ella i jo ens trobem en el mateix cantó de la barrera i a l'altre cantó de la frontera. ell i tu estaríeu igual, però no ho sabeu. ell i jo n'hem parlat, i per fi, per fi he vist el que em passa. i el ha vist el que li passa a ella. saps, em sembla que ho he entès tot. i l'he ajudat a ell. ara només hauria de trobar la manera de que te n'adonessis sense que ell et digués res perquè, és clar, ell és a l'altre cantó de la frontera.

relacions dos a dos que s'entrecreuen quan no toca.
ficció, realitat, realitat, ficció.. una ajuda?
vés a saber.

l'amargat 45.613 (història amb mit*)

Odiava estar mort i que no l'enyorés ningú. Redéu!Tants anys pensant que era imprescindible, que la gent l'estimava i que era improtant, com a mínim per la seva dona i ni això. No era imprescindible enlloc. A la feina ja ho sabia, i no li importava, al cap i a la fi, tampoc li havia agradat mai, però recoi, ja que els havia deixat la seva feina acbada abans de morir, com a mínim li ho podíen haver agraït, o haver anat a l'enterrament.... però no. Els seus suposats amics, res de res, tants anys convidant-los a això i a allò altre per acabar oblidat, i ells, ells tampoc van anar al seu enterrament.. de cap de les maneres podien suspendre la partida de dòmino. La seva familia el va ignorar completament, com havien fet tota la vida i només es van preocupar de repartir-se ben bé la seva part de l'herència. Això sí, a l'enterament hi eren.

El que li va fer més mal va ser que la seva dona no en fes tan de cas com es pensava. De fet, no li fes el cas que ell es pensava.. ni en el pitjor dels casos. sempre havia pensat que tanta carantonya i tanta moixaina no servirien de res quan passés alguna cosa greu. I no va servir de res. Tant t'estimo i tanta tonteria i quan ell va faltar, va plorar una mica, es va vestir tan sexy com va poder a l'enterrament i no va aguantar el dol ni dos dies, i se'n va nar a ofegar les penes amb aquell amic seu que ell no havia aguantat mai.

arribats a aquest punt, va creuar el riu, va donar l'òbul al barquer i va deixar de mirar el que passava fora. a partir de llavors, seria l'amargat 45.613 del Tàrtar.

demà serà un dia diferent. no ho sé, tinc la sensació que estaré patint fins que no pugui escapar de les classes i anar-la a veure. i sé que estarà bé, que no li passarà res, que és més perillós viatjar en cotxe que una operació com aquesta, però em fa por. què coi, l'estimo i no vull que li passi res. però ténen raó, manarà igual des del llit i ja li toquen unes vacances. un petonàs.

microconte.

Es va espantar, el món no era normal, alguna cosa estava passant i la desgràcia era imminent. Sí, realment li passava allò que sempre havia vist en els seus malsons: el cel li queia damunt del cap. No era estrany, vivia en un decorat.

visió.

sé que quan sigui vella
tingui la cara plena d'arrugues
i la casa plena de néts
hi haurà algú
que al meu costat,
els contarà contes i els dirà
doncs sí,
el nom de la vostra mare
el vam triar
quan ella
només tenia
quinze anys.


i seràs tu.

què esperes?

curiós, si més no
la manera de mirar-la
és....diferent
no sap mai si així
li farà cas
i ella va fent
com el món, com tothom

ella va, ell la mira
no en farà mai cas
i ell què espera?
és... inútil
però i què?
és el seu somni


ningú li pot negar l'espera
d'un petó
de la lluna.

què voleu, doncs?

no és tan complicat d'entendre,
o això em sembla a mi,
que, de tant en tant
o potser massa sovint
-això diuen-
necessiti una abraçada
que algú em recordi que m'estima
que em valorin
i aquestes coses que,
potser no a tots,
però a mi sí,
m'alegren el dia.

i vès per on,
hi ha algú que és capaç de fer-ho
sense ni tan sols dir-ho
em mira
somriu
i ja està
problema arreglat.

però no
no deu ser bo
m'ha de fer mal,
perquè és clar,
no l'han triat
no han fiscalitzat
no és com es pensaven?
no és del seu cercle?

no són tan nena
com per no poder pensar
ni sóc tan dona
com perquè no em faci mal.

i són ells qui pretenen
que me'n distancii?
si només fan que fer-me mal
i llavors és quan més el necessito....


no ho entenc, de debò....

cançó de mort

què li he de dir si l'ha perdut?
no hi pot fer res
és massa tard, ja se l'ha endut
no hi pot lluitar
ja és massa tard.

no tornarà
ho ha d'acceptar, ja és massa tarda
no hi pot lluitar.

m'abraçarà
no plorarà, ja és massa tard
no hi pot lluitar.

no trigarà
l'enyorarà, la cridarà
és dur, ho ha d'acceptar
ja és massa tard
no hi pot lluitar.

no tornarà
no tornarà...

records arrugats.

només de sentir-li-ho dir se li havia encès el cor. el que no sabia és que, amb el temps, seria veritat. li ho havia dit de broma, només era una tonteria, i a ella li havia semblat... no ho sabia. la va descol·locar completament, volia sentir-li dir, però alhora li feia por. però de cop, quan es va trobar sola davant del mirall va decidir que sí. que volia viure la vida al seu costat, que no li feia cap por, i que a partir d'aquell moment faria tot el que fés falta perquè això fos possible. perquè hauria de triar, a partir d'aleshores, i hi hauria moments difícils, deixaria de fer coses, fins i tot es veurien menys per guanyar temps a la llarga. i és que quan es va mirar al mirall, es va veure la cara plena d'arrugues i es va imaginar vella al seu costat.

només de sentir-li-ho dir se li havia encès el cor. el que no sabia és que, amb el temps, ho havia vist tot clar. li ho havia dit de broma, només era una tonteria i a ella li havia semblat... bé. la va sorprendre del tot, no ho havia pensat i li feia il·lusió. volia reviure tot el que havien viscut junts, i tornar al loc on havia començat tot, que ara ja estava destruït.. recórrer els carrers d'una ciutat que els semblava estranya, després de tant de temps... però va decidir que sí, que ho havia de fer encara que li fés mal. perquè éren els records de tots dos, i havien passat la vida així. i és que quan es va mirar al mirall, només va saber veure's la cara arrugada i la d'ell al costat.

no ho sé...

és estrany
parlar de coses per callar
i tenir por de fer-te mal
si no saps com protegir-me
de mi mateixa
és...
diferent

però de fet,
a qui li havia de passar?

*sin* (sense idees noves)

intento inventar
noves maneres
de dir el mateix
potser li ho deixaré dir al mar
o que ho xiuli el vent
que ho xiuxiuegin les brases
o ho cridin els boscos...
potser ho podràs llegir en el fum
o en l'olor dels petons al coll
potser ho podràs veure en l'aigua
o reflectit en el color de la lluna.

però segur que farà olor de gust de kiwi.

com més puc dir-te que t'estimo?

plorar perquè sí.

és inútil, de vegades, intentar analitzar el que ens passa. i és igual d'inútil intentar evitar que les llàgrimes ens llisquin galtes avall. i no cal, no és necessari. i va bé plorar sol. de vegades necessito que alguna cosa em recordi que tinc uns límits, que no tot ha de sortir bé i que el món, no només no gira al meu voltant sinó que ni tan sols sap que existeixo. i és per això que va bé plorar, sigui per un motiu o bé per un altre.

i és per això que també va bé saber que tena a persones meravelloses que t'estimen i que estan disposades a perdre el seu temps consolan-te.

a tots vosaltres, gràcies.

pepito?humanisticgirls..aaaaaapff (palla mental)

hi! this is pepito!
pepito can dance,
pepito can jump,
pepito can clap!
this is pepito!

aquest, i l'acudit del conill, la fan riure tantíssim.
i em fa una gràcia veure-la riure a aquesta dona! de debò, m'encanta.
és super seriosa, i quan la veure de bon humor, reconforta.

i les boletes de guix, això també em reconforta.
i les ratlles de guix també. i la història dels bolets també.
i cantar cançons de disney també.

és que no sé què faria sense elles.

gràcies.

**

i tens raó,
hi ha moments per tot
però per a tu
sempre tinc moments
t'estimo

és el que hi ha.

hi ha cançons
que vull cantar-te
poemes que voldria
haver escrit per a tu
moments que necessito
viure al teu costat
i no puc.


el temps és cruel, quan vol.


tant és.

petó de bonanit.

els petons no es donen...
es fan
els petons els fas amb les mans
els fas amb el cos
els fas fins i tot
abans d'acostar-te
em fas un petó
tan sols de pensar-hi
i el fabriques al cor
i en treus un bocí
per l'ànima
per on s'escapen
paraules d'amor
i núvols de sucre
i petons dels teus...
que em fan perdre el cap
cada cop que me'n fas

jo no vull que me'n regalis
vull que els inventis cada nit
i el prometo que ho faré
i que amb cada petó fet
i cadascún dels que et faré
canviaré una mica el món
perquè demà,
o demà passat
siguem una mica més feliços
i puguem seguir
fabricant petons.

dues maneres de veure-ho

l'andreu sempre havia semblat diferent de la resta, i no entenia per què. no entenia per què tothom li parlava lentament i entre ells parlaven depressa, per què ningú s'aturava a olorar les flors com feia ell, per què tots els seus amics li arribaven a la cintura. per què havia d'afeitar-se als matins, per què a la seva feina tothom acabava abans, per què ningú no l'escoltava quan parlava... l'andreu tenia un amic, l'andrew, i ningú més parlava amb ells, i ell pensava que millor, que tenia un amic per a ell sol, i que ja li agradava, però alhora tenia por, perquè ningú més el coneixia i...

l'andreu sempre havia semblat diferent de la resta i entenia per què. entenia per què li semblava que tothom parlés lentament i ell els parlava massa depressa, per què tothom deia que havia de fer coses importants, per què els seus amics ni tan sols respiraven. per què no podia afeitar-se, si en tenia ganes, per què sempre acabava abans que tothom, per què ningú no li feia cas si no xerrava... l'andreu va crear un amic, l'andrew, i ningú més parlava amb ell, i ell pensava que millor, que tenia un amic per a ell sol, i que ja li agradava, però alhora tenia por, perquè ningú més el coneixia i....


l'andreu i l'andreu, de cop es van trobar pel carrer i van topar, i per primer cop, van saber què dir-li a algú altre. de fet, potser és veritat que entre les dues cares de la realitat tan sols hi ha una fina cortina de seda.

quan la vida fa click

la vida fa click, en el moment que toca, es deia.
i el pitjor, és que s'ho creia. la vida fa click, i mira tu, tens el que buscaves, i la vida feia click i tot encaixava i tornava a desencaixar..... pobre innocent, si sabés que tot ho controlem nosaltres.... ell creu que la vida fa click...
tu també ho has dit sempre que la vida fa click, rei....
ja ho sé, però jo ho dic perquè això ja ho vaig viure, només intento que faci allò que jo no vaig poder fer...
i és per això que ho diu, no ho veus?no, siguis tan dur amb el tu del teu passat.... jo-ella també ens equivoquem, i sinó mira el que hem fet fins ara, però ens n'hem sortit, oi?
probablement te n'haguessis sortit de qualsevol altra manera...
si amor, però jo volia passar el passat-futur al teu costat....

perquè avui una magdalena m'ha revelat que la nostra vida tan sola és el passat de nosaltres mateixos, tot allò que no vam poder/saber fer i que ara intentem millorar. és una bona perspectiva de vida, mai ens equivocarem ^^.

somnis girats

pesantor de parpelles i somnis trencats
una escombra, somniava amb una escombra
de nit l'escombra i de dia el coixí.
quina vida, la seva.
mai no tenia el que volia,
de dia escombrava i de nit hi somniava
i de dia, somniava en el coixí.
quina vida, la seva.

odiava la monotonia, i no n'hi havia per menys.
de dia, el coixí,
de nit, una escombra.

ets tu i ho ets tot...

ets tu i ho ets tot
la llum dels teus ullsç
el tacte de les teves mans
el gust dels teus llavis
tot això que he repetit,
ets tu i ho ets tot

ets tu i ho ets tot,
també,
el so de la teva veu,
el cascabell de les claus,
la roba texana,
el tabac de liar
i tot això que he dit
ets tu i ho ets tot.

ets tu i ho ets tot
quan,
llegeixo Benedetti
,miro el Cyrano,
o la isabel coixet
,quan escolto metallica
i tot això i més
ets tu i ho ets tot.

