb columnes de paraules
i avançant la llarga nit
entre els cels, mars i muntanyes
del escenari d´un sol crit

Viure sempre corrent
avançant amb la gent
rellevant contra el vent
transportant sentiments
viurem mantenint viva
la flama a traves del temps
la flama de tot un poble en moviment.




i això és tot el que diu... però mai dirà el que em fa sentir. aquesta, aquesta és la flama que em feia plorar, la flama que feia plorar llàgrimes de fum.

esperant, com la cançó

demano massa?
demano tant si demano el que demano?
ja els entenc
no hi sóc
i ells tampoc
ells volen estar amb mi
i jo tinc la meva vida
i potser sóc massa jove
però necessito espai
i temps
i el temps que ells creuen seu
ara ja només és meu
meu, i potser nostre
d'ell, de tu, de tots.
però no és seu
ja no sóc seva


creien que en poc temps
ja no podrien controlar-me
i ha arribat el moment
no hi sóc
no hi penso
ja sóc tant diferent
que ni que intentin caçar-me
ja no podran atrapar-me
ni guiar els meus sentiments.

demano llibertat
demano una nit boja
demano sortir, un concert
demano la vida
el meu grup
les nostres cançons
el seu primer conçert
una altra nit junts
ell, jo
i la resta
tots.

I en la tristesa del llarg camísent la ferides del meu temps.I a les mans porte cinc continentsi al puny tancat un món sencer.


una petita mostra del que podria tenir aquesta nit. ho necessite.

la meva pàtria

la meva terra és un lloc
fet d'asfalt i de pedres
un país quadriculat
amb unes finestres obertes
per a mirar amb enyor al passat
i al futur amb ganes boges
de sortir-lo a canviar.

té un passat molt senyorial
amb històries molt humanes
que hem de saber interpretar
per a no fer-nos més mal.

el meu planeta té cases,
i té plaçes, i carrers
però el millor de tot, té persones
que tot i no tenir res
ens han donat el seu tot
per a la nostra bonica pàtria.

el meu barri és un lloc
on per a qualsevol cosa
sempre trobaràs ajut.

hi tenim bancs, jardins, escoles
hi tenim una universitat
on a més d'ensenyar-hi lletres,
ciències o secrets d'estat
-que no se sap mai, i potser s'aprenen-
s'hi pot aprendre a fer-se gran
i quina millor manera
que fer-ho en el primer lloc
on van traïr una idea
per donar pas a un gran joc
que a més de capitalisme
hi ha deixat lloc per a tots.


doncs és un orgull molt gran
pertànyer a la pàtria eixamplenca
i cridar per tot arreu del món,
dirigir-nos als més grans,
ésser membres de qualsevol cosa,
però dur gravat al cor
el nostre cinquanta-cinc
doncs més que un nombre de la sort
seria una gran dissort
no dur la pàtria enganxada.



a tots els eixamplencs 55, membres de la UNE, la ECAN, les GAM i les BMMM.
que sou una colla de cracks, nanos.

riure (un futur a evitar)

reia i reia i pensava que ja havia passat. i realment, tot havia passat, i ja estava, no hi havia més motius per a preocupar-se. tot solucionat, tots junts altra vegada i, a més, més units.
reia i reia, i recordava la tarda anterior. cops, cops, i més cops. i ensurts, i por. però ja estava.
recordava la mentida. no, no ens ha passat res, havia dit als pares. no ens ha passat res, a ningú. i mentrestant plorava i patia de pensar en ell, en el seu xicot, amb la cara plena de sang. el seu millor amic n'havia sortit prou ben parat. tan sols havia rebut un cop, i ella havia sortit corrent amb un altre dels amics de la colla. havien agafat la moto i havien fugit lluny, fins al final del recorregut. i ella havia reconegut entre la multitut a uns quants amics de la infància. per sort, no havia reconegut a cap dels policies. per sort.
no havia rebut de miracle, i el seu xicot va rebre quan van intentar tocar-la a ella. per una vegada a la vida no havia volgut sortir-se'n sola, i ara ell havia rebut per culpa seva. però ell li ho va agraïr quan van anar a comissaria i va poder treure'l d'allà. a ell i a tota la resta.
havia anat a la manifestació amb molt poques ganes, feia gairebé un any que no anava a cap, i pensava que s'hi avorriria bastant. no en tenia ganes, preferia quedar amb la colla a un altre lloc, tancar-se al local i xerrar de coses igualment interessants. no sabia què passaria, i quan es va relaxar i va creure que tot aniria bé, les coses van començar a torçar-se.

però ara ja estava.
ara reia, i reia amb tots. reia amb tots ells, que ja es trobàven bé, reien i gaudien del local, de la seva estufa nova que impediria que pasessin fred. reia quan recordava el que els havia passat, reia e les cares que dúien i no es queixava de la seva cama, on hi tenia un blau immens, però no es queixaria. creia que tots aquells mals no éren res en comparació a la humiliació dels seus amics per haver estat tancats en una cel·la quan només es manifestàven, quan només féien us d'un dels seus drets constitucionals.

Va riure, va riure fins que va plorar, i va ser feliç. ara ja havia passat tot. només faltava que arribés el nadal.

llàgrimes de fum

s'anava consumint per la por i per la pena. pels nervis, per l'angoixa i també per la felicitat. però es consumia. de manera inevitable. s'acabava i sabia que ho hauria de solucionar d'alguna manera.
la flama s'havia acostumat a lluitar contra el vent, contra l'aigua, contra els mateixos animals, per tal de no apafar-se. i tot amb alguna fita, aguantar fins que s'acabés el temporal, fins que canviés la lluna, fins que.... fins el dia que només havia d'aguantar fins que pugués.
i sense motiu, no tenia cap gràcia aguantar, no tenia cap alicient i es moria de fàstic. el foc ja no li semblava un repte, el combustible l'avorria. i fins i tot les seves estimadissimes espurnes ja no eren el mateix.
però aguantava, sense més remei, aguantava. ara sabia per què havia d'aguantar, i era tan sols per ella. havia d'aguantar, perquè sense ella, la resta no funcionaria igual, i es perdria la vida. i no volia perdre la vida.





