llàgrimes de fum

s'anava consumint per la por i per la pena. pels nervis, per l'angoixa i també per la felicitat. però es consumia. de manera inevitable. s'acabava i sabia que ho hauria de solucionar d'alguna manera.
la flama s'havia acostumat a lluitar contra el vent, contra l'aigua, contra els mateixos animals, per tal de no apafar-se. i tot amb alguna fita, aguantar fins que s'acabés el temporal, fins que canviés la lluna, fins que.... fins el dia que només havia d'aguantar fins que pugués.
i sense motiu, no tenia cap gràcia aguantar, no tenia cap alicient i es moria de fàstic. el foc ja no li semblava un repte, el combustible l'avorria. i fins i tot les seves estimadissimes espurnes ja no eren el mateix.
però aguantava, sense més remei, aguantava. ara sabia per què havia d'aguantar, i era tan sols per ella. havia d'aguantar, perquè sense ella, la resta no funcionaria igual, i es perdria la vida. i no volia perdre la vida.





Així em sentia jo avui, i m'apago, i m'apago, i de vegades amb el vent m'aixeco però torno a caure i la monotonia em mata i m'avorreix de tal manera que em fa passar les ganes de viure. però sé que he de viure per totes les coses boniques que em queden per fer. i sé que faré alguna cosa, potser demà, o potser no. però ja faré alguna cosa.




i un cop la flama va haver decidit mantenir-se encesa, els elements es van confabular contra ella, i la van apagar de cop. i aleshores la fusta i les fulles, i tot el bosc sencer va plorar-li llàgrimes de fum.

Sht!

shht!
no diguis res. calla, escolta'l
el sents? és el silenci. i és la pau. és la primera vegada que l'escoltes en molt de temps, baldufeta, i ja et tocava. sí, avui era un bon dia per a tornar-lo a sentir. avui era un bon dia per a escollir el teu nou nóvio, perquè és clar, com que l'Ari se'n vai a viure fora de Barcelona i ha de canviar d'escola, et toca triar-ne un de nou. i avui també has decidit de fer una pregunta nova a la mare.
mare, mare mare. per què li dius mare?
avui has decidit moltes coses, ha sigut un dia molt interessant. però t'ho vas passar millor diumenge. t'agrada que et facin cas, oi?
i el teu cosí en sap, d'això. et fa sentir important, i encara que tu tens molts nóvios, el més important és ell. i ell no ho sap, que sou nòvios, però és igual.
mare, mare mare. per què jo no tinc pare?
avui has decidit d'estudiar els animals més a fons. ja saps què seràs quan siguis gran, seràs veterinària de tigres i de gossets. d'ocells no, que no t'agraden.
mare, mare. per què sóc diferent?
avui has decidit moltes coses. has decidit, per exemple, que mai no marxaràs de casa. que ja saps que t'has de fer diferent, i voler anar amb els amics, però que no entens com la teva cosina pot tenir ganes de fugir.
mare, mare què m'està passant?
avui has decidit una última cosa més. has decidit que no marxaràs, que demanaràs les coses com una noia, que faràs el qe et diguin perquè sinó els reis et portaràn carbó, que deixaràs de cridar quan vulguis que t'escoltin i que no deixaràs mai a la mare perquè ella no et deixarà mai a tu. per fi ho has entès
és que avui has decidit fer-te gran.

aclariment

a veure, colla de soques, que s'ha d'explicar tot... a l'entrada de gelosía, vaig posar en un moment que ho deia per experiència.... i us ho vau creure???????????
mare meva... que no sabeu com sóc d'exagerada?
no sempre he de ser jp, qui escrigui, existeix un narrador que no té perquè ser l'¡autor del text. i encara que l'utilitzo molt poques vegades, de vegades ho faig... i si no ho aviso, passa això.. en fi.
a partir d'ara posaré aclariments.
au, ja està.

no vull

no vull renunciar a creure que es solucionarà
no vull
no vull creure que les coses seguiràn com ara
no vull
no vull ser egoísta però no em queda més remei
no vull
no vull abandonar-vos i em costa cada cop més
no vull
no vull oblidar el que ha passat i potser caldria
no vull
no vull perdre res de res, i ho estic fent
no vull.