Ets tu i ho ets tot
si
parlem d'amor
discutim de qualsevol cosa
inventem la vida junts
viatgem en metro
o intentem arreglar el món
.I tot això, més o menys,
ets tu i ho ets tot.

*en el fons una nena...*

quina olor fan els núvols?
més o menys, la teva olor

quin gust tenen els somnis?
més o menys, el dels teus llavis

com mirem dins les persones?
més o menys, en els teus ulls

perquè cada vegada que em mires,
que m'abraçes
que t'apropes...

sento una escalfor a la panxa que em fa sentir tan bé.....

*...pensa el mateix que jo*

bonanit

deixa'm dir-te
que miran-te
tinc el món
i si tanco els ulls
i et beso
puc endur-me el món si respiro
el teu alè
i en tinc prou
d'allargar la mà
i que 'abraçis per telèfon.
t'espero
anem a dormir?

només...

tens fred a les mans
agafa'm
tens por del que veus
abraça'm
tens son i no dorms
acosta't
no saps què dir
mira'm

què hi veus?

no et diuen els meus ulls
que no cal que em parlis
que no cal que ploris
que no cal que cridis
que no cal que...

només agafa'm
abraça'm
acosta't
mira'm
mira'm

i en tindré prou per saber què estàs pensant.

a veure si això funciona..

i puc enviar-te un mail decent per dir-te que t'estimo. dons res, hora d'educació fisica i jo a la biblio, ja he estudiat una miqueta de llatí i.. només puc fer el treball de filo, però no el puc guardar a l'ordinador així que el faré entre les 6 i les 7.. i espero tenir-ne prou...
de fet, jo voia explicar-te el que dèiem amb la marta aquest estiu quan intentavem imaginar-nos l'una el futur de l'ltra.
jo li deia a la marta que ella... bé, la imatge que em venia al cap era la següent:
la marta entra a casa guapissima, un pis prou gran a barcelona, va de negre, molt seriosa i somriu qun mira al seu marit, es posa les arracades i li diu
-carinyu acaba de posar els nens al llit, que la cangur ja està aquí i farem tard al sopar
ell, tot manso li contesta
-si amor, ja està, nem
ella em preguntava com era el seu marit, i jo li deia, que per sobre de tot era un home bo, un home pacient i que l'estimaria molt.
ella em deia, que la meva vida seria diferent. que em veia vivint en un pis, fent una vida una mica més tranquil·la que la d'ara, no morintme de gana però tampoc forrada de calers, que seria feliç que seria.....

i aquesta, aquesta és la imatge que em feia jo, o la història que vaig crear a partir del que em deia ella

veig veig... un pis no gaire gran, però ple de colors. desordre ordenat com el dels catàlegs de l'ikea, un habitació blanca, només una, amb un llit enorme. veig... una habitació amb un llit de nen plena de joguines i una altra amb un bressol, amb dibuixos a les parets... veig.... veig una nena i veig un nen, sé que em parlen, però no els entenc. i llavors hi ha un menjador o alguna cosa semblant i hi ha algu assegut d'esquenes, treballant en una taula amb un portàtil i tinc una tassa a les mans. la deixo al costat del portàtil, m'assec a la seva falda i em fa un petó ( a l'orella) i ve la nena, que diu que el petit s'ha posat dret, que què ha de fer.. pobreta, només té tres anys i el petit s'ha aixecat de sobte.....i vaig buscar el petit, i de sobte tot és una festa. el portàtil queda oblidat, el que hi ha dire la tassa es refreda i tant és, perquè el petit ja camina i sa germana l'ajuda a caminar.
i de cop, sé que só molt feliç, que tot això em fa molt feliç i que seré feliç....


i ara, endevina.... com es diu la nena?

t'ztm

a veure si això funciona..

i puc enviar-te un mail decent per dir-te que t'estimo. dons res, hora d'educació fisica i jo a la biblio, ja he estudiat una miqueta de llatí i.. només puc fer el treball de filo, però no el puc guardar a l'ordinador així que el faré entre les 6 i les 7.. i espero tenir-ne prou...
de fet, jo voia explicar-te el que dèiem amb la marta aquest estiu quan intentavem imaginar-nos l'una el futur de l'ltra.
jo li deia a la marta que ella... bé, la imatge que em venia al cap era la següent:
la marta entra a casa guapissima, un pis prou gran a barcelona, va de negre, molt seriosa i somriu qun mira al seu marit, es posa les arracades i li diu
-carinyu acaba de posar els nens al llit, que la cangur ja està aquí i farem tard al sopar
ell, tot manso li contesta
-si amor, ja està, nem
ella em preguntava com era el seu marit, i jo li deia, que per sobre de tot era un home bo, un home pacient i que l'estimaria molt.
ella em deia, que la meva vida seria diferent. que em veia vivint en un pis, fent una vida una mica més tranquil·la que la d'ara, no morintme de gana però tampoc forrada de calers, que seria feliç que seria.....

i aquesta, aquesta és la imatge que em feia jo, o la història que vaig crear a partir del que em deia ella

veig veig... un pis no gaire gran, però ple de colors. desordre ordenat com el dels catàlegs de l'ikea, un habitació blanca, només una, amb un llit enorme. veig... una habitació amb un llit de nen plena de joguines i una altra amb un bressol, amb dibuixos a les parets... veig.... veig una nena i veig un nen, sé que em parlen, però no els entenc. i llavors hi ha un menjador o alguna cosa semblant i hi ha algu assegut d'esquenes, treballant en una taula amb un portàtil i tinc una tassa a les mans. la deixo al costat del portàtil, m'assec a la seva falda i em fa un petó ( a l'orella) i ve la nena, que diu que el petit s'ha posat dret, que què ha de fer.. pobreta, només té tres anys i el petit s'ha aixecat de sobte.....i vaig buscar el petit, i de sobte tot és una festa. el portàtil queda oblidat, el que hi ha dire la tassa es refreda i tant és, perquè el petit ja camina i sa germana l'ajuda a caminar.
i de cop, sé que só molt feliç, que tot això em fa molt feliç i que seré feliç....


i ara, endevina.... com es diu la nena?

t'ztm

volia dir-te....

tenia ganes de dir-te
que fa dies que em llevo
amb absoluta calma
la consciència tranquil·la
perquè sé que ho saps
que ho recordes
no me n'amago més.

tenia ganes de dir-te
que fa dies que hi penso
i crec que ens ha anat bé
créixer sempre va bé
i ara és el que hem de fer
de fet, ja està fet.

tenia ganes de dir-te
que t'estimo,
que t'estimo tant,
que no t'ho dic perquè no pararia
que no necessito dir-ho
que ja sé que ho saps
que ja sé que ets al meu costat
que ja saps que hi sóc
que ja pots allargar la mà
que hi seré
sempre al teu costat.


tenia ganes de dir-te això i prou
que t'estimo
i que amb tu, cada dia sóc més feliç

petites coses que em fan pensar en tu

somriure
la pluja
un encenedor color butà
els gossos
les teves mans
els dàtils
la batalla de jutlàndia
el jersei blanc
no poder pensar
les galetes de la nevera
les orelles
la plaça del sol
(la de baix i la de gràcia)
la lluna
un petó
(o mil, si vols)

^^

reflexió 23:06

és quan estem a punt de perdre les persones que ens adonem del seu valor real, de com ens les estimem en el fons del cor encara que ens ho vulguem amagar, sigui per conveniència o per vergonya, però això ens fa mal. ens oprimeix el cor i ens fa viure reprimits, amagant-nos de nosaltres mateixos, ocultant un sentiment meravellós com si fóssim una mena de fortaleses de pedra que necessiten una canonada per llençar les parets a terra i obrir-nos el cor. i de vegades, hi ha algú que ens estima prou i a qui no li fa por de perdre'ns quan ens diu les coses, que ens ajuda i rebenta la nostra fortalesa, i llavors, podem expressar el que sentim i som feliços.


resumint:

trenca les parets de la teva presó i somriu.

és just¿

és just
ni poc, ni massa
ni dilç ni salat
ni avorrit, ni massa alegre
tot al seu punt just.

la vida, el menjar, els llibres, l'amor, la paciència, la ciència a seques... tot pot ser just
però, i les persones? podem ser justes?

a tomar p** ** ****

si las cosas no son como quieres, rompe con todo
si la gente te mira y habla, escúpeles en la cara
si tus amigos te dan la espalda, tócales el culo
si tus sueños se rompen a pedazos, cárgate la cristaleria
si el mundo se cae al suelo, patéale la cara


pues a ver si te lo aplicas, cara bonita.

l'estimo.

els deu fer por pronunciar aquesta paraula
jo només volia dir-li que l'estimo
que ho faré sempre encara que no hi sigui
que sempre el recordaré amb gust de tomàquet
que sempre el recordaré amb olor de coca de crema
que sempre el recordaré amb ulleres digitals
només volia dir-li que l'estimo
i li ho vaig dir, i li vaig fer pessigolles als peus
perquè l'estimo.

i a tu què t'importa?

i a tu què t'importa?
què et fa moure?
què t'agrada?
per què et lleves cada matí?
qui pot fer-te somriure?
per què donaries la vida?
amb què penses quan et lleves?

a mi m'importes tu
em moc per tu
m'agrades tu
em llevo per tu
em fas somriure tu
donaria la vida per tu
i em llevo pensant en tu....



i a tu, què t'importa?


rescatada d'un calaix...*

sincerament.

fa dies que no somrius, et veig preocupada, no sembles la mateixa... voleu saber què em passa? està bé, aquí va.
deu ser que em sento sola, remotament sola entre tanta gent. i sí, tinc els meus amics, els meus amics.... suposo que ja li ho vaig confessar a un d'ells l'altre dia: tinc por de que creixin tots, estabilitzin la seva vida i quedar-me sola. suposo que si em fa tanta por és perquè veig que està passant, que és el problema de tenir amics més grans que tu, que es fan grans, i te n'alegres que els vagin bé les coses, però veus que, com sempre, els amics passen a un segon terme, que el primer és la parella, la feina, el tot... i tothom està igual, i quan ens trobem tots és fantàstic, però tots els espais buits que abans omplíem d'estupidesa però junts, me'ls passo sola, al mateix bar, a la mateixa taula... canviant la seva conversa per un llibre i una cervesa i no, no em compensa.
suposo que alhora, la meva vida canvia massa depressa, i aquests dies ho noto del tot. avui puc recordar què feia exactament fa un any, i això em fa agafar un atac de nostàlgia que em reconforta, perquè em fa veure com hem crescut tots, però alhora, veure que hauré d'enfrontar tots els canvis de la vida sola em fa pànic. pànic als canvis, un dels meus defectes de l'eterna llista...
i a més a més, em falta un alicient, aquest és el gran problema suposo. no hi ha res que m'ompli ara mateix, cap motiu per llevar-me al matí, tot em rellisca de forma brutal o m'entusiasma per moments fins que de cop, me n'adono que ja no m'importa.

així doncs, així estem. si ho volieu saber, ja us ho he explicat. no m'intenteu ajudar, no cal... me n'he de sortir jo soleta.

gràcies.

rancúnia.

potser era per això, perquè estava decebuda. sempre ho havia donat tot per una relació d'aquella mena, perquè creia en una amistat com la seva, i no deixava de fallar-li. quantes vegades l'havia esperat asseguda al mig del carrer? quantes vegades havia agafat tres autobusos diferents per poder coincidir de camí cap a classe? quantes vegades havia aguantat als seus amics, una cossa d'estúpids prepotents només per fer-la feliç? i ara què? ara que li havia promès que estarien juntes, ara que li havia jurat que anava de debò, que no fallaria aquell cop però que s'havien d'ajudar, l'havia deixat plantada. ella ho havia sacrificat per estar amb ella, i la deixava tirada.
i ara, li reclamava que a sobre, li posés bona cara. doncs no, els amics no són això. i ella estava cansada de donar i no rebre mai res a canvi.

