Aquell dia va decidir que deixaria de tenir por. Perquè ja n'hi havia prou de patir per coses que encara no havien passat i que de fet no sabia si arribarien a passar. Havia d'aprendre a confiar en ella mateixa, a deixar-se anar i a no mirar al present amb un ull al passat. Sempre ho havia fet això; es comparava amb situacions passades i acabava per cometre errors diferents només tractant de no repetir vells patrons. Però s'equivocava igual i ho odiava. Aquella vegada s'havia acabat, n'estava convençuda.
Li va agafar la mà i va deixar-se caure enrere. Barcelona al seu darrere, amb el cos per fora de la barana i la ciutat de cap per avall, sabia que no la deixaria anar. Va tancar els ulls i va respirar fons un parell de vegades. Va obrir-los i va sentir com se li acompassava el cor. Havia confiat en algú i no havia caigut. Va redreçar-se i va tancar els ulls. Quan els va obrir, va reconèixer davant seu les fonts de Montjuïc. I res més. Es va trobar sola altra vegada i va somriure. Perquè va entendre que no feia falta dir res, que sabia que necessitava estar sola.
I el millor de tot, era saber que l'endemà al matí el trobaria al seu costat del llit.
dimecres, de juliol 09, 2008
dimarts, de juliol 08, 2008
Alumna frustrada busca professor que no es jubili
Heus aquí que una vegada una futura estudiant de fililogia es va deprimir. La futura estudiant de filologia odiava la llengua i la lingüística -i us preguntareu, i per què volia fer filologia doncs? ah, és clar, per la literatura- doncs això, odiava la llengua amb una excepció: la semàntica. Ella volia fer classe amb el Sr Tuson. I doncs, quina va ser la seva decepció quan va descobrir, quinze dies abans de fer la matrícula a la facultat i només amb un professor clar amb qui volia anar a classe quan es va trobar que el Sr Tuson es jubilava el 30 de setembre, pocs dies després de començar el curs. Amb la desil·lusió que això suposa, però, la seva alumna frustrada va seguir llegint els seus llibres, devorant els que trobava per casa i esperant per comprar l'últim que havia escrit el venerable mestre que mai tindria. L'únic consol de la pobra alumna va ser pensar que, tot i jubilar-se com a professor, el Sr Tuson segur que no deixaria d'escriure.
diumenge, de juliol 06, 2008
COM ES LLEGEIX UN LLIBRE
Primerament és necessari un ambient agradable, la llum correcta i un lloc còmode per seure.
No podem oblidar les ganes de viatjar a un món on mai hem estat i d’ on mai deixarem de ser, així com tampoc la set de saber i la gana de lletra.
Un cop passada aquesta fase, podem prosseguir a obrir el llibre carregats d’il·lusió però sense expectatives prèvies. Cal tenir en compte les recomanacions rebudes, però mai obligar-nos a obrir el llibre només perquè l’ha escrit l’escriptor “X” o “Y”.
Ja convençuts de llegir allò que tenim entre les mans, procedirem a llegir la primera frase, assaborint-ne totes les lletres com si fossin un gelat de xocolata, suau, i esclafant-les al paladar per notar-ne l’essència.
Després de la primera frase vindrà la segona, i després la tercera, llegides lentament. Arribant a la quarta accelerarem el procés per començar a ficar-nos dins el llibre, al més pur estil de tren de fira, que tot i semblar impossible accelera fins a marejar-nos.
Arribats al final de la primera pàgina, respirar fons i compassar el cor, prendre impuls, humitejar la punta del dit índex i passar la pàgina. És important tancar els ulls abans de seguir amb la segona pàgina, perquè és perillós encegar-nos amb la llum de la història. Llegir la segona pàgina amb ganes, buscant recuperar aquell gust de xocolata de la primera frase però trobant el sabor amarg del cacau a la punta de la llengua perquè ja hem deixat una pàgina enrere. La segona pàgina lliscarà com uns patins sobre el gel, marcant la història a la nostra memòria amb la fulla esmolada de la imaginació. En cas de relliscada, mosca collonera o veí emprenyador, és recomanable retrocedir al principi de la frase per no desencaminar-nos de la ruta del llibre. Després d’aquest fluir i de conèixer la primera interrupció, llegir el capítol tranquil·lament, fins arribar al final del mateix. Arribats a aquest punt, fer una primera valoració del llibre: és allò que ens esperàvem? És avorrit? És tan insofrible com els comentaris de Losantos? Ens agrada com està enfocat? Si hem respost que no a la penúltima pregunta ja podem seguir endavant.
!!! abans de continuar, buscar al nostre voltant quelcom per utilitzar de punt de llibre: tiquets de compra, retalls de diari, punts de llibre pròpiament dits – són escassos, però hi ha una sèrie d’exemplars protegits del perill d’ extinció-... Una recomanació: són molt aprofitables els negatius de fotos antigues, i a més guanyen valor amb els anys, però s’ha de vigilar si el llibre no és de propietat o bé si es deixa posteriorment – no fóra recomanable ensenyar intimitats -.