Així em sentia jo avui, i m'apago, i m'apago, i de vegades amb el vent m'aixeco però torno a caure i la monotonia em mata i m'avorreix de tal manera que em fa passar les ganes de viure. però sé que he de viure per totes les coses boniques que em queden per fer. i sé que faré alguna cosa, potser demà, o potser no. però ja faré alguna cosa.




i un cop la flama va haver decidit mantenir-se encesa, els elements es van confabular contra ella, i la van apagar de cop. i aleshores la fusta i les fulles, i tot el bosc sencer va plorar-li llàgrimes de fum.

Sht!

shht!
no diguis res. calla, escolta'l
el sents? és el silenci. i és la pau. és la primera vegada que l'escoltes en molt de temps, baldufeta, i ja et tocava. sí, avui era un bon dia per a tornar-lo a sentir. avui era un bon dia per a escollir el teu nou nóvio, perquè és clar, com que l'Ari se'n vai a viure fora de Barcelona i ha de canviar d'escola, et toca triar-ne un de nou. i avui també has decidit de fer una pregunta nova a la mare.
mare, mare mare. per què li dius mare?
avui has decidit moltes coses, ha sigut un dia molt interessant. però t'ho vas passar millor diumenge. t'agrada que et facin cas, oi?
i el teu cosí en sap, d'això. et fa sentir important, i encara que tu tens molts nóvios, el més important és ell. i ell no ho sap, que sou nòvios, però és igual.
mare, mare mare. per què jo no tinc pare?
avui has decidit d'estudiar els animals més a fons. ja saps què seràs quan siguis gran, seràs veterinària de tigres i de gossets. d'ocells no, que no t'agraden.
mare, mare. per què sóc diferent?
avui has decidit moltes coses. has decidit, per exemple, que mai no marxaràs de casa. que ja saps que t'has de fer diferent, i voler anar amb els amics, però que no entens com la teva cosina pot tenir ganes de fugir.
mare, mare què m'està passant?
avui has decidit una última cosa més. has decidit que no marxaràs, que demanaràs les coses com una noia, que faràs el qe et diguin perquè sinó els reis et portaràn carbó, que deixaràs de cridar quan vulguis que t'escoltin i que no deixaràs mai a la mare perquè ella no et deixarà mai a tu. per fi ho has entès
és que avui has decidit fer-te gran.

aclariment

a veure, colla de soques, que s'ha d'explicar tot... a l'entrada de gelosía, vaig posar en un moment que ho deia per experiència.... i us ho vau creure???????????
mare meva... que no sabeu com sóc d'exagerada?
no sempre he de ser jp, qui escrigui, existeix un narrador que no té perquè ser l'¡autor del text. i encara que l'utilitzo molt poques vegades, de vegades ho faig... i si no ho aviso, passa això.. en fi.
a partir d'ara posaré aclariments.
au, ja està.

no vull

no vull renunciar a creure que es solucionarà
no vull
no vull creure que les coses seguiràn com ara
no vull
no vull ser egoísta però no em queda més remei
no vull
no vull abandonar-vos i em costa cada cop més
no vull
no vull oblidar el que ha passat i potser caldria
no vull
no vull perdre res de res, i ho estic fent
no vull.

n'estic cansada i no vull forçar més les situacions, i ja no sé què fer per a solucionar-ho, però potser seria millor que no fes res.
decidit
ja us espavilareu.
sa sabeu on sóc, i estic disposada a ajudar-vos, però haureu de ser vosaltres qui vingui a demanar ajuda.

princeses

elles
juntes
separades
elles
dolçes
amargues
àcides
molt salades
feliçes
riuen
i ploren
i plorem
les estimo
i m'estimen
m'enfado
i no m'entenen
i desperten
em desperten
i ja tinc els ulls oberts
i s'adonen
que feia temps
que les advertia
i m'agrada
saber que m'escolten
i que s'equivoquen
i que m'ignoren
però tornen
sempre tornen
a casa
ací, aprop
com sempre
els recolliré els bocins de cor
no els faré mal
perquè les estimo.

les meves princeses

ça c'est pour toi, ma fleur!
una per a tu, puçeta!

necessari

necessitava veure't
abraçar-te
besar-te
estimar-te més
parlar amb tu
ser una mica més teva
deixar-me estimar
explicar-te
veure't feliç
que ho passessis bé
saber que no ens veurem
i que no et preocupés
ser feliç
una mica
deixar de banda els exàmens
i començar a viure
a ser una mica més lliure
dibuixar
i dibuixar-te el somriure
amb una silueta de petons
somriure
i somriure't si em mires.

necessitava dir-te que t'estimo encara que ja ho saps
t'estimo, t'estimo mil.

amor fraternal

quan de nit,
de cop
desperto i no hi ets
quan llavors,
de nou et crido i no vens
quan m'adono
que estic somniant
i m'oblido del que ha passat

quan de nit,
de cop
et miro i et veig
quan de cop, sol
em busques corrent
quan m'agafes fort amb la mà
i m'oblido del que està passant

quan de nit,
de cop
em mires i no hi soc
quan llavors, de nou
em busques tot sol
i m'enyores, cantes l'endemà
i oblides, tot el que ha passat

quan de nit,
de cop
em crides plorant
que la llum, de cop
ja t'ha abandonat....

i si el cor, fill
segueix bategant
tu i la mare
viureu plegats...

i demà, de nou
em despertaràs
i llavors de cop
em xiuxiuejaràs....