angoixa.

de cop, es va veure sola
i era el més normal
estava sola,
sola del tot
els amics, lluny
de fet
què importa ara?
la familia,
ai, la familia
bah, la família
hi eren, sí
però no com necessitava
i ell?
de fet
qui era ell?
el necessitava,
però com dir-li-ho?
per què era tot tan complicat?

i mentre ho pensava s'ofegava amb el seu propi plor.

cafè.

destapes el pot de cafè
olores i mmm
hi enfonses la cullera
la remous
escoltes i mmm
agafes la tassa
en silenci
i la deixes caure
fent-la sonar
somrius i mmm
cafè a la tassa
afegeixes la llet
remous una mica
esperes i mmm
enxampes el sucre
com sempre,
n'hi ha poc
escures la sucrera
remenes, i mmm


el primer glop de cafè
respires
assaboreixes
i mmm


és fantàstic llevar-se als matins

el meu diccionari.

això només és una llista de paraules que sonen bé i que de tant en tant esclaten en el meu cap:

aaaaaaaaaaaaaprprprppr
anagrÀma!
buuuuuuuuuuuu
bèeeeeeeeeeeeeeee
bitxu(i totes les seves variants)
cacacacacacaca
cukiiiiiiiiiiiiiiiiiii
deeeeeeeeeeeekuts!
dringdring!
estrella
estel fugaç
fiu!!
freixenet(per què serà?)
gilipolles
genial!
hungahunga!!!
hooligan
inútil!
imprescindible
jordi
jugar
k?
lluna
lambda
mare
mixca
nou
nit
òmicron
original
para!
princesa
quòniam
quèeeee?
ratasavia
res!
tu
tritiririti
únic
uhm...
vaixell
vigila!
water?
wai^^
ximple
xiclet
you
yyyyyeah!
zoològic
zeta

i punt.

pensaments d'avi.

el món canvia, i massa depressa pel meu gust. la gent ja no té valors, aquests joves ja no són el que eren... semblen frases d'avi, però va de debò. les coses canvien, i és que HAN de canviar, però la gent ja no tè valors... a ningú li importa res, ni del que li passa a ell ni al veí del costat menys... hòstia quina ràbia!
i els joves, els joves ja no són el que éren...ahir dinava amb una colla de nens de 5è de primària (10 anyets): no saben menjar, t'insulten a la cara, pets i rots a la taula tants com vulguis, el menjar a la boca sense tallar i la boca gairebé dins el plat, demanen les coses a crits i sense educació... redéu! això fa fàstic, fa pena i fa vergonya. després d¡'unes quantes mirades d'odi, la laura i jo vam aconseguir que el menjar acabés tallat (mínimament), que demanéssin les coses siusplau... i poc més. però això no els ho ensenya ningú, i aquesta vegada no en puc culpar a l'escola. al menjador, hi passem tots, gairebé 800 persones, i no poden estar controlan com i quan mengem. això és feina dels pares, però és clar, ells no ho faran... realment, el pares d'ara es pensen que no s'han de preocupar pels seus fills, que ja ho farà tot l'escola?
espero no ser mai una mare com aquestes... a mi em fa vergonya, però probablement, ells ni se n'adonen....i el pitjor, és que aquesta gent, algun dia seran adults que podrien acabar, per exemple, de pesidents del govern. (tot i que ben mirat, el bush no sap lletrejar i presideix un estat... ja se sap)

reflexionem-hi, siusplau, reflexionem-hi.

com?

com s'aprèn a plorar?
com s'aprèn a somriure?
a treure tot el que tens a dins?
com? com?
necessito ajuda....
esperem plorar amb otel·lo tot el que duc a dins....
sinó m'ofegaré amb mi mateixa.

(em temo que el que havia escrit abans no s'ha publicat... merda!)

somnis de vidre

avui millor que no parlem de res
deixeu-me en pau
m'han caigut els somnis
a terra
esmicolats en mil bocins
ara ja no és el cor
és el cap
i ja m'ho deia, que no funcionaria
però en veure-ho...
el pitjor, és que jo em faig mal
però sembla que hi havia algú
amb més il·lusió que no pas jo
en un dels meus projectes
i per la il·lusió
em dona esperances
i em fa mal
molt de mal
tant de mal,
que en dir-li, li he fet mal a ell
i em sap greu
però millor el cap fred, oi?
però ara per ara,
no puc, és complicat...
el cor i el cap anaven junts, epr una vegada
i els somnis, com sempre
es trenquen abans d'arribar a terra.

el món està boig

la gent parla sola
utilitza el mans lliures
la gent canta pel carrer
porta l'mp3 posat
la gent et trepitja i passa
deu tenir pressa
la gent passeja un porc senglar
és un animal domèstic
la gent fa i desfà, i nungú pot dir res

ara bé:

si somrius pel carrer,
ets boig
si plores,
tens una depressió
si t'agafes de la mà amb algú del sexe oposat
sou parella
si t'agafes de la mà amb algú del mateix sexe
també sou parella

a veure, parlem clar

si parles sol,
ets boig,
si cantes pel carrer,
estàs content, si trepitges a algú i no demanes perdó
ets un maleducat

si somrius,
estàs content (encara es pot ser feliç gratis)
si plores,
pots estar trist (pots plorar sense anar al psicòleg)
si vas de la mà amb algú de mateix sexe
POTSER sou parella (es poen tenir amics, eh?)
si vas de la mà amb algú del mateix sexe
POTSER sou parella (la homosexualitat no és una moda, vale?)

doncs això... el món està boig.
i punt.

au, un regalet , o altrament dit, atac de sinceritat!

avui és un d'aquells dies en que m'adono de la real importància d'una amistat com la nostra. un dia d'aquells en que, només de veure't aquest matí he pensat, mira-la, que maja. i no sé com ha anat que no ens hem dit res, i t'he acabat explicant el que realment em preocupava, i hem reflexionat sobre les teues recaigudes i.... i tot dinant pensava wa, m'agrada, és una sensació agradable la de saber que ens tenim l'una a l'altra. no sé com ha anat, suposo que a l'última classe, com sempre, quan has acabat plorant de riure... mai t'havia vist riure tant i m'ha fet molt feliç veure't tan riallera. no ho sé, potser només estic dient tonteries, potser és perquè he dormit poc, però m'adono que sí, que realment t'estimo més del que demostro =)

un petó, (lambdaalphaípsilonroetatetaalpha)

y tu?

no sé si mirarte a la cara
o mirar la goma de borrar
no se si contestarte
o morder el lápiz
no se si hablar
o dejar que hables
no se si...
o mi mente me esta engañando
mundo cruel...

que día mas gris

no aguantaré mañana dos horas de suplicio
alguien puede contarme qué me pasa?

living very lluny

avui he aconseguit parlar amb dues persones que m'estimo molt i que, per sort o per desgràcia ja no són aprop meu. aviat farà un mes que van marxar i un mes i mig que no els veig. viuen als estats units, entre washington i.... bé, on es trobi la notícia. ells eren.... unes persones molt importants per a mi encara que els ho digui poques vegades i que ens veiem tan poc.... ella era.. una de les poques persones que em feia somriure segur cada vegada que ens creuavem pel passadís, i quan el veia a ell teniem una bona conversa assegurada. suposo que és trist que hagin de marxar perquè realment m'adoni de com n'éren i com en són d'importants per a mi. és curiós, però passa i.. realment, em fa bastanta ràbia. com a mínim hem descobert l'skype, i si tot va bé, podrem parlar un cop per setmana, com a mínim, per telèfon. m'ha encantat sentir les seves veus, i sí, realment els trobo més a faltar del que em pensava...
només els desitjo tota la sort del món.....


us estimo molt..

carlota*

preguntes....

massa esperança
pocs somnis
o massa somnis
i poca esperança?

massa confiança
i massa dolor?
o massa dolor
i massa confiança?

sóc com sóc
i no com era?
o sóc com era
i no com sóc?

massa preguntes
i poques respostes
o massa respostes
per poques preguntes?

em sento idiota
perquè sóc idiota
o sóc idiota
perquè em sento idiota?

eh?

a veces le miro..

y solo con mirarle
sonrío
sus ojos tristes
su carita seria
a veces, parece mayor
otras solo un niño

a veces le miro
y solo con mirarle
sonrío
por sus gestos
sus letras
sus caritas
a veces, parece enfadado
otras solo feliz

a veces le miro
y solo con mirarle
sonrío
y no puedo contenerme
y me acuerdo
sus comentarios
sus dibujitos
a veces, no sé que parece
otras si

a veces le miro
y solo con mirandole
me doi cuenta que,
por ejemplo,
tiene la oreja llena de tiza.

vés a prendre pel cul!

PROU!!!! què collons he de fer, eh? què se suposa que em tocaria fer? com he d'actuar, eh? a veure qui és el guapo i el listo, que em diu com merda se suposa que he de tractar a la tia aquesta. però què cony li passa? qui s'ha pensat que és? intento ignorar-la, i tenim merder, intento anar de bon rotllo, i tenim merder.. he d'anar de mal rotllo? què? vaig de bones, i m'insulta a la cara, vaig de males i la faig posar vermella però raja de mi a l'esquena.... a veure, a més a més de ser una subnormal i una egocèntrica té algun altre problema, o què?
ja ho sé, no hauria de parlar així d'algú com ella, i més tenint en compte que érem amigues, però que tingui la barra de dir que la vaig putejar quan va ser ella la que es va dedicar a amargar-me la vida el curs passat ho trobo l'hòstia, vamos. i realment, segons quines coses, prefereixo no haver-les de patir. avui ja l'he deixat amb el moc a classe, si hi he de tornar, no tindré cap mena de dubte. jo no ataco, jo passo mil. però si em busca, em trobarà, i a mi no em farà quedar com una estúpida. sóc massa borde i massa orgullosa per deixar-me trepitjar així com així. vol guerra? doncs primer que es converteixi en un "adversari" com déu mana, i després ja en parlarem. si es vol dedicar a fer-me la guitza, tindrà dos problemes: primer, que a mi no se'm pica tan fàcilment. i segon, és més probable que la faci quedar com una estúpida que no pas que em faci plorar.

serà idiota...
però què dic?
si només és una nena....

ell i ella, o ella i ell

ell de lluny, de blau
ella d'aprop, de vermell
ell d'esquena
ella de cara
ell seriós
ella riu
ell no mira
ella el mira
ell treballa
ella l'observa
també és feina
ell es gira
ella també
ell es posa vermell
ella s'escapa corrent
ell no vol dir-li res
ella no sap què dir-li
ell no s'espera res
ella espera parlar-li
ell camina
ella el segueix
ell la busca
ella el troba.
fins quan?

tinc por...

tinc pànic.
un `pànic profund que em ve de dins
suposo que és perquè tot això m'importa massa
no sé què pot passar
però veig que no me'n surto
tothom confia en mi
tranquil·la, anirà bé
però i si no?
i si no va bé?
què em tocarà, aleshores?
marxaré,
fugiré lluny d'aquí
em tornaré a tancar el el passat
m'obligaré a ser la millor,
potser en una altra cosa
em sento idiota
però és que tinc por,
tanta por,
que ahir sentint els trons plorava.

primer dia...

primer dia
color de nou
olor de llapis
i allò que diuen
nois, ja sou grans
veure que per fi
potser som grans
però és diferent
el tracte amb la gent,
el so del silenci
saber que per fi
les conses canvien
que ens hi hem de posar...
que sinó, no serem res a la vida

no sé si ens fem grans,
però ens ho sembla
i ja hem començat,
la cursa no para
i ara ja,
no hi ha volta de full.

soroll de somnis

soroll
el meu soroll
m'aïlla dels problemes,
de tu i dels records
de tot el que em fas recrdar
i em fas mal.

soroll
de la màquina
la de fabricar somnis
o, si més no,
regals.

espero fer feliç a algú
potser d'aquí a molt de temps
ara només veig somnis
que cada dia es trenquen
i no tinc on agafar-me
perquè si m'agafo em faig mal

potser que utilitzi el soroll
i amb la màquina de cosir
em fabriqui uns somnis a mida.