Per contra, queda totalment prohibit plegar la punta de la pàgina, tenen tendència a podrir-se i la pàgina cau més depressa en cas de desenquadernació.
Passat el primer capítol, tornarem a endinsar-nos en la història a velocitat vertiginosa, tirant-nos de cap dins el llibre. Sense saber de quina manera ni per quin motiu exactament, la història ens absorbirà fins a fer-nos perdre la noció del temps. Viatjarem amb els seus personatges, viurem noves experiències, ens emocionarem, riurem, ens indignarem o bé ens atemorirem amb allò que ens expliquin els fulls escrits. A causa d’això, és probable un cert descontrol. És recomanable parar cada quatre o cinc capítols i recordar-nos que tenim una sèrie de necessitats fisiològiques que pot ser que ens reclamin, que tenim família i amics a qui no es pot oblidar i que la llum decreix a mesura que passa el dia, així que caldrà encendre algun llum passada mitja tarda.
Capítol a capítol, ja acostumats a la manera d’escriure de l’autor “X” o “Y”, familiaritzats amb els personatges i convençuts que fem alguna cosa de profit, tornarem a reviure per uns instants el sabor de xocolata del qual parlàvem abans. De cop, ens adonarem que ja ens queda menys de la meitat del llibre per a llegir i que, tot i que no ho pensàvem al principi, no volem que s’acabi.
En aquest cas, és recomanable agafar el llibre en una mà i amb l’altra i certa precaució cercar en algun lloc alguna cosa dolça, introduir-la sota la llengua i esperar que s’endugui la pena estómac avall.
Després d’aquest moment,passarem a una fase de lectura pseudo-relaxada, és a dir, d’aquella amb moments de frenetisme absolut i gairebé histèric i moments d’obligar-nos a la moderació per no embriagar-nos de lectura, de lletres, d’història i de sensació.
I quan creurem que hem aconseguit moderar-nos, arribarem al punt culminant de la història; aquell que ens farà plorar, riure, emocionar-nos, tremolar.... aquell moment que ens farà vibrar. Si els tremolors són molt extrems o els ulls se’ns neguen de llàgrimes, cal recordar que el llibre no s’esborrarà sol, sinó que es queda, és a dir que es pot esperar un segon que ens assequem les llàgrimes o se’ns passi l’atac de riure si convé.
En cas d’haver seguir les instruccions fins a arribar a aquest moment, actualment el llibre ja ha de pesar més per la banda esquerra que per la dreta, que de fet, podria tancar-se en qualsevol moment. És recomanable tornar a respirar fons i gaudir de les darreres pàgines.
Perquè en les darreres pàgines viurem amb els personatges de costat, sentirem les seves emocions com mai i esperarem un final asseguts prop seu, observant. Fins arribar al moment de girar la pàgina i veure que no hi ha més, que el llibre s’acaba al següent paràgraf i acostar-nos perillosament a les darreres línies, la darrera paraula...
I el blanc
Després de la reflexió pertinent, arribarem a un estat de relaxació del qual ens costarà de sortir. Però haurem gaudit d’un dels plaers de la vida gràcies als quals podem seguir vivint.
No podem oblidar les ganes de viatjar a un món on mai hem estat i d’ on mai deixarem de ser, així com tampoc la set de saber i la gana de lletra.
Un cop passada aquesta fase, podem prosseguir a obrir el llibre carregats d’il·lusió però sense expectatives prèvies. Cal tenir en compte les recomanacions rebudes, però mai obligar-nos a obrir el llibre només perquè l’ha escrit l’escriptor “X” o “Y”.
Ja convençuts de llegir allò que tenim entre les mans, procedirem a llegir la primera frase, assaborint-ne totes les lletres com si fossin un gelat de xocolata, suau, i esclafant-les al paladar per notar-ne l’essència.
Després de la primera frase vindrà la segona, i després la tercera, llegides lentament. Arribant a la quarta accelerarem el procés per començar a ficar-nos dins el llibre, al més pur estil de tren de fira, que tot i semblar impossible accelera fins a marejar-nos.
Arribats al final de la primera pàgina, respirar fons i compassar el cor, prendre impuls, humitejar la punta del dit índex i passar la pàgina. És important tancar els ulls abans de seguir amb la segona pàgina, perquè és perillós encegar-nos amb la llum de la història. Llegir la segona pàgina amb ganes, buscant recuperar aquell gust de xocolata de la primera frase però trobant el sabor amarg del cacau a la punta de la llengua perquè ja hem deixat una pàgina enrere. La segona pàgina lliscarà com uns patins sobre el gel, marcant la història a la nostra memòria amb la fulla esmolada de la imaginació. En cas de relliscada, mosca collonera o veí emprenyador, és recomanable retrocedir al principi de la frase per no desencaminar-nos de la ruta del llibre. Després d’aquest fluir i de conèixer la primera interrupció, llegir el capítol tranquil·lament, fins arribar al final del mateix. Arribats a aquest punt, fer una primera valoració del llibre: és allò que ens esperàvem? És avorrit? És tan insofrible com els comentaris de Losantos? Ens agrada com està enfocat? Si hem respost que no a la penúltima pregunta ja podem seguir endavant.