n'estic cansada i no vull forçar més les situacions, i ja no sé què fer per a solucionar-ho, però potser seria millor que no fes res.
decidit
ja us espavilareu.
sa sabeu on sóc, i estic disposada a ajudar-vos, però haureu de ser vosaltres qui vingui a demanar ajuda.

princeses

elles
juntes
separades
elles
dolçes
amargues
àcides
molt salades
feliçes
riuen
i ploren
i plorem
les estimo
i m'estimen
m'enfado
i no m'entenen
i desperten
em desperten
i ja tinc els ulls oberts
i s'adonen
que feia temps
que les advertia
i m'agrada
saber que m'escolten
i que s'equivoquen
i que m'ignoren
però tornen
sempre tornen
a casa
ací, aprop
com sempre
els recolliré els bocins de cor
no els faré mal
perquè les estimo.

les meves princeses

ça c'est pour toi, ma fleur!
una per a tu, puçeta!

necessari

necessitava veure't
abraçar-te
besar-te
estimar-te més
parlar amb tu
ser una mica més teva
deixar-me estimar
explicar-te
veure't feliç
que ho passessis bé
saber que no ens veurem
i que no et preocupés
ser feliç
una mica
deixar de banda els exàmens
i començar a viure
a ser una mica més lliure
dibuixar
i dibuixar-te el somriure
amb una silueta de petons
somriure
i somriure't si em mires.

necessitava dir-te que t'estimo encara que ja ho saps
t'estimo, t'estimo mil.

amor fraternal

quan de nit,
de cop
desperto i no hi ets
quan llavors,
de nou et crido i no vens
quan m'adono
que estic somniant
i m'oblido del que ha passat

quan de nit,
de cop
et miro i et veig
quan de cop, sol
em busques corrent
quan m'agafes fort amb la mà
i m'oblido del que està passant

quan de nit,
de cop
em mires i no hi soc
quan llavors, de nou
em busques tot sol
i m'enyores, cantes l'endemà
i oblides, tot el que ha passat

quan de nit,
de cop
em crides plorant
que la llum, de cop
ja t'ha abandonat....

i si el cor, fill
segueix bategant
tu i la mare
viureu plegats...

i demà, de nou
em despertaràs
i llavors de cop
em xiuxiuejaràs....

*germaneta, que ja han vingut els reis!*

i seré, de nou
la nena d'onze anys
l'endemà de la nit
d'haver-se adonat
que sabria fer-te feliç
en el dia que el secret fos la vida.

gelosía

no has pensat mai que ell et tingués controlada. senzillament, t'agrada que et miri. t'agrada que et truqui, t'encanta sentir la seva veu, i ell diu que se sent millor quan sap on ets. que es queda més tranquil. i a tu no et fa res. però ara ja t'han dit massa coses, i el que t'ha passat avui t'ha fet pensar una mica. realment, no et fa res, que digui que ets la seva xicota, davant dels seus amics, i que us en rigueu mútuament l'un de l'altre, però avui potser s'ha passat.
-ja ho faré jo, tranquil·la
-No, deixa'm fer-ho a mi, me'n puc sortir sola.
- Tu sola? què faràs tu sola? si no saps fer la O amb un canuto, tu sola!
- Ei, prou ja, ara t'has passat, ets un borde
- Jo un borde? perdona, nena, però només sóc realista. no pots anar a parlar-hi així com així, ja hi parlaré jo amb aquest tio, si et molesta.
- ei, joan de debó, no cal. s'ha ficat amb mi, i no amb tu.
- no perdona, s'ha ficat amb la MEVA nòvia, i tinc tant dret a ficar-me amb ell com vulgui.
- Joan, m'agrada que em protegeixis, però ja n'hi ha prou. m'hi ficaré jo, amb ell. tu no t'hi fiquis. mira, si arribo a saber que et posaries així, no t'ho explico.
- Com que no m'ho expliques? què m'amagues, Aïna?
- Res, no t'amago res.
- No? segur que no?segur que amb aquest tio t'hi vas enrotllar i ara vols que me'l tregui de sobre.
- Però que coi dius! ja ho saps, amor, que jo només t'estimo a tu...
- Calla ja! però si en el fons ets tan puta com les altres. no vals res nena, res. ets una cria, i a més a més, te'ls folles a tots sense cap mirament. em fas pena, Aïna, molta pena.