pulsera de llauna

Fa estona que la miro i em té fascinada. Sembla mentida, que una cosa tan petita pugui donar tan de joc, i quedi tan bé... normalment, la gent les llença a terra, i jo la primera, però sempre havent-hi jugat abans una estona. Sempre m'ha quedat el joc, a-b-c-d.... m? m de.. marc? miquel? marcel?(ai nooo) m....ma...maurici? (nena, maurici? algú coneix a un maurici que estigui bo? ) i després, si la lletra en qüestió no interessa, au, a dins la llauna. Doncs no, hi ha algú, que molt hàbilment les guarda, i en fa petites obres d'art. Aquest algú és una persona sensible, un petit gran osset de peliux... algú a qui s'ha de cuidar molt, perquè és tendre, tan tendre (tiernecito como el pan de leche, sí) i que com sempre repeteixo, se l'ha de cuidar molt. Escric tot això, perquè sé que mai no ho llegirà, i que no li ho sabré demostrar mai, però l'estimo molt i pateixo per ell molt més del que sembla. De fet, no fa gaire temps que el conec, però només de veure'l, em va despertar una simpatia i una tendresa com poca gent. I aquesta tarda, m'ha demostrat que realment, és un sol, i que potser se l'han estimat poc i que tinc ganes d'estimar-lo moltíssim, estimar-lo com a germana, com a amiga, com a mare, com a tot. li ho vaig comentar, que m'agradava, i ell, avui me n'ha regalat una. Tot just fa una setmana que li ho vaig dir, i aquesta tarda l'he trucat per a demanar-li un favor, i a més, em porta un regal. He hagut de reprimir les ganes d'abraçar-lo, i de debò que m'ha costat. Però ell no en sabrà res, i per molt que en parli amb gent que el coneix només de vista, suposo que és difícil d'entendre, perquè el que ell em desperta, i em fa sentir...suposo que és aquella part de mi que més em costa de demostrar, una jo tendra i amb ganes de fer el que sigui per evitar-li el mal a algú que no t'ha demanat mai res.
potser és per això que me l'estimo.

today.. ^^

avui hem anat a parlar amb una persona maquíssima, de debò. ha estat una tarda molt estranya. hem esperat en un banc d'escola gairebé mitja hora, i ens pensavem que no valdria la pena esperar-nos tant, però aquesta entrevista, gravada només en part, ha estat genial. per fi hem vist el somni realitzable. hem pogut veure com funciona, i això ens ha donat encara més esperances i més ganes de tirar el projecte endavant. ara només toca esperar una mica i posar-nos a treballar com boges.


ai, quines ganes!!!


imissuso....

em sento idiota

no sé què em passa. feia molt de temps que no em comportava així. no en parlo, però tot el dia hi penso, em sento idiota, em sento criatura, em sento estúpida i a més, sé que només em farà mal, però el meu esperit suicida em diu que no abandoni.... avui he aconseguit el que em faltava.... si ara no hi puc parlar, o no em contesta, potser desistiré. potser desisteixo, potser me n'oblido, fins que qualsevol d'aquelles cançons me'l recordi, fins que se m'escapi l'expressió que repetia cada dos minuts fins que torni a veure les fotos i enyori la millor setmana de l'estiu, a menorca...

ahir vaig acabar somniant que el tornava a trobar passejant el gos... m'estic tornant boja?

per què em complico tant la vida, eh?

liechtenstein i les preguntes idiotes.

ara he pensat, va, posa't a escriure, i no he sabut què posar. bé, la veritat és que jo no tenia cap intenció de posar-me a escriure, però tinc una companya de taula, e casa i de vida... bé, me mare, que vol que escrigui alguna cosa, que sinó no té res per a llegir i s'avorreix, doncs au, la nena a escriure.
no sé què escriure, ni què explicar-li, és el problema de no tenir secrets... doncs... es que estic en una de les meves fases de bloqueig creatiu, és a dir, tinc ressaca, tinc son i aquest cap de setmana no m'ha passat res especialment rellevant, si no tenimen compte, per exemple, que ahir els estimats treballadors de (eta eta eta) barcelona neta, em an mullar els peus amb l'aigua (això sí, reutilitzada) que fan servir per a netejar els carrers. per cert, jo em pregunto, aquesta gent, son funcionaris?no ho sé, però estaria bé saber qui paga els sous a la gent que es dedica a netejar-nos la merda.

sapabepeu quepe? quepe epem depedipicaparepé apa paparlapa apamb epel ipidipiopomapa depe lapa pepe. qui va ser l'inútil que se'l va inventar, aquest idioma?
moc le ed ralrap led séver, quina estupidesa, oi?

no ho sé, tinc un dia idiota, faig coses idiotes (m'he vessat una cocacola al damunt, per exemple), dic coses idiotes (quien ha metido gol? sabes los de liechtenstein? pues los otros) i... ric de coses idiotes (per exemple, d'un videoclip d'un home anomenat don marclisdnirfrergjbgb (un nom indexifrable, vaja)) és el que tenen les tardes al dobla. aquí adjunto un mapa de liechtenstein epr als interessats en la matèria.
apa maroma meua estimada, ja tens material per a riure una estoneta.

l'aspirador

vull un aspirador. ja ho tinc decidit, és l'electrodomèstic de la meva vida. m'explicaré: ara farà una setmana que vaig buidar la meva habitació. va ser una feina realment molt dura, de debò. vaig haver de dormir al menjador dos dies, perquè vaig netejar tot el que hi havia i m'hi passava tantes hores que si a més a més havia d'anar posant i treient el que hi havia al damunt del llit encara hi seria. doncs bé, el que volia explicar, és que mentre feia tota aquesta destrossa, i em provocava un mal d'esquena que encara no he aconseguit treure'm del damunt, l'aspirador m'acompanyava. ell era allà, a la porta de l'habitació, mirant-me i esperant que el cridés per a xuclar l'interior dels calaixos i tota una quantitat inimaginable de pols que s'acomulava entre el que tenia guardat. em va enamorar, perquè em recorda a un entranyable animaló que pesa dues tones i no, no és el meu gat (que pobret, està gras, però no n'hi ha per tant) sinó un elefant. que en són de macos, els elefants, oi? són elegants, majestuosos, i.. això, aspiren amb la trompa, com els aspiradors.
doncs això, i a partir d'aquí em vaig posar a pensar, i si els fes servir per tot? per.. per aspirar el foc, la pols, les males olors, la gent que em cau malament, els plats bruts, els exàmens i els professors amargats, els nervis...

de moment l'aspirador perfecte no existeix, però els altres sí, i són prou entranyables... així que si voleu fer-me un regl, ja sabeu... posa un aspirador a la MEVA vida!

princesas-pereza

Sigo buscando una sonrisa de repente en un bar
Una calada de algo que me pueda colocar
Una película que consiga hacerme llorar, ahá...
Cambiar un "no me creo nada" por "te quiero, chaval",
Cualquier excusa, una chorrada, es buena para brindar
Soltar en una carcajada todo el aire y después respirar

Sentirme como una colilla entre unos labios al fumar
Colgarme de cualquiera que le guste trasnochar
Qué inoportuno fue decirte "me tengo que largar"
Pero qué bien estoy ahora, no quiero volver a hablar

De princesas que buscan
Tipos que coleccionar
A los pies de su cama
Eres algo que he olvidado ya

Ando silbando me paro con la gente a charlar
Me tomo algo, sonrío y me lo vuelvo a tomar
Escucho música y me pongo a bailar
Sigo flipando cuando veo mi cara en el as
Últimamente las cosas cambian cada vez más
A veces pienso que algo malo viene detrás

Me siento como una colilla entre unos labios al fumar
Me cuelgo de cualquiera que le guste trasnochar
Qué inoportuno fue decirte "me tengo que largar"
Pero qué bien estoy ahora, no quiero volver a hablar

De princesas que buscan
Tipos que coleccionar
A los pies de su cama
Eres algo que he olvidado ya

Sigo buscando una sonrisa de repente en un bar
Una calada de algo que me pueda colocar
Una película que consiga hacerme llorar...

De princesas...

m'encanta aquesta cançó... però em fa recordar.....oh, no ho suporto més! necessito menorca!torneu aviat, siusplau....

imissu

whatineed

bé, em temo que ja és hora d'explicar-me què em passa. la veritat és que no sé ni per on començar, i és trist, però em temo que tot es redueix al mateix de sempre, a allò que no puc evitar, a aquell ésser que faig canviar de cara perquè, com em van dir una vegada, mai seré feliç. suposo que necessito estimar, o si més no, que m'estimin, que em "mimin" una mica, estar pendent d'algú, saber que hi és, desitjar-lo, esperar per veure'l... i totes aquestes coses. i el problema, és que fins ara em refugiava en la idea que feia tot això perquè seguia penjada d'un altre tio que no em feia cap mena de cas. però finalment he vist que no. que a ell el segueixo apreciant moltíssim, però que no l'estimo com abans. i per tant, el problema és un altre, perquè ara no puc anar fent el ruc com abans i excusar-me amb qualsevol cosa. ara ja sé què em passa, i he vist que el problema és més greu. va passar el que va passar en el seu moment, i vaig creure que m'havia enamorat, però parlar-ne amb ell em va fer veure que no, que només som amics, i que va passar el que va passar perquè tots dos en teniem ganes. però menorca em pensava que era diferent... primer només el vaig veure com un amic d'una amiga, monín, però res de l'altre món... però l'endemà aquelles bromes ja tenien un doble sentit, i el dia següent semblava que havia de passar... llavors què? el vaig espantar o es va frenar ell? i l'endemà no ens vam veure... però a l'últim, l'última nit, la platja, la lluna, el fred, la tovallola, la xocolata, la pomada, ell i jo sols, un petó.... de fet no era el primer petó, però buff...vaig pensar que no era res, res de res, tan sols això, una nit. l'endemà però, em va saber greu no poder-nos acomiadar amb un petó dels de debò. però no va voler, i no em va doldre. o això vaig creure. tota la tornada, i fins fa una estona he pensat que realment em sabia greu, que l'enyorava i que tenia ganes de tornar a estar amb ell, sortir junts cada nit, amb la resta de la colla...

però ara he vist que no. és clar que tinc ganes d'estar amb ell, i amb les altres, i a menorca i al trampo, i a la barca però... no vull estar amb ell perquè sigui ell, sinó que vull estar amb ell perquè vaig sentir-me estimada per unes hores, i em puteja, però ara és el que necessito.

""loveisintheair""

suposo que de vegades les coses més petites són les que fan que t'adonis del que consideres important. Fa 24 hores em delia per estar entre els seus braços, per besar-lo, per veure'l, com a mínim... i de cop, veure'l jugar amb una pilota a la piscina m'ha fet adonar de la realitat. Encara és un nen...Un nen dolç, molt dolç, tant, que per un dels seus petons he fet plorar a una amiga, però ha valgut la pena. Molt dolç, però no ha estat capaç d'acomiadar-se com tocaria, tant que fins avui no m'ha contestat els missatges.. tot i que quan ho ha fet, ha dit el que volia sentir. Ara marxo, en un minut s'enlairarà l'avió i ja haurem tancat la història. Bé, potser ens trobarem per Barcelona algun dia, però cadascí farà la seva vida. No sé si voldria res més amb ell. Només és un nen. però és un nen tan dolç, tan dolç... que suposo que ara m'adono que el trobaré a faltar.

villènics.

de fet, suposo que és normal, o potser no. fa dies que hi torno a pensar, des que la marta m'ho va recordar, i donar-hi voltes no sé si m'agrada o em desagrada, però això em fa tenir present moltes altres coses. de fet, molta altra gent, i tinc ganes de tornar, de tornar al villena, de tornar a la rutina, de descobrir la meva rutina d'aquest any, si més no. classes noves, professors nous companys barrejats, assignatures diferents, siusplau més pau, tornar a veure a segons qui. la marta, la laia, l'altra marta, la laureta... avui he trobat el paperet que em va deixar l'últim dia de classe.. i m'he adonat que la trobo molt a faltar, sips. com a totes, de debò. i tinc ganes de veure, de veure per un forat com anirà tot. tinc ganes de veure si realment, el villena serà per fi com me'l van explicar. si serà com el vaig veure quan era petita, si serà un altre cop el villena de la serrallonga, el villena que valia la pena, una escola diferent. serà un lloc apart, un lloc just, lliure, preocupat pel món, un lloc per crèixer, una escola de tots, feta per tots i entre tots, un lloc on alumnes i professors treballin junts, un lloc on tinguem veu i tinguem vot, un lloc on aprendre a ser persones...
o serà el que sembla que alguns vulguin que sigui? una maleïda màquina de crear matrícules d'honor que no saben fer res més que enfonsar el cap als llibres, una escola on només s'ajuda als guanyadors i s'enfonsa a la resta...
doncs no, molt em temo que els qui volen això tindran problemes, perquè aquest any, com a mínim uns quants, venim amb les piles molt carregades i amb moltes ganes de treballar, encara que els costi de creure, amb ganes de treballar amb i per l'escola, només perquè el villena s'ho mereix, perquè penso que encara hi ha gent que creu en el projecte que va iniciar la serrallonga, i que aquells que la van conèixer millor que jo saben què és el que ella hauria volgut. a mi només em va parlar una vegada, i en vaig tenir prou per entendre que havia d'estimar aquella escola. i ho faig, i ho seguiré fent, i intentaré que aquells qui encara no ho fan, entenguin què vol dir, ser del villena.

wawe.