!!! abans de continuar, buscar al nostre voltant quelcom per utilitzar de punt de llibre: tiquets de compra, retalls de diari, punts de llibre pròpiament dits – són escassos, però hi ha una sèrie d’exemplars protegits del perill d’ extinció-... Una recomanació: són molt aprofitables els negatius de fotos antigues, i a més guanyen valor amb els anys, però s’ha de vigilar si el llibre no és de propietat o bé si es deixa posteriorment – no fóra recomanable ensenyar intimitats -.
Per contra, queda totalment prohibit plegar la punta de la pàgina, tenen tendència a podrir-se i la pàgina cau més depressa en cas de desenquadernació.
Passat el primer capítol, tornarem a endinsar-nos en la història a velocitat vertiginosa, tirant-nos de cap dins el llibre. Sense saber de quina manera ni per quin motiu exactament, la història ens absorbirà fins a fer-nos perdre la noció del temps. Viatjarem amb els seus personatges, viurem noves experiències, ens emocionarem, riurem, ens indignarem o bé ens atemorirem amb allò que ens expliquin els fulls escrits. A causa d’això, és probable un cert descontrol. És recomanable parar cada quatre o cinc capítols i recordar-nos que tenim una sèrie de necessitats fisiològiques que pot ser que ens reclamin, que tenim família i amics a qui no es pot oblidar i que la llum decreix a mesura que passa el dia, així que caldrà encendre algun llum passada mitja tarda.
Capítol a capítol, ja acostumats a la manera d’escriure de l’autor “X” o “Y”, familiaritzats amb els personatges i convençuts que fem alguna cosa de profit, tornarem a reviure per uns instants el sabor de xocolata del qual parlàvem abans. De cop, ens adonarem que ja ens queda menys de la meitat del llibre per a llegir i que, tot i que no ho pensàvem al principi, no volem que s’acabi.
En aquest cas, és recomanable agafar el llibre en una mà i amb l’altra i certa precaució cercar en algun lloc alguna cosa dolça, introduir-la sota la llengua i esperar que s’endugui la pena estómac avall.
Després d’aquest moment,passarem a una fase de lectura pseudo-relaxada, és a dir, d’aquella amb moments de frenetisme absolut i gairebé histèric i moments d’obligar-nos a la moderació per no embriagar-nos de lectura, de lletres, d’història i de sensació.
I quan creurem que hem aconseguit moderar-nos, arribarem al punt culminant de la història; aquell que ens farà plorar, riure, emocionar-nos, tremolar.... aquell moment que ens farà vibrar. Si els tremolors són molt extrems o els ulls se’ns neguen de llàgrimes, cal recordar que el llibre no s’esborrarà sol, sinó que es queda, és a dir que es pot esperar un segon que ens assequem les llàgrimes o se’ns passi l’atac de riure si convé.
En cas d’haver seguir les instruccions fins a arribar a aquest moment, actualment el llibre ja ha de pesar més per la banda esquerra que per la dreta, que de fet, podria tancar-se en qualsevol moment. És recomanable tornar a respirar fons i gaudir de les darreres pàgines.
Perquè en les darreres pàgines viurem amb els personatges de costat, sentirem les seves emocions com mai i esperarem un final asseguts prop seu, observant. Fins arribar al moment de girar la pàgina i veure que no hi ha més, que el llibre s’acaba al següent paràgraf i acostar-nos perillosament a les darreres línies, la darrera paraula...
I el blanc
Després de la reflexió pertinent, arribarem a un estat de relaxació del qual ens costarà de sortir. Però haurem gaudit d’un dels plaers de la vida gràcies als quals podem seguir vivint.
dilluns, de maig 12, 2008
el nostre barri...
perquè de vegades, passejo per aquest barri i em plantejo com seria si el pla cerdà hagués tirat endavant.
és en moments com aquests quan m'alegro que em passin coses com la que em va passar ahir.
ahir a la tarda caminava per caminar pel barri, sense pressa. i de cop, vaig descobir un passatge molt petit, dels pocs que es van respectar quan es van carregar el pla cerdà. i hi vaig entrar i allò era un món diferent.
al carrer, un grup de nois jugaven a cartes asseguts a terra, i penjada en una paret hi havia la programació de la seva pròpia festa major. amb tanta sorpresa i tant bon ambient no em va estranyar gens que un home gran em convidés a entrar al local de l'associació de veins i em donés una bona colla de programes per repartir.
em sembla que aniré a aquesta festa major tot i que tenim concert de the rumbaos. perquè és una de les poques coses de barri que queden al barri i les hem de cuidar.
diumenge, d’abril 27, 2008
del desconcert...
Hi ha coses que et desconcerten, i punt. I que alguna cosa em desconcerti no m’agrada. És que em sembla que hi ha dies que no dec entendre les coses. A veure, si em diuen que no, que ja em trucaràn, jo esperaré la trucada. No serà lògic que se m’enfadin perquè no he trucat, oi?