no te n'has sabut estar i li has girat la cara. sí, tu a ell, just abans que ell pugués fer-ho. i has tingut sort, molta sort, Aïna. has tingut la sort immensa de creuar-li la cara amb el temps just per a pujar a l'autobús. i ara què, Aïna? ja et creus el que et dèiem, quan parlàvem del Joan i la seva gelosía? has arribat a temps, Aïna.
ara ja saps com no tornar-te a equivocar.







per a totes, que mai, MAI un controli ningú. si et sents controlada, TALLA! talla amb els mals rotllos, sí, com a l'anunci. de debó, és el millor per a tothom-sí, ho dic per experiència... en fi.


'cause when you find somebody like you, you don't need to fine more, and you can be you... always
T'Ztm mil.

mal monjada

mal monjada esperava
en la cambra tancada
l'arribada d'aquell qui
per fer-li un bé
va arrebatar-li el seu promès.
Malmonjada parla amb el pare
malmonjada l'odia, cada dia
amb la força d'aquell qui
sense ganes de dir-li res
només desitja la mort per dintre.

Malmonjada visqué un amor
que fins i tot espantava
un amor fervent i clar
amb aquell qui no gosava
mirar la cara del pare
de la noia a qui estimava.

I malmonjada morí,
desesperada de ràbia
en saber que el seu promès
en creure-la enamorada
la vida es manllevà
sense fer-se cap ferida

quin verí, el de l'amor.

futur incert

Ara fa una estona, amb una tassa ben plena de te calent a les mans de cop, m’he parat al mig del menjador i he mirat al meu voltant. I mentre empassava una torrada sense res al damunt, m’he posat a pensar. Perquè un gir de cent vuitanta graus m’ha fet plantejar-me tantes coses? Per què m’he sentit tan buida? No he entès res, però de cop, el pa, el te, tot feia olor a Anglaterra. La casa de Newton Abbot, les nenes, el jardí... fins i tot el meu jersei feia la mateixa olor. El meu jersei negre.... com tota la meva roba. Avui parlàvem dels colors de les paraules, dels sentiments i de les textures. La llana sempre m’ha recordat al confort, i crec que amb un jersei de llana sempre em sentiré més acompanyada. Potser és una tonteria, però ara de cop penso on seré d’aquí a uns quants anys i no ho tinc gens clar. Potser a l’estranger. Tinc la impressió que seré sempre una estrangera enyorada del mediterrani. de Barcelona, del seu mar, de la seva gent, dels meus records.... però no ho entenc, cada vegada se’m fa més estrany viure aquí i pensar que hi seguiré tota la vida. El meu germà d’aquí a uns quants anys viurà a London, ho sé. El seu futur se’m dibuixa clarament. El puc veure, amb una noia, vivint en un piset de Londres, molt ben arreglat, i demanant-me com em van les coses amb un somriure als llavis. I no puc aguantar-me les llàgrimes. Serà feliç, ho sé, i n’estic tan orgullosa que...no ho sé. No fumarà, no haurà fumat mai, i jo segurament ja ho hauré deixat.. però on seré jo? Els meus pares obriran un negoci, em sembla. Els anirà bé, millor del que es pensen, i el meu pare serà molt més feliç del que és ara. I jo, on seré jo?
Potser en un país on fa més fred del que el meu cos aguanta. Segurament que sí. Potser fent alguna cosa que no tindrà cap relació amb el que penso ara, però segur que serà alguna cosa que m’agradi. Però on seré jo? Per què veig el futur dels altres tan clar, i el meu tan emboirat? Això segur, la boira em perseguirà, com ho ha fet sempre. Potser és que estic feta per a viure amb la boira. Vaig néixer quan plovia. La pluja em deprimeix i em relaxa. Però sé que en el fons m’agrada. Perquè avui, el cel és gris, i hi ha una mica de boira, i amb un te a les mans, m’he posat a pensar.







felicitats Sr Crític :* gràcies per endolçir-nos el matí

tinc...

tinc por de mi mateixa.
tinc por de ser freda
tinc por del fred
i sento fred.

tinc por de les reaccions
tinc por de que reaccionin
tinc por de que reaccionin
i no reaccionen.

tinc por de resultar estúpida
tinc por i em sento estúpida
tinc por de l'estupidesa
i sóc estúpida.

tinc por de tenir por
tinc por de la por
tinc por de la cançó por
i la por de la por em fa sentir-ne més.

tinc por de tenir por
i tenir por no em deixa ser feliç.
però passarà la por
la por de la prova
i seré jo.
sense por
només jo

un sonet millor (*)

Amb un raspall de pues polia
La crinera del seu cavall de marfil
A qui els pura sang lligaven d’un fil
Per por de perdre’l, amb el genet un dia.

