el violí.

Un violí desafinat esperava el dia de tornar a sonar. Va començar a notar que se'n sortiria quan va percebre els raigs de sol entre les parets de l'estoig.
I sí, realment, va sortir. El van afinar amb cura, amb amor i amb dolor, amb esperança, amb desig i amb recança, amb tot el que demanava. Però sobretot, amb molt de tacte.
I quan va haver acabat d'afinar-lo, l'afinador va interpretar una peça per fer-lo feliç. I quan ja acabava, quan el violí sentia que seria plenament feliç, l'afinador va parar.
I el va tornar a tancar a l'estoig. De cop, totes les cordes se li van afluixar i sí, el so va desaparèixer. I a partir d'aquell moment només sent l'esperança quan veu el sol entre erixes o quan l'afinador l'acaricia de matinada, amb els primers rajos de sol.
Però ja no pot arrencar-li ni una sola nota. No. No fins que acabi la melodia que el va fer feliç epr un instant.

I el violí només desitja ser un piano per això, per ser desitjat.