*germaneta, que ja han vingut els reis!*

i seré, de nou
la nena d'onze anys
l'endemà de la nit
d'haver-se adonat
que sabria fer-te feliç
en el dia que el secret fos la vida.

gelosía

no has pensat mai que ell et tingués controlada. senzillament, t'agrada que et miri. t'agrada que et truqui, t'encanta sentir la seva veu, i ell diu que se sent millor quan sap on ets. que es queda més tranquil. i a tu no et fa res. però ara ja t'han dit massa coses, i el que t'ha passat avui t'ha fet pensar una mica. realment, no et fa res, que digui que ets la seva xicota, davant dels seus amics, i que us en rigueu mútuament l'un de l'altre, però avui potser s'ha passat.
-ja ho faré jo, tranquil·la
-No, deixa'm fer-ho a mi, me'n puc sortir sola.
- Tu sola? què faràs tu sola? si no saps fer la O amb un canuto, tu sola!
- Ei, prou ja, ara t'has passat, ets un borde
- Jo un borde? perdona, nena, però només sóc realista. no pots anar a parlar-hi així com així, ja hi parlaré jo amb aquest tio, si et molesta.
- ei, joan de debó, no cal. s'ha ficat amb mi, i no amb tu.
- no perdona, s'ha ficat amb la MEVA nòvia, i tinc tant dret a ficar-me amb ell com vulgui.
- Joan, m'agrada que em protegeixis, però ja n'hi ha prou. m'hi ficaré jo, amb ell. tu no t'hi fiquis. mira, si arribo a saber que et posaries així, no t'ho explico.
- Com que no m'ho expliques? què m'amagues, Aïna?
- Res, no t'amago res.
- No? segur que no?segur que amb aquest tio t'hi vas enrotllar i ara vols que me'l tregui de sobre.
- Però que coi dius! ja ho saps, amor, que jo només t'estimo a tu...
- Calla ja! però si en el fons ets tan puta com les altres. no vals res nena, res. ets una cria, i a més a més, te'ls folles a tots sense cap mirament. em fas pena, Aïna, molta pena.

no te n'has sabut estar i li has girat la cara. sí, tu a ell, just abans que ell pugués fer-ho. i has tingut sort, molta sort, Aïna. has tingut la sort immensa de creuar-li la cara amb el temps just per a pujar a l'autobús. i ara què, Aïna? ja et creus el que et dèiem, quan parlàvem del Joan i la seva gelosía? has arribat a temps, Aïna.
ara ja saps com no tornar-te a equivocar.







per a totes, que mai, MAI un controli ningú. si et sents controlada, TALLA! talla amb els mals rotllos, sí, com a l'anunci. de debó, és el millor per a tothom-sí, ho dic per experiència... en fi.


'cause when you find somebody like you, you don't need to fine more, and you can be you... always
T'Ztm mil.

mal monjada

mal monjada esperava
en la cambra tancada
l'arribada d'aquell qui
per fer-li un bé
va arrebatar-li el seu promès.
Malmonjada parla amb el pare
malmonjada l'odia, cada dia
amb la força d'aquell qui
sense ganes de dir-li res
només desitja la mort per dintre.

Malmonjada visqué un amor
que fins i tot espantava
un amor fervent i clar
amb aquell qui no gosava
mirar la cara del pare
de la noia a qui estimava.

I malmonjada morí,
desesperada de ràbia
en saber que el seu promès
en creure-la enamorada
la vida es manllevà
sense fer-se cap ferida

quin verí, el de l'amor.

futur incert

Ara fa una estona, amb una tassa ben plena de te calent a les mans de cop, m’he parat al mig del menjador i he mirat al meu voltant. I mentre empassava una torrada sense res al damunt, m’he posat a pensar. Perquè un gir de cent vuitanta graus m’ha fet plantejar-me tantes coses? Per què m’he sentit tan buida? No he entès res, però de cop, el pa, el te, tot feia olor a Anglaterra. La casa de Newton Abbot, les nenes, el jardí... fins i tot el meu jersei feia la mateixa olor. El meu jersei negre.... com tota la meva roba. Avui parlàvem dels colors de les paraules, dels sentiments i de les textures. La llana sempre m’ha recordat al confort, i crec que amb un jersei de llana sempre em sentiré més acompanyada. Potser és una tonteria, però ara de cop penso on seré d’aquí a uns quants anys i no ho tinc gens clar. Potser a l’estranger. Tinc la impressió que seré sempre una estrangera enyorada del mediterrani. de Barcelona, del seu mar, de la seva gent, dels meus records.... però no ho entenc, cada vegada se’m fa més estrany viure aquí i pensar que hi seguiré tota la vida. El meu germà d’aquí a uns quants anys viurà a London, ho sé. El seu futur se’m dibuixa clarament. El puc veure, amb una noia, vivint en un piset de Londres, molt ben arreglat, i demanant-me com em van les coses amb un somriure als llavis. I no puc aguantar-me les llàgrimes. Serà feliç, ho sé, i n’estic tan orgullosa que...no ho sé. No fumarà, no haurà fumat mai, i jo segurament ja ho hauré deixat.. però on seré jo? Els meus pares obriran un negoci, em sembla. Els anirà bé, millor del que es pensen, i el meu pare serà molt més feliç del que és ara. I jo, on seré jo?
Potser en un país on fa més fred del que el meu cos aguanta. Segurament que sí. Potser fent alguna cosa que no tindrà cap relació amb el que penso ara, però segur que serà alguna cosa que m’agradi. Però on seré jo? Per què veig el futur dels altres tan clar, i el meu tan emboirat? Això segur, la boira em perseguirà, com ho ha fet sempre. Potser és que estic feta per a viure amb la boira. Vaig néixer quan plovia. La pluja em deprimeix i em relaxa. Però sé que en el fons m’agrada. Perquè avui, el cel és gris, i hi ha una mica de boira, i amb un te a les mans, m’he posat a pensar.







felicitats Sr Crític :* gràcies per endolçir-nos el matí

tinc...

tinc por de mi mateixa.
tinc por de ser freda
tinc por del fred
i sento fred.

tinc por de les reaccions
tinc por de que reaccionin
tinc por de que reaccionin
i no reaccionen.

tinc por de resultar estúpida
tinc por i em sento estúpida
tinc por de l'estupidesa
i sóc estúpida.

tinc por de tenir por
tinc por de la por
tinc por de la cançó por
i la por de la por em fa sentir-ne més.

tinc por de tenir por
i tenir por no em deixa ser feliç.
però passarà la por
la por de la prova
i seré jo.
sense por
només jo

un sonet millor (*)

Amb un raspall de pues polia
La crinera del seu cavall de marfil
A qui els pura sang lligaven d’un fil
Per por de perdre’l, amb el genet un dia.