Entre ses mans el vent corria
Per els cabells que voleiant robaven
El poc moment que els vents trobaven
Per cobrir son rostre de brisa de ria.

Ella d’aprop, enamorada cercava
Algun defecte, que amb gran desgràcia
La fes sortir d’aquell estat

Doncs si l’amor no l’abandonava
Al cap del temps just de l’estat de gràcia
A cavall n’hi hauria dos més al seu costat.




tampoc no és el meu estil, però com a mínim és més maco.

el sonet promès (*)

Amb un raspall de porcí rascava
De ses dents tota la ronya enganxada,
A qui los vampirs tenien basarda
En el seu bany, la dona, rascava.

Entre elles, pura pols en sortia
De la boca, amb alegria, ella neteja
I, com la pasta ses dents blanqueja
La blancor d’entre la merda sortia.

Jo, de llun, aclaparada aguantava
Les ganes de treure, que amb recança
Del meu estómac no sortien

Que de la tràquea no passava
I temerosa d’alguna taca
Vaig fer veure que no em venien.






és horrorós, no m'agrada gens i fa venir ganes de vomitar. ja ho sé. però hi havia en joc el meu orgull, i me n'he sortit.

pànic!

atenció, aquest és un missatge que s'autodestruirà en la propera entrada que pengi. estic espantada i histèrica eprquè vaig prometre un sonet sobre una dona que es rentava les dents i em veig incapaç de fer-ho.

res més.

visca l'absurditat i la seva personificació, és a dir, jo.
bona nit

fàstic/obsessió.

és impossible deixar de mirar-les. són la meva obsessió, em llevo cada dia que sé que les he de veure només per a elles. els seus cossets joves, tendres esperant. em sento poderós. i m'encanta saber que no se n'adonen. m'encanten. són precioses i tenen una gràcia, un un estil.... sembla mentida que tinguin l'edat que tenen. i sembla mentida que siguin tan llestes. em sembla que s'han adonat que les miro massa. em sembla que fins i tot els he fet una mica de por, o una mica de gràcia. però avui tota l'estona estaven més dolçes entre elles, molt més manyagues. i si.. i si fossin parella? ostres.
quina angúnia. no podria. o potser encara tindria més gràcia. però no, no hi pensaré, no fos cas... en fi. avui m'ha mirat, una d'elles m'ha mirat amb recel mentre jo em mirava a l'altra. és que no puc evitar imaginar-les despullades quan les miro. i això em posa a cent.i pensar que són tan joves... encara m'excita més. sóc un pervertit? m'és igual. m'encanten.

















això és per a tots els pervertits fastigosos i per a totes les pervertides fastigoses que algunavegada s'han dedicat a despullar a la gent amb la mirada. que consti, la resta de la societat no som culpables de la seva manca d'activitat sexual.


nen... fes-te una palla, a veure si et relaxes.

redéu, que borde sóc.

elles

L’ Hellen es preguntava què havia fet malament. Què hi feia que estiguessin d’aquella manera? Realment no servia per a això? I si no servia, per què no se n’havia adonat fins ara? La Marie no era una mala noia. Tan sols que no s’entenien. I el més dur és que eren mare i filla. La Marie feia sempre el que volia, no sabia quins eren els seus límits. O potser sí. L’ Hellen i ella sempre havien tingut bona relació. Potser també l’havien tingut una mica forçadament, perquè el pare de la Marie no havia fet mai de pare. O com a mínim això deia l’Hellen.
Ara, després d’aquella última discussió pensava si potser no havia estat culpa del seu pare. No. Es va convèncer de que la culpa era seva, segurament per haver-li inculcat tota aquesta mena de mentides o de falses veritats sobre el seu pare, que era per això que ara la Marie es portava malament amb ella. Ella no li ho explicava per a mentir-li. Es mentia a ella mateixa, i així creia que cap de les dues passava pena. Però tot el contrari. Això encara les feia amargar-se més, tant a l’ una com a l’altra.
La Marie tan sols volia créixer i el seu pare li ho permetia. Potser li ho permetia massa i tot. Això es deia l’ Hellen per a convèncer-se que no era tan mala mare.