...on ets?

t'enyoro
t'en vas
ho necessitava
t'ho vaig demanar
no puc fer-me'n enrere
però t'enyoro
t'enyoro tant,
que de cop no sé què em passa
t'enyoro tant
que només pensar que no et veuré
m'esborra el somriure de la cara i...
i sé que ho sabràs,
només de veure-ho
que un regal és un regal,
i encara que vingui embolicat
amb la caixa ja sabràs de qui era el paquet
no m'entens,
potser no ho faràs mai
potser jo tampoc m'entenc
però t'enyoro,
t'enyoro tant,
que ara els dies de gener
em semblen res,
no-res, comptar les hores
i saber que hi seràs
i ara què?
ara quan?
era amor, ho sé
però de vegades s'acaba
i el que queda, quedarà
a mi em quedarà per sempre...
tu ja ho vas dir una vegada...

....should'nt said that....

proporcionalitat romana

o el que correspondria a comparar un elefant a una formiga. redéu, quina mania a fer-ho tot tan gros aquesta gent. roma no és gran, no, si de fet és més petita que barcelona.... la mare que els va.... potser de mida sí, però de tamany no. em refereixo al tamany dels edificis, de les avingudes, les carreteres... allà tot és diferent. per començar, el transport públic és gratuït, o si més no ho sembla. el conductor mateix de l'autobús ens va mirar malament quan vam demanar on es compren els bitllets.. aixi doncs he agafat cada dia 3 autobusos sense pagar-ne ni un. la conducció no és temerària, és suicida directament. els taxis no paren, els semàfors no existeixen, passos de peatons? quina pèrdua de temps, per favor. la gent viu a un altre ritme, és normal esperar i esperar per ... per menjar, per exemple, i veure que ells, de fet van depressa, i et preguntes si tu vas depressa, i aquí tothom s'espera, com eprdem el temps? el volum també és diferent, la frase típica de "tu sents la conversa de la resta de la gent? doncs que ells no sentin la teva". allà el problema és sentir la teva, i no la dels altres....

però roma té un color, té una llum, quina llum, té la lluna més bonica de totes les llunes, la millor pizza de la meva vida, el gelat perfecte, una colla de bons moments, un monument vivent, un amic de tothom........

roma és roma, i de fet, ja me n'hi tornaria...

fogons

M’emprenya haver-ho de dir, però em treu de polleguera. No el suporto més. N’estic tipa, però ben tipa. Qui s’ha pensat que és, ell? Bé, de fet ell... ell és l’amo. I jo, aquí, a callar. No puc dir res, no puc fer-hi res més que callar i aguantar. Jo treballo per ell. Aquesta maleïda cuina em té empresonada, ja no ho suporto més. Plegaré. No, de fet sé perfectament que no plegaré, que és per ell que sóc aquí, i que no me n’aniré tan fàcilment. Em va contractar per poder-me tenir a prop. Vine, treballaràs per mi, ens veurem més, estarem junts, t’ho juro, em deia. I ara? Ara és pitjor que abans. Sí, treballo per ell, molt bé. Em té esclavitzada dins la seva cuina. I ja fa massa temps, d’això. Des de darrere els fogons he vist créixer al seu fill, des de darrere els fogons he vist com tenia problemes amb la dona, com sempre es refugiava amb mi, sempre al seu costat, sempre aquí, callada, sent l’alegria de la casa, l’amiga de tots, ella, la nena, la noia, la dona, la senyora.... ara ja em tracten de vostè. La Laia, la Laiona, la reineta, la nena. Va començar aquí.
Jo de fet, no sabia què en volia fer, de la meva vida. Sempre havia passat els estius allà, al poble. M’agradava, m’hi trobava bé. Barcelona era bonic, a l’ hivern, però a l’estiu la calor m’aixafava massa, i malaltissa com era, els pares preferien dur-me al poble, amb l’àvia. I les àvies, ja se sap, nena, aprèn a cuinar, que una dona si vol casar-se bé, ha de ser una bona mestressa de casa. Al principi no la creia gaire, però m’hi vaig afeccionar. Primer de tot, els pastissos, la rebosteria. En fèiem per a berenar. Ens hi posàvem tot just després d’esmorzar, i anàvem fent, i per berenar, o per postres, sempre estaven a punt. Després va deixar-me fer el dinar. I el sopar. I amb els anys, l’àvia es feia gran, com jo, i finalment cuinava sola. Potser va ser per això, que vaig començar a experimentar, a deixar de buscar als llibres de receptes i a escriure’ls jo mateixa. En tenia un munt, de receptes. Dolces, salades, amargues... una per cada dia, una per cada llibre que llegia. Perquè al poble només hi feia això, cuinar i llegir. L’avi tenia tota una habitació plena de llibres. Els llibres prohibits, que deia el pare. Ni ell, ni sobretot les seves germanes no n’havien pogut tocar mai cap, d’aquells llibres. Però ara l’avi ja estava massa gran, em confonia amb les seves filles i em deixava fer, perquè ell ja ni s’hi acostava, a l’habitació dels llibres. I jo hi entrava, i allà reia, i escrivia receptes dolces de pastís de xocolata. M’enfadava, i inventava una altra recepta de bacallà. Nena, només fem que menjar peix, es queixava l’avi.... si ell hagués recordat que hi tenia un prestatge ple de llibres amb referències nazis, ho hauria entès, em sembla. I per últim, per últim em vaig enamorar, com totes les jovenetes. I vaig preparar un cóctel, un cóctel amarg i boníssim, un filtre amorós. L’únic que ha funcionat a la història, em sembla.
Els avis eren coneguts, al poble. Gent humil, però amb molts amics, i gairebé sempre tenien la casa plena, a l’estiu. Jo durant l’any ni m’hi acostava, als fogons, la mare m’ho tenia prohibit, però a l’estiu era el meu terreny, i ho aprofitava tant com podia. Així que, quan arribava al poble em posava a feinejar a la cuina i no parava fins que tornava a Barcelona. Per això, quan venien convidats a casa els avis, era quan gaudia més. Tenia els millors ingredients, podia experimentar encara més... i normalment quedaven contents. Mentre dinaven, jo m’esperava a la cuina, gaudia dels meus plats sola, que era la millor manera de poder-los analitzar i trobar-hi els defectes, i esperava que l’àvia em vingués a buscar, per dir-me que ja havien marxat. Potser sonarà estrany, però m’amagava. No havia estat mai una bellesa, jo. Tenia uns ulls bonics, sí, però era massa prima, massa blanca, massa poqueta cosa...però aquell estiu havia canviat. Divuit anyets, tot just acabats de fer, i havia passat el juliol prenent el sol mentre llegia, sol de tarda, sí, però estava més morena, i potser sí que feia més goig. I aquell dia va venir a dinar l’amo de la fonda. Bé, ell i el seu fill. Era alt, morè, ben plantat, feia goig de veure. Però a mi tant m’era, aquell dia només estava pendent del cóctel. No ho havia intentat mai, amb un cóctel, i no sabia si me’n sortiria. Els licors de l’avi no ho eren massa, de bons, i jo ja ho havia preparat quan l’àvia em va dir qui eren els convidats... i el va servir, i el vaig tastar, i de cop algú va irrompre a la cuina com un terratrèmol i em va mirar als ulls i em vaig fondre. Com un trosset de mantega, així em sentia de cop. Quins ulls, senyor, quins ulls. Semblava que no podia ser, tan bru com era i amb uns ulls tan blaus. I em mirava a mi. Laia, em deia, Laia, ets tu, oi? I jo vaig haver de contestar, amb un fil de veu que no sé d’on vaig treure sí, jo mateixa. Em va agafar de la mà i em va dur al menjador, amb el seu pare. Pare, és ella. Ella, ella era jo, ella era la que cuinava, de qui parlava tot el poble, la Laia, la nena, la reineta, la nina de Barcelona, que potser no era tan nina i era un escarràs a la cuina, que treballava com ningú i cuinava com els àngels. Vaig aguantar l’àpat com vaig poder, per primer cop des que hi havia convidats, asseguda a taula amb ells. I després, l’àvia em va somriure, i l’avi em va mirar, llargament i em va dir: nena, vigila, són de poble, però no són idiotes, i fills de puta n’hi ha a tot arreu. No et deixis trepitjar, em sents?
Seguidament, i després de dos renecs més, l’avi va marxar i l’àvia va fer baixar a tots els sants resant com una condemnada, perquè l’avi havia insultat a aquella bona gent, que no havien fet res de mal... encara.
El fill de la fonda, en Gabriel, es va dedicar a fer-se veure, a partir de llavors. Me’l trobava a tot arreu, i jo només sortia de casa per anar a plaça, al mercat i això ja era massa.... m’inquietaven els seus ulls blaus, i em va enamorar en secret. Però jo vaig seguir amb la meva vida, i al cap de poc vaig tornar, com cada tardor, a Barcelona. Em vaig passar tot l’any escrivint receptes amargues d’amor separat, dolces d’amor retrobat i més i més receptes que mai no he posat en pràctica.
Vaig tornar l’estiu següent i semblava que res no havia canviat, al poble. Una tarda em trobava sola a casa. Els avis eren a missa, havia mort un amic seu, al poble i havien anat a enterrament. No em feia res, estar sola, volia provar de fer unes galetes que podien donar un bon resultat, si no em passava amb la mantega, com la vegada anterior. Havia acabat la massa, ja estaven totes passades pel motlle, tenien una pinta fabulosa, només faltava posar-les al forn, tenia la safata agafada amb totes dues mans, i els braços dins el forn quan unes mans em van agafar per la cintura. Em vaig sobresaltar, em van caure les galetes per dins el forn, es van escampar i em vaig cremar un braç. Una cremada en diagonal, des del colze fins al canell, però tant era. Vaig desmaiar-me però quan em vaig despertar, em van fer el petó més dolç que hauria imaginat mai. Era ell, evidentment. En Gabriel. Tot l’estiu va ser igual, sempre junts, sempre sorprenent-me a la cuina, venia a casa de vespres, quan ningú no ens veia, i parlàvem, de tot menys de menjar, deia que tu ets tan bona que només et vull a tu, per esmorzar, per dinar i per sopar si en queda, preciosa. I em va demanar que no marxés a Barcelona. Queda’t amb mi, treballaràs per mi, ens veurem més, estarem junts, t’ho juro... i em vaig quedar. Vivia a casa dels avis, els pares van veure que al poble hi vivia millor, que era feliç, i tot i que la mare volia fer de mi una dona amb classe, hi va renunciar completament quan em va veure treballar a la fonda.
I a la fonda he passat tots aquests anys, sempre aquí, al seu costat, amb ell. Veient-lo casar-se amb la dona que li va manar el seu pare, tenint uns fills preciosos, un noi que fa goig de veure, com ell quan era jove, i una noia que sempre m’ha confiat tot el que no li ha confiat a sa mare. I jo aquí, rere els fogons, com sempre. Ahir em van dir senyora per primer cop. Senyora Laia, què em recomana, vostè?
Senyora? Senyora jo? Potser sí que m’he fet gran, esperant que deixés la dona, esperant que se’m curés la cremada del braç.
Però ja me n’he cansat, ja n’estic tipa de ser la única amb una cremada al braç. A partir d’avui, ell també la durà. I jo marxaré, d’una vegada, m’allunyaré d’aquests maleïts fogons que cada vegada em fan més mal i em consumeixen l’ànima. Li cremaré el braç. Perquè m’oblidi, perquè m’estimi, perquè faci el que vulgui amb la seva vida, que jo ho faré amb la meva.

