dualitat

irracional, petita, mocosa malcriada. munta numerets al carrer i trepitja fort, pega cops de peu i xiscla. escup, mossega, insulta.

racional, adulta, persona responsable. somriu, empassa i desapareix sense fer soroll, mai no alça la veu i tot li està bé.

viure amb l'esquizofrènia de voler i saber que no toca. allò que s'ha de fer s'ha de fer.

i aquesta nit dormirà amb el gat. sense pataletes. perquè se les empassa amb xocolata.

telèfon-feina-pànic

sona el telèfon i tremoles. pànic. saber que la feina penja d'un fil i que sona el mòbil mentre ets a classe el dia que començes a treballar fa por. serà per recordar-te l'adreça? serà per dir-te que no cal que hi vagis? un cop has perdut dues feines en menys de tres mesos, una trucada et fa tremolar... queden 40 minuts de classe i saps perfectament que ja l'has perduda. no la feina, la classe. i ara què? és paranoia? t'has de convèncer que tot això només és una tonteria i que serà, com a molt, per advertir-te que millor que hi vagis demà, que no passa res, o serà realment per dir-te que no cal ni que comencis? fa por, fa molta por...

he de trobar...

una llibreta per a les coses pràctiques

carretades de paciència

ganes d'anar a l'autoescola

quelcom que faci somriure una barcelona grisa

una llibreta de pensar nova

motivació

temps per fer allò que m'agrada

somriures assajats

riure fals per un professor que no aguanto

alumnes per a les meves classes

companys per a unes classes que no surten

manera de quadrar els meus horaris

un cap de setmana per no fer res

raons per convèncer

ganes de justificar-me per coses que veig clares com l'aigua

cafè a la universitat

estones de pau -el metro no val-

els teus ulls.

no és estrés. que consti.

webs universitàries...

d'acord, últimament només escric per queixar-me d'una cosa o de l'altra, però aquesta vegada estic absolutament segura que estic penjant un post que molts universitaris com jo han pensat d'escriure.
VISCA LES WEBS UNIVERSITÀRIES

posem-nos en situació
dimarts matí les inscripcions s'obren via internet però de manera presencial a l'aula d'informàtica de la UB central a les 9.30 del matí. prudentment, servidora arriba abans. a les 9.15 del matí l'aula ja està plena. a les 9.20 del matí la web ja s'ha penjat tres vegades i quan intentes matricular-te entra en un loop i et redirigeix una i altra vegada a la mateixa pàgina.
(aplaudiments, siusplau)

dimecres matí, sorprenentment la web funciona. a la tarda no.

dijous matí rebo un mail d'un professor que, assumint que la web no funcionarà, ens envia la bibliografia per correu electrònic i ens informa a quina aula es faran les classes. (aplaudiments i ovació, com m'agrada tenir professors que coneixen el funcionament de la facultat)

divendres matí, tercer intent de saber on tinc classe dilluns a dos quarts de nou. la web de la UB no funciona.
vès, quina sorpresa.

dilluns, a primera hora, quan els professors es queixin perquè arribem tard, o la gent entri i surti de les aules perquè s'ha equivocat de classe, no sé si algú es recordarà d'això. jo segur que sí.

ei, però visca la tecnologia i la gens que la sap fer servir.

mentides

senyores i senyors, no m'agrada que m'enganyin. no és res personal, no estic profundament indignada, però és un fet, i avui m'he sentit estafada i enganyada.
situació: Metro, línia blava i la sinyora cantant i demanant. La sinyora no és UNA sinyora, són més d'una, són unes quantes dones que demanen al metro. D'acord, demanen cantant i això pot fer-te sentir més o menys incòmode, la sinyora original -diguem-ne- té tendència a trepitjar-te si no li dones diners i tal, però això no és el que em fa més ràbia (eh, però el que fa més mal potser sí). Les sinyores són, suposadament, cegues. per aquest precís motiu caminen sempre darrere d'algú que les guia.
però les sinyores baixen del metro a la mateixa parada que jo i obren els ulls i compten els diners. i em toca la pera veure com deixen la ceguesa a banda de cop.

i em sap molt de greu, i no voldria veure'm en la seva situació, però collons, sinyores, ni em trepitgin, ni m'enganyin.

Gràcies

ai senyor

d'acord, d'acord, fa temps que no escric res i no dono senyals de vida. estic escrivint quelcom prou freak per ser digne de penjar, però està en fase mooooooooolt inicial. en... una setmaneta penjo la primera part. de debò. =)

creatius publicitaris i moderns diversos

després de treballar amb creatius publicitaris i gent moderna puc determinar que:

1. ser creatiu publicitari implica ser modern
2. ser modern i creatiu publicitari vol dir sempre tenir un nom rematadament guai
3. implica també tenir un cognom compost, i si no es té cognom compost, s'ajunten els dos cognoms.
4. ser modern implica anar sempre diví.
5. ser creatiu vol dir anar SEMPRE tard i fer esperar.
6. quan un modern et diu "esperame un segundito" vol dir mitja hora
7. Ser modern vol dir poder portar mitjons de quadres
8. Els moderns no tenen edat: poden tenir-ne 40 i vestir com si en tinguessin 15.
9. Ser publicista et dóna dret a passar-te pel forro el protocol, però pobre del mindundi que se'l salti al teu davant.
10. Ser modern i ser publicista és sempre garantia de tenir molts calers, sovint poca sensibilitat i un grau altíssim d'hipocresia, alcohol i sovint cocaïna a les venes.

com es nota que ells no són els que s'han de ficar dins el collons de pelutxes.

de drets, deures, secrets i obligacions

Tenim dret, tots, sense excepció, a un somriure, a un petó, a que ens tractin com ens mereixem, a un bonanit a l'orella, a una carícia, a dir que no, a ser escoltats, a sentir, a viure. A dir les coses com vulguem i a que ens les diguin de la millor manera possible.

Tenim deures. Sentir, ser, dir les coses bé. Protegir els que ens estimem com el tresor més enorme. Viure sense desaprofitar cap moment.

Tots tenim secrets. Petits o grans, hi són, passen més o menys desaparcebuts, però hi són. Hi ha secrets petits que es poden fer grans, grans secrets només aptes per als més petits i secrets amagats en una caixa tancada dins un armari en unes golfes molt fosques on ningú els pugui trobar.

Les obligacions són les que ens imposem. No són com els deures, que es venen donats i els sentim a la pell a mesura que anem creixent, que hi són. Les obligacions són nostres i tenim el dret a posar-nos les, el deure de fer-les sols i l'opció de mantenir-les en secret.

Pots obligar-te a qualsevol cosa,posem per cas, a espantar tots els teus monstres dentats de sota el llit, a fer riure a algú, a aprendre una cosa nova cada dia o a tenir un objectiu per llevar-te cada matí.

Perquè és un dret saber que hi haurà algú que sent que el seu deure és guardar-te un secret perquè s'obliga a no deixar-te vessar una llàgrima per res que no valgui la pena.

Perquè la caputxeta vermella sabia de l'existència de la kalashnikov, i és per això que portava el berenar a l'àvia.

gana(es)

Fam, gana, i el senyor catedràtic no fa més que explicar-nos que si el pastís es bo tindrà un gust unitari. I sí, és gana. és gana? és gana? segur? és gana o són ganes? no ho tinc clar.
fem tots cara de gana, deu ser l'hora d'esmorzar, però una vigília de Sant Jordi a la facultat té molts números per ser una olla de grills a punt d'explotar permanentment, de gana, de ganes, d'estudiants de lletres amb ganes (i gana) de fer coses, de rebre roses i llibres i de donar, de mirar, de remirar.

Potser és això, el que busquem, i és per això que és tan important per a nosaltres un dia com demà. Perquè salivem rambles avall plenes de llibres i podem fer el badoc i tothom ens demana i ai, què compro, i ai, què llegeixo, i això agradarà? és el dia que comprem compulsivament, sense remordiments perquè avui toca i prou i no penso sentir-me culpable si torno a casa amb 6 o 8 llibres i visca, i sé que ja tindré temps per a llegir-los....
Que bé.
Quina gana
Quines ganes

és un regal...

Shtt! Tanca els ulls i prepara't per escoltar amb atenció un secret que m'agradaria explicar-te a cau d'orella. Em regales 5 minuts del teu temps?

Recordes quan va ser el darrer cop que et vas parar a no fer res? Ara és el moment.
Pensa en tot allò que fa temps que tens oblidat, petites coses, records, un instant, una abraçada, un petó, mossegar una cirera o escapar més aviat de les obligacions.... Quant de temps fa que no ho fas?

Es per això que he decidit que s'ha acabat. Que no, que si tu no ho fas ho faré jo i si no ho faig fes-ho tu o que ens salvi un altre. S'ha acabat la rutina i no tenir hores. Perquè hi ha moments en que ho veus clar, que les coses no poden seguir així. I és per això que establirem el decret llei del núvol kington.

Perquè la vida que portem no és la que ens mereixem, que sovint ens veiem vells només per les hores de son que ens falten, que hi ha moments en que tot sembla impossible de fer, que et lleves amb ganes de tornar-te a ficar al llit i et fiques al llit i penses que demà has de fer tantes coses que et tornes a llevar. Però això no és viure.

I és aleshores, quan tot és fosc, quan sembla impossible que les coses funcionin, quan no tens ganes ni forçes i el teu cos funciona per inèrcia, perquè el teu cap li diu que més i ja has passat el límit de la son i les cames et tremolen....

Aleshores de cop, apareix el color, la llum, una cançó, una abraçada, un somriure o una mirada fugaç i veus com la vida torna a tenir els mateixos sons, els mateixos tons i la mateixa intensitat i tu, que semblaves a punt de defallir tornes a ser vida en majúscules.

És per això, per aquests moments que tirem endavant, perquè els necessitem, perquè després d'això et mires al mirall i et promets que aquest matí mossegaràs el dia amb força i que res no t'aturarà, perquè hi haurà un moment, un instant, un petó, que valen prou la pena per tirar endavant.

Per això m'he promès arrencar com a mínim un somriure cada dia. I tu? T'hi apuntes?

　
perquè hi ha moltes coses per dir que sovint no es diuen...　i perquè no sé fer les coses d'una altra manera.

conseqüència del canvi de pla...

senyor catedràtic faci el favor de fer-los callar siusplau. faci el favor d'engegar aquesta colla de criatures que el tracten de tu i li diuen pel nom, faci el favor de fer-los fora a la tercera vegada d'avisar-los.
siusplau, reis, feu el favor de callar, d'aprendre que l'institut i la universitat no són ben bé la mateixa cosa i que potser estaria bé que aprenguessiu a comportar-vos com adults.

enorme, meravellós pla de bolonya que ens fa compartir classes amb els nens i nenes de primer, fantàstic, criatures que no saben res i vacilen i que ni fan ni deixen fer classes...
és una vergonya.
sort que el senyor catedràtic els posa en ridícul sovint.

em ca**

em cago en tot. em cago en mi, en tu, en tot, en la mala llet que tinc i en la que porto. em cago en la gent que camina pel carrer a pas de tortuga, en les àvies que t'atropellen, en el metro que triga hores en arribar i en els dies que intento fer coses i no surten ni a la de tres.
em cago en haver de posar majúscules, en la meva carrera i en la teva, en no tenir temps per veure la gent que m'estimo i en haver-me de menjar gent que no suporto cada matí o cada nit.
em cago en no tenir diners, en la crisi, en no saber si acabaré la carrera vivint a casa o en si podré marxar, en el govern i en la bateria del teu mobil.
em cago en tot, en els nens que patinen i es pensen que el carrer és seu i en les nenes que no saben caminar amb talons, amb el facebook que ens pren hores d'estudi i en les biblioteques amb més seguretat que un banc.
em cago en els barracons de la facultat, en la fam, en la gent que es creu les merdes que els expliquen a l'església i en la gent que no creu en res i tot i així es pensa que té consciència.
em cago en els "microcortes" que telefònica regala als usuaris que ens hem fugat i en la TDT i en mi per no haver canviat de sistema operatiu.
em cago en mi, en tu, en girar els meus plans, en els amics que sembla que t'escoltin però passen de tu, en el reggeton i els que es pensen que a tots ens agrada la seva música.
em cago en tot. em cago en no tenir un minut per gaudir de tota la resta de coses en que no em cago.

i en minúscules, avui és un bon dia per fer revolucions.