Si et dic que no passa res, que tenia ganes de veure’t, tu t’ho creuràs, oi? Per què m’hauries d’enganyar?
Però què passa quan no… no ho veus clar?
Quan en aquell ulls no hi ha el que hi havia?
Quan de cop, ja no són ni tan clars, ni tan blaus…
De cop, te n’adones que no és desconcert.
És desengany
I fa mal, senyors, però és el que hi ha.
Si et dic que no passa res, que tenia ganes de veure’t, tu t’ho creuràs, oi? Per què m’hauries d’enganyar?
Però què passa quan no… no ho veus clar?
Quan en aquell ulls no hi ha el que hi havia?
Quan de cop, ja no són ni tan clars, ni tan blaus…
De cop, te n’adones que no és desconcert.
És desengany
I fa mal, senyors, però és el que hi ha.
dilluns, de març 24, 2008
rutina musical
Avui és un dilluns d'aquells que tenen gust de diumenge. I això, a mi, em suposa un problema. m'explicaré. eEs diumenges, són per a una servidora, el dia musical per excelència. Em llevo sense res a fer, i només amb una cita a l'agenda: l'assaig del grup al vespre. Per tant, dedico la resta del dia a la música, a buscar lletres noves per al grup, a repassar noves melodies, a repassar les antigues, a parlar amb els companys del grup a estones i a escoltar música en general.
Però ahir era diumenge i no va ser un dia normal. Per tant, quan me n'anava a dormir i pensava que encara tenia un altre dia de festa i que a més, no tindria assaig, em vaig adonar de que no sabria acabar bé la setmana.
Per sort, no sóc l'única que necessita els diumenges musicals per acabar bé la setmana. I avui, m'he passat el matí escoltant música, i la tarda assajant. A casa i amb una sola guitarra, però assajant.
i m'he adonat de com n'és d'important la rutina musical dels diumenges.
Però ahir era diumenge i no va ser un dia normal. Per tant, quan me n'anava a dormir i pensava que encara tenia un altre dia de festa i que a més, no tindria assaig, em vaig adonar de que no sabria acabar bé la setmana.
Per sort, no sóc l'única que necessita els diumenges musicals per acabar bé la setmana. I avui, m'he passat el matí escoltant música, i la tarda assajant. A casa i amb una sola guitarra, però assajant.
i m'he adonat de com n'és d'important la rutina musical dels diumenges.
divendres, de febrer 29, 2008
plenitud és..
Intentáré descriure la sensació de plenitud. No aquella plenitud absoluta i vital entesa a nivell filosòfic i suposadament buscada pels humans: no. Senzillament la plenitud vital, aquell moment de tancar els ulls i dir, eh, podria morir-me ara mateix i ho faria amb un somriure enorme als llavis. Doncs és senzillament això, la certesa que aquest moment, passi el que passi, no se'l pot carregar ningú, així que senyors, no ho intentin perquè avui no hi haurà manera d'amargar-me el dia.
El millor de tot, però, és el per què d'aquests moments de plenitud vital. Per exemple, a tots ens ve al cap la idea meravellosa de llevar-nos sentint olor de cafè, de la primera mossegada a les torrades o d'un tros de xocolata fonent-se a la llengua. O el gust d'un petó robat -o bé aconseguit amb penes i treballs, que aquests sempre tenen un gust millor- o la consecució d'una llarga sèrie de petons que acabin millor que millor. Aquestes sensacions són les que, realment, fan sentir que la vida té un sol sentit. I si la vida és dura menjant verdura, jo els juro, senyors, que per un grapadet de lacasitos resistiré les bledes i tot.
Dixit (ale, i que consti que no he begut ni fumat res - i això no sé si és millor o és pitjor-.)
El millor de tot, però, és el per què d'aquests moments de plenitud vital. Per exemple, a tots ens ve al cap la idea meravellosa de llevar-nos sentint olor de cafè, de la primera mossegada a les torrades o d'un tros de xocolata fonent-se a la llengua. O el gust d'un petó robat -o bé aconseguit amb penes i treballs, que aquests sempre tenen un gust millor- o la consecució d'una llarga sèrie de petons que acabin millor que millor. Aquestes sensacions són les que, realment, fan sentir que la vida té un sol sentit. I si la vida és dura menjant verdura, jo els juro, senyors, que per un grapadet de lacasitos resistiré les bledes i tot.
Dixit (ale, i que consti que no he begut ni fumat res - i això no sé si és millor o és pitjor-.)
dilluns, de febrer 18, 2008
focalitzar erròniament.
sóc plenament conscient del meu error
però això no vol dir que tingui la intenció de corregir-lo mentre pugui controlar-lo.
però això no vol dir que tingui la intenció de corregir-lo mentre pugui controlar-lo.
dimecres, de gener 30, 2008
Començo un post d'aquells per no dir res: no tinc res important a dir, és dimecres i són tres quarts de dotze de la nit. De fet, hauria de ser dins el llit, que demà no m'aguantaré, però tenia ganes d'escriure. No sé què, però en tenia ganes, i amb això de vegades n'hi ha prou.