Durà una cremada que li recorrerà tot el braç. Del colze al canell. Potser no estava feta per viure entre fogons, jo.




tururu! aquí va el conte dedicat, doncs som-hi. va per... pel senyor vacilón.... x'D nono, ara de debò, un conte pel carles perquè em va ajudar a triar el nom de la protagonista, i ja se sap, que això sempre s'ha de compensar, sigui com sigui. doncs res, xiquet, ja parlarem, jo encara espero la crítica del conte.... =P

un petó^*

one night, one tear, i just can't understand myself... why i'm so stupid?
why i'm...

no sé com explicar....

m'agrada, m'agrada mirar-lo. els cabells, que sembla que no els pugui controlar ningú, els ulls, els seus ulls.... té un ulls que quan em miren.. se m'obre el cor i... uff. els seus llavis, que només de veure'ls saps que en sortiràn els petons més dolços del món. m'agraden les seves mans, sé que si caic m'agafarà, m'agrada tot ell, la seva esquena que podria recórrer a petons i.... m'agrada ell, tot ell, i ell, ell no sé si ell....

visca la indecisió

què has de fer quan veus que acabarà malament? quan saps que estàs fent el que és correcte, però cada vegada t'hi posen més traves? has pres una decisió, d'acord, però perquè sigui efectiu, has de canvuar moltes coses... i això et costarà molt si et posen pals a les rodes. però te'n sortiràs, això segur.

què has de fer quan, de fet, no saps què has de fer? una cosa és el que vols fer, l'altra és el que creus que has de fer, tens un embolic dins el cap que tens la sensació que provocarà un curtcircuit i que et farà sortir fum de les orelles...aleshores què fas, fas el que vols fer, deixes que els impulsos segueixin el seu curs o et moderes? per què és tan complicat?
no, si de fet ja ho saps, faràs el que el cos et demani, però et moderaràs tant, que gairebé serà com no haver-ho fet, oi? o només creus això per no sentir-te més estúpida?


reina, per què ets tan nena, quan vols?

núvol de sucre

he tingut dos dies de regal, de núvol de sucre. preocupacions? a barcelona. amics? aprop, molt aprop. riure com una boja, com sempre. el pot de crema (altrament dit pocrema), els tres quilòmetres de distància, vergesantíssima. sorpreses de zodíac, de quina forma tens la cara? l'abuelitu de la marta, ai senyor que maco... i després la piscina mullada per dintre i per fora, la dutxa rally, la tarda passejant, i res, res de res. que els gronxadors em gronxen quan es pon el sol, el mòbil no fa fotos i les preocupacions no existeixen i tot em recorda a aquella cançó que cantàvem quan erem petites ("tengo un problema y es que no tengo problemas...") tot fos així, oi? doncs quan ho fas servir un parell de dies, ho apliques i et dediques a gaudir perquè sí, a passar-ho bé i punt, doncs.... és maco, sí. i el que és millor, funciona, i ets més feliç.




tururu

en un núvol de sucre* ja se sap, no es pensa, no hi ha problemes.

ells

well.... 48 hours thinking in english....

són tan macos, tots dos. realment me n'alegro d'haver-los conegut. ells han vist el meu món, jo he begut al seu ritme, hem rigut com a bojos, hem fumat moltíssim i hem xerrat de tot i més, i ... i em fa un mal pensar que si no poden venir la setmana que ve no els veuré fins d'aquí a molts mesos...per què? no és just! hòstia, són tan bons nanos, me'ls estimo tan, és tan fàcil tot quan estem junts i... emrda, viuen a l'altra punta d'europa. no és just. mai no és just


m'encanta sentir-los parlar
pensar en anglès
estimar-los perquè si
que es discuteixin
que em menteixin
les abraçades
que siguin tan freds alhora
el si però no...
ser la noia de la T
posar-me vermella
plorar i que em consolin
saber que hi seràn
despertar-me i veure'ls
saber que van de dos en dos
i...
ells, m'encanten ells...

sóc feliç pensant que tinc amics com ells =)

on sou ara, reines?

de vegades no necessites veure gaires coses per comprendre que s'ha acabat. jo avui només he necessitat una foto. fa un any, per les mateixes dates, no ens ho hauríem plantejat, però es veu que al setembre van canviar les coses, i sense ni una maleïda explicació, jo he deixat d'existir completament, a la seva ida sols sóc un forat buit, amb qui treballar quan convé i prou, i a més, ningú em sap donar una explicació mínimament decent, i potser ho fan per no ferir-me. però ara com ara, prefereixo que em fereixin i saber què merdes està passant perquè no ho entenc, no entenc res, i fins ara em feia plorar, però és que ara ja m'està tocant els nassos, i arribarà un dia que no podré més, i agafaré el telèfon.. o millor encara, em presentaré a casa seva i li demanaré que m'expliqui per què he deixat d'existir. a més, em fot que tothom se n'oblidi. hòstia serà que no els ho he explicat vegades la ràbia que em fa veure'm així.. doncs au, que em bombin, i enlloc d'ajudar-me mínimament, o jo què sé... qualsevol cosa.. doncs no, fem-ho més fàcil.. més fàcil per a elles, evidentment. merda, em pensava que érem amigues. ja ho veig, ara ja sí que sí. si no fos perquè ja ho tinc clar, començaria el curs en un altre lloc.


a mi al villena ja no m'hi lliga res.


a pendre pe's cool

gaudir de les petites coses...

llevar-me i donar-me una alegria
tornar a esmorzar pa amb xocolata
sentir 5 cançons meravelloses seguides a la ràdio
buidar-me una ampolla d'aigua pel cap al mig del carrer
una abraçada inesperada d'una companya de classe
ensopegar amb un amic de l'escola
adormir-me a la falda de la laura
preparar-li una clara a la clara
haver de sortir corrents del bar perquè no aguantes el riure
escoltar converses descaradament
aconseguir el que em proposo
oblidar-me del món
compartir-ho tot
trobar fotos antigues
decidir que tot barcelona és casa meva
ser a anys llum de la resta del planeta
entendre'm amb mi mateixa
que tornin a repetir temps de silenci
saber que no tenim prou temps per assajar, però que ens en sortirem
aconseguir feina de sobte
no trobar-te a la gent per sorpresa
evitar fer l'idiota
saber frenar quan cal
no fumar.. o fumar molt menys
ser jo mateixa, ni que sigui per un moment
escoltar una i una altra vegada la banda sonora d'amelie
menjar bastonets
trobar una botiga on venen tota la música que busco
tornar a quedar igual
com abans
com abans?
com sempre
com jo.
=)

joana.

avui tenint-la entre els braços m'he sentit bé, després de molts dies. només és una nena, i s'amagava del flaix, de les llums i de cop, somreia a la càmera, i no he feia per res, només perquè volia. tan de bò pugués fer el mateix. ella és només el que vol ser. és preciosa, té unes mans tan petites, i tan fortes. no para de moure's, és molt viva, tan inquieta... i dorm com un àngel. em fa mal pensar que no l'havia conegut fins avui, 4 mesos més tard del seu naixement. però quan va néixer, quan va néixer tenia quelcom que em semblava més important per fer. ara no sé si era o no més important, però ara per ara, ho tornaria a repetir. això sí, m'he jurat a mi mateixa que la veuria més sovint, perquè aquesta nena és una perla, és la bellesa en persona, és.... és fantàstica, és genial i sé, que com a mínim fins ara, és l'únic que evitava que es llàgrimes em rellisquessin galtes avall. però ara no la tinc davant, i ja és massa tard.... gràcies joana, petita princesa....et juro que ens veurem tan aviat com pugui. t'estimo pèsol.

s'ha acabat

m'atabalo. moltíssim. em sento pressionada, l'estrés em pot. no havia fugit mai i ho estic fent. no ho suporto més. ella em diu que ho solucioni, que hi parli i com més aviat millor. i sí, ho he de fer. ell també m'ho ha dit. però l'altre no en sap res. no m'agrada jugar amb els sentiments de ningú, però de vegades, quan els meus sentiments estan pel mig, he de prendre mesures dràstiques. serà dur, però arriba un moment que he de triar. i s'ha acabat. no sé com ho faré, però ha de ser ja. ho he de fer si no vull acabar amargada i ja ho estic fent. en una setmana he fugit massa vegades, i no em convé, no em convé gens. no en sé d'amagar-me, i no en vull saber, tampoc. odio aquesta sensació. s'ha acabat. d'una punyetera vegada tinc les coses clares. el temps dirà, però no penso seguir així. no em vençerà el victimisme que sé que vindrà després, ni res de res. estic decidida, i això no ho canviarà ni res ni ningú.

ara

ara no sé si el vull
o vull recordar un temps en que vaig ser feliç

there are worse things i could do

There are worse things I could do,
than go with a boy or two
Even though the neighborhood thinks
I'm trashy and no good I suppose it could be true,
but there are worse things I could do I could flirt
with all the guys, smile at them and bat my eyes.
Press against them when we dance,
make them think they stand a chance
and then refuse to see it through,
that's the thing I'd never do. I can stay home every night
Wait around for Mr. Right, take cold showers everyday,
and throw my life away, on a dream that won't come true
I could hurt someone like me, out of spite or jealousy,
I don't steal and I don't lie, but I can feel and I cry
In fact I'll bet you never knew, but to cry in front of you,
that's the worse thing I could do.


* és realment la cançó que em ve a la mida... no sóc un pendó, sóc.... això. la vida em fa ser així... i jo no faig res per canviar-ho.

moments

hi ha moments
on que tens la certesa absoluta
que la cagues
però no hi pots fer res
saps que t'estavellaràs
i ho deixes passar.

hi ha moments,
en canvi,
en que pots evitar un error
un altre error immens
ara que tot just
feia un temps que passava

hi ha moments,
que oblides qui ets,
què fas
i ets
desitges i somnies, i sents.

hi ha moments,
on voldries desaparèixer
no ser així
no comportar-te com et comportes
perquè et fas ràbia, o fàstic

hi ha moments
en que senzillament
respires
relaxes el cos
ment en blanc
i passa el que ha de passar
no forçes
no t'estavelles
no sents
no t'odies
no-res.

retrob@t

és curiós quan de cop, retrobes a gent amb qui feia temps que havies perdut el contacte, i sembla mentida però passa tot de cop. fa una setmana rellegia e-mails i em vaig deicidir a escriure a un amic amb qui feia mesos que no hi parlava. ara ja m'ha contestat i estic pendent de trobar-lo al messenger un dia d'aquests. ara, avui mateix, he obert l'ordinador i al cap de mitja hora m'havien obert tres converses tres persones més amb qui feia gairebé un any que no hi parlava. és curiós, sembla que vingui tot de cop.
demà probablement em retrobaré amb gent a qui fa més de dos anys que no veig. i sincerament, em fa por. com sempre, em fa por començar, un grup nou, gent nova, o gent coneguda amb qui no vaig agafar prou confiança. fa dos anys era molt més nena que ara, he aprofitat per créixer, em sembla....

doncs ja em toca enfrontar-me amb el que tinc, no?

plorar a l'escenari.

M'ha passat el mateix que fa anys. El dia que actues, et poses malalt. Febre, mal de coll, afonia.... però, aquest cop, he pogut ser forta i me n'he sortit. Les tres hores d'assaig mortals, que no s'acabaven, els nervis, la mala llet d'aquells que et posen encara més nerviós, les taques de pintallavis a la cigarreta, el pentinat retocat setanta vegades i de cop, fosc.