Entre ses mans el vent corria
Per els cabells que voleiant robaven
El poc moment que els vents trobaven
Per cobrir son rostre de brisa de ria.

Ella d’aprop, enamorada cercava
Algun defecte, que amb gran desgràcia
La fes sortir d’aquell estat

Doncs si l’amor no l’abandonava
Al cap del temps just de l’estat de gràcia
A cavall n’hi hauria dos més al seu costat.




tampoc no és el meu estil, però com a mínim és més maco.

el sonet promès (*)

Amb un raspall de porcí rascava
De ses dents tota la ronya enganxada,
A qui los vampirs tenien basarda
En el seu bany, la dona, rascava.

Entre elles, pura pols en sortia
De la boca, amb alegria, ella neteja
I, com la pasta ses dents blanqueja
La blancor d’entre la merda sortia.

Jo, de llun, aclaparada aguantava
Les ganes de treure, que amb recança
Del meu estómac no sortien

Que de la tràquea no passava
I temerosa d’alguna taca
Vaig fer veure que no em venien.






és horrorós, no m'agrada gens i fa venir ganes de vomitar. ja ho sé. però hi havia en joc el meu orgull, i me n'he sortit.

pànic!

atenció, aquest és un missatge que s'autodestruirà en la propera entrada que pengi. estic espantada i histèrica eprquè vaig prometre un sonet sobre una dona que es rentava les dents i em veig incapaç de fer-ho.

res més.

visca l'absurditat i la seva personificació, és a dir, jo.
bona nit

fàstic/obsessió.

és impossible deixar de mirar-les. són la meva obsessió, em llevo cada dia que sé que les he de veure només per a elles. els seus cossets joves, tendres esperant. em sento poderós. i m'encanta saber que no se n'adonen. m'encanten. són precioses i tenen una gràcia, un un estil.... sembla mentida que tinguin l'edat que tenen. i sembla mentida que siguin tan llestes. em sembla que s'han adonat que les miro massa. em sembla que fins i tot els he fet una mica de por, o una mica de gràcia. però avui tota l'estona estaven més dolçes entre elles, molt més manyagues. i si.. i si fossin parella? ostres.
quina angúnia. no podria. o potser encara tindria més gràcia. però no, no hi pensaré, no fos cas... en fi. avui m'ha mirat, una d'elles m'ha mirat amb recel mentre jo em mirava a l'altra. és que no puc evitar imaginar-les despullades quan les miro. i això em posa a cent.i pensar que són tan joves... encara m'excita més. sóc un pervertit? m'és igual. m'encanten.

















això és per a tots els pervertits fastigosos i per a totes les pervertides fastigoses que algunavegada s'han dedicat a despullar a la gent amb la mirada. que consti, la resta de la societat no som culpables de la seva manca d'activitat sexual.


nen... fes-te una palla, a veure si et relaxes.

redéu, que borde sóc.

elles

L’ Hellen es preguntava què havia fet malament. Què hi feia que estiguessin d’aquella manera? Realment no servia per a això? I si no servia, per què no se n’havia adonat fins ara? La Marie no era una mala noia. Tan sols que no s’entenien. I el més dur és que eren mare i filla. La Marie feia sempre el que volia, no sabia quins eren els seus límits. O potser sí. L’ Hellen i ella sempre havien tingut bona relació. Potser també l’havien tingut una mica forçadament, perquè el pare de la Marie no havia fet mai de pare. O com a mínim això deia l’Hellen.
Ara, després d’aquella última discussió pensava si potser no havia estat culpa del seu pare. No. Es va convèncer de que la culpa era seva, segurament per haver-li inculcat tota aquesta mena de mentides o de falses veritats sobre el seu pare, que era per això que ara la Marie es portava malament amb ella. Ella no li ho explicava per a mentir-li. Es mentia a ella mateixa, i així creia que cap de les dues passava pena. Però tot el contrari. Això encara les feia amargar-se més, tant a l’ una com a l’altra.
La Marie tan sols volia créixer i el seu pare li ho permetia. Potser li ho permetia massa i tot. Això es deia l’ Hellen per a convèncer-se que no era tan mala mare.

De cop, va decidir deixar de pensar en què havia fet malament i va decidir agafar-li la mà al seu xicot. Si la seva mare era una inútil ells no en tenien cap culpa. Però per què ell n’havia de pagar les conseqüències? Estava decidida a parlar amb sa mare. Perquè els deixés en pau. Finalment, ella ja era major d’edat, i ell també, i podien arreglar-se-les per a marxar a viure fora. Lluny. De cop, quan va haver acompanyat al seu xicot fins on tenia aparcada la moto, va començar a pensar. Realment volia escapar? No, no ho volia. No volia escapar de la seva mare.

Va sentir que l’havia perdut i que només volia recuperar-la. No volia tornar-la a trucar, no volia mantenir una conversa com aquella per telèfon i volia estar amb ella. Que entengués que la necessitava per a viure, que la necessitava com l’aire que respirava o potser més i tot. Ela era el més important de la seva vida i no pretenia que ho compartís. Tan sols que ho entengués.

La Marie es va sentir perduda. Es va posar a plorar al mig del carrer, just a la cantonada de casa, i el plor li sortia de tan endins, la pena i la ràbia que sentia eren tan fortes, que es va recolzar a la paret i es va deixar caure a terra. Allà, va pensar en la mare, en com l’estimava, en com l’havia abandonat últimament i en l’error que havia estat a punt de cometre. I va decidir que no el cometria, que n’havia de parlar. Va agafar el telèfon i va decidir que no, que no la trucaria. No volia mantenir una conversa com aquella per telèfon.

