prefereixo imaginar

prefereixo imaginar-ne les històries, jo.
potser és que tinc ànima de bohèmia, que necessito creure en un art que mou el món. necessito creure també per què es mou la gent, i saber que es mouen per un motiu de força major que no són els diners... necessito creure que el món, en realitat, és bonic. la gent és feliç, té les seves penes però se'n sortirà. és per això que intento regalar somriures, encara que plori; és per això que memoritzo totes les seves cares, encara que després no els reconegui; és per això que quan els retrobo els segueixo.

no som amics, no som coneguts, de fet, ni s'han adonat de que hi sóc, però en realitat he viscut les seves vides en el meu cap, i els he imaginat feliços.

sé que quan sóc allà, no passarà res fora del normal. no descobriré res de nou, no inventaré gran cosa, però aquell és un espai de ningú. és meu, i és seu. i teu si tu vols. però no volen mai. per ells tan sols és un seient i un destí. però jo hi visc, ho visc i els visc perquè somio que allà pot passar qualsevol cosa, perquè és un espai de ningú. l'espai de ningú subterrani on no puc fer-me mal... i on algú va imaginar-me morint. però no. no moriré en l'espai de ningú. perquè a 'espai de ningú, sé que algun dia hi passarà alguna cosa bona.


potser encara crec en contes de fades, però prefereixo imaginar i sentir-me lliure al metro.


ja saps per què t'escric això, és tot el que no he sabut dir...