De cop, va decidir deixar de pensar en què havia fet malament i va decidir agafar-li la mà al seu xicot. Si la seva mare era una inútil ells no en tenien cap culpa. Però per què ell n’havia de pagar les conseqüències? Estava decidida a parlar amb sa mare. Perquè els deixés en pau. Finalment, ella ja era major d’edat, i ell també, i podien arreglar-se-les per a marxar a viure fora. Lluny. De cop, quan va haver acompanyat al seu xicot fins on tenia aparcada la moto, va començar a pensar. Realment volia escapar? No, no ho volia. No volia escapar de la seva mare.

Va sentir que l’havia perdut i que només volia recuperar-la. No volia tornar-la a trucar, no volia mantenir una conversa com aquella per telèfon i volia estar amb ella. Que entengués que la necessitava per a viure, que la necessitava com l’aire que respirava o potser més i tot. Ela era el més important de la seva vida i no pretenia que ho compartís. Tan sols que ho entengués.

La Marie es va sentir perduda. Es va posar a plorar al mig del carrer, just a la cantonada de casa, i el plor li sortia de tan endins, la pena i la ràbia que sentia eren tan fortes, que es va recolzar a la paret i es va deixar caure a terra. Allà, va pensar en la mare, en com l’estimava, en com l’havia abandonat últimament i en l’error que havia estat a punt de cometre. I va decidir que no el cometria, que n’havia de parlar. Va agafar el telèfon i va decidir que no, que no la trucaria. No volia mantenir una conversa com aquella per telèfon.

L’Hellen estava preocupada. Feia massa estona que havia sortit i la nena no tornava. La baixava a buscar? Les llàgrimes d’angoixa van començar a lliscar-li galtes avall. On era la seva filla? Va decidir anar a trobar-la, encara que li costés la vida.

Es va aixecar lentament i es va eixugar les llàgrimes dels ulls. Encara n’hi quedaven moltes per a vessar aquella nit, però no encara. Va arribar a la porteria de casa quan començava a ploure.

Va sortir de la porteria de casa quan començava a ploure. I la Marie era allà. Es van abraçar sense dir-se res. I van plorar abraçades molta estona. Quan van calmar-se, van pujar cap a casa. I com dues desconegudes, es van asseure al sofà i van començar de nou. Sense pactes, sense rencors, sense res. Res de res. Des de zero. Es van disculpar mútuament, i es van estimar com si fossin persones noves. Perquè eren persones noves. Perquè feia tant de temps que no estaven juntes, que ja no es coneixien.

I des de llavors, van aprendre a estimar-se de nou.

és real, sou reals.

només escric per a certificar que això que visc és real. m'he pessigat. sí. encara estic viva.
noies, aquesta tarda ha sigut genial.
boots, tirarem endavant.



un mes ja. sembla mentida. que ràpid passa el temps.
i em sento feliç. gràcies per ser-hi, per tots els moments que hem passat junts, per tot el que ens queda per viure, per aguantar-me quan estic inaguantable, per calmar-me quan ho necessito, per confiar en mi, per deixar-me abraçar-te quan necessito sentir-me segura, per entendre que sóc com sóc, per ser un amic més, per ser amic dels mateixos amics i per comprendre que som amics tots. gràcies per ser tu i deixar-me ser jo. gràcies per tot i per no res. gràcies.


ho sento, m'he passat, aquest cap de setmana he estat molt estúpida i no us mereixeu totes aquestes discussions, ja ho sé. i evidentment que us estimo però de vegades m'oblido que també us ho he de dir de tant en tant.


us estimo massa a tots, i aquí, ara, hi sou tots. cadascú sabrà quin és el seu paràgraf.


vosaltres sou la meva vida.