L’Hellen estava preocupada. Feia massa estona que havia sortit i la nena no tornava. La baixava a buscar? Les llàgrimes d’angoixa van començar a lliscar-li galtes avall. On era la seva filla? Va decidir anar a trobar-la, encara que li costés la vida.

Es va aixecar lentament i es va eixugar les llàgrimes dels ulls. Encara n’hi quedaven moltes per a vessar aquella nit, però no encara. Va arribar a la porteria de casa quan començava a ploure.

Va sortir de la porteria de casa quan començava a ploure. I la Marie era allà. Es van abraçar sense dir-se res. I van plorar abraçades molta estona. Quan van calmar-se, van pujar cap a casa. I com dues desconegudes, es van asseure al sofà i van començar de nou. Sense pactes, sense rencors, sense res. Res de res. Des de zero. Es van disculpar mútuament, i es van estimar com si fossin persones noves. Perquè eren persones noves. Perquè feia tant de temps que no estaven juntes, que ja no es coneixien.

I des de llavors, van aprendre a estimar-se de nou.

és real, sou reals.

només escric per a certificar que això que visc és real. m'he pessigat. sí. encara estic viva.
noies, aquesta tarda ha sigut genial.
boots, tirarem endavant.



un mes ja. sembla mentida. que ràpid passa el temps.
i em sento feliç. gràcies per ser-hi, per tots els moments que hem passat junts, per tot el que ens queda per viure, per aguantar-me quan estic inaguantable, per calmar-me quan ho necessito, per confiar en mi, per deixar-me abraçar-te quan necessito sentir-me segura, per entendre que sóc com sóc, per ser un amic més, per ser amic dels mateixos amics i per comprendre que som amics tots. gràcies per ser tu i deixar-me ser jo. gràcies per tot i per no res. gràcies.


ho sento, m'he passat, aquest cap de setmana he estat molt estúpida i no us mereixeu totes aquestes discussions, ja ho sé. i evidentment que us estimo però de vegades m'oblido que també us ho he de dir de tant en tant.


us estimo massa a tots, i aquí, ara, hi sou tots. cadascú sabrà quin és el seu paràgraf.


vosaltres sou la meva vida.

fidel, jo?(*)

una infidelitat? no es perdona mai.
recordo quan deia això i la gràcia que em fa ara repetir-m'ho. una infidelitat... si no hagués estat infeliç en aquell moment, ara no seria fidel. què és la fidelitat? has de ser fidel a una persona, o fidel als teus sentiments?
jo vaig ser fidel als meus impulsos i ara soc fidel als meus sentiments i sóc feliç. ara ja no he de ser fidel a res que no em propisi. em soc fidel a mi mateixa i sóc fidel a ell. a tots dos. a nosaltres.

i si una vegada no vaig ser fidel, va ser per mi. i perquè no havia de funcionar.

la fidelitat no és per a una parella. és per a un mateix.

siguem fidels a les nostres idees i així no haurem de renunciar ni de penedir-nos de res.



T'Ztm mil

la petita ventafocs se'n va a dormir...tot just un mes.

res

res de res
no he sentit res
suposo que ara entenc com se senten els psicòpates quan maten a algú.
no he sentit res
ho he destruït
sí
l'últim que em quedava
i què?
i res.
m'encanta
sóc freda?
no
tan sols he tancat una etapa de la meva vida
no va ser un error
no va ser el passat
va ser un moment de transició.
i ara què?
ara res.
ara sóc feliç
i no li importa
i què?
i res
m'és igual.
jo ja estic bé.




t'estimo i la resta ja no importa. res no m'importa si ets amb mi. t'Ztm mil

omnipresència fluorescent

no és tan fàcil renunciar
no és gens fàcil quan no vols
però es torna imprescindible quan t'hi jugues la salut
fa temps que no dormo, i fins ara no m'importava
però ha començat a afectar a la meva vida
no tinc força
no tinc ganes de res
i no tinc temps
de fet, respiro perquè no em treu temps de res
sinó, no ho faria
però he decidit dormir
i no és tasca fàcil
de vegades penso que sóc massa imprescindible
però potser podràn sense mi
és que fa massa temps que estic així
els deixaré així una bona temporada
o potser no
han de trobar una manera d'arreglar-se solets
sense mi.



potser no entenen que el dia que marxo, se'ls para la vida. i pensar que es van passar tan de temps sole, em fa gràcia. ja no saben viure sense electricitat. podríen començar a considerar-me Déu. en fi. badallo. tinc son. que s'arreglin amb el sol, que els watts em fan figa.

una en extranger

sea dia o no
hoy no tengo fuerzas
para escribir poemas de amor
porque le quiero demasiado
y hoy quiero quererle mas
y si te quiero
no pienso
y pienso hoy
pienso en nosotros
y pienso en todos ellos
me sabe mal
no estar cuando me necesitan
pero no estoy para ti tampoco
no estoy para nadie
solo para mi
y soy muy egoísta a veces
pero tambien me necesito
no escribo poemas hoy
no escribo poemas de amor
escribo para hablar de penas
y escribo en lengua estrangera
para poder hablar de melancolia
sin que suene a fantasia
fuera de la realidad
porque si las verdades se cuentan
solo en la lengua materna
que suene a mentira esta
pero no me quedare sin ella.
porque no escribo poemas hoy
no escribo poemas de amor
porque te quiero demasiado
y si te quiero no pienso
y hoy sí.
hoy pienso.
y tambien pienso que te quiero.




se'm fa extrany escriure en castellà.. però de vegades em convé.



la petita ventafocs una mica més calmada.

amor de mar

t'estimo i ho sap el mar
i li ho explica a les ones
t'estimo, i elles t'ho diuen
l'estima, li diuen a la sorra
l'estima, t'explica la sorra
m'estima? li demanes
i em mires
i m'ho demanes
però jo ja no hi sóc
t'espero allà on es fonen
el mar, la lluna
la sorra i les ones.
busca'm, besa'm.
t'estimo
t'estimo mil







i es mil que es mil vegades més, que és molt més que mil.

