Amb un raspall de pues polia
La crinera del seu cavall de marfil
A qui els pura sang lligaven d’un fil
Per por de perdre’l, amb el genet un dia.
Entre ses mans el vent corria
Per els cabells que voleiant robaven
El poc moment que els vents trobaven
Per cobrir son rostre de brisa de ria.
Ella d’aprop, enamorada cercava
Algun defecte, que amb gran desgràcia
La fes sortir d’aquell estat
Doncs si l’amor no l’abandonava
Al cap del temps just de l’estat de gràcia
A cavall n’hi hauria dos més al seu costat.
tampoc no és el meu estil, però com a mínim és més maco.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
es genial!!! m'he quedat flipant... ho fas molt be! a mi em sorpren aquesta màgia per trobar les paraules adecuades, perquè la poesia no és ni molt menys el meu fort (per a res... tot el contrari). Quina enveja! (bona, no et procupis =P)
Publica un comentari a l'entrada