fidel, jo?(*)

una infidelitat? no es perdona mai.
recordo quan deia això i la gràcia que em fa ara repetir-m'ho. una infidelitat... si no hagués estat infeliç en aquell moment, ara no seria fidel. què és la fidelitat? has de ser fidel a una persona, o fidel als teus sentiments?
jo vaig ser fidel als meus impulsos i ara soc fidel als meus sentiments i sóc feliç. ara ja no he de ser fidel a res que no em propisi. em soc fidel a mi mateixa i sóc fidel a ell. a tots dos. a nosaltres.

i si una vegada no vaig ser fidel, va ser per mi. i perquè no havia de funcionar.

la fidelitat no és per a una parella. és per a un mateix.

siguem fidels a les nostres idees i així no haurem de renunciar ni de penedir-nos de res.



T'Ztm mil

la petita ventafocs se'n va a dormir...tot just un mes.

res

res de res
no he sentit res
suposo que ara entenc com se senten els psicòpates quan maten a algú.
no he sentit res
ho he destruït
sí
l'últim que em quedava
i què?
i res.
m'encanta
sóc freda?
no
tan sols he tancat una etapa de la meva vida
no va ser un error
no va ser el passat
va ser un moment de transició.
i ara què?
ara res.
ara sóc feliç
i no li importa
i què?
i res
m'és igual.
jo ja estic bé.




t'estimo i la resta ja no importa. res no m'importa si ets amb mi. t'Ztm mil

omnipresència fluorescent

no és tan fàcil renunciar
no és gens fàcil quan no vols
però es torna imprescindible quan t'hi jugues la salut
fa temps que no dormo, i fins ara no m'importava
però ha començat a afectar a la meva vida
no tinc força
no tinc ganes de res
i no tinc temps
de fet, respiro perquè no em treu temps de res
sinó, no ho faria
però he decidit dormir
i no és tasca fàcil
de vegades penso que sóc massa imprescindible
però potser podràn sense mi
és que fa massa temps que estic així
els deixaré així una bona temporada
o potser no
han de trobar una manera d'arreglar-se solets
sense mi.



potser no entenen que el dia que marxo, se'ls para la vida. i pensar que es van passar tan de temps sole, em fa gràcia. ja no saben viure sense electricitat. podríen començar a considerar-me Déu. en fi. badallo. tinc son. que s'arreglin amb el sol, que els watts em fan figa.

una en extranger

sea dia o no
hoy no tengo fuerzas
para escribir poemas de amor
porque le quiero demasiado
y hoy quiero quererle mas
y si te quiero
no pienso
y pienso hoy
pienso en nosotros
y pienso en todos ellos
me sabe mal
no estar cuando me necesitan
pero no estoy para ti tampoco
no estoy para nadie
solo para mi
y soy muy egoísta a veces
pero tambien me necesito
no escribo poemas hoy
no escribo poemas de amor
escribo para hablar de penas
y escribo en lengua estrangera
para poder hablar de melancolia
sin que suene a fantasia
fuera de la realidad
porque si las verdades se cuentan
solo en la lengua materna
que suene a mentira esta
pero no me quedare sin ella.
porque no escribo poemas hoy
no escribo poemas de amor
porque te quiero demasiado
y si te quiero no pienso
y hoy sí.
hoy pienso.
y tambien pienso que te quiero.




se'm fa extrany escriure en castellà.. però de vegades em convé.



la petita ventafocs una mica més calmada.

amor de mar

t'estimo i ho sap el mar
i li ho explica a les ones
t'estimo, i elles t'ho diuen
l'estima, li diuen a la sorra
l'estima, t'explica la sorra
m'estima? li demanes
i em mires
i m'ho demanes
però jo ja no hi sóc
t'espero allà on es fonen
el mar, la lluna
la sorra i les ones.
busca'm, besa'm.
t'estimo
t'estimo mil







i es mil que es mil vegades més, que és molt més que mil.