M'agradaria escriure i pensar a la mateixa velocitat i que, alhora, si algú ho llegeix ho fes a la mateixa velocitat que jo, perquè ara com ara, llegiria molt i molt lentament.... més que res, perquè com que no tinc res a escriure, escric més depressa del que penso, i per això escric, que sinó no ho faria.
És en aquests moments d'escriptura semi-automàtica quan tendeixo a escriure frases que després rellegiré sense recordar, iaixò ésel que em fa més gràcia: sóc capaç de rellegir un text meu quan escric en aquest estat i pensar que això no ho he fet jo.
M'encanta alienar-me de mi mateixa i veure'm des de fora. Certament és perillós, però què hi farem. S'ha de fer de tant en tant.
En fi, espero no ecandalitzar-me per l'estupidesa quan torni a llegir això.
bona nit.
M'agradaria escriure i pensar a la mateixa velocitat i que, alhora, si algú ho llegeix ho fes a la mateixa velocitat que jo, perquè ara com ara, llegiria molt i molt lentament.... més que res, perquè com que no tinc res a escriure, escric més depressa del que penso, i per això escric, que sinó no ho faria.
És en aquests moments d'escriptura semi-automàtica quan tendeixo a escriure frases que després rellegiré sense recordar, iaixò ésel que em fa més gràcia: sóc capaç de rellegir un text meu quan escric en aquest estat i pensar que això no ho he fet jo.
M'encanta alienar-me de mi mateixa i veure'm des de fora. Certament és perillós, però què hi farem. S'ha de fer de tant en tant.
En fi, espero no ecandalitzar-me per l'estupidesa quan torni a llegir això.
bona nit.
diumenge, de gener 13, 2008
no entenc..
és un excés de confiança, la meva, o és que tu realment no m'has vist mai com jo a tu? és que a tu compartir les hores no t'afecta o és que realment, ets com sembles a primera vista? només m'has enganyat a mi, o és la resta que viu enganyada? vas a la teva, o és que amb tant de temps que teniem em va semblar que podríem compartir? què fas?
em decep tan no entendre i prendre'm les coses d'una manera que no voldria...
em decep tan no entendre i prendre'm les coses d'una manera que no voldria...
dijous, de gener 03, 2008
ara no em cremo. he dit
potser és veritat que realment m'he tornat immune al foc.
ahir ala tarda, a casa la laura fumavem amb catximba i se'm va bolcar al damunt de la taula. abans que caigués, però, vaig aconseguir caçar-la i quan la vaig haver posar a lloc, vaig agafar el carbonet amb els dits i el vaig posar al seu lloc. i fins que no em van dir que em cremava, no vaig retirar els dits.
va ser una tarda profitosa,vaig fumar, vaig passar fred, després calor i després fred altra vegada i em vaig adonar que, realment, les coses te les compliques tu solet. que aquesta vida és massa simple i que fins ara la volia veure amb una trascendència que, potser sí que té, però que no és aplicable a l'hora de triar el color de la roba interior.
en fi, que ara quehe decidit no cremar-me, he decidit que tampoc ho penso fer anímicament. així que no m'estressin, senyors....
(verge santa, això durarà deu minuts)
ahir ala tarda, a casa la laura fumavem amb catximba i se'm va bolcar al damunt de la taula. abans que caigués, però, vaig aconseguir caçar-la i quan la vaig haver posar a lloc, vaig agafar el carbonet amb els dits i el vaig posar al seu lloc. i fins que no em van dir que em cremava, no vaig retirar els dits.
va ser una tarda profitosa,vaig fumar, vaig passar fred, després calor i després fred altra vegada i em vaig adonar que, realment, les coses te les compliques tu solet. que aquesta vida és massa simple i que fins ara la volia veure amb una trascendència que, potser sí que té, però que no és aplicable a l'hora de triar el color de la roba interior.
en fi, que ara quehe decidit no cremar-me, he decidit que tampoc ho penso fer anímicament. així que no m'estressin, senyors....
(verge santa, això durarà deu minuts)
dissabte, de desembre 29, 2007
conspiració
avui és un d'aquells dies en que fotria l'ordinador escales avall i a mi al darrera per inútil total. He entrat a casa amb el ferm propòsit d'acabar les dues fitxes d'història de l'art que em tocava fer avui i d'escriure alguna cosa amb una mica de contingut per a la cançó que he de tenir acabada per demà. mentre feia les fitxes d'història de l'art, tot eren idees i era incapaç de concentrar-me, fins que m'he plantat, m'he posat el xip analític i he analitzat les dues fitxes que em tocaven.
Qan he acabat, he agafat el meu bloc en blanc i el bolígraf negre, el d'escriure cançons. i he sigut totalment incapaç d'escriure una sola frase que tingués sentit,i encara menys que quadrés minimament amb la música.
ara, quan m'he posat a escriure m'he recordatdel meravellós conte del gran mestre Monzó "...olivetti moulinex chaffeautou et mauri" on el protagonista no prenia notes de les seves idees i on, probablement si el conte hagués seguit, hauria acabat amb un suicidi sagnant dels que li agraden al mestre.
i no vull acabar d'aquesta manera.
així que em vaig a vestir de persona i me'n vaig de festa a veure si amb un parell de cerveses a sobre em canvia la perspectiva pessimista de la meva capacitat d'escriure.
