dijous, de novembre 17, 2005

el sonet promès (*)

Amb un raspall de porcí rascava
De ses dents tota la ronya enganxada,
A qui los vampirs tenien basarda
En el seu bany, la dona, rascava.

Entre elles, pura pols en sortia
De la boca, amb alegria, ella neteja
I, com la pasta ses dents blanqueja
La blancor d’entre la merda sortia.

Jo, de llun, aclaparada aguantava
Les ganes de treure, que amb recança
Del meu estómac no sortien

Que de la tràquea no passava
I temerosa d’alguna taca
Vaig fer veure que no em venien.






és horrorós, no m'agrada gens i fa venir ganes de vomitar. ja ho sé. però hi havia en joc el meu orgull, i me n'he sortit.

3 comentaris:

laureta!!! ha dit...

home, esque d'això es tractava, de que fes fàstic... Tranquila, el teu orgull està salvat

OLGA! ha dit...

ets askerosa carlota!!!!!!!!! kuan mo llegies sem regirava lestomac i em venien nauseas, es per aixo k n le tornat a llegir, nomes dimaginarmo ja em venen ganes de vomitar. s km allo del... pipi calent caient per les cames fredes, XDXDXD

Ricard ha dit...

Genial, aquest exercici! Faci fàstic o no (a mi no me n'ha fet, m'ha fet gràcia i he rigut tot sol davant la pantalla), és una excel·lent torna al Rector de Vallfogona. T'he n'has sortit, orgullosa i tot d'una manera brillant!