la solitud no és dolenta, senzillament és tranquil·la. és calmada, pausada i agradable. la solitud és dolça, és transparent, perquè, què podem amagar-nos a nosaltres mateixos? la solitud és silenciosa, callada i melòdica. sona el vent entre les fulles, sentim la respiració i el batec del cor.
la solitud és meravellosa, vista així.
la solitud no és bona, senzillament és amarga. és avorrida, és dura i esgarrapa. la solitud és fosca, és opaca, perquè, si no ens amaguem els secrets, encara ens fem més mal. la solitud és sorollosa, les veus se'ns apareixen i ens percuteixen els timpans. sona com una tamborinada o una tempesta amb molts llamps i trons. la solitud és horrorosa, vista així.
i ara? quina és la vostra visió?
jo em reservo la meva per a mi.... si la compartís, ja no estaria sola....
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
El secret és equilibrar, saber buscar, i saber trobar...
Sigui quina sigui la teva solitud, m'alegra saber que has trobat el que realment necessites, de tot cor =)
mmm...a mi m'agrada estar sola, enkara ke sigui entre estar sola i ben acompanyada, sempre escollire estar sola. wneo nose..es relatiu...
la solitud no és una cosa per mesurar amb paraules...és una cosa que s'ha de sentir...la sensació de solitud si ke es pot descriure, si més no intentar-ho...
mmm..nose el k em dik :S
*nit
Publica un comentari a l'entrada