diumenge disculpat

l'esgotament em farà tancar els ulls ben aviat, però no volia adormir-me avui sense haver-me disculpat abans. Em sap greu, em sap milers de vegades més greu del que us penseu. ja ho sé, que ens ho hem passat bé igual però sí, sí i teníeu raó. tenia el cap en un altre lloc. i ja ho sé que avui era el NOSTRE´día mític, i que portàvem molt de temps esperant i desitjant-lo i que finalment ha sigut avui i ha sigut genial, però ni tan sols l'excusa de la por al Dragó ha servit per a fer-vos canviar d'idea. què penses, Carlota. i la carlota no cal que contesti. ja sabeu que tenia el cap a barcelona, el cap ple de remordiments per no haver estudiat suficient per estar tan ben acompanyada. remordiments de no haver passat ni una hora del cap de setmana a casa. remordiments de no estar bé amb vosaltres en aquell moment. remodriments per ser 3 i no 5. remordiments per tot de tot i de no res i de ser amb vosaltres i desitjar no ser-hi si no estava de l'humor que havia d'estar.
ja ho sabeu. quan em llevo de bon humor, no acabo bé el dia.

petonets de núvol de sucre



sí, me n'he quedat amb les ganes. sóc així de gula

Una petita pèrdua (*)

La perdo? I què hi perdo, quan la perdi? Potser hi guanyo més que no pas perdre-hi. però tinc por, i ahir quan entre besada i besada ella em va dir que no en tenia, de por, encara en vaig tenir més. és normal que ella en tingui menys que jo?, pensava. suposo que en aquell moment no hi vaig pensar, no m'ho vaig ni plantejar, però potser sí que en té, de por. l'he de creure? diu que m'estima i sé que no em menteix però potser és perquè en té tantes games com jo i vol treure's la por del damunt.
-si jo no en tinc, de por, i a mi sí que em fas perdre una cosa real, per què n'hauries de tenir, tu?

de vegades quan és tan valenta m'aclapara. i té raó, i és sincera, però ja li ho vaig dir llavors, que potser tenia por de fer el ridícul o de que no s'ho passés tan bé com fins ara. però tinc por de que no s'ho passi bé ella, o jo mateix? (realment sóc tan egoísta?)

tinc clar que si la perdo, serà amb ella. l'Ona és ella. és tan fràgil i tan lleugera i tan forta alhora... és suau com les ones, com el seu nom, i es mou d'una manera que sembla realment feta d'aigua. té aquells ulls blaus tan profunds i aquell somriure que fa que em deixa sense paraules... és com si el seu nom fos tota la seva persona, i m'encanta.
l'Ona és tot el que esperava i vaig trobar de casualitat, i ara ens va bé, molt bé, de fet. la sort, a més, és que els nostres amics estan junts... sonava de pel·lícula al principi, semblava que no pugués ser que un dels meus millors amics i la seva amiga de l'ànima sortissin junts i nosaltres també. I ells ja ho han fet!
buff, espero que l'Ona no em sento mai dir això, perquè sé que m'estima perquè normalment m'és ben igual el que facin els altres...però potser aquest cop no. i ella no té por.
jo no hi perdo res... potser ella es farà mal.. potser patirà per si el presenvatiu s'ha trencat encara que comprovarem que no tingui cap forat. potser s'espantarà, i potser per això tinc por de que em rebutgi més tard. potser tenim por perquè per tots dos és la primera vegada. i per això serà especial. optser li hauria de deixar llegir tot això... i sé que m'entendrà. perquè m'estima, m'estima tant com l'estimo jo a ella, i segur que em comprèn. i ella a mi em fa tornar boig, ella em fa dir que l'estimo mil vegades sense demanar-m'ho, però em treu les paraules de l'ànima i em diu que m'estima amb un sentiment, que sé que només pot ser veritat. i sé que mai estimaré a ningú com l'estimo a ella.

Ho arreglarem. i ho farem, farem l'amor per primera vegada i en seguiràn moltes altres.

perquè l'estimo. T'estimo, Ona






la petita ventafocs...i la nostra ona... t'Ztm

son

delires
et mareges
se't tanquen els ulls
el teu voltant fa pampallugues
tot es fa fosc
i caus
de cop
les cames se't posen rígides
i se t'adormen els braços
el teu respirar canvia
més ràpid primer
i per últim molt lent
i el cor s'acompassa
el món relenteix
els sons es magnifiquen
i després,
desapareixen


fins demà a l'alba no sabràs què ha passat.
de fet, és la primera vegada que t'adorms, petit Iu.

la carta (una mica per a tu, gairebé tota meva)

T’escric des d’una habitació on el silenci és tan absolut com ho permeten els meus sanglots. No puc deixar de plorar, si intentaré fer-ho. Ara no aconseguiria dominar les meves emocions ni ho pretenc. He descobert en mi mateixa una cosa que feia temps que tenia oblidada. Tinc pànic i tinc por. I tinc ràbia. I molta pena. Sento una pena que em surt de dins de l’ànima. No és llàstima per res ni per ningú, és alguna cosa que em trenca per dintre, que m’esgarrapa les entranyes i em fa mal des de tot arreu on l’agafi. Em fa mal perquè sabia que hi era i que l’havia amagat durant tot aquest temps. I tinc por. Por de mi mateixa, dels meus sentiments, sobretot. Por d’haver plorat tant, i alhora d’haver trigat tant a fer-ho. Necessitava plorar i una història com aquesta era just el que buscava o just el que m’ha trobat. I ara tinc por. Por de no tornar-me a trobar. Por de que m’afecti massa, i alhora, por de que no m’afecti prou. Aquesta dona i jo teníem la mateixa passió, però jo l’he poguda aprofitar i ella no... en tan sols cent set passos va perdre la vida i tot el món va caure perquè amb ella queia l’esperança. I em sembla que mai havia estimat tant a un personatge com el de Selma. Però no és perquè es faci estimar especialment per com és, sinó perquè m’hi veig. Ella és i fa coses que jo sé que voldria fer, i que tinc por de fer. Selma és el que jo no faig, i el que vull que no sigui el meu jo. És aquella jo de qui tinc més por. Però alhora m’encanta.
Però potser ara tot està massa en calent com per a pensar-hi realment, però necessitava explicar-te com em sento, perquè demà, quan em vegis amb els ulls vermells i plorosos que cada vegada es calmen més, que ja han aconseguit dominar els sanglots, ho entenguis. Que entenguis demà perquè t’abraço tan i tan fort, perquè podré posar-me a plorar en qualsevol moment sense motiu aparent.
Pensa que optser és llavors quan la meva Selma hauria volgut sortir, i calla i torna al seu lloc, amagada al fons de la meva ànima. Al lloc on ara em pessigava i m’esgarrapava, del lloc on volia escapar ara i del lloc d’on ha sortit ara que estic sola.