Llapis verd

L'oriol adora la olor de llapis nou. Li agraden tots els llapis, els llapis nous i les maquinetes. Cada curs, quan compra tots els llapis de colors per l'estoig nou surt de la botiga amb un somriure d'orella a orella, amb olor de noves promeses i no pensa en com acabarà el curs, en com odiarà acabar els dibuixos lliures i "pintar el fons". Arriba a casa, olora els llapis, els estrena i au, ja pot començar el curs.

Però cada curs, quan arriba l'abril comença la desesperació. Els llapissos de l'Oriol es fan petits, diminuts, ridículs, i la seva desesperació creix quan veu els llapissos reduïr-se fins al límit de l'abisme, a punt de desaparèixer. A més a més, a l'Oriol només se li gasten els millors colors, li desapareix el vermell, el blau cel, el verd d'arbre i el groc de sol. Per què no es fan petits el color carn, el gris o el blanc? Per què només desapareixen els colors que més s'estima? L'Oriol s'ha promès que quan sigui gran, farà un llapis que com més pinti, més gran es faci.
Aquest curs, però, s'ha promès que no li passarà el mateix. No, amb el llapis nou no. I és que l'Oriol ha trbat un llapis fantàstic. És un llapis groc i negre però amb el caputxó verd. No vermell, com tots, ni blau, com l'estoig. És verd, verd com la bicicleta. Verd de bici nova.

El llapis de l'Oriol és un tresor com és un tresor la bici que descansa a casa dels avis perque no hi cap al pis de Barcelona. I l'Oriol s'estima la bici, i també s'estima al llapis, potser perquè tot i que ell encara no ho entén així, el llapis és la bici, i és el record de tots els estius al poble. I al poble se sent lliure, campa al seu aire i hi té una colla d'amics amb qui anar a robar peres al jardí del ferrer o amb qui cuidar els gatons de la gatassa que la mestressa del bar de la plaça ha fet fora perquè li fan nosa i de qui han fet de pares tot l'estiu. Perquè l'Oriol al poble és gran.
Perquè el verd és el seu verd, el seu color, el de les peres, la bici -sense rodetes, la proesa de l'estiu-, el banyador de la piscina on pot anar sense "gorro de plàstic" i de la paret de darrere la porta.
I és que l'Oriol ha fet un pacte amb l'àvia. Si ell es fa el llit i aprèn a lligar-se les sabates tot sol abans de Nadal, l'àvia no dirà als pares que ell ha fet un dibuix darrere la porta. Un dibuix de la bici, del camp de futbol, i de l'estiu a casa dels avis.

Tot aixo, tot i que ell no ho sap, és el caputxó del llapis verd de l'Oriol. I per això ha decidit guardar-lo i fer-lo servir només per a escriure contes i fer dibuixos, i no gastar-lo fent sumes i restes que no li agraden gens. I no el pensa deixar a ningú. Perquè és el seu llapis.

És per això que l'Oriol no entén que la professora el castigui quan l'enganxa a punt de clavar el llapis a l'ull d'un company. No l'enten quan l'Oriol li diu que ell, l'altre, el nen que no li cau bé i que no entén res, li havia pres el seu llapis. De fet, és una qüestió de propietat privada portada a l'extrem.


per un record que se'l mereix, per algú que sempre hi ha estat i en majúscules, perquè segons com, no cal que fem revolucions.

esmorzar al moll

arriben tard, com sempre, i es troben amb els altres no exactament allà on havien quedat. mentre comenten com poden ser de graciosos els guàrdies urbans a cavall, s'asseuen a la terrasa i demanen cafè. el cafè del museu no era obert i per tant hi ha hagut canvis de plans de darrera hora. però ara ja hi són tots i apa, som-hi.
algú sap per què ens reuníem?
ah sí, jo sí.
però ningú no demana més motiu i xerren de tot i de no-res, de com estan les coses, de política, de la crisi i es preparen per assistir a una conferència sobre israel i palestina mentre els altres pensen en la mandra que els fa anar a classe, però vès quin remei.
finalment apareix el tema motiu d'aquesta trobada però el liquiden en pocs minuts. és el millor d'aquestes trobades, que el tema és el de menys i que tota la resta surt sol. no se n'han adonat i ja és l'hora de marxar i au, fins la propera. paguen amb recança, que fa mal pagar un cafè a una terrassa arran de mar però els seus precaris ingressos d'estudiants de lletres els fan fer malabars per aquests petits plaers que es poden permetre de tant en tant, i així, de passada surten dels caus ronyosos on esmorzen cafè aigualit.

és per això, que es troben, és per filosofar, per xerrar de tot i de no res, per veure's les cares i somriure que és molt d'hora, no tenen mai temps per a trobar-se i és en aquestes petites estones que treuen d'enlloc que gaudeixen de ser joves.
i és per això que ho repetiran aviat.

pels esmorzars meravellosos com el d'avui ^^

formigues

les formigues són formigues però s'estressen tot sovint i aleshores necessiten sortir fora del seu cau. així que de tant en tant, alguna formigueta intrèpida decideix escapar-se i es converteix en protagonista d'una película que es tiu ANT-Z i la warner guanya molts diners. però no totes les formigues aprenen a escapar-se. un brindis per les formigues fugitives.

que la sort les acompanyi, i que la warner sigui allà per veure-ho =)

bonanit i tapa't

fa dies que no aconsegueixo anar a dormir d'hora però avui me'n vaig a dormir amb una lleugera sensació d'esperança. potser demà les coses van més bé, potser demà aconsegueixo fer tot el que em proposo i fer somriure algú, potser demà és el dia i algú em fa somriure a mi. perquè em sembla que encara queda gent maca al món, i perquè sí. perquè avui hem rigut prou al jardí i perquè demà serà un altre dia. per les trobades casuals entre muntanyes de llibres i per les campanes preparades de la setmana que ve.

bonanit a tots, i tapeu-vos que fa fred....

(jo vull deixar la bufanda a l'armari però l'hivern no em deixa)

fa una pregunta pensant que realment no entén, que no sap si creu o no creu i que li estan desmontant les concepcions artístiques i estètiques personals i s'emporta una hòstia a la cara.
i ara què? un professor venerat desautoritza un alumne que fins ara només l'havia defensat i ara què?

tens dues opcions, o bé vas a parlar amb el professor a final de la classe i intentes explicar-li que no, que no era això el que volies demanar-li o bé desapareixes de les seves classes, situan-te al final de l'aula d'aquí a finals de juny.


i ara què, bonica?

desaparèixer

A classe penso que hauria d'estar prenent apunts i la motivació s'esvaeix brutalment, així, plas, i no penso què hauria d'estar fent sinó que faig el que sento i au, avall..
fa dies que recupero converses amb gent amb qui ja havia desistit de parlar i això m'inquieta i em reconforta alhora. què passa? per què desapareix, la gent del meu voltant? com podem ser amics amb algú i sense que passi res desapareguin? què és el que ens fa allunyar-nos d'algú de manera sobtada?

em pregunto milers de vegades per què desapareixem i si realment jo ho faig de la mateixa manera i sovint arribo a la conclusió que no hi sóc, que no hi dec ser, que deu ser que la invisibiliat es fa palesa de manera manifesta en la meva persona. deu ser això, no?

i llavors, quan tornes a aparèixer ja no ets allò que es pensaven i encara et jutgen de la mateixa manera.... uhm.. que no, que no era això, que he fet un munt de coses igual que les has fet tu, que tu i jo hem canviat i que ens podem entendre, però que ens caldrà un temps de tornar-nos a adaptar, de posar-nos al dia i de veure què t'ha fet així i què m'ha fet aixà.

en fi, reestructuració mental i filosòfica.

créixer

és dilluns i el darrer exàmen el recordes vague, humit i fred. però la resta de la nit valia la pena. i ep, aquest cap de setmana no has sortit però has après a fer sushi, te'n pots sentir orgullosa.
l'altre dia em deien quan tu i jo.... a tu no t'agradava el sushi
no, ni el sushi, ni els iogurts, ni la cervesa negra ni el gintònic.
què ha passat, em deia?
deu ser que m'he fet gran.

i te n'adones que deu ser això. això, i veure gent amb qui has compartit èpoques de la teva vida que creies importantíssimes i pensar... però tu i jo de què parlàvem?


els anys ens posen a tots a lloc (a puesto, que diu l'àvia)

prou.

t'han dit un munt de vegades que no pots ser tan tova, que no esperis que els altres reaccionin com tu perquè la gent no sent les coses així, tan endins. però cada vegada hi caus.
et fa mal, et fa mal al cor i sents un fred que et recorre l'espinada i que no entens ni vols entendre. quants dies fa que esperes una paraula amable o una abraçada perquè sí, sense haver-la de demanar? quants dies fa que enyores un dilluns que tems i que no arriba, que és aprop quan no el vols i en canvi tens per davant un abisme de cap de setmana que et porta un sentiment de culpa enorme i monstruós. no són els exàmens, no és tot això que et passa, és només que collons, sembla que ningú s'adoni que portes una vida de bojos, que fas tres-centes coses i intentes fer-les bé i sembla que t'hagis de justificar si alguna no surt bé perquè se suposa que ho hauries de fer, tot i bé.

només és per això, només és això el que et fa sentir estranya quan veus parelles que s'abraçen i es besen, perquè és tot tan aliè, tan llunyà i tan refotudament difícil que ni et planteges sentir-te així. perquè ja no en saps, ja no ho recordes i tota aquesta merda t'està fent més dura del que ja eres abans, més insensible i més fràgil.

és que no hi ha ningú que hi vegi més enllà del nas?

aneu tots a parir panteres.

sol d'hivern

Sol d’hivern i t’adones de tot el que ens queda encara.. que som a dos dies de reis, i que encara no tens un sol regal comprat, que ens queden pocs dies per tornar a la rutina i que no saps si l’enyores o l’odies profundament. I penses que, caram, que dur, pensar-ho però potser l’enyores. Quants dies de rutina en què desitjaves tenir una estona per tu, seure i llegir, pensar, tenir temps per fer les teves coses i ara… ara t’adones que com més temps tens menys t’agrada tot això que fas. Que penses i penses i no hi veus sortida, no et sents tu mateixa i au, ja hi tornem a ser. I repasses cada moment, tot el què faré, tota la gent a qui tinc ganes de veure, quan tingui un moment, quan tingui una estona, quan de debò pugui ser jo, ho faré. I ara ho tens i et veus atrapada en un cos que no saps si és el teu o és el que t’han donat, que fa les coses per inèrcia i que enyora una rutina que li impedeix pensar en què li agrada i què no de la seva vida. Tots els matins que et lleves per anar a classe, les parets que et poden fer sentir sàvia i que et retornen al fons del pou en un moment, ara ets déu, ara no, ara ja no saps res i no en sortiràs viva, d’aquí. Tantes esperances, tantes hores d’estudi, de no plantejar-se res i fer, fer, fer, i aquells comentaris a mitja veu pels passadissos, oh, necessito respirar, vacances, aquest Nadal… i no, és Nadal i res, estudies igual, o menys, perquè no en tens ganes però és el que has de fer…. El que Has De Fer, amb majúscules. Com odies aquestes paraules i quantes vegades al dia les repeteixes, ho he de fer, ara he d’anar, hauria de… i no penses més enllà i ho fas.
Quant de temps feia que no seies i perdies dues hores de rellotge llegint amb un cafè a la mà? Quantes novel·les esperaven a les lleixes que les acaronessis i hi deixessis una mica de vida? Que injusta eres, ara ho veus, quan relegaves Sylvia Plath als viatges en metro i torturaves les pàgines de Canigó entre classe i classe, a l’autobús, i l’odiaves perquè no s’acabava mai.. per què, per què Josep Pla segueix on era i no t’has atrevit a tocar-lo? Encara no t’has donat temps a plorar els teus morts, no t’has enfilat a un escenari des que va morir l’avi que t’hi va enfilar i no has llegit Baudelaire des que ella ja no hi és.. i com recordes les tardes que anaves a berenar amb ella, una besàvia de 90 anys que es desvivia per explicar-te unes històries que potser no eren reals, però eren les seves i tenia un passat, un amor i una vida que potser tu no tindràs mai.
T’encoratjaven a tirar endavant i què poc et van veure ballar… és per ells, que t’enfiles a les puntes i caus, altra vegada? No, és per tu, per orgull, per no ser sempre l’eterna promesa, però tot i així plores quan la quinzena volta no et surt i hi ha dies que cedeixes i deixes que els peus piquen sols, no tires endavant i penses que demà passat segur, que m’hi posaré divendres una estona que segur que tindré temps. I llavors no ho fas.