Qan he acabat, he agafat el meu bloc en blanc i el bolígraf negre, el d'escriure cançons. i he sigut totalment incapaç d'escriure una sola frase que tingués sentit,i encara menys que quadrés minimament amb la música.
ara, quan m'he posat a escriure m'he recordatdel meravellós conte del gran mestre Monzó "...olivetti moulinex chaffeautou et mauri" on el protagonista no prenia notes de les seves idees i on, probablement si el conte hagués seguit, hauria acabat amb un suicidi sagnant dels que li agraden al mestre.
i no vull acabar d'aquesta manera.
així que em vaig a vestir de persona i me'n vaig de festa a veure si amb un parell de cerveses a sobre em canvia la perspectiva pessimista de la meva capacitat d'escriure.
diumenge, de desembre 23, 2007
maniàtics
no és que sigui una manàtica o una histèrica. només és que té un ordre per a les coses i no suporta que les coses no surtin com a ella li agrada. a qui li importa que no el deixin seure al lloc que li agrada al metro? a ella sí. a qui li importa no poder dir una paraula darrere l'altra sense encadenar-ne l'última i la primera lletra? a ella li agrada. i si no ho pot fer, es posa molt nerviosa.
no importa si és una maniàtica o una histèrica, a ell li agrada. ell no suporta creuar el carrer sense trepitjar les línies blanques, ni menjar-se les pipes si no són de dos en dos.
potser és per això que li agrada.
llàstima que ella no suporti quedar en dies senars, i ell només pugui quedar en dies parells. no tindran manera de conèixer-se mai.
no importa si és una maniàtica o una histèrica, a ell li agrada. ell no suporta creuar el carrer sense trepitjar les línies blanques, ni menjar-se les pipes si no són de dos en dos.
potser és per això que li agrada.
llàstima que ella no suporti quedar en dies senars, i ell només pugui quedar en dies parells. no tindran manera de conèixer-se mai.
per la Laura
Sortia del llit i posava els peus a terra l’un darrera de l’altre mentre l’envaïa una seguretat: aquell dia podia ser un gran dia. Amb l’escalfor del cos havia oblidat el fred de l’ hivern que ara li entrava pels peus amb les rajoles fredes. Allò era l’únic que podia aixafar-li el dia i les sabatilles davant dels peus van donar-li una de les solucions més simples: acceptar l’ajuda més evident. Se n’anava a la cuina i cercava el seu esmorzar quan se’l trobà fet damunt del marbre de la cuina: torrades amb melmelada i aquella olor de xocolata desfeta que sabia que gaudiria tan com el raig de sol que entrava per la finestra i li il·luminava el rostre, acariciant-la suaument. Amb el sol de cara va decidir pensar què era el que més desitjava en aquell moment, i quan va obrir els ulls, va veure la guitarra davant la porta del balcó, convidant-la a volar amb la melodia. Sense vestir-se i abrigada només amb una bata surt al balcó i es despulla l’ànima mentre canta amb els ulls mig closos mirant al sol, per agrair-li que no li trenqui la música. Quan se’n cansa, torna a la fredor de les rajoles i es troba la casa plena de llum i de coixins acolorits, i se sent transportada. A taula, el seu suc favorit i una pipa d’aigua de xocolata i menta. Mentre busca un encenedor, li apareixen al voltant aquells filòsofs amb qui prefereix discutir i se sent còmode. Discutirà fins que s’acabi el fum d’aquesta pipa que aquest cop no tindrà límit i aleshores, amb la posta de sol, tastarà aquest nou beuratge i es trobarà la barreja que no coneix on només reconeixerà una punta de grosella, mai massa dolça. Rebrà petons que entraran fent volar les cortines i fent olor de menta, i escoltarà aquella cançó que la farà sentir capaç de desafiar les muses. Sense saber-ho, els poetes l’espiaran i la utilitzaran per inspirar-se. Es dibuixarà les ombres, pintarà els somnis i fins i tot acolorirà aquells sentiments que no coneixia. Perquè aquest cop, no s’equivocava quan pensava que podia ser un gran dia, i tot l’art que duia dins havia sortit pels porus de la seva pell sense deixar-ne ni un bri d’essència per l’endemà, i el millor, és que se sentirà amb forces per gaudir encara més del que la vida li oferirà. I no serà fins aleshores que pensarà anar a mirar a sota el coixí on hi trobarà, com ja imaginava, mitja llimona.
dilluns, de desembre 03, 2007
la dona que no sabia què era una dona objecte
Ahir a la nit es ficava al llit amb una tristesa al cor que li costaria molt treure's del pit. Se sentia bruta, lletja i poca cosa. Feia un parell d'hores havia rebutjat una sortida amb un amic perquè havia quedat per sopar amb un grup de nois que feia poc que coneixia. I tornava a casa gelada, confusa, i amb la sensació d'haver-se equivocat sense saber què havia fet malament. No s'havia mostrat desagradable en cap moment, havia fet el que feia sempre, i en canvi, quan estaven tots junts havien fet broma d'allò prohibit per a ella. Només hi havia una cosa sagrada en la seva vida, i l'havien corromput. l'havien tractat d'una manera que l'havia deixat destrossada i amb una sensació de fred al cor que l'obligava a tapar-se fins les orelles.