Clac, clac clac. surts a escena, primera frase. I després, tot ve rodat. Les frases, les rèpliques, els moviments tantes vegades assajats. Però de cop, un canvi de llum, una mirada de complicitat i sentir-me sola dalt de l'escenari. I despullar l'ànima així, dient per boca d'altre el que he sentit, he sentit les llàgrimes pujar des de l'estómac, he notat que venien, que no podria evitar-ho i no ho he fet. He mirat als focus, he mirat amunt, al primer pis del teatre i he deixat relliscar una llàgrima galta avall. I ja està. He acabat el monòleg, i en menys de vint segons l'escena. Quan han tancat llums no contolava la respiració, he tingut el temps just de recollir i de creuar l'escenari per darrere a buscar la meva companya. I ens hem fos en una abraçada, plorant totes dues d'emoció per la bona feina, i de pena també perquè ja s'havia acabat.

Però ha valgut la pena.només això ja val la pena, ja val tots els assajos a les deu del matí dissabte, tornant amb resaca o la ràbia de no poder sortir divendres perquè l'endemà tens classe. Tant és, tant és ara, ara ja està, i ho tornaria a fer. Tant és també els plors perquè no sortia, perquè semblava que no havia de sortir mai i finalment ha sortit, i molt millor del que ens pensavem.

I jo actuant sóc feliç, i avui, malalta i tot, ho sóc molt.

somnis, malsons....

Apareix, semper apareix. De debò que no ho entenc. A voltes intento evitar-ho, altres vegades ho deixo passar, però sempre hi és. El problema és que no sé si ve del cor o del cap. Per què apareix? Vull evitar-lo? Em sembla que no, i per això apareix... el pitjor, és que quan apareix no em molesta, és quan me n'adono, que ha aparegut que em mata. Hòstia, per què sóc tan nena de vegades? Per què per segons què no vull veure el que realment tinc davant dels ulls? No vull enfrontar-me amb el meu present, és millor somniar sempre un futur millor?

Quan puc resistir, vivint d'una utopia? Quan? Aguantaré? Me'n cansaré abans? Em pensava que me n'havia sortit, i cada vegada m'adono que la cosa és molt pitjor del que em pensava, i que realment els meus somnis, els meus castells en l'aire són el que em fa viure.... tan sols això.

Apareix en els bons moments, de vegades també en els dolents. En els bons moments em fa posar a la defensiva, i salto, i ric, em protegeixo fent veure que no m'importa, que ja està, que el somni s'ha esfumat i que no hi ha res, però sé que aquell moment serà el més feliç de molts. I apareix en els dolents també, quan se'm trenca la veu, i ploro, ploro en silenci i dic que no em passa res, que estic molt tova aquests dies i... i és mentida, perquè és llavors quan els somnis s'ensorren i fins que no els reconstrueixo no se'n van les llàgrimes...

I em faig mal, però tant m'és. Els somnis són massa bonics per trencar-los.

tic-tac

tic
tac
tic-tac
tic és el món
amics, llocs, gent, concerts, festa, amor...
tac és res
tac sóc jo
tac és buit, és fred, és gel
tic és tot-tac sóc jo
tic, tac
tic-tac
tot, res
què, qui?
és? no és...
important? potser...
si demà, demà fos ara, i ara no fos qui sóc i...
i no em preocupes el que em preocupa...
per què?
tic és tot
tac sóc jo.



ja està, això ho havia escrit dissabte nit, en plena depre, ara ja està!

today:

sun & fun
aigua
guiris
platja
marta
musica
sol
dinar
gelat
galetes
més
o menys roba
pales?
nah...
metro
dutxa
gamba
crema
més crema
cansament...
sun & fun

no, si...

no és veritat que no escrigui. només... que no ho publico. no ho sé, últimament em fa vergonya -sí, vergonya jo- i no puc publicar-ho, ho guardo i no ho publico. o senzillament ho esborro. tot fora. a la paperera. què em passa? tenia raó ella, quan em deia que, com sempre, no duraria gaire. com sempre des de llavors. i potser és per això que no escric, perquè necessito fer moltes altres coses abans que escriure, per distreure'm i no pensar, per oblidar el que em passa. sortir, fer el boig, fer massa el boig com fins ara i no fer mai el que realment vull fer, més que res perquè no puc. ara començo les vacances, i què? què faré? dimarts vaig a la platja, i dijous i divendres no pararé per casa, i dissabte tampoc. però... com sempre, taca trista. divendres, dissabte, diumenge. senglar rock. i barcelona buida, com sempre, com sempre que necessito sortir, igual que ahir, igual que avui. potser sí que he d'aprendre a avorrir-me, però és que quan ho faig... no ho sé, acabo plorant, pensant en qui i què val la pena i em fot pensar que jo no...

i és per això que no escric. o milor, que no ho publico. perquè no sé qui sóc, i no sé ni si sé escriure.

ara vull...

ara només vull marxar
acabar, plegar del tot
oblidar-me dels números
d'aquelles cares
de la gent
veure'ls a la nit i somriure
vull veure'ls demà
i demà passat ser lliure
i feliç
decidir què he de fer
cantar
ballar, somriure
treballar per poder sortir de festa
i ser feliç
saber què vull
i poder-ho aconseguir


només vull vacances...

maybe this time.... Cabaret

Maybe this time,
I'll be lucky
Maybe this time, he'll stay
Maybe this time
For the first time
Love won't hurry away
He will hold me fast
I'll be home at last
Not a loser anymore
Like the last time
And the time before
Everybody loves a winner
So nobody loved me;
'Lady Peaceful,' 'Lady Happy,'
That's what I long to be
All the odds are in my favor
Something's bound to begin
It's got to happen, happen sometime
Maybe this time I'll win

cirera de sant joan

desenganya't, cirereta
t'han arrancat la bessona
desenganya't cirereta,
ja no rebràs mossegades
desenganya't, cirereta
ja t'han picat per fora
t'has amargat per dintre
ja no seràs la més dolça
no tacaràs de frescor
de vermell ni d'amor
ni de passió
només de nosa
desenganya't cirereta
ja ho saps
aquella, no és mai la teva nit.

descobrir?

descobrir, de vegades
pot fer tant de mal
tanta por
trencar cors
maleïr
agraïr més tard
i fer-nos mal
obrir el cor
guardar-lo trencat
mil bocins
escampats
i la terra bruta de sang
i de pols
de dies que esperem que no tornin mai.



per què m'equivoco tant?

pass?

passa
passat i passa
pesat?
no, però pesa
pesa el passat
quan ha passat
el que ha passat.
i passa
perquè passi
perquè pesi
perquè ens passi
només ens passa
quan ens passem
massa hores de passat
per no pasar
hores de present
passades en passat
potser que passem
i passem de tot
i passem de passat
i deixem de pesar
passats i presents.
i prou
passem?

ajuda!

potser sempre em refugio en el mateix
però ho necessito
potser no em servirà de res
però ho necessito
potser els amics s'ofendran si em llegeixen
però ho necessito
em conec prou per saber
que l'únic que vull avui
és posar-me les sabates
deixar el món de banda
saltar a la glorieta
ballar fins que el cos rebenti
oblidar que la gent existeix
no sentir que em poden ferir
i saber que no hi ha ningú
fins que obri els ulls
s'enfosqueixi el sol
s'apaguin les estrelles
un focus m'il·lumini
i el públic esclati a aplaudir.


sí, això és l'únic que em podria ajudar, ara mateix.

sí, perfecte

early in the morging, mack the knife, wattermelonman......
potser no és res,
per a mi ho és tot
riure, viure, ballar
sóc feliç, de somriure
en veure que
sí, me'n surto i
potser, serà millor amb el temps
si, com vam prometre
després som iguals o millors
ja se sap
si no ho balles no ho vius
i si no ho vius, no ho sents


em moro per fer una altra classe demà....

aquest cap de setmana, un dels millors de l'any. =)

cap de setmana.. ferpecte

potser només em passa un cop a la vida, això. un dels caps de setmana que esperava amb més il·lusió es desdibuixa poc a poc.
m'estic deprimint. per què tots esperem el cap de setmana i finalment ens dediquem a amargar-nos-el els uns als altres?
professors que posen exàmens que després el cap de setmana següent els amargaran a ells perquè hauran de corregir, pares que castiguen als fills que els amargaran a ells les nits, parelles que aprofiten els pocs moments que tenen per a estar junts per discutir, grups que s'ajunten per a partir-se la cara.....


jo només vull sortir, veure el sol amagar-se a la platja, amb els amics i cantar una estona, ballar a la sorra i desaparèixer després, anar a dormir quan tingui son sense patir per l'hora, dormir el diumenge fins que el cor em digui prou i dinar amb els pares, potser xerrar amb ells fins descobrir que són les 6 i encara hem de desparar la taula, que se'ns ha fet tard tenint una conversa interessant que feia temps que no teníem... veure'm una estona amb algun amic, xerrar d'estupideses, anar a prendre alguna cosa o simplement passejar.... sortir a la nit a fer fotos, que fa mesos que no puc fer-ho i la càmera s'omple de pols... i anar a dormir rendida i amb el somriure als llavis.


però el meu cap de setmana no s'hi assembla gens.


quin és el vostre cap de setmana perfecte?

ballar...

ballava i queia,
les cames li feien figa
però no n'hi havia prou
encara no era perfecta
i ho havia de ser.

ballava i queia,
el cos no aguantava
però tant lo feia
havia d'aconseguir-ho.

ballava i queia,
ja no podia més
però la música sonava
i havia d'acabar.

ballava i queia
i pensava en l'actuació
i respirava
el cos reaccionava
i ja en tenia prou,
ja tornava a ser ella
i ho havia aconseguit.


les cames em fan figa però estic contenta... ^^

shhhhhhhhht

silenci
la seva veu
silenci
cançó
silenci
rialla
silenci
paraules
silenci
guitarra
silenci
acords
silenci
petó
silenci


després de l'últim silenci no necessito res més.


de vegades un silenci diu més que massa paraules...

m'*******

mirar-te als ulls quan parles del que et preocupa
m'encanta
besar-te i sentir que estic viva
m'encanta
saber que si allargo la mà hi haurà la teva
m'encanta
notar la teva respiració prop meu
m'encanta
que diguis que t'agraden els meus ulls
m'encanta
que em facis sentir el que sento ara
m'encanta
que m'abraçis i saltem del titànic
m'encanta
que etiquetem relacions ràpidament
m'encanta
que em facis posar vermella
m'encanta

... i es que sí, encara em poso vermella si em dius que m'estimes...

solidaritat ciutadana/eufòria futbolística

sembla mentida, sembla mentida. la gent està com boja! són quarts d'una de la matinada i això és una festa. quin patir, de debò. avui he vist volar cadires, he fet una barricada al mig del carrer, hem fet explotar dues ampolles de cava, m'han caigut a sobre tres llaunes de cervesa, una ampolla sencera d'aigua freda i... jo què sé. realment, sortir al carrer és una passada. tothom es saluda, es somriu, la gent canta i crida i sembla que no recordin que demà al matí han de tornar a treballar, perquè total, i què? no és tan sols un partit, és un sentiment d'eufòria col·lectiva, de somni aconseguit que t'encomana el somriure fins i tot sense voler... i m'agrada. m'encanta veure com una colla de joves milionaris pot fer feliç a la gent del carrer que té unes alegries i unes preocupacions tant diferents a les seves, però que els uneix això, el futbol. avui els veïns que no es saluden mai, els amics que ja no es parlen, parelles que estaven al límit de trencar la relació... tot s'oblida i es celebra el barça. perquè no sé si és més que un club, però tant és, l'important és que fa vibrar, i fa somriure.... i sentir a un nen cantant l'himne del barça per la finestra no té preu.

què és?

potser és el destí
potser la felicitat
la tranquil·litat de saber
que sí, ja passarà
i passa.

potser és tonteria
potser no n'hi ha per tant
la consciència de veure
que és tan sols el que és.


i tenia raó, no era un partit de futbol
a mi, total
el futbol....
ja se sap.



