dimecres, de novembre 23, 2005

futur incert

Ara fa una estona, amb una tassa ben plena de te calent a les mans de cop, m’he parat al mig del menjador i he mirat al meu voltant. I mentre empassava una torrada sense res al damunt, m’he posat a pensar. Perquè un gir de cent vuitanta graus m’ha fet plantejar-me tantes coses? Per què m’he sentit tan buida? No he entès res, però de cop, el pa, el te, tot feia olor a Anglaterra. La casa de Newton Abbot, les nenes, el jardí... fins i tot el meu jersei feia la mateixa olor. El meu jersei negre.... com tota la meva roba. Avui parlàvem dels colors de les paraules, dels sentiments i de les textures. La llana sempre m’ha recordat al confort, i crec que amb un jersei de llana sempre em sentiré més acompanyada. Potser és una tonteria, però ara de cop penso on seré d’aquí a uns quants anys i no ho tinc gens clar. Potser a l’estranger. Tinc la impressió que seré sempre una estrangera enyorada del mediterrani. de Barcelona, del seu mar, de la seva gent, dels meus records.... però no ho entenc, cada vegada se’m fa més estrany viure aquí i pensar que hi seguiré tota la vida. El meu germà d’aquí a uns quants anys viurà a London, ho sé. El seu futur se’m dibuixa clarament. El puc veure, amb una noia, vivint en un piset de Londres, molt ben arreglat, i demanant-me com em van les coses amb un somriure als llavis. I no puc aguantar-me les llàgrimes. Serà feliç, ho sé, i n’estic tan orgullosa que...no ho sé. No fumarà, no haurà fumat mai, i jo segurament ja ho hauré deixat.. però on seré jo? Els meus pares obriran un negoci, em sembla. Els anirà bé, millor del que es pensen, i el meu pare serà molt més feliç del que és ara. I jo, on seré jo?
Potser en un país on fa més fred del que el meu cos aguanta. Segurament que sí. Potser fent alguna cosa que no tindrà cap relació amb el que penso ara, però segur que serà alguna cosa que m’agradi. Però on seré jo? Per què veig el futur dels altres tan clar, i el meu tan emboirat? Això segur, la boira em perseguirà, com ho ha fet sempre. Potser és que estic feta per a viure amb la boira. Vaig néixer quan plovia. La pluja em deprimeix i em relaxa. Però sé que en el fons m’agrada. Perquè avui, el cel és gris, i hi ha una mica de boira, i amb un te a les mans, m’he posat a pensar.







felicitats Sr Crític :* gràcies per endolçir-nos el matí

7 comentaris:

Montserrat Saperas ha dit...

Xarly!! la meva nena feliç!!
escrius molt bé i en cada redacció ho demostres. m'ha agradat molt!! sobretot el final. és molt reflexiva. jo sok de la textura de la llana jeje sóc comfortable per tu?? que bunic jeje

ttm i rekorda never give up on the things that make you smile* =)

englishteacher ha dit...

m'agrada saber que em posaràs un negociet i que serem feliços. pots anar a viure a Vic i entre la boira i el fred et sentiràs millor!No sabia que tinguessis la bola de vidre tu, ara! Que me l'has près? no la trobo per enlloc.
Quina olor tenia la casa de Newton Abbot? feia olor de pa torrat?
I la family, som un jersei de llana o una samarreta?
a vegades els girs et porten al mateix lloc. la vida és un cercle.

Ricard ha dit...

Ja sabem que no podem predir el futur: els humans som limitats. Però allò que no ens limita és la capacitat que tenim de poder imaginar què podem ser en un futur. M'agrada la sensibilitat amb què expresses el futur a partir d'un record a la casa de Newton Abbot. I tot gràcies a una tassa ben plena de te calent a les teves mans! Sí, senyoreta escriptora: siguin caramels a mig matí o tasses de te calent al vespre, la vida és plena de crides que ens transporten del passat al futur. Aquesta és la màgia del món, aquesta és la joia de poder viure. Què era, sinó, la magadalena de Marcel Proust?

Anònim ha dit...

potser sí que anar a viure a Vic és una bona idea... m'ho pensaré.

OLGA! ha dit...

No ho vegis tot tan optimista. Avui fa un dia clar, serè i el sol brilla. El vent s'emporta els records enyorats i els deixa en una petita caixa deixante a tu la clau ben amagada. I sempre que vols, la pots obrir i mirar el que hi ha dins, recordar els dies viscuts i dibuixar un somriure melancòlic. Però t'asseguro que hi haurà més estius com aquest a Newton Abbot, t'ho prometo! I tots seran tan tan com aket.
Pel que fa al futur, què més dona on serem d'aquí a 7 anys? Ara estem aquí, a Barcelona, a Catalunya, la nostra terra, amb la nostra gent, gent que ens estima. La nostra vida ARA és aquí i el futur ara per ara és com una caixa de galetes de xocolata, cada dia la obres i te la vas cruspint tota, però poquet a poquet, perquè no hi ha pressa per acabar-la. Disfruta ara d'aquestes galetes perquè són allò que d'aquí poket et faran pensar en akets dies com els millors de la teva vida...suposo.
I la part de reflexologia ja sa acabat! PAtunets ma charlotte! Merci x ser tu i x no ser una altra! Patunets de cokkies!

OLGA! ha dit...

aiaia me vai ekivoar, volia dir pesimista, k no o vegis tt tan pesimista! merda k patosa k soc

tunets (d maduixa ja no)XD

OLGA! ha dit...

aiaia me vai ekivoar, volia dir pesimista, k no o vegis tt tan pesimista! merda k patosa k soc

tunets (d maduixa ja no)XD