Potser és per això que desitges ferventment els moments de pensar, de reflexionar de la mateixa manera que ara et fan fàstic. Temps, temps… temps per adonar-te que la vida segueix al teu voltant i que tu no fas res, que si segueixes així seguiràs sent l’eterna promesa, que no saps què faràs, ni què diràs, ni si servirà de res tot això, però enyores la rutina que com a mínim et deixa escapar de tot allò que voldries ser i no seràs.

Quantes vegades al dia penses que trobaràs algú que t’entendrà, que algun dia sí, que existeix algú que pensa com tu i que mira la lluna, que total, de kualalumpur a Barcelona hi ha un pas i que serà al teu costat… i al cap d’una estona t’angoixa veure que és dissabte al vespre i la sola idea de quedar-te a casa et fa pànic, que necessites sortir i respirar i oblidar tota aquesta merda.

Sol d’hivern i corres rabent cap a casa a buidar el cap contra les tecles, i potser, veient l’angoixa del pensament reflectida a la pantalla et sentiràs millor, després d’haver plorat accents, comes i un munt de punts suspensius… deu ser això, viure, oi?

penjat després d'haver passat el filtre, com el cafè

és nadal a rac1

m'he llevatal matí i plovia. coi, quin bon rotllo. i de cop, he recordat que no, que no era un dia normal, que era 24 de desembre, amb tot el que això comporta. primerament, passar el matí per casa preparant històries de nadal, dinar, rescatar la vaixella bona pel dinar de demà, anar amunt i avall, posar l'arbre de nadal -que durarà 48 hores posat i després se'n tornarà a la caixa- i en fi... just quan estava a punt d'agafar-me l'atac de mala llet pre-hipocresia nadalenca i pre-empatx de turrons, he recordat que avui tenia tot el dia per escoltar la ràdio.

sí, potser sí, podeu pensar que estic penjada, com una regadora, bla,bla. però m'agrada escoltar la ràdio, i vaig descobrir RAC1 i m'he enganxat... em llevo escoltant el senyor baster, m'agraden les tertúlies, els col·laboradors, enyoro el minoria però adoro els òscars i la competència i després arriba la segona hora... i m'asseguro riure. i em sento acompanyada, sento veus aprop i penso que això, això sí que és nadal, sentir la gent aprop, la que triïs, la que hi és, i que potser a través de la ràdio sentiré molt més aprop la gent...

per tots els qui l'escolteu =)

per nadal.. dues tasses de merda

la setmana passada vaig veure com li fotien la cartera a un avi al metro. pujada tranquilament de la linia lila a la pau, i de cop, veig un noi corrent rere un senyor. el primer que vaig pensar és que era qui es cuidava del senyor (perquè l'home era blanc tipus glop de llet i el noi... no) i que se li escapava l'home en qüestió.
el noi em va mirar amb cara de mala llet tipus diguesresitarrencoelcapreina, però jo ni mu. quan vaig arribar a les escales mecàniques vaig pensar calla, no sigui que li està fotent els calers... i si, perquè just en el moment el nano tornava a pujar escales amunt guardant-se la cartera. aleshores vaig descobrir el company que l'esperava al replà de les escales mecàniques.

quan vaig sortir del metro vaig passar pel punt d'informació i vaig advertir als treballadors de TMB que estaven robant carteres.
oh sí, carlotasuperwoman tal i qual.

no, merda, vaig sortir del metro molt MOLT indignada, home! ja no és només perquè és completament amoral, perquè robar no es fa i tota aquesta cançoneta moralitzant que no deixaré anar... és que vaig ser plenament conscient que com més grans ens fem, més vulnerables som.

i jo no vull acabar així, senyors... perquè és lleig, és injust, és degradant i em sulfura pensar que va ser el iaio com podia ser qualsevol que anés despistat, i que tot i que crec que vaig fer tot el que podia fer, quina merda no poder-los parar.



perquè és nadal, senyors, època de pau i amor, però la merda se'ns menja

[la merda se'ns menja, els amics de les arts]

el procés

arriba amb un cafè a la mà. busca una taula. no hi ha taula, però troba una cadira. mira, remira. troba una cadira sola al costat de la paret baixa. mira d'asseure's a la cadira. no, així no. deixa el cafè al mur. deixa la motxilla a terra. obre el sobret de sucre i el posa dins el cafè. remena el cafè. obre la motxilla i en treu el paquet de tabac. treu el tabac, treu un paper, se'l posa a la mà. merda, la boquilla. amb el tabac i el paper en una mà intenta obrir el paquet de filtres. no se'n surt. mira el cafè, es deu estar refredant. al final l'obre amb les dents i en treu un filtre. el posa i el cigarret ja està fet. agafa el cafè amb una mà, en fa un glop. ara s'encendrà el cigarret. i de cop, amb cara de desesperació s'adona que no té foc. i s'aixeca gairebé avergonyit. s'acosta a la nostra taula, noies, perdoneu, teniu..? i abans d'acabar ja li hem ofert un encenedor.
pobre, només faltaria. després de tot, tots hem fet el ridícul així alguna vegada, oi?

^^
pels fumadors de drum addictes al cafè i patosos, que cada dia en som més...

dimecres 9.52

la noia del davant meu dibuixa en una llibreta. el noi del seu costat badalla sense amagar-se'n. a la mateixa fila, dues que xerren i una altra que sembla que s'adormi damunt els apunts. un parell que planifiquen el cap de setmana, una altra que pensa, algú que fa cara de baixar de l'hort. al meu costat, juguen a fer un solitari. i mentre jo escric al blog, al meu darrere ho llegeixen.
conclusió?
no es pot fer classe amb la meitat de llums apagades.

de converses pendents, cafès i trucades

de converses pendents que tenim, de cafès que hem de fer i de trucades que no hem fet ni farem. que no, que no és tan greu, que les males companyies i els herois romàntics no ho són tot a la vida i que no, que no era això. no és tot tan tràgic, ni estàs sol al món ni tot s'acaba ni comença sota els teus peus. deixa-ho estar, oblida tot el que has vist fins ara i comença a fer, a deixar fer, a sentir i a oblidar-te de les collonades que t'havien explicat. que no, que no tot és tan simple ni tan complicat, que la vida no és una pel·lícula ni una odissea.
que les coses que es diuen no és perquè siguin fàcils de dir, que no és tan fàcil quan ho has passat, però les coses són com són i no em fa res parlar-ne tot i que de vegades sembli que parli per les parets.
no, de debò, no m'enfado, no m'estresso, no sento i no dic les coses perquè segons com no cal dir-les, i quin greu, de debò, que tot seria meravellós, però nomésfalta això, cinc minuts, només un tomb de microones.

bloqueig de bloqueig

la meravella del bloqueig és que té tendència a desaparèixer, és el que hi ha. no m'agrada pensar que la solució a tots és la frase lapidària que et canviarà el món i et farà veure clara la vida. però això no treu que hi hagi moments que et fan reflexionar, pensar, canviar... alguna cosa fa click i te n'adones que allò que hi havia potser ja no hi és o potser el que hi és ja no ho veiem igual. de vegades, quan em passa, em plantejo quines són les coses són les que em fan tirar endavant i quines són les que no m'agraden.

no m'agrada la gent que s'espanta, no m'agraden les picades de mosquit, no m'agrada la meva escandalosa al·lèrgia, no m'agrada passar fred, ni arribar tard ni que em facin esperar, ni la gent estranya que em fa perdre el temps, ni dir mentides ni estudiar pels exàmens.

m'agrada trencar fulles seques quan camino, m'agrada riure perquè sí, m'agrada escriure quan tinc un bon motiu, m'agrada tornar a sentir les cançons desenes de vegades si em fan sentir, m'agrada enfilar-me a l'escenari i sentir-me viva del tot i m'agrada que em mirin als ulls.

potser no serveix per a res, analitzar-ho tot altra vegada, però potser pensar què és el que ens fa llevar cada matí és prou motiu per fer-nos llevar al matí quan sona el despertador

bon dia ^^

el saxofonista

hi ha un saxofonista prop de casa. els dimarts, quan torno i espero una estona fins sopar sento un saxofonista que toca sol, amb la llum apagada. el sentia aquest vespre, amb un got a una mà i un cigarret a l'altra i he sentit la música dins, a la sang. de cop, m'ha transportat a l'estiu de fa tres anys, quan el saxofonista de berlín em va fer tornar a sentir viva... aquell estiu on tot semblava que s'havia acabat i que mai més ens en sortiriem.. l'estiu de llegir i llegir de nits i passejar per berlín de dia, d'escriure i de viure tantes i tantes hores sota la porta de brandemburg escoltant la seva música, quan semblava que només hi havia el seu saxo al món i s'anul·laven la resta de sorolls de la ciutat...
on és, ell? potser tenir-ne un aquí aprop em farà viure altre cop...

ulls de...

no l'havia vist mai fins que s'hi va fixar en notar la mirada clavada en la seva. fixa, pesant, profunda. va arribar-li al fons de l'ànima i es va sentir despullada, com una nina, a mercè dels seus ulls pregons. però el pitjor de tot és que no podia apartar la mirada, i hi va quedar fixada, addicta al no-se-què que la mantenia mirant-lo mentre es posava més i més vermella.
i després d'aquell moment, no va deixar de patir. plaer i dolor s'alternaven sota les ulleres, no em mira, sí que em mira, no, no està mirant. on és, no ha vingut, aquest matí fa tard, demà potser hi serà.
no en sabia ni el nom, ni buscava saber-lo, només se sentia inquieta quan l'observava així, però tot i sentir-se incòmoda ho desitjava cada vegada més. no volia saber-ne res, no li interessava gens, ni ell, ni la seva vida ni res més que els seus ulls. però de cop, un dia es va adonar que rere els ulls hi havia algú, i que aquest algú tenia veu, i ànima, una ànima que regalimava pels ulls quan la mirava sense dir res, esperant sense esperar, analitzant fredament i acaronant les seves pors. i va ser llavors quan va començar a necessitar saber més i més qui era ell, el dels ulls de mercuri.