Perquè fins avui, jo tampoc la coneixia, la Selma. Però ara ja sé que hi és, i volia que fossis tu el primer a saber que hi era. Ara que ja ens coneixes a totes dues, ens seguiràs estimant?



La ventafocs adormida

T'Ztm

confiança

passa de vegades que, de cop, un fet molt petit desencadena que puguem confiar en una persona. de vegades és, tan sols, un gent, o potser una mirada. d'altres són unes quantes paraules. i potser també grans discrusos, però em sembla que aquestes vegades són les menys normals. les més corrents són aquelles que ningú no s'adona que han passat, petites coses que fan que ens miren d'una altra manera a gent a qui sempre hem tingut al nostre costat.

passa de vegades que, de cop, mires a algú i sents que necessita parlar amb tu. saps que aquella nit, o aquell matí o aquella conversa que seguirà, canviarà les coses. saps perfectament que tu i aquella persona, des d'aquell creuament de mirades, des d'aquella carícia amistosa, ja teniu un vincle especial i diferent que amb la resta. i que per molt que les coses canviïn, res no us podrà treure o tallar aquest fil. de vegades el fil queda tan sols en això: en un fil. d'altres, creix, s'eixampla i ja no és un fil, sinó que acaba per ser una corda. una corda de la qual podràs estirar per a arribar a aquella persona, que saps que des d'aquell moment confiarà en tu.

passa de vegades que, de cop, penses en aquella persona i tot ha canviat. saps que si ella confia en tu, tu podràs confiar en ella, perquè això és el que ella espera. i només cal que siguis tu, qui estiri de la corda aquesta vegada. però no saps si estirar la corda.

passa de vegades que et sents estúpid plantejan-te si confies en algú. passa quan, de cop, veus que aquella mirada, o aquell gest, són més petits cada cop, i que com més et vas coneixent, menys necessites per a entendre. i això et reconforta fins al punt de fer-te sentir bé només sabent que aquella persona és allà.

passa de vegades també, que veus a gent a qui creies tan i tan forta com s'enfonsa. gent de qui mai havies dubtat de la seva capacitat de confiar en elles mateixes, gent que sembla tan segura... que veus que no ho són. i llavors és quan has de fer aquell gest, aquella mirada o aquella pregunta que saps que els farà mal, però que després us unirà tan i tan... que ningú sabrà com dir-ho, ni com entendre a partir de les següents vegades per què us mireu així. i no esperes que ho entengui ningú. perquè si algú ho entén, potser es trencarà la corda.





aquesta és per a tots, perquè la nit del fum i les cançons dels 70 no se m'esborrarà mai.. i aquest només és un dels fils que hem creat, i encara en queden molts més. i perquè avui, he vist que si ens estimem, també podem parlar de les coses.

gràcies a tots per les cordes.

no vull / no puc

No vull haver de dir que no puc. no puc dir que no vull.
no vull haver de renunciar a res. no puc tenir més del que tinc ara
no vull haver de demanar tot el que necessito. no puc prescindir del que em cal
no vull deixar de veure't. no puc fer-te mal.
no vull enfadar-me. no puc contenir la ràbia.
no vull ser sarcàstica. no puc plorar.

no vull ser tan tràgica. no puc parar de riure.
no vull faltar enlloc. no vull deixar-vos sols.
no vull suplicar. no puc deixar d0anar-hi.
no vull haver de dir que no ho he intentat. no puc deixar de donar la tabarra.


no vull ser pesada. no puc deixar de dir que t'estimo.
no vull dir que t'he mentit. no puc deixar d'estimar-te.

la carta (tota per a tu, i una mica per a tots)

t'escric des d'una habitació on el silenci és tan absolut com ho permet la pluja. no hi tinc cap llum, aquí, ni tampoc la necessito. per què no podem tenir mai un dinar en pau, amb el meu pare? començem amb una discussió normal, i acabem amics, en paus... i de cop, quan ja m'he calmat em diu alguna cosa que sap que em farà saltar. sembla que tan sols ho fa per poder-me retreure despr-es tot el que faig malament. per poder-me castigar de la manera que sap que em fa més mal, sense fer massa res. senzilament, fent-me arribar tard. molt tard, de fet. ara ja no sé per què ho fa. abans ho feia perquè no anés a Jerc, però ara ja no té excusa. per molt que s'hi oposi, no podrà fer-hi res. ara es dedica a intentar que talli les relacions amb la gent d'allà, perquè suposo que creu que si no hi vaig, els meus amics em donareu l'esquena i em deixareu de banda. I de retruc, a mi se'm passaran les ganes de venir. però molt em temo que la porta molt clara si creu que renunciaré a vosaltres tan fàcilment. perquè mentre pugui, no renunciaré a les sàvies paraules de mestre Criquet, ni a les "bronques" del papa Bernat, ni tampoc a les explicacions del Billy, que n'hi ha per gravar-lo... no reninciaré al senyor Traver, ni tampoc a Lord Civit, ni a les grans intervencions de la meva nena, l'Ewok. no renunciaré als consells del Feliuet, ni a la meva bessona Ultra-violeta/Ultra-sónica....Ni renunciaré mai a estar amb tu. podria dir-te que no ho faré, per a putejar al meu pare. però no seria veritat. no ho faré perquè t'estimo. i perquè, encara que ja t'ho he dit, i escrit...amb tu puc ser hi mateixa i això m'omple de força. perquè ets meravellós, i m'encanta estar amb tu. perquè perdo la noció del temps, encara que sigui la ventafocs. perquè dissabte és El Dissabte i els dilluns em recorden Al Dilluns. perquè ets tu...perquè poesia som quan estem junts


