futur incert

Ara fa una estona, amb una tassa ben plena de te calent a les mans de cop, m’he parat al mig del menjador i he mirat al meu voltant. I mentre empassava una torrada sense res al damunt, m’he posat a pensar. Perquè un gir de cent vuitanta graus m’ha fet plantejar-me tantes coses? Per què m’he sentit tan buida? No he entès res, però de cop, el pa, el te, tot feia olor a Anglaterra. La casa de Newton Abbot, les nenes, el jardí... fins i tot el meu jersei feia la mateixa olor. El meu jersei negre.... com tota la meva roba. Avui parlàvem dels colors de les paraules, dels sentiments i de les textures. La llana sempre m’ha recordat al confort, i crec que amb un jersei de llana sempre em sentiré més acompanyada. Potser és una tonteria, però ara de cop penso on seré d’aquí a uns quants anys i no ho tinc gens clar. Potser a l’estranger. Tinc la impressió que seré sempre una estrangera enyorada del mediterrani. de Barcelona, del seu mar, de la seva gent, dels meus records.... però no ho entenc, cada vegada se’m fa més estrany viure aquí i pensar que hi seguiré tota la vida. El meu germà d’aquí a uns quants anys viurà a London, ho sé. El seu futur se’m dibuixa clarament. El puc veure, amb una noia, vivint en un piset de Londres, molt ben arreglat, i demanant-me com em van les coses amb un somriure als llavis. I no puc aguantar-me les llàgrimes. Serà feliç, ho sé, i n’estic tan orgullosa que...no ho sé. No fumarà, no haurà fumat mai, i jo segurament ja ho hauré deixat.. però on seré jo? Els meus pares obriran un negoci, em sembla. Els anirà bé, millor del que es pensen, i el meu pare serà molt més feliç del que és ara. I jo, on seré jo?
Potser en un país on fa més fred del que el meu cos aguanta. Segurament que sí. Potser fent alguna cosa que no tindrà cap relació amb el que penso ara, però segur que serà alguna cosa que m’agradi. Però on seré jo? Per què veig el futur dels altres tan clar, i el meu tan emboirat? Això segur, la boira em perseguirà, com ho ha fet sempre. Potser és que estic feta per a viure amb la boira. Vaig néixer quan plovia. La pluja em deprimeix i em relaxa. Però sé que en el fons m’agrada. Perquè avui, el cel és gris, i hi ha una mica de boira, i amb un te a les mans, m’he posat a pensar.







felicitats Sr Crític :* gràcies per endolçir-nos el matí