I love metro

senyors, sí, es pot estimar el metro.
m'explicaré, si m'ho permeten.
heus aquí que la petita carlota se'n va a treballar al migdia i s'enfila al metro llegint sylvia plath. sí, sí, la gent al metro amb sort llegeix millenium, però algú ha de llegir literatura o ja podem plegar. en fi. doncs una llegeix al metro la campana de vidre amb emoció i ganes de deixar anar una llagrimeta i baixa a fer el transbordament de sants. senyors, em confessaré, hi ha dues coses que em posen histèrica en menys de 15 segons: let it be de the beattles i les "flautas de pan". què hi havia avui al passadís entre la línia 5 i la línia 3? sí senyores i senyors, un senyor sudamericà vestit d'indio (sí, he escrit indio) tocant let it be amb una flautapan. m'ha agafat tal atac de mala llet que he recorregut els passadissos anelhant la seguretat i la pau del comboi. i sí, he acabat la campana de vidre a l'autobús blau, sense poder-me emocionar del tot però amb la consciència tranquil·la per no haver assassinat el senyor flautapan-letitbe

a la taula del costat

a la taula del costat hi havia un noi. era un noi normal, feia estona que era al bar, feia una voll-dam tranquil·lament i portàtil amunt i avall, anava fent, a la seva. quan s'han assegut, les ha mirat, però elles plim, tenien coses per explicar. i au, vinga a xerrar, però és clar, no podia ser d'altra manera, mai no s'expliquen coses normals, vès, quina vida, que ténen matèria per hores i hores i au, que si aquest, que si l'altre, que tu quina putada, que hòstia tot em passa a mi, no reina que jo deu n'hi do i apa, som-hi. I ell no pot reprimir el somriure perquè coi, són un espectacle. no criden, seuen molt juntes però no callen, es trepitgen xerranr i apa, a veure qui la diu més grossa. al cap d'una estona, se n'adona que el miren, que saben que les escolta i que tant els fa, que ho prenen com un joc. una d'elles, finalment, anuncia amb tot el morro del món que li pensa fotre un cigarret, "així per la cara i tal". i tal dit tal fet, aixeca els ulls, i se la troba mirant-se'l i li demana ei, perdona, et puc demanar un cigarret? i ell somriu i n'hi allarga un, apa, som-hi.
a partir d'aquest moment, no s'amagarà d'escoltar-les i de riure quan li plagui. què coi, ja hi ha confiança. i finalment, els demana un paper i un boli. elles li dónen el que tenen. què deu voler? dibuixar? i finalment, quan potser els passava pel cap demanar per què volia el paper i el boli, els torna educadament el llapis d'IKEA que li havien deixat, somriu i se'n va. llàstima que fos un llapis i no un altre cigarret. vès quina cosa.

virreina 20.15-21-23

música per a tu

Sentir-ho és simplement tenir la sensació que apareixerà d'un moment a l'altre el llindar de la porta, sense dir res, somrient, cafè en mà. És ballar, alhora, és crear, és tantes i tantes coses que no és capaç ni de dir-ho. Escoltar, viure i veure a cada nota el fons d'una ànima aliena que se li cola pels porus sense voler-ho evitar, que hi és i se li escapa. És per això que l'escolta, per viure'l encara que no hi sigui, perquè és la seva manera de veure'l i de viure'l. Balla mentalment i no enyora res, se sap ànima sola i cos adormit, hi és, simplement i es deixa portar, perquè sap que aquesta és la lletra, la que mai hi ha posat però ha llegit en uns ulls que no miren quan espera i que cerquen quan descansa, que no moren mai. Pensa que no és conscient del poder que té, de la màgia i de la força que comporta. Fa un moment podia elevar-li la moral als estels i ara bressa els seu cos i li acarona els cabells...
Eerò no hi ha cafè a la cafetera i els seus passos no ressonen al passadís i el nus a la gola puja inesperadament, erra pels camins dels records i plorarà, ho sap, ho sent i es fa mal sense caure, sense ni tan sols haver mogut un dit. No sent, ara només hi veu fum, i ombres soles perdre's en la nit i no es reconeix ni reconeix res del que creia haver vist fins al moment. Potser la foscor de cada nota l'ajudarà a comprendre cada gest, cada silenci.
El silenci es trenca i altra vegada desapareix. Aquesta vegada, però, li ha deixatun somrís als llavis, perquè ha entès, de cop, que hi ha coses que no fa falta entendre.
I sense ni tan sols tocar-se, s'ha sentit en companyia, besada i estimada per una música que no pensa compartir.

a la farmàcia

Fa cinc minuts que he baixat a la farmàcia, perquè clar, una té mal de coll, és el que té ser fumador, blablabla... entro a la farmàcia i hi ha una senyora gran pegant-li la vara a la farmacèutica i una dona amb un gos i un nen. un nen d'uns sis anys i un gos tipus "labrador", dels de l'scottex -tant li fa la raça del gos, però mira-.
Total, que ella demana un sabó que no ténen i surten fora, i mentrestant l'altra farmacèutica m'atén, em dóna directament el que necessito sense demanar (que ja em coneixen..) i pago i surto al carrer.

Només sortir em trobo el nen davant la màquina expenedora de preservatius dient va mama, compra-me'n. la cara de la mare era un quadro, total i màxim. Que no, que no te'n puc comprar que no.... Em giro i me la miro sense poder reprimir un somriure i cara de noia, et toca tenir una conversa seriosa... i la dona se'l mira i li diu va, si vens amb mi et compro un gelat i t'explico per a què serveix.

Conclusió: d'aquí a una estona el nano sabrà alguna cosa més. bé, només espero que cada vegada que hagi de comprar preservatius no compri prèviament un gelat, perquè o bé el senyor frigo es farà d'or o bé s'arruinarà el nano.

sex bomb- tom jones

??????????

què coi són aquests comentaris amb caracters xinesos?
és que el blog me'ls tradueix i no em deixa llegir els comentaris expressament?o és que hi ha una colla de xinesos sabotejadors que pretenen omplir-me el blog de comentaris incomprensibles?

per favor, una súplica des d'aqui... si m'heu de deixar comentaris, no ho feu en xinès, en japonès o en rus cap problema... però tu, que no els dominem tots els idiomes....

Ctrl+Alt+Supr

el cap li va fer bluff i de cop es va quedar en blanc. era incapaç de pensar, de reaccionar, de veure i reconèixer els qui tenia al davant. es veia les mans plenes de coses per a fer i sense la mínima idea de què fer-ne, veia les cares de circumstàncies de tots els qui l'envoltaven i no hi trobava solució.
estava al límit de la saturació.
i de cop, va notar un fred glacial a la cara. algú, no va veure qui, li havia llançat un got d'aigua freda al damunt.

i ara què se suposa que passa, reacciona, o no reacciona?


doncs no, es va quedar igual. no va reaccionar pel got d'aigua, l'única diferència va ser que quan va sortir al carrer, a més de no saber on havia d'anar, tenia el cap ben moll.

EL conte per l'Alura

Aquest és un conte sense dibuixos, perquè és un conte seriós. Un conte tan i tan seriós que fins i tot quan és acabat d’escriure no dóna satisfacció. És un conte seriós de debò, d’aquells que fan pensar i que queda bé de dir que has llegit, rollo Don Quijote, però què es ven més que els llibre de Jorge Bucay. Aquest és un conte dels de debò, ben fet, amb gran estructura i argument. És un gran, grandíssim i enorme conte. És un conte fruit de la inspiració més pura, a l’estil simbolista, drogat fins a les celles i amb visions místiques incloses. Perquè aquest és el pare dels contes seriosos. És EL conte. Però tot i ser El conte, la seva utilitat és dubtosa i això fa trontollar la seva necessitat d’existir. I si realment no fes falta? I si no fos imprescindible per a fer evolucionar la societat? Aleshores la seva missió al planeta no podria arribar a ser realitzada. No seria llegit, s’oblidaria per sempre. Després de tants temors, el conte ha decidit esborrar-se. I au, bon vent.

vomitarem carner

Estic odiant un poeta que m'agrada.

i no és culpa del poeta. És que l'estic avorrint infinitament. esmorzo dino i sopo Carner, fins la fi dels dies. I per molt meravellosos que siguin els versos no puc si me'ls explica aquest. Tot l'entusiasme que té per Carner me'l fa avorrir. Sí, és boníssim però no, NO és evident que sigui extraordinari el canvi d'un vers per l'altre, i no si ho dius cada trenta segons...

no m'havien advertit que podia tenir professors dolents.

mentrestant, l'home recita versos sense gràcia i declama l'originalitat i els matisos que provoca la suspensió d'una coma al final d'un vers.

fase REM amb els ulls oberts

no surt el sol i s'apalanca damunt de Barcelona una boirina espessa que tenyeix la ciutat de mandra i de gris. el dia es lleva, però no es desperta, i això acompanyarà la població en el seu viatge diari de la feina a casa, a classe o on sigui. i tot, tot serà en aquest estat, en aquesta mena d'adormiment rotund. no és son, no és que les parpelles es tanquin soles i els ulls es posin guenyos d'esgotament. és simplement una mena de lentitud i una pesantor al cos... com si somniéssin amb els ulls oberts, amb aquella son que no descansa ni cansa però que no deixa fer res ben fet. els habitants de Barcelona ho comenten entre ells i ho troben estrany, però ho atribueixen al temps, a l'abril aquest que és ben boig...


el que no s'imaginen és que una bandada d'elefants gegants estan de vacances a Barcelona i es passegen impunement per la ciutat de nit aixafant els barcelonins que, evidentment, demà no tindran cap ganes de llevar-se...

i per això des de divendres fa son.

divendres, dia de blog

és el que té tenir festa a la facultat, que una el divendres es lleva al matí i diu va, fem feina, iaixò que engegues el portàtil i mira el correu i ja hi som fes feina una estona i posa't musiqueta i vinga daniela mercury en sus mejores tiempos i au ja hi som: he mirat el blog. això implica no només que em miraré el meu i somriure als comentaris trobats (ep, que s'agraeixen infinitament) sinó que és clar, ens mirarem els blogs dels amics que escriuen i deixarem comentaris perquè coi, la noia dels cabells vermells cada dia escriu millor i quina enveja (saaaaaana) i vès ja hi som, de blog en blog i de cop..

t'adones que tens la pràctica de fonètica i fonologia morta de fàstig rotllo la mitja llimona que es queda a la nevera i no hi ha com salvar-la i ja l'hem liat.

i penses va, escriu una estona que ara t'has inspirat i clar què escric i ai hauria de parlar del merder de la universitat de la setmana passada però pensar en els mossos rotllo quin pal, mira saps què deixem-ho estar i no escriguis o mira si, escriu el que et passa pel cap i escric aquest bodriu i au ja està fet.


eh, i tot això amb...11 comes NOMÉS! el meu rècord...això sí, sense majúscules per no perdre el costum

High tide or low tide...

Hi ha cançons i cançons, de la mateixa manera que hi ha dies i dies. I hi ha dies que les cançons sembla que no t'acompanyin i d'altres que, deu ser per l'egocentrisme que ens caracteritza, ens recorden la nostra vida a cada compàs. potser sí.
Avui m'he assabentat que era el dia mundial de la lentitud. Vès, quina ironia que ho expliqui jo que sóc la cosa menys lenta de la capa de la terra, modèsties a banda però calmadeta no sóc. I avui, potser per l'alegria de saber que tenia un motiu per permetre'm el luxe d'arribar tard a tot arreu, m'he escoltat amb atenció una cançó que no coneixia. El tema és, com ha arribat aquesta cançó al meu mp3? el sistema és el següent:
Aquí un colega em recomana el Sr Ben Harper que tia és una canya i t'encantarà i jo me'l baixo de l'Ares i, quan carrego l'Ipod l'hi poso sense haver-la escoltat prèviament. Normalment la cago, la gent em recomana coses molt rares i descobreixes que els gustot musicals dels teus amics fan cert iuiu, però de vegades surt bé.

I aquesta vegada ha caigut una perla absoluta, una cançó de Ben Harper preciosa d'aquelles que fan saltar la llagrimeta inevitablement, però no per sensiblera trista o res que s'hi assembli: és preciosa i prou.

decidiu vosaltres mateixos..

Yes, in high seas or in low seas
I'm gonna be your friend
You know that I'm gonna be your friend
Any so in high tide or in low tide
I'll be by your side
You know that I'll be by your side
I heard her praying, praying, praying - mmh
I said I heard my mother
Her praying, praying, praying - mmh
She was praying in the night
And the words that she said, the words that she said
They still linger in my head, linger in my head
She said : "A child is born into this world
He needs protection" - yeah

l'Escriptor

Senyors, els presento l'Escriptor
Sí, saben aquell tipus que em fa tanta ràbia? doncs l'Escriptor és així.
És atractivet, intelectu-modernillo, porta ulleres de pasta i té uns llavis com els del clooney (tot i que ell prefereix les pelicules de Lars von Trier).

l'Escriptor és periodista (oh gran carrera) tot i que ara fa de professor en una universitat semi-pública (gairebé privada) i col·labora en un magazine de tarda. Llegeix totes les novel·les sueques que li cauen a les mans, potser perquè espera escriure algun dia un best-seller. l'Escriptor escriu poemes d'amagat però amb certes reserves els deixa llegir només als amics "més íntims" -gairebé una seixantena- fins que li demanen que els publiqui. l'Escriptor és un home de món, molt viatjat, dels que posa creuetes un cop ha vist el lloc i visita els museus més alternatius i els clubs més cool de la ciutat.

l'Escriptor, senyors, és aquell home que espera que el coneguin pel carrer, però si els fa tanta ràbia com a mi, siusplau, no el mirin.

l'Escriptor és el capullo integral més gran que existeix.

santa impotència

La sensació d'estar-nos equivocant ens frustra. I la sensació de saber que ens estem equivocant, i que algú a qui estimem s'està equivocant és encara més frustrant. I saber que no el podem ajudar encara ens frustra més, sobretot si sabem positivament que no es deixarà ajudar i que d'aquesta manera no ens ajudarem a estar millor.

Complicat, oi?

Després de llegir i rellegir una i altra vegada el mateix paràgraf, l'Escriptor va decidir que aquell potser no era el millor principi per al seu nou llibre d'autoajuda.

o si?

ningú ha escombrat les fulles/ no hi ha manera d'acabar aquest treball.

toca't la pera.
ara he de fer una critica d'un llibre que m'ha agradat i no sé per on posar-m'hi.
a veure, als pobres lectors que llegiu aquest bloc infame (oh yeah, captatio benevolentiae, que bona sóc, oh yeah), digueu-me què si llegirieu un llibre amb aquesta crítica:


Ningú ha escombrat les fulles és un llibre d’aquells que no sembla que siguin res de l’altre món fins que el llegeixes amb una mica de ganes. No és un llibre que trobis com a best seller a les llibreries, no se n’ha fet les millors crítiques als diaris ni una gran publicitat. Però no feia falta. Perquè no és un llibre que faci plorar ni que faci riure. No és un llibre original, no és un llibre magnífic, novedós i amb pretensió de gran èxit.
Però no ens enganyem, tampoc no és un mal llibre, ni es mereix que no se n’hagi fet ressò. Aquest és un bon llibre de petites històries del dia a dia, de vida, de mort, de viatges, relacions de parella… però sense oblidar que qui l’escriu és un poeta, i que per tant, el llibre és ple de referències a l’escriptura i el llenguatge, a diversos mestres de l’escriptura i de passatges més propis de la poesia que de la prosa a la que estem acostumats.
Jordi Lavina ens proposa un llibre de divuit contes explicats a cau d’orella sense edulcorar-los més del compte. Mostra la vida com és, les obsessions d’uns i altres que ens porten a ser qui som, sense saber-ho la majoria de vegades. I potser és per això, que pensant en el lector, alterna els contes més durs amb els contes més dolços, tenint en compte a qui de vegades sembla que oblidi: llegint-lo, tenim la sensació que l’autor ha gaudit tant de l’escriptura que l’últim en què pensava era en publicar la seva obra. És alhora, un llibre treballat, on tot hi té un sentit específic, des de l’ordre dels contes fins les imatges de la portada i les parts de dins!!, no s’espantin per les formigues, ja les aniran trobant a mida que llegeixin.
Però no hi ha motius per alarmar-se, tot i que sigui un llibre treballat no està pensat per a un grup de lectors elitista al qual s’hi ha d’entrar mitjançant un examen tot i que de vegades ho sembli per la quantitat de referències –potser no totes justificades- que apareixen al llibre. Es pot llegir a l’autobús, al metro o, millor, acompanyat d’un cafè un matí de dissabte, i si tenim sort, aconseguirà alegrar-nos el dia, i si té sort l’autor, aconseguirà que no ens n’oblidem la resta de la jornada.

Després de molts dies de no decidir on desar-lo, si amb els llibres per a llegir sovint, amb els llibres per llegir una vegada, amb els clàssics o... he decidit que el deixaré a la tauleta de nit. Amb els llibres que cal llegir una altra vegada.


coi, que m'ha agradat, que no hauria donat un duro pel llibre el primer cop que el vaig agafar, però que ara sí, que m'agrada i que llegir-ne un conte de tant en tant m'alegra el dia, que ha aconseguit emocionar-me.... uuhm... que complicat. suposo que seria més fàcil carregar-me'l i fer com ens deia la teacher quan escriviem en anglès, digues allò que et sigui més fàcil, tant és que estigui lluny dels teus principis... però no puc.

aquest llibre ha aconseguit emocionar-me i fer-me llegir amb el gat a la falda com feia temps que no ho feia. i no em dona la gana de carregar-me'l.

doncs au, podeu valorar-ne la pseudo-crítica i us ho agrairé eternament.

fred

I de cop, se’n va adonar.
Cada vegada es feia més i més petita en aquell seient d’autobús. El món era massa gran o ella massa fràgil? Potser és que no estava preparada per la vida adulta, potser és que senzillament no era el seu dia. Per què la gent en qui ella confiava no confiava en ella? Per què no era capaç de demostrar com estimava a la gent del seu voltant?
Devia ser això, que el fred l’estava matant, que se li havia ficat al moll dels ossos i no la deixava ser ella mateixa. I veia com els dies se li escapaven de les mans i no podia fer res, però que cada vegada feia més fred i cada vegada se sentia més sola….

pluja.

la pluja em deprimeix. és a dir, no em deprimeix però em fa estar molt estranya. si plou i estic contenta i puc estrenar les meves botes d'aigua vermelles tot funciona i el dia l'acabem amb un somriure als llavis. però si plou i no estic d'humor, si em llevo i plou no anem bé, si plou i fa fred em sento com un os a ple hivern a qui no han deixat hivernar. i és que la pluja em cansa, suposo que em fa sentir més vulnerable del que sóc, tot pot ser.
aquest matí quan m'he llevat i he vist que plovia, estranyament me n'he alegrat. em venia de gust passar el dia sense fer res. i després de sortir a plegar els tendals, el que més em venia de gust era un got de llet amb cola-cao. i sí, després d'anys i panys de no prendre'n, aquest matí he esmorzat llet amb cola-cao i cereals.
eh, i té un gust que no recordava, més dolç i tot. de fet, la pluja no és tan horrible si et fa recordar que la llet amb colacao i cereals encara existeixen, i que mai no som prou grans per deixar de prendre'n.

hem començat la facultat

i sí, dic hem perquè som molts els nous i "pardillus" que ens passegem per la facultat amb ulls de pànic i somriure nerviós. primeres classes, primers nervis, primeres dates d'exàmen que són més properes del que semblen, llibres que has de llegir i que no són a la llibreria, classes que no es fan on dèien que les feien i grups que no es corresponen a les classes que havien de fer. però bé, hem començat i això, per què ens hem d'enganyar, és maco. és maco i és entranyable perquè s'estableixen aquella mena de xarxes d'amics i d'amics d'amics. posarem un cas, per exemple. aquesta tarda parlava amb una noia que feia classe de lingüística a la mateixa hora que jo però en una altra aula. coincidia a classe amb una altra noia a qui no coneixia però jo sí. tot tan estúpid com presentar-les i han marxat juntes i contentes. paradoxa, jo he anat a classe sola.

s'ha acabat la història

prometo una explicació amb més detall, però després d'un estiu complicat, l'avi Freixenet va morir el dia 26 de matinada. i ara ja s'ha acabat.


no l'oblidaré.

mala llet

Benvolguts blocaires lectors d’aquest blog infame, us voldria fer una confessió:
Em sento idiota. Sí, és així. Recordo que fa un parell d’anys un grup hortera va fer una cançó que repetia “esa cara de idiota” amb una veu popera insofriblement aguda i que em feia molta gràcia i que sorprenentment porta ressonant dins el meu cap des de fa una bona estona. És que m’hi sento, em sap greu. M’explicaré: fa un parell d’hores em discutia amb els meus pares perquè em retreien que no comunico, que no parlo, que no sóc capaç d’expressar el que sento, i els explicava el meu sentiment d’inferioritat, potenciat a més a més perquè a cada cosa que els explico es dediquen a treure-li ferro i a intentar convèncer-me de que no és un problema i que són només tonteries seves, que és clar, els seus problemes són els importants i no els meus. Evidentment, tenen raó, els seus problemes segurament són molt més importants que els meus, però coi, els meus són tan importants per a mi com els seus ho són per a ells, que cadascú es fa els problemes a la seva mida, oi? Doncs bé, a tot això, la meva parella a qui m’estimo molt em retreia l’altre dia que semblava que no confiés en ell i que no li explicava res del que em passava. Vaig intentar posar-hi remei i semblava que teníem la cosa encarrilada. A tot això, hi hem d’afegir el meravellós comentari de ma mare dient que, és clar, el meu problema venia donat perquè en algun moment algú m’havia fet sentir inferior com si els meus problemes no haguessin d’importar a ningú (ep, gran deducció, hem descobert la sopa d’all avui també…). Un cop tenim aquesta mena de còctel molotov preparadet i a punt de fer un desgavell enorme, se’m presenta el meu millor amic a casa i passem una estona fent una cervesa i explicant-nos milers de coses. A tot això, la meva parella aprofita per trucar-me gairebé plorant i després de calmar-lo i prometre-li una trucada una estona més tard, me n’adono que l’he consolat però que no té ni la més remota idea de com estic jo en aquests moments. Després d’una altra estona de conversa meravellosa amb el meu millor amic se’n va a dormir i faig la trucada promesa.
Ah, quina és la meva sorpresa quan l’amor en qüestió em diu que està cansat i que no pot dormir però que ho vol intentar i que només necessitava sentir la meva veu per dormir amb serenitat. Sí, molt bucòlic, toca’t els pebrots, però penja sense saber que estic amb els nervis de punta per com estan les coses a casa. Ahà, se m’encén una bombeta, el meu germà està llevat i acaba de tornar de fer una volta amb els amics. Me’n vaig a la seva habitació i li explico com estic. Aquesta és la millor de les reaccions. Directament no s’immuta, no separa la vista de la pantalla de l’ordinador i l’únic que em diu és que tanqui la porta quan surti de l’habitació.

Senyors, diguin-me si m’equivoco, però jo tinc la sensació que el meu problema de comunicació no sóc jo, recoi, sinó que són més aviat els altres. No és que no intenti explicar-me, és que no em deixen. I sí, tinc la sensació que a ningú li interessa el que em passi, però no és que tingui la sensació, és que és el que realment m’estan demostrant. I em toca molt els collons.

I ara, per seguir amb la tònica establerta, siusplau, no comentin, no fos cas que per un moment em donés la sensació que a algú li preocupa el que em passa.
A prendre pel cul.

romanticisme? no, gràcies

Ara mateix no estic segura d'estar preparada per llegir poemes romàntics. Hòstia, avui és un d'aquells dies en que qualsevol cosa semblant als núvols de sucre em fa vomitar. Senyors, avui estem destructius, oi tant, i vès quina novetat, torna a ser dissabte. Què els passa als dissabtes a la nit? Doncs que el meravellós món de Hollywood ens ha ensenyat que és una bona nit per passar en parella en plan romàntic. I què passa quan no hi ha plan? Doncs que la població es frustra, i o bé plora en secret i acaba miran el gran prix del verano o la seva versió moderna que ja no sé com va el tema, o bé es posa en plan destructiu i escriu al blog estupideses diverses.

I per què tot aquest atac i aquesta mania als poemes romàntics? Doncs perquè és l'estiu i la gent està estúpida. I com ho he descobert? Doncs en el meravellós món del fotolog. M'explicaré:

Fa una estona, avorrida de la programació televisiva que no conec -perquè no hi estic avesada a tenir tele jo, vès i perquè, posats a ser sincers, quan feien el gran prix em divertia més-, m'he posat a vaguejar d'un fotolog a l'altre. I heus aquí les perles que m'he trobat:

-[Porque la manera en la que nos besamos es mejor que cualquier droga.]

Anem a analitzar la frase siusplau.
No és el més nyonyo que he sentit a la vida, tot s'ha de dir. Podem prendre'n a més, el missatge positiu que la noia en qüestió no pensa drogar-se i podria remetre'ns al tòpic hippie de "fes l'amor i no la guerra". Per altra banda però, podria significar també que la noia ja ha consumit drogues prèviament i que per tant, té prou coneixement per comparar. Però vist des d'un altre punt de vista, la frase té un últim sentit positiu, que és la igualtat; no parla en cap moment que la seva parella la besi a ella ni ella a la seva parella, sinó que tots dos ho fan tot. Que maco. Seria preciós si avui no em fes venir basques qualsevol cosa de color de rosa.


En fi. Després de l'anàlisi d'una meravellosa perla cibernètica com aquesta, he pres la ferma decisió de sortir de festa i emborratxar-me, que fa masa temps que no ho faig, què coi.


I m'acomiado sense petons ni abraçades que no tinc ganes d'embafar a ningú.

escriure.... o no

no tinc temps per escriure. no en tinc. i com que no tinc temps, no hauria d'escriure, però no tenir temps per escriure em fa tenir més ganes d'escriure. de fet, no hauria d'estar escrivint, però si no estigués escrivint em moriria de les ganes que tinc d'escriure, i per això escric.


i ara què?

confiar

Aquell dia va decidir que deixaria de tenir por. Perquè ja n'hi havia prou de patir per coses que encara no havien passat i que de fet no sabia si arribarien a passar. Havia d'aprendre a confiar en ella mateixa, a deixar-se anar i a no mirar al present amb un ull al passat. Sempre ho havia fet això; es comparava amb situacions passades i acabava per cometre errors diferents només tractant de no repetir vells patrons. Però s'equivocava igual i ho odiava. Aquella vegada s'havia acabat, n'estava convençuda.
Li va agafar la mà i va deixar-se caure enrere. Barcelona al seu darrere, amb el cos per fora de la barana i la ciutat de cap per avall, sabia que no la deixaria anar. Va tancar els ulls i va respirar fons un parell de vegades. Va obrir-los i va sentir com se li acompassava el cor. Havia confiat en algú i no havia caigut. Va redreçar-se i va tancar els ulls. Quan els va obrir, va reconèixer davant seu les fonts de Montjuïc. I res més. Es va trobar sola altra vegada i va somriure. Perquè va entendre que no feia falta dir res, que sabia que necessitava estar sola.

I el millor de tot, era saber que l'endemà al matí el trobaria al seu costat del llit.

Alumna frustrada busca professor que no es jubili

Heus aquí que una vegada una futura estudiant de fililogia es va deprimir. La futura estudiant de filologia odiava la llengua i la lingüística -i us preguntareu, i per què volia fer filologia doncs? ah, és clar, per la literatura- doncs això, odiava la llengua amb una excepció: la semàntica. Ella volia fer classe amb el Sr Tuson. I doncs, quina va ser la seva decepció quan va descobrir, quinze dies abans de fer la matrícula a la facultat i només amb un professor clar amb qui volia anar a classe quan es va trobar que el Sr Tuson es jubilava el 30 de setembre, pocs dies després de començar el curs. Amb la desil·lusió que això suposa, però, la seva alumna frustrada va seguir llegint els seus llibres, devorant els que trobava per casa i esperant per comprar l'últim que havia escrit el venerable mestre que mai tindria. L'únic consol de la pobra alumna va ser pensar que, tot i jubilar-se com a professor, el Sr Tuson segur que no deixaria d'escriure.

COM ES LLEGEIX UN LLIBRE

Primerament és necessari un ambient agradable, la llum correcta i un lloc còmode per seure.
No podem oblidar les ganes de viatjar a un món on mai hem estat i d’ on mai deixarem de ser, així com tampoc la set de saber i la gana de lletra.
Un cop passada aquesta fase, podem prosseguir a obrir el llibre carregats d’il·lusió però sense expectatives prèvies. Cal tenir en compte les recomanacions rebudes, però mai obligar-nos a obrir el llibre només perquè l’ha escrit l’escriptor “X” o “Y”.
Ja convençuts de llegir allò que tenim entre les mans, procedirem a llegir la primera frase, assaborint-ne totes les lletres com si fossin un gelat de xocolata, suau, i esclafant-les al paladar per notar-ne l’essència.
Després de la primera frase vindrà la segona, i després la tercera, llegides lentament. Arribant a la quarta accelerarem el procés per començar a ficar-nos dins el llibre, al més pur estil de tren de fira, que tot i semblar impossible accelera fins a marejar-nos.
Arribats al final de la primera pàgina, respirar fons i compassar el cor, prendre impuls, humitejar la punta del dit índex i passar la pàgina. És important tancar els ulls abans de seguir amb la segona pàgina, perquè és perillós encegar-nos amb la llum de la història. Llegir la segona pàgina amb ganes, buscant recuperar aquell gust de xocolata de la primera frase però trobant el sabor amarg del cacau a la punta de la llengua perquè ja hem deixat una pàgina enrere. La segona pàgina lliscarà com uns patins sobre el gel, marcant la història a la nostra memòria amb la fulla esmolada de la imaginació. En cas de relliscada, mosca collonera o veí emprenyador, és recomanable retrocedir al principi de la frase per no desencaminar-nos de la ruta del llibre. Després d’aquest fluir i de conèixer la primera interrupció, llegir el capítol tranquil·lament, fins arribar al final del mateix. Arribats a aquest punt, fer una primera valoració del llibre: és allò que ens esperàvem? És avorrit? És tan insofrible com els comentaris de Losantos? Ens agrada com està enfocat? Si hem respost que no a la penúltima pregunta ja podem seguir endavant.
!!! abans de continuar, buscar al nostre voltant quelcom per utilitzar de punt de llibre: tiquets de compra, retalls de diari, punts de llibre pròpiament dits – són escassos, però hi ha una sèrie d’exemplars protegits del perill d’ extinció-... Una recomanació: són molt aprofitables els negatius de fotos antigues, i a més guanyen valor amb els anys, però s’ha de vigilar si el llibre no és de propietat o bé si es deixa posteriorment – no fóra recomanable ensenyar intimitats -.
Per contra, queda totalment prohibit plegar la punta de la pàgina, tenen tendència a podrir-se i la pàgina cau més depressa en cas de desenquadernació.

Passat el primer capítol, tornarem a endinsar-nos en la història a velocitat vertiginosa, tirant-nos de cap dins el llibre. Sense saber de quina manera ni per quin motiu exactament, la història ens absorbirà fins a fer-nos perdre la noció del temps. Viatjarem amb els seus personatges, viurem noves experiències, ens emocionarem, riurem, ens indignarem o bé ens atemorirem amb allò que ens expliquin els fulls escrits. A causa d’això, és probable un cert descontrol. És recomanable parar cada quatre o cinc capítols i recordar-nos que tenim una sèrie de necessitats fisiològiques que pot ser que ens reclamin, que tenim família i amics a qui no es pot oblidar i que la llum decreix a mesura que passa el dia, així que caldrà encendre algun llum passada mitja tarda.

Capítol a capítol, ja acostumats a la manera d’escriure de l’autor “X” o “Y”, familiaritzats amb els personatges i convençuts que fem alguna cosa de profit, tornarem a reviure per uns instants el sabor de xocolata del qual parlàvem abans. De cop, ens adonarem que ja ens queda menys de la meitat del llibre per a llegir i que, tot i que no ho pensàvem al principi, no volem que s’acabi.
En aquest cas, és recomanable agafar el llibre en una mà i amb l’altra i certa precaució cercar en algun lloc alguna cosa dolça, introduir-la sota la llengua i esperar que s’endugui la pena estómac avall.
Després d’aquest moment,passarem a una fase de lectura pseudo-relaxada, és a dir, d’aquella amb moments de frenetisme absolut i gairebé histèric i moments d’obligar-nos a la moderació per no embriagar-nos de lectura, de lletres, d’història i de sensació.
I quan creurem que hem aconseguit moderar-nos, arribarem al punt culminant de la història; aquell que ens farà plorar, riure, emocionar-nos, tremolar.... aquell moment que ens farà vibrar. Si els tremolors són molt extrems o els ulls se’ns neguen de llàgrimes, cal recordar que el llibre no s’esborrarà sol, sinó que es queda, és a dir que es pot esperar un segon que ens assequem les llàgrimes o se’ns passi l’atac de riure si convé.
En cas d’haver seguir les instruccions fins a arribar a aquest moment, actualment el llibre ja ha de pesar més per la banda esquerra que per la dreta, que de fet, podria tancar-se en qualsevol moment. És recomanable tornar a respirar fons i gaudir de les darreres pàgines.
Perquè en les darreres pàgines viurem amb els personatges de costat, sentirem les seves emocions com mai i esperarem un final asseguts prop seu, observant. Fins arribar al moment de girar la pàgina i veure que no hi ha més, que el llibre s’acaba al següent paràgraf i acostar-nos perillosament a les darreres línies, la darrera paraula...
I el blanc






Després de la reflexió pertinent, arribarem a un estat de relaxació del qual ens costarà de sortir. Però haurem gaudit d’un dels plaers de la vida gràcies als quals podem seguir vivint.

el nostre barri...

perquè de vegades, passejo per aquest barri i em plantejo com seria si el pla cerdà hagués tirat endavant.

és en moments com aquests quan m'alegro que em passin coses com la que em va passar ahir.

ahir a la tarda caminava per caminar pel barri, sense pressa. i de cop, vaig descobir un passatge molt petit, dels pocs que es van respectar quan es van carregar el pla cerdà. i hi vaig entrar i allò era un món diferent.
al carrer, un grup de nois jugaven a cartes asseguts a terra, i penjada en una paret hi havia la programació de la seva pròpia festa major. amb tanta sorpresa i tant bon ambient no em va estranyar gens que un home gran em convidés a entrar al local de l'associació de veins i em donés una bona colla de programes per repartir.

em sembla que aniré a aquesta festa major tot i que tenim concert de the rumbaos. perquè és una de les poques coses de barri que queden al barri i les hem de cuidar.

del desconcert...

Hi ha coses que et desconcerten, i punt. I que alguna cosa em desconcerti no m’agrada. És que em sembla que hi ha dies que no dec entendre les coses. A veure, si em diuen que no, que ja em trucaràn, jo esperaré la trucada. No serà lògic que se m’enfadin perquè no he trucat, oi?
Si et dic que no passa res, que tenia ganes de veure’t, tu t’ho creuràs, oi? Per què m’hauries d’enganyar?
Però què passa quan no… no ho veus clar?
Quan en aquell ulls no hi ha el que hi havia?
Quan de cop, ja no són ni tan clars, ni tan blaus…
De cop, te n’adones que no és desconcert.
És desengany
I fa mal, senyors, però és el que hi ha.

rutina musical

Avui és un dilluns d'aquells que tenen gust de diumenge. I això, a mi, em suposa un problema. m'explicaré. eEs diumenges, són per a una servidora, el dia musical per excelència. Em llevo sense res a fer, i només amb una cita a l'agenda: l'assaig del grup al vespre. Per tant, dedico la resta del dia a la música, a buscar lletres noves per al grup, a repassar noves melodies, a repassar les antigues, a parlar amb els companys del grup a estones i a escoltar música en general.
Però ahir era diumenge i no va ser un dia normal. Per tant, quan me n'anava a dormir i pensava que encara tenia un altre dia de festa i que a més, no tindria assaig, em vaig adonar de que no sabria acabar bé la setmana.
Per sort, no sóc l'única que necessita els diumenges musicals per acabar bé la setmana. I avui, m'he passat el matí escoltant música, i la tarda assajant. A casa i amb una sola guitarra, però assajant.

i m'he adonat de com n'és d'important la rutina musical dels diumenges.

plenitud és..

Intentáré descriure la sensació de plenitud. No aquella plenitud absoluta i vital entesa a nivell filosòfic i suposadament buscada pels humans: no. Senzillament la plenitud vital, aquell moment de tancar els ulls i dir, eh, podria morir-me ara mateix i ho faria amb un somriure enorme als llavis. Doncs és senzillament això, la certesa que aquest moment, passi el que passi, no se'l pot carregar ningú, així que senyors, no ho intentin perquè avui no hi haurà manera d'amargar-me el dia.
El millor de tot, però, és el per què d'aquests moments de plenitud vital. Per exemple, a tots ens ve al cap la idea meravellosa de llevar-nos sentint olor de cafè, de la primera mossegada a les torrades o d'un tros de xocolata fonent-se a la llengua. O el gust d'un petó robat -o bé aconseguit amb penes i treballs, que aquests sempre tenen un gust millor- o la consecució d'una llarga sèrie de petons que acabin millor que millor. Aquestes sensacions són les que, realment, fan sentir que la vida té un sol sentit. I si la vida és dura menjant verdura, jo els juro, senyors, que per un grapadet de lacasitos resistiré les bledes i tot.





Dixit (ale, i que consti que no he begut ni fumat res - i això no sé si és millor o és pitjor-.)

focalitzar erròniament.

sóc plenament conscient del meu error
però això no vol dir que tingui la intenció de corregir-lo mentre pugui controlar-lo.

Començo un post d'aquells per no dir res: no tinc res important a dir, és dimecres i són tres quarts de dotze de la nit. De fet, hauria de ser dins el llit, que demà no m'aguantaré, però tenia ganes d'escriure. No sé què, però en tenia ganes, i amb això de vegades n'hi ha prou.
M'agradaria escriure i pensar a la mateixa velocitat i que, alhora, si algú ho llegeix ho fes a la mateixa velocitat que jo, perquè ara com ara, llegiria molt i molt lentament.... més que res, perquè com que no tinc res a escriure, escric més depressa del que penso, i per això escric, que sinó no ho faria.
És en aquests moments d'escriptura semi-automàtica quan tendeixo a escriure frases que després rellegiré sense recordar, iaixò ésel que em fa més gràcia: sóc capaç de rellegir un text meu quan escric en aquest estat i pensar que això no ho he fet jo.
M'encanta alienar-me de mi mateixa i veure'm des de fora. Certament és perillós, però què hi farem. S'ha de fer de tant en tant.

En fi, espero no ecandalitzar-me per l'estupidesa quan torni a llegir això.

bona nit.

no entenc..

és un excés de confiança, la meva, o és que tu realment no m'has vist mai com jo a tu? és que a tu compartir les hores no t'afecta o és que realment, ets com sembles a primera vista? només m'has enganyat a mi, o és la resta que viu enganyada? vas a la teva, o és que amb tant de temps que teniem em va semblar que podríem compartir? què fas?





em decep tan no entendre i prendre'm les coses d'una manera que no voldria...

ara no em cremo. he dit

potser és veritat que realment m'he tornat immune al foc.
ahir ala tarda, a casa la laura fumavem amb catximba i se'm va bolcar al damunt de la taula. abans que caigués, però, vaig aconseguir caçar-la i quan la vaig haver posar a lloc, vaig agafar el carbonet amb els dits i el vaig posar al seu lloc. i fins que no em van dir que em cremava, no vaig retirar els dits.

va ser una tarda profitosa,vaig fumar, vaig passar fred, després calor i després fred altra vegada i em vaig adonar que, realment, les coses te les compliques tu solet. que aquesta vida és massa simple i que fins ara la volia veure amb una trascendència que, potser sí que té, però que no és aplicable a l'hora de triar el color de la roba interior.



en fi, que ara quehe decidit no cremar-me, he decidit que tampoc ho penso fer anímicament. així que no m'estressin, senyors....


(verge santa, això durarà deu minuts)

conspiració

avui és un d'aquells dies en que fotria l'ordinador escales avall i a mi al darrera per inútil total. He entrat a casa amb el ferm propòsit d'acabar les dues fitxes d'història de l'art que em tocava fer avui i d'escriure alguna cosa amb una mica de contingut per a la cançó que he de tenir acabada per demà. mentre feia les fitxes d'història de l'art, tot eren idees i era incapaç de concentrar-me, fins que m'he plantat, m'he posat el xip analític i he analitzat les dues fitxes que em tocaven.
Qan he acabat, he agafat el meu bloc en blanc i el bolígraf negre, el d'escriure cançons. i he sigut totalment incapaç d'escriure una sola frase que tingués sentit,i encara menys que quadrés minimament amb la música.

ara, quan m'he posat a escriure m'he recordatdel meravellós conte del gran mestre Monzó "...olivetti moulinex chaffeautou et mauri" on el protagonista no prenia notes de les seves idees i on, probablement si el conte hagués seguit, hauria acabat amb un suicidi sagnant dels que li agraden al mestre.


i no vull acabar d'aquesta manera.



així que em vaig a vestir de persona i me'n vaig de festa a veure si amb un parell de cerveses a sobre em canvia la perspectiva pessimista de la meva capacitat d'escriure.

maniàtics

no és que sigui una manàtica o una histèrica. només és que té un ordre per a les coses i no suporta que les coses no surtin com a ella li agrada. a qui li importa que no el deixin seure al lloc que li agrada al metro? a ella sí. a qui li importa no poder dir una paraula darrere l'altra sense encadenar-ne l'última i la primera lletra? a ella li agrada. i si no ho pot fer, es posa molt nerviosa.
no importa si és una maniàtica o una histèrica, a ell li agrada. ell no suporta creuar el carrer sense trepitjar les línies blanques, ni menjar-se les pipes si no són de dos en dos.
potser és per això que li agrada.

llàstima que ella no suporti quedar en dies senars, i ell només pugui quedar en dies parells. no tindran manera de conèixer-se mai.

per la Laura

Sortia del llit i posava els peus a terra l’un darrera de l’altre mentre l’envaïa una seguretat: aquell dia podia ser un gran dia. Amb l’escalfor del cos havia oblidat el fred de l’ hivern que ara li entrava pels peus amb les rajoles fredes. Allò era l’únic que podia aixafar-li el dia i les sabatilles davant dels peus van donar-li una de les solucions més simples: acceptar l’ajuda més evident. Se n’anava a la cuina i cercava el seu esmorzar quan se’l trobà fet damunt del marbre de la cuina: torrades amb melmelada i aquella olor de xocolata desfeta que sabia que gaudiria tan com el raig de sol que entrava per la finestra i li il·luminava el rostre, acariciant-la suaument. Amb el sol de cara va decidir pensar què era el que més desitjava en aquell moment, i quan va obrir els ulls, va veure la guitarra davant la porta del balcó, convidant-la a volar amb la melodia. Sense vestir-se i abrigada només amb una bata surt al balcó i es despulla l’ànima mentre canta amb els ulls mig closos mirant al sol, per agrair-li que no li trenqui la música. Quan se’n cansa, torna a la fredor de les rajoles i es troba la casa plena de llum i de coixins acolorits, i se sent transportada. A taula, el seu suc favorit i una pipa d’aigua de xocolata i menta. Mentre busca un encenedor, li apareixen al voltant aquells filòsofs amb qui prefereix discutir i se sent còmode. Discutirà fins que s’acabi el fum d’aquesta pipa que aquest cop no tindrà límit i aleshores, amb la posta de sol, tastarà aquest nou beuratge i es trobarà la barreja que no coneix on només reconeixerà una punta de grosella, mai massa dolça. Rebrà petons que entraran fent volar les cortines i fent olor de menta, i escoltarà aquella cançó que la farà sentir capaç de desafiar les muses. Sense saber-ho, els poetes l’espiaran i la utilitzaran per inspirar-se. Es dibuixarà les ombres, pintarà els somnis i fins i tot acolorirà aquells sentiments que no coneixia. Perquè aquest cop, no s’equivocava quan pensava que podia ser un gran dia, i tot l’art que duia dins havia sortit pels porus de la seva pell sense deixar-ne ni un bri d’essència per l’endemà, i el millor, és que se sentirà amb forces per gaudir encara més del que la vida li oferirà. I no serà fins aleshores que pensarà anar a mirar a sota el coixí on hi trobarà, com ja imaginava, mitja llimona.

la dona que no sabia què era una dona objecte

Ahir a la nit es ficava al llit amb una tristesa al cor que li costaria molt treure's del pit. Se sentia bruta, lletja i poca cosa. Feia un parell d'hores havia rebutjat una sortida amb un amic perquè havia quedat per sopar amb un grup de nois que feia poc que coneixia. I tornava a casa gelada, confusa, i amb la sensació d'haver-se equivocat sense saber què havia fet malament. No s'havia mostrat desagradable en cap moment, havia fet el que feia sempre, i en canvi, quan estaven tots junts havien fet broma d'allò prohibit per a ella. Només hi havia una cosa sagrada en la seva vida, i l'havien corromput. l'havien tractat d'una manera que l'havia deixat destrossada i amb una sensació de fred al cor que l'obligava a tapar-se fins les orelles.

Aquest matí s'ha llevat amb mala llet. Fins que no n'ha parlat obertament, no s'ha adonat de la magnitud del problema, i aleshores s'ha enrabiat del tot. L'han tractat com un objecte i no, ella no és d'aquestes. Al llarg del matí hi ha estat pensant i cada vegada ho ha vist més clar. No pensa perdonar a aquesta colla d'idiotes que la tractin d'aquesta manera. Ella és una dona de principis i això passa de taca d'oli.

Però quan ja s'ha decidit a engegar-ho tot i té el feminisme a flor de pell, li demanen disculpes i li prometen que la respectaràn i deixa el feminisme aparcat i se sent dir que total, no és tan important...

feminisme o feminitat?

Per què fins al moment de sentir-los dir aquelles barbaritats no s'havia ni plantejat que algú pugués tractar-la d'aquella manera? És que fins ara havia viscut envoltada d'homes excepcionalment respectuosos o bé és que aquests són una colla de brètols? És que els nois són com la resta d'homes i ella no havia obert mai els ulls?

Quins són, els de debò? Per què quan ella parla amb tots ells per separat no se'ls acudeix fer-li un comentari d'aquesta mena i ara en grup, tots semblen diferents? Per què per primera vegada s'ha sentit intimidada davant dels seus suposats amics?

Com són, els homes?

Ara recorda les frases de l'àvia quan li diu que, fet i fet no s'apropi mai prou als homes per deixar-se fer mal, ni se n'allunyi prou per sentir-ne les bestieses.

podries ser tu, aquesta podries ser tu..

gràcies

us trobo al meu costat després de tant de temps i em feu somriure de manera exagerada. em feia pànic perdre-us, però ara que sé que hi sou sóc tan feliç... de debò, no creia que us necessitaria tant i que ho sabrieu veure d'aquesta manera, però pas a pas, dia a dia me n'adono que sou al meu costat sempre que no ho demano... sempre que em veieu amb cara de no, no em passa res però em barallo amb qualsevol per una estupidesa.... gràcies per ser-hi i aguantar-me les rabietes....

i gràcies per la nit que us espera d'aguantar-me tonteries..... us estimo molt

i jo?

les teves pors
els teus mals
els teus plors.
em fan mal,
em fan por
em fan plor


alhora em fan riure

no sé si tant,
o tant poc
però sempre et tinc a tu
malgrat tot
sempre et tinc a tu.

però, on sóc jo?

peter pan

suposo que amb el temps, tot torna, tot es posa al seu lloc.

fa mesos que la meva vida canvia i sembla que torni enrere i alhora no deixi d'anar endavant. ahir, en ple atac d'hipnosi vaig recordar tot el que sentia cada any la primera vegada que pujava a tossa per setmana santa. no havia sentit mai tan endins la sorra mullada, i em va fer una mica de por, fins i tot. m'agrada recordar tot allò, però em fa por.....

tinc la sensació que no vull créixer i que no ho estic fent tot i que la vida m'empeny cap endavant... què em toca fer, ara?

potser només això, escriure perquè la resta llegeixi i potser entengui per què estic tan estranya....

maryarena

sorra mullada
aigua glaçada
i tu

de vegades la llibertat
tan sols és això
matins de sorra mullada
aigua glaçada
i tu.






són matins de platja i eugenis el que fa que la vida sigui millor

notes mentals [el que no dic]

hola!
[...]

saps, avui fa un any, més o menys a aquesta hora em deixaves davant de casa i em feies un petó que em va deixar sense paraules durant més o menys mig any. però ara, tot m'és igual, només penso parlar amb tu de feina.

no, si no és mala tia
[...]
però és massa pava, i realment, penso que de vegades la utilitzes i se n'adonarà, perquè en el fons no és tonta, i tot i que s'ho mereix, no està bé, no està bé...

no, no m'espantes
[...]
però quan deixo de parlar amb tu tinc ganes d'estrangular a algú, i el pobre os de peluix pateix la meva ira.... és massa feina, n'estic fins al capdamunt

descanseu, petites llagostes
[...]
que mentrestant, faré la feina de sempre i tú, sempre tú, me la reclamaràs amb un nivell d'exigència al qual no acostumes a arribar ni tú. i no penso prendre res que no vulgui, no em pressionis. esà clar?


prou, de debò
[...]

però si no fos ara i aquí, saps que la història no acabaria igual.


i tinc massa son per seguir...


zzZzzZzzzZzzZzz

pren-la quan vulguis

si la vida tingués, per a mi
un altre sentit, potser
te la regalaria sencera
però no puc
regalar-te la vida
perquè vull gaudir-la amb tu

i no seria just, oi?
no negaré el futur
a aquells qui
d'aquí a un temps
ompliràn el teu regal

365/1

fa 365 dies plorava igual que ho faig ara però mer motius oposats. em vaig adonar que no volia estimar-te més. ara ploro perquè vull estimar-te més del que t'estimo i el meu cor s'ha fet tan gran estiman-te que si creix més m'ofegarà, i quina mort tan dolça entre els teus braços... desvariejo igual, però fa un any era alcohol per agafar valor i decidir que s'acabava, que ja n'hi havia prou, que no era prou valenta per donar-me sencera a tu... ara no és alcohol -o potser només una mica- sinó que ets tu que m'embriagues, que només de recordar la teva olor caic en un son suau i plàcid....

fa 365 dies, vaig comentre un dels errors més greus de la meva vida?
fa un any, vaig fer un pas enorme per poder estar junts ara?


només sé que aquest cop, no penso deixar-te escapar...


t'estimo
t'adoro
t'enyoro...

goodmorning

el sol
vent
el carrer
silenci
ascensor
un petó
despertar al teu costat
lullaby
amor
t'estimo

s.est.L3

On començen i acaben els somnis, no és tan lluny, ni és tan diferent. Un cuc d'històries em duu d'una punta del món a l'altra. Misèria i riquesa, tot seguit. I al mig? Només parades verdes i el so del sol que ens reclama. Mentrestant, la lluna espera pacient el seu torn, per donar la mà als amants tan bon punt surtin.

bicleta

se'm trenca el cor, i no l'entenc
serà perquè
haver superat una por
me'n fa recordar d'antigues?

plaça de patins

avui t'espero
on les cançons em recorden
secrets de petons enterrats

love time references

de vegades
em poso vermella només de mirar-te
perquè saps el que estic pensant

sovint
m'agrada somriure i que em preguntis
què és que em passa pel cap

sempre
em fonen els teus petons
i arreglen qualsevol mal

mai
deixis de mirar-me com em mires
deixis de descobrir el que penso
deixis de regalar-me els teus petons

t'estimo

tu i el mar
i prou
res més
i jo?
copilot suicida

caminant pel record

em fan mal, els records. o més ben dit, em fan por. no m'agrada recordar, sempre surt una part de mi que ho analitza i intenta canviar les coses. suposo que el que no m'agrada és veure tot el que he perdut. i recordar m'aixafa. em cansa, caminar pels meus records em cansa més que qualsevol altra cosa. perquè em faig mal. és una sensació semblant a la de ballar i caure, i tornar-hi i tornar a caure. repetir el que fas malament una i una altra vegada. la diferència és que amb els records mai et sortirà bé. ja és massa tard. sempre és massa tard, i el cel gris m'ha fet pensar en tot el que he perdut i per un moment he pensat que podria perdre tot el que tinc ara i... per sort, els petons ho arreglen tot.

miralls bruts

de petits, el meu germà i jo teniem un estrany costum: emburtar els miralls de casa dels avis. hi posavem dibuixets, les mans, els peus.... feiem ratlles, partides del tres en ratlla, del penjat, de tot. i és que a casa dels avis no hi havia cal·lefacció, i al bany hi havia una estufeta elèctrica que, amb l'aigua de la dutxa entelava el mirall.

fa uns dies, em vaig trobar plorant al labavo de lasa dels avis, al dels dibuixos. feia un minut havia entrat la meva àvia, m'havia abraçat i havia deixat damunt la pica una nou. sap que m'encanten. i vaig decidir deixar un dibuix al mirall, com quan era una nena.



l'endemà al vespre, vaig passar per casa seva a recollir una bossa que m'havia deixat. l'àvia m'havia deixat un paperet escrit damunt la bossa. de res reina, només faltaria. jo també t'estimo.

dormir junts és...

dormir junts
abraçat-te fort
o que m'agafis la mà
dolç.

dormir junts
i ajuntar
el petó de bona nit
i el de bon dia.

dormir junts
sense pensar
si ens hem de llevar
i descansar.

dormir junts
moure'm i trobar-te
saber que hi tinc el món
sota els llençols.



on dormiràs, aquesta nit?

la màgia dels auriculars

sentir la música dins el cap, que m'envolta i m'envaeix i pensar que els del meu voltant no ténen ni la més remota idea del que em passa per dins. morir-me de ganes de ballar pel carrer i haver de reprimir-me. estar a l'autobús i moure els dits igual que voldria moure la resta del cos. i la dona del costat em pregunta si estic nerviosa. no, senyora, tinc unes ganes de ballar que em moro. el millor és que no vull ballar el que ballo sempre, tinc ganes de ballar.... no ho sé, qualsevol tonteria, vull una discoteca per mi sola, una sala enorme, sencera i que no em miri ningú i poder desfogar-me i sentir que torno a ser jo. i ser feliç.

però mentrestant, faig cua al forn per comprar el tortell de reis.

em mires,

i em preguntes
si algú pot buscar un déu
tenint el cel tan aprop...
i és normal
si no et coneixen.

ella i jo ens trobem en el mateix cantó de la barrera i a l'altre cantó de la frontera. ell i tu estaríeu igual, però no ho sabeu. ell i jo n'hem parlat, i per fi, per fi he vist el que em passa. i el ha vist el que li passa a ella. saps, em sembla que ho he entès tot. i l'he ajudat a ell. ara només hauria de trobar la manera de que te n'adonessis sense que ell et digués res perquè, és clar, ell és a l'altre cantó de la frontera.

relacions dos a dos que s'entrecreuen quan no toca.
ficció, realitat, realitat, ficció.. una ajuda?
vés a saber.

l'amargat 45.613 (història amb mit*)

Odiava estar mort i que no l'enyorés ningú. Redéu!Tants anys pensant que era imprescindible, que la gent l'estimava i que era improtant, com a mínim per la seva dona i ni això. No era imprescindible enlloc. A la feina ja ho sabia, i no li importava, al cap i a la fi, tampoc li havia agradat mai, però recoi, ja que els havia deixat la seva feina acbada abans de morir, com a mínim li ho podíen haver agraït, o haver anat a l'enterrament.... però no. Els seus suposats amics, res de res, tants anys convidant-los a això i a allò altre per acabar oblidat, i ells, ells tampoc van anar al seu enterrament.. de cap de les maneres podien suspendre la partida de dòmino. La seva familia el va ignorar completament, com havien fet tota la vida i només es van preocupar de repartir-se ben bé la seva part de l'herència. Això sí, a l'enterament hi eren.

El que li va fer més mal va ser que la seva dona no en fes tan de cas com es pensava. De fet, no li fes el cas que ell es pensava.. ni en el pitjor dels casos. sempre havia pensat que tanta carantonya i tanta moixaina no servirien de res quan passés alguna cosa greu. I no va servir de res. Tant t'estimo i tanta tonteria i quan ell va faltar, va plorar una mica, es va vestir tan sexy com va poder a l'enterrament i no va aguantar el dol ni dos dies, i se'n va nar a ofegar les penes amb aquell amic seu que ell no havia aguantat mai.

arribats a aquest punt, va creuar el riu, va donar l'òbul al barquer i va deixar de mirar el que passava fora. a partir de llavors, seria l'amargat 45.613 del Tàrtar.

demà serà un dia diferent. no ho sé, tinc la sensació que estaré patint fins que no pugui escapar de les classes i anar-la a veure. i sé que estarà bé, que no li passarà res, que és més perillós viatjar en cotxe que una operació com aquesta, però em fa por. què coi, l'estimo i no vull que li passi res. però ténen raó, manarà igual des del llit i ja li toquen unes vacances. un petonàs.

microconte.

Es va espantar, el món no era normal, alguna cosa estava passant i la desgràcia era imminent. Sí, realment li passava allò que sempre havia vist en els seus malsons: el cel li queia damunt del cap. No era estrany, vivia en un decorat.

visió.

sé que quan sigui vella
tingui la cara plena d'arrugues
i la casa plena de néts
hi haurà algú
que al meu costat,
els contarà contes i els dirà
doncs sí,
el nom de la vostra mare
el vam triar
quan ella
només tenia
quinze anys.


i seràs tu.

què esperes?

curiós, si més no
la manera de mirar-la
és....diferent
no sap mai si així
li farà cas
i ella va fent
com el món, com tothom

ella va, ell la mira
no en farà mai cas
i ell què espera?
és... inútil
però i què?
és el seu somni


ningú li pot negar l'espera
d'un petó
de la lluna.

què voleu, doncs?

no és tan complicat d'entendre,
o això em sembla a mi,
que, de tant en tant
o potser massa sovint
-això diuen-
necessiti una abraçada
que algú em recordi que m'estima
que em valorin
i aquestes coses que,
potser no a tots,
però a mi sí,
m'alegren el dia.

i vès per on,
hi ha algú que és capaç de fer-ho
sense ni tan sols dir-ho
em mira
somriu
i ja està
problema arreglat.

però no
no deu ser bo
m'ha de fer mal,
perquè és clar,
no l'han triat
no han fiscalitzat
no és com es pensaven?
no és del seu cercle?

no són tan nena
com per no poder pensar
ni sóc tan dona
com perquè no em faci mal.

i són ells qui pretenen
que me'n distancii?
si només fan que fer-me mal
i llavors és quan més el necessito....


no ho entenc, de debò....

cançó de mort

què li he de dir si l'ha perdut?
no hi pot fer res
és massa tard, ja se l'ha endut
no hi pot lluitar
ja és massa tard.

no tornarà
ho ha d'acceptar, ja és massa tarda
no hi pot lluitar.

m'abraçarà
no plorarà, ja és massa tard
no hi pot lluitar.

no trigarà
l'enyorarà, la cridarà
és dur, ho ha d'acceptar
ja és massa tard
no hi pot lluitar.

no tornarà
no tornarà...