Carlota

m'estic obsessionant?

si m'estic obsessionant m'ho heu de dir. no. no em digueu res. o millor si. o no... no ho sé. sóc feliç, sabeu? me'n sento orgullosa. buff... tinc la sensació que un eixam de papallones s'ha instal·lat al meu estòmac, pacíficament, aquesta vegada, però que desperten cada vegada que el veig i no vull fer-les fora. i l'estimo, sí l'estimo, i què passa? i no m'importa deixar-lo de veure unes hores, ni uns dies perquè sap que l'estimo i sé que m'estimo i ens estimem i estem junts i som el que volem ser.
perquè amb ell sóc jo mateixa. i m'encanta poder-ho ser. poder ser fràgil i alhora, tan divertida o tan irònica com puc. Poder ser, poder anar, poder dir, poder pensar.... i que res canviï. o que si canvia, no ens afecti negativament.
i volia dir-li que l'estimo a cau d'orella, però em fa pedre les paraules i em sento un xic ridícula dient-li el que ja sap...i llavors, només amb un petó li puc mostrar una mica com em sento. i el millor, voleu saber el millor? és que amb això ja ens entenem.
i no em digueu res, si m'estic obsessionant, perquè ara m'és igual si em torno boja d'amor perquè l'estimo a ell, i, sabeu? me'n sento orgullosa.



la teva ventafocs...

amor i odi

només escric per dir-te que t'estimo i recordar-m'ho a mi mateixa. per a recordar-me que no és tan sols un somni. per a poder-ho cridar als quatre vents, no tan sols que t'estimo, sinó que em fas completament feliç.

només escric per dir-te que t'odio i recordarm-m'ho a mi mateixa. per a recordar-me que això no és tan sols un malson. per a poder-ho cridar als quatre vents, no tan sols que t'odio, sinó que m'has amargat completament la vida.

només escric per a constatar que la vida és molt complicada. i que aquestes són les contradiccions de l'amor. potser tan sols fins que trobes a algú que no et faci mal. però, què és l'amor?

potser ni tan sols l'amor sap qui és....

blanc i negre.... amor i odi.

el senyor del rosselló, o Sensenom

vet aquí que una vegada, en un paratge llunyà ubicat prop dels castells occitans, hi habitava un bon home un xic tocat del bolet. o això deia la resta de gent que el coneixia. a ell mateix s'anomenava senyor, senyor del rosselló. no tenia nom, o no se li coneixia, i a més a més, vivia al bosc, dormia al ras i no anava ben vestit. tot i això, tenia molt d'encant. de fet, el tenia tot, l'encant. i a més a més, estava tocat del bolet. no estava bolet pel seu encant, ni era més encantador per ser un boig.
la història del senyor del rosselló, que sí que era senyor tot i que no se sabia si del rosselló o no, era una mica complicada. havia nascut feia poc, realment, era tan sols un jovencell de vint-i-pocs, i quan arribà a aquelles terres, passà completament desaparcebut. buscava al seu pare, o això deia. l'havien desterrat, o alguna cosa semblant.
el senyor del rosselló, o altrament anomenat sense nom, va contar-ho una vegada, i la història s'escampà fins a arribar a les meves mans.
Sensenom arribà al bosc, i dormí al ras. hi dormí sol, la primera nit. la primera albada veié, com per un caminet boscós una dama s'acostava. anava ben vestida, ben arreglada i amb les galtes vermelles plenes de gotetes fines, potser de suor, potser de rosada.
la veié i se n'enamorà, i ella d'ell feu el mateix. i així doncs, es veien i es miraven, s'acostaren i s'abraçàren, es besàren i visqueren junts mentre el sol pujava amunt i amunt infinitament fins al seu sostre. i ell li ho contà tot. el seu pare era un gran senyor, el senyor d'aquelles terres, i havia abandonat a la seva mare. Sensenom plorà, amb ella, i li digué que l'estimava, a la seva mare, i a ella també. només volia veure al seu pare per a venjar-se. i Pastorella, la donzella no li contà que aquell de qui parlava, era del seu pare. marxà quan es va fer fosc, i li digué al seu pare que es volia casar amb aquell home.
el Senyor le va veure i s'hi va reconèixer de jove. i va fer tancar a Pastorella, en una torre del castell. i Pastorella no sortí, i Sensenom embogí de tal manera, que feia tanta cara de boig que enamorava, i totes les dames es rendien als seus peus, i tots els senyors l'odiaven. i cantàren els uns i les altres la cançó de sense nom, que potser sense voler-ho, va enamorar a una germana de sang, i sobretot, d'ànima.

la nit... va ser...serà?

una nit
un moment
un record,
dolent
un gest
la conversa
tres secrets
dos companys
una mà
un regal
una cursa
un partit
un petó
una lliçó
els seus llavis
les seves mans
una carícia
bola de drac
mil petons
publicitat?
No marxis...
confusió
més mentides
M'estimes?



gràcies a tots per la gran nit... a tu especialment ^^

QUI ÉS PAU?

Pau demanava qui era, o què havia de fer. havia d'esperar que marxés Guerra, o intentar fer-se amic? o hi havia de lluitar? xiuxiuejava entre somnis, si em barallo amb Guerra, jugaré doncs al seu joc?Què he de fer, mare?
i la mare només es demanava perquè el seu fill petit no creixia encara que tothom intentés ajudar-lo.