és tota la resta, el que em fa feliç.

i ara què?

hauria d'aprendre a estar quieteta, a callar, a no ficar-me en embolics
sóc un desastre sense remei
i fins ara era feliç
i ho sóc mentre no hi penso
però llavors la consciència torna
algú em fa tocar de peus a terra
i me n'adono
que m'he equivocat
i que no només depèn de mi
...


i ara què?

gran descobriment

ja ha arribat, i l'he descobert. sí, els meus bloquejos creatius i els mals d'esquena vénen junts. de debò, no és una excusa, és verídic. intento escriure, m'hi poso i tot el que escric no es mereix ni ser publicat, però tant és, segueixo escrivint. siusplau, ciriqueu-me una mica, ho necessito, m'estic relaxant massa. potser és per tot el que em passa pel cap... tot l'espiral d'energia positiva em trastoca una mica i...perdo qualitat literària. en fi és patètic però és el que hi ha.


la lluna plena d'avui, última nit, em fa sentir quelcom de nou, d'estrany, d'antic i renovat...que m'atabala m'exaspera i m'encanta.... no sé què serà, tot és questió d'anar veient i... ja es veurà, com tot.



el destino marcó el camino.

corazón de lechuga.

es bonito tener el corazón de lechuga
las manos del yin
la sonrisa sin risa
la espalda hecha un cromo
los amigos muletas
los abrazos de oso
las cortinas de hilo
los hilos sin cuerda
las pulseras de bolas
y el beso que no llega
es bonito tener el corazón de lechuga
pintar la comida
como dice mamá
que si no esta para comer
estara para jugar.

como niños....

està bé, s'ha acabat

això és el que volíeu, oi? doncs d'acord, hi renuncio. prou duncan dhu. ja està home ja està. se'm va publicar la cançó 4 vegades i m'he fet pesada, em sap greu laureta... doncs res... tot té una explicació, de debò. mireu, de vegades necessito música per treballar que em doni energia i em posi de bon humor. i amb aquest cd em funciona! puc fer treballs i em fa riure, em dóna bon rotllo. però ja n'hi ha prou. teniu tota la raó m'he obsessionat una miqueta. aix... en fi bona gent, me'n vaig a dormir i deixaré d'escriure tontades perquè últimament la qualitat dels poemes està baixant fins a uns límits insospitats... però què voleu que hi faci, sóc feliç de forma absurda. deu ser que els visitants de la meva vida em trastoquen lleugerament. Sí laureta, diumenge gravo el curt. i puntoenboca.


un petonàs a tots, i gràcies per aguantar-me =)


besuzielu

si¿?

de vegades
reacciones
o no
o sí?
sí.
potser
no...
m'equivoco?
m'entens?
no, és clar
ja em va bé.



potser és més fàcil parlar clar, oi?


bsu zielu

Duncan Dhu- Esos ojos negros

Esos ojos negros,
esos ojos negros no los quiero ver llorar,
tan sólo quiero escuchar,
dime lo quiero oír,
dime que vas a reír, dime,
dime ahora que duerme la ciudad.

Hace ya algún tiempo,
hace ya algún tiempo que tú voz parece ser
una pluma y un papel que cuentan
que vas a volar en sueños,
que serán tus ojos negros
los que me iluminen al andar.

La lluvia cae sobre el suelo gris,
el tiempo pasa y no puedo reír,
la noche es larga, mi voz, amarga.
Hoy he visto despertar el sol.

Y tus pupilas brillarán
pero, espera, descuida, y ya verás,
los buenos tiempos volverán.
Pero, espera, descuida, que ya vendrán,
la lluvia los devolverá.

···

La lluvia cae sobre el suelo gris,
el tiempo pasa y no puedo reír,
la noche es larga, mi voz, amarga.
Hoy he visto despertar el sol.

Y tus pupilas brillarán
pero, espera, descuida, y ya verás,
los buenos tiempos volverán.
Pero, espera, descuida, que ya vendrán,
la lluvia los devolverá.

Esos ojos negros,
esos ojos negros no los quiero ver llorar,
tan sólo quiero escuchar,
dime lo quiero oír,
dime que vas a reír, dime,
dime ahora que duerme la ciudad,
dime ahora que duerme la ciudad,
dime ahora que duerme la ciudad.



akesta cançó... "me pierde".... zielu....

tirirititi!!

espiral creixent d'energia vital
m'aclapara i em desperta
la música em sona per dintre
els cascabells dringuen sense parar
somriures inacabables
torno a ser jo!
mala llet creixent i fredor
també torna i els castiga
però només quan cal, no ens passem
i sí, torno a ser jo!
potser una visita, però em fa riure
potser la música no era tan bona
potser tot m'és igual
potser els estudis no ho són tant, d'importants
potser de vegades passen per davant
amistat, amor i joia....
i sí! sóc feliç

i sí, torno a ser jo!

tinc

tinc
un problema
un atac de riure
unes ganes boges de viure
una colla d'amics genials
un cd de Duncan Dhu
una foto que m'agrada
una conversa extranya
una assignatura suspesa
un telèfon que es mou
una estratègia
un... un ... nosé
tinc un "algo"
tinc una sensació tan rara....


no ho sé....

on ets¿

on ets?
avui no et trobava la mirada
i potser jo mateixa l'evitava....
avui no entenc res i ho entenc tot
avui res no em fa mal i tot em fereix
avui no et trobo avui no hi ets
necessito parlar-te i no sé què dir
no sé per què ens compliquem la vida
tot seria més fàcil, no?
però...el món ens empeny a complicar-nos
i el mal que no volem fer-nos
ens duu a tot això.
i ara, ben mirat, no sé per a qui escric
potser tenia raó, quan deia que com el billar
jugo a tres bandes.


per què sóc tan complicada?

i tu, on ets?

duncan dhu

tota la nit escoltant duncan dhu, m'encanta!
la veritat és que estic descobrint grups .. bé, de fet els estic redescobrint. quan tenia 6 anyets la emva tia els escoltava sempre. i m'agradaven molt. i ara me n'he adonat que se m'havien quedat les cançons grabades a la memòria... només de sentir-ne els primers acords em sortia la lletra sola...
i sabeu? m'encanta! és genial sentir música amb tant bon rotllo... =) em fa feliç encara que les lletres siguin tant tristes. si hi ha humor, hi ha vida, oi? yeah!

aquí va una lletra

CIEN GAVIOTAS - Duncan Dhu

Hoy el viento sopla mas de lo normal
las olas intentando salirse del mar
el cielo es gris y t no lo podras cambiar
mira hacia lo lejos busca otro lugar
y cien gaviotas donde iran.

Hoy no has visto a nadie con quien derrumbar
los muros que gobiernan en esta ciudad
hoy no has visto a nadie con quien disfrutar
placeres que tan solo te imaginars
y tus miradas donde iran.

Hoy podras beber y lamentar
que ya no volvearn
sus alas a volar
cien gaviotas donde iran.

Hoy el dia ya no es como los demas
el ron y la cerveza haran que acabes mal
nena ven conmigo, dejate llevar
hoy te ensear donde termina el mar
y cien gaviotas donde iran.

potser

un nus a l'estómac
potser si
un garbuix d'idees
potser si
no m'entenc ni a mi
potser si
m'ho he passat bé
potser si
la trobava a faltar
potser si
odio aquesta paraula
"potser"

no sé què he de fer.... tinc tots els ingredients per a ser feliç.... però.... i ara què?

si el temps ho cura tot...
maleït sigui el temps.

blau?

ja sóc jo

ara que la son
m'entra a les orelles
i la llum
es fa més fosca
i la nit
se'm tira a sobre
i sé que estic contenta
no sé quan seré tan feliç com vaig ser
però camino pel mateix camí
sola soleta sola
i feliç
i ric
la gent amb qui em creuo em somriu
i els qui em trepitgen no deixen petjada
i si ho proven, es trobaran trepitjats
res més
estic contenta,
sí, "me siento bien"
evax fina y segura...
i ric de recordar tonteries
i què?
és la meva vida i ja en tinc prou.

gràcies.



blau

blau

blau
si el cel és blau
i el mar és blau
i els ulls són blaus
i el cor es blau
l'aigua seria blava
i salada
com les llàgrimes
que no surten
i no plou
ja no plou
i el blau
el duc dins.
massa endins

he oblidat el roig..... no puc escapar del blau.

merda!

maleït sigui el blog
havia escrit un text
no era bo,
però sí graciós
i ara au
a prendre pel sac
així doncs ara escric
per a activar els dits
descarregar mala llet
i oblidar mals moments
va bé?
doncs au.
bona nit


no sé qui sóc, no sé què faig.... la bombolla es va trencar

ah!histèria

de vegades hi ha gent que em crispa els nervis. i en tres dies, n'he trobat tres. dos nois i una noia. redéu. el pitjor és que són amics, i que s'ajunten.... epr sort només els he trobat de dos en dos, un dels nois ha repetit... però bé, aquest és un inútil i no em fa cap mena de por. però els altres dos em fan pànic. són d'aquella gent que només de veure'ls ja fan respecte. quan et tracten una mica semblen simpàtics però a la que et gires, saps que te la clavaran, segur....
no ho sé, però em posen nerviosa. suposo que aquests dies estic una mica massa sensible, o tan sols és que hi veig més clar. és quan dormo que hi veig clar, deu ser això....
avui he somniat que un amic em deia que és gay. que fort. estic boja....
en fi, potser que deixi d'escriure, que m'estic crispant els nervis a mi mateixa i tampoc no cal....

no sé què sóc, no sé qui sóc.... la bombolla va explotar

tannaka

un llamp sense so
com fan tots els llamps del món
caurà damunt meu
sense poder fer-hi res
avui no em farà mal


res no em fa mal avui. tinc els ulls secs.

bubble

escales o ascensor?
l'ascensor és més ràpid.
porta oberta
calaix
claus
porta tancada
cop
cop sec
llença la bossa a terra, les claus
es col·loca al mig
barcelona a un cantó
barcelona a l'altre
respira
per últim cop amaga el plor
i crida
xiscla tant que els braços li pugen sols
crida tant que de cop es contorsiona
crida tant que cau a terra
xiscla tant que la veu es trenca.
plou
plou mullat
les llàgrimes li xopen la cara
i el cabell
i murmura que no
i no s'abraça els genolls
no s'amaga
plora, només plora.
fins que una mà se l'endú,
perquè està xopa i gelada
i li convé sopar una mica
i potser no n'hi ha per tant
o sí
sí que n'hi ha per tant
però plorant no es soluciona.

potser dormint tampoc

la bombolla es trenca.....

però hi ha algú disposat a fer-ne una altre

haikú

el que jo somnio
no podrà mai existir
un haikú d'amor.

què sóc?

cor buit
ànima glaçada
tremolor de pànic
i ara què?
coca-cola i ulls plorosos.

això sóc jo.


sort que a voltes trobes una mà....gràcies marta....

reflexió (una de meua)

avui avui....avui ja està. i demà? què és, demà?
els humans sls esperem gastar el futur per a recordar-lo com a passat. llavors, el present no existeix?

quant?

quantes vegades he dit
que avui
al sortir del metro
volava?

quantes vegades he pensat
que sí
n'estava segura
estimava?

quantes vegades he fet
que no
no ho semblava però
m'equivocava?

avui he volat al sortir del metro
avui m'he espantat, tant, que una sola llàgrima m'ha partit l'ànima
avui un colom ajagut aprop m'ha fet sentir germana
avui m'he adonat que el cor i el cap se separen tant....
que si l'ànima no els ajunta es trenquen.

jtm

hoy no te acostarás sin saber una cosa más.

hoy no te acostarás sin saber una cosa más.
he sabut per exemple, que la ginesta provoca alèrgia.
que hi ha gent pel món a qui més valdria no haver nascut.
que les coses no es valoren en ordre, però es valoren.
que més em valdria callar, de vegades.
que un petó sorpresa pot ser bonic, segons com.
que el sol crema abans als llavis que a la pell.
que....sí però que no.
que em tinc més por a mi que a res.
que sóc una mica friki....
que.......
que sí, que em puc cagar en el sistema educatiu, en el món, en la gent, i en tot... però que sóc tan feliç de viure.....=)

anyanya!!!
m'encantes!

jtm