diumenge disculpat

l'esgotament em farà tancar els ulls ben aviat, però no volia adormir-me avui sense haver-me disculpat abans. Em sap greu, em sap milers de vegades més greu del que us penseu. ja ho sé, que ens ho hem passat bé igual però sí, sí i teníeu raó. tenia el cap en un altre lloc. i ja ho sé que avui era el NOSTRE´día mític, i que portàvem molt de temps esperant i desitjant-lo i que finalment ha sigut avui i ha sigut genial, però ni tan sols l'excusa de la por al Dragó ha servit per a fer-vos canviar d'idea. què penses, Carlota. i la carlota no cal que contesti. ja sabeu que tenia el cap a barcelona, el cap ple de remordiments per no haver estudiat suficient per estar tan ben acompanyada. remordiments de no haver passat ni una hora del cap de setmana a casa. remordiments de no estar bé amb vosaltres en aquell moment. remodriments per ser 3 i no 5. remordiments per tot de tot i de no res i de ser amb vosaltres i desitjar no ser-hi si no estava de l'humor que havia d'estar.
ja ho sabeu. quan em llevo de bon humor, no acabo bé el dia.

petonets de núvol de sucre



sí, me n'he quedat amb les ganes. sóc així de gula

Una petita pèrdua (*)

La perdo? I què hi perdo, quan la perdi? Potser hi guanyo més que no pas perdre-hi. però tinc por, i ahir quan entre besada i besada ella em va dir que no en tenia, de por, encara en vaig tenir més. és normal que ella en tingui menys que jo?, pensava. suposo que en aquell moment no hi vaig pensar, no m'ho vaig ni plantejar, però potser sí que en té, de por. l'he de creure? diu que m'estima i sé que no em menteix però potser és perquè en té tantes games com jo i vol treure's la por del damunt.
-si jo no en tinc, de por, i a mi sí que em fas perdre una cosa real, per què n'hauries de tenir, tu?

de vegades quan és tan valenta m'aclapara. i té raó, i és sincera, però ja li ho vaig dir llavors, que potser tenia por de fer el ridícul o de que no s'ho passés tan bé com fins ara. però tinc por de que no s'ho passi bé ella, o jo mateix? (realment sóc tan egoísta?)

tinc clar que si la perdo, serà amb ella. l'Ona és ella. és tan fràgil i tan lleugera i tan forta alhora... és suau com les ones, com el seu nom, i es mou d'una manera que sembla realment feta d'aigua. té aquells ulls blaus tan profunds i aquell somriure que fa que em deixa sense paraules... és com si el seu nom fos tota la seva persona, i m'encanta.
l'Ona és tot el que esperava i vaig trobar de casualitat, i ara ens va bé, molt bé, de fet. la sort, a més, és que els nostres amics estan junts... sonava de pel·lícula al principi, semblava que no pugués ser que un dels meus millors amics i la seva amiga de l'ànima sortissin junts i nosaltres també. I ells ja ho han fet!
buff, espero que l'Ona no em sento mai dir això, perquè sé que m'estima perquè normalment m'és ben igual el que facin els altres...però potser aquest cop no. i ella no té por.
jo no hi perdo res... potser ella es farà mal.. potser patirà per si el presenvatiu s'ha trencat encara que comprovarem que no tingui cap forat. potser s'espantarà, i potser per això tinc por de que em rebutgi més tard. potser tenim por perquè per tots dos és la primera vegada. i per això serà especial. optser li hauria de deixar llegir tot això... i sé que m'entendrà. perquè m'estima, m'estima tant com l'estimo jo a ella, i segur que em comprèn. i ella a mi em fa tornar boig, ella em fa dir que l'estimo mil vegades sense demanar-m'ho, però em treu les paraules de l'ànima i em diu que m'estima amb un sentiment, que sé que només pot ser veritat. i sé que mai estimaré a ningú com l'estimo a ella.

Ho arreglarem. i ho farem, farem l'amor per primera vegada i en seguiràn moltes altres.

perquè l'estimo. T'estimo, Ona






la petita ventafocs...i la nostra ona... t'Ztm

son

delires
et mareges
se't tanquen els ulls
el teu voltant fa pampallugues
tot es fa fosc
i caus
de cop
les cames se't posen rígides
i se t'adormen els braços
el teu respirar canvia
més ràpid primer
i per últim molt lent
i el cor s'acompassa
el món relenteix
els sons es magnifiquen
i després,
desapareixen


fins demà a l'alba no sabràs què ha passat.
de fet, és la primera vegada que t'adorms, petit Iu.