Aquest matí s'ha llevat amb mala llet. Fins que no n'ha parlat obertament, no s'ha adonat de la magnitud del problema, i aleshores s'ha enrabiat del tot. L'han tractat com un objecte i no, ella no és d'aquestes. Al llarg del matí hi ha estat pensant i cada vegada ho ha vist més clar. No pensa perdonar a aquesta colla d'idiotes que la tractin d'aquesta manera. Ella és una dona de principis i això passa de taca d'oli.
Però quan ja s'ha decidit a engegar-ho tot i té el feminisme a flor de pell, li demanen disculpes i li prometen que la respectaràn i deixa el feminisme aparcat i se sent dir que total, no és tan important...
feminisme o feminitat?
Per què fins al moment de sentir-los dir aquelles barbaritats no s'havia ni plantejat que algú pugués tractar-la d'aquella manera? És que fins ara havia viscut envoltada d'homes excepcionalment respectuosos o bé és que aquests són una colla de brètols? És que els nois són com la resta d'homes i ella no havia obert mai els ulls?
Quins són, els de debò? Per què quan ella parla amb tots ells per separat no se'ls acudeix fer-li un comentari d'aquesta mena i ara en grup, tots semblen diferents? Per què per primera vegada s'ha sentit intimidada davant dels seus suposats amics?
Com són, els homes?
Ara recorda les frases de l'àvia quan li diu que, fet i fet no s'apropi mai prou als homes per deixar-se fer mal, ni se n'allunyi prou per sentir-ne les bestieses.
podries ser tu, aquesta podries ser tu..
divendres, de març 30, 2007
gràcies
us trobo al meu costat després de tant de temps i em feu somriure de manera exagerada. em feia pànic perdre-us, però ara que sé que hi sou sóc tan feliç... de debò, no creia que us necessitaria tant i que ho sabrieu veure d'aquesta manera, però pas a pas, dia a dia me n'adono que sou al meu costat sempre que no ho demano... sempre que em veieu amb cara de no, no em passa res però em barallo amb qualsevol per una estupidesa.... gràcies per ser-hi i aguantar-me les rabietes....
i gràcies per la nit que us espera d'aguantar-me tonteries..... us estimo molt
i jo?
les teves pors
els teus mals
els teus plors.
em fan mal,
em fan por
em fan plor
alhora em fan riure
no sé si tant,
o tant poc
però sempre et tinc a tu
malgrat tot
sempre et tinc a tu.
però, on sóc jo?
els teus mals
els teus plors.
em fan mal,
em fan por
em fan plor
alhora em fan riure
no sé si tant,
o tant poc
però sempre et tinc a tu
malgrat tot
sempre et tinc a tu.
però, on sóc jo?
peter pan
suposo que amb el temps, tot torna, tot es posa al seu lloc.
fa mesos que la meva vida canvia i sembla que torni enrere i alhora no deixi d'anar endavant. ahir, en ple atac d'hipnosi vaig recordar tot el que sentia cada any la primera vegada que pujava a tossa per setmana santa. no havia sentit mai tan endins la sorra mullada, i em va fer una mica de por, fins i tot. m'agrada recordar tot allò, però em fa por.....
tinc la sensació que no vull créixer i que no ho estic fent tot i que la vida m'empeny cap endavant... què em toca fer, ara?
potser només això, escriure perquè la resta llegeixi i potser entengui per què estic tan estranya....
fa mesos que la meva vida canvia i sembla que torni enrere i alhora no deixi d'anar endavant. ahir, en ple atac d'hipnosi vaig recordar tot el que sentia cada any la primera vegada que pujava a tossa per setmana santa. no havia sentit mai tan endins la sorra mullada, i em va fer una mica de por, fins i tot. m'agrada recordar tot allò, però em fa por.....
tinc la sensació que no vull créixer i que no ho estic fent tot i que la vida m'empeny cap endavant... què em toca fer, ara?
potser només això, escriure perquè la resta llegeixi i potser entengui per què estic tan estranya....
diumenge, de febrer 11, 2007
maryarena
sorra mullada
aigua glaçada
i tu
de vegades la llibertat
tan sols és això
matins de sorra mullada
aigua glaçada
i tu.
són matins de platja i eugenis el que fa que la vida sigui millor
aigua glaçada
i tu
de vegades la llibertat
tan sols és això
matins de sorra mullada
aigua glaçada
i tu.
són matins de platja i eugenis el que fa que la vida sigui millor
diumenge, de febrer 04, 2007
notes mentals [el que no dic]
hola!
[...]
saps, avui fa un any, més o menys a aquesta hora em deixaves davant de casa i em feies un petó que em va deixar sense paraules durant més o menys mig any. però ara, tot m'és igual, només penso parlar amb tu de feina.
no, si no és mala tia
[...]
però és massa pava, i realment, penso que de vegades la utilitzes i se n'adonarà, perquè en el fons no és tonta, i tot i que s'ho mereix, no està bé, no està bé...
no, no m'espantes
[...]
però quan deixo de parlar amb tu tinc ganes d'estrangular a algú, i el pobre os de peluix pateix la meva ira.... és massa feina, n'estic fins al capdamunt
descanseu, petites llagostes
[...]
que mentrestant, faré la feina de sempre i tú, sempre tú, me la reclamaràs amb un nivell d'exigència al qual no acostumes a arribar ni tú. i no penso prendre res que no vulgui, no em pressionis. esà clar?
prou, de debò
[...]
però si no fos ara i aquí, saps que la història no acabaria igual.
i tinc massa son per seguir...
zzZzzZzzzZzzZzz
[...]
saps, avui fa un any, més o menys a aquesta hora em deixaves davant de casa i em feies un petó que em va deixar sense paraules durant més o menys mig any. però ara, tot m'és igual, només penso parlar amb tu de feina.
no, si no és mala tia
[...]
però és massa pava, i realment, penso que de vegades la utilitzes i se n'adonarà, perquè en el fons no és tonta, i tot i que s'ho mereix, no està bé, no està bé...
no, no m'espantes
[...]
però quan deixo de parlar amb tu tinc ganes d'estrangular a algú, i el pobre os de peluix pateix la meva ira.... és massa feina, n'estic fins al capdamunt
descanseu, petites llagostes
[...]
que mentrestant, faré la feina de sempre i tú, sempre tú, me la reclamaràs amb un nivell d'exigència al qual no acostumes a arribar ni tú. i no penso prendre res que no vulgui, no em pressionis. esà clar?
prou, de debò
[...]
però si no fos ara i aquí, saps que la història no acabaria igual.
i tinc massa son per seguir...
zzZzzZzzzZzzZzz
dissabte, de gener 27, 2007
pren-la quan vulguis
si la vida tingués, per a mi
un altre sentit, potser
te la regalaria sencera
però no puc
regalar-te la vida
perquè vull gaudir-la amb tu
i no seria just, oi?
no negaré el futur
a aquells qui
d'aquí a un temps
ompliràn el teu regal
un altre sentit, potser
te la regalaria sencera
però no puc
regalar-te la vida
perquè vull gaudir-la amb tu
i no seria just, oi?
no negaré el futur
a aquells qui
d'aquí a un temps
ompliràn el teu regal
365/1
fa 365 dies plorava igual que ho faig ara però mer motius oposats. em vaig adonar que no volia estimar-te més. ara ploro perquè vull estimar-te més del que t'estimo i el meu cor s'ha fet tan gran estiman-te que si creix més m'ofegarà, i quina mort tan dolça entre els teus braços... desvariejo igual, però fa un any era alcohol per agafar valor i decidir que s'acabava, que ja n'hi havia prou, que no era prou valenta per donar-me sencera a tu... ara no és alcohol -o potser només una mica- sinó que ets tu que m'embriagues, que només de recordar la teva olor caic en un son suau i plàcid....
fa 365 dies, vaig comentre un dels errors més greus de la meva vida?
fa un any, vaig fer un pas enorme per poder estar junts ara?
només sé que aquest cop, no penso deixar-te escapar...
t'estimo
t'adoro
t'enyoro...
fa 365 dies, vaig comentre un dels errors més greus de la meva vida?
fa un any, vaig fer un pas enorme per poder estar junts ara?
només sé que aquest cop, no penso deixar-te escapar...
t'estimo
t'adoro
t'enyoro...
diumenge, de gener 14, 2007
s.est.L3
On començen i acaben els somnis, no és tan lluny, ni és tan diferent. Un cuc d'històries em duu d'una punta del món a l'altra. Misèria i riquesa, tot seguit. I al mig? Només parades verdes i el so del sol que ens reclama. Mentrestant, la lluna espera pacient el seu torn, per donar la mà als amants tan bon punt surtin.
bicleta
se'm trenca el cor, i no l'entenc
serà perquè
haver superat una por
me'n fa recordar d'antigues?
serà perquè
haver superat una por
me'n fa recordar d'antigues?
love time references
de vegades
em poso vermella només de mirar-te
perquè saps el que estic pensant
sovint
m'agrada somriure i que em preguntis
què és que em passa pel cap
sempre
em fonen els teus petons
i arreglen qualsevol mal
mai
deixis de mirar-me com em mires
deixis de descobrir el que penso
deixis de regalar-me els teus petons
t'estimo
em poso vermella només de mirar-te
perquè saps el que estic pensant
sovint
m'agrada somriure i que em preguntis
què és que em passa pel cap
sempre
em fonen els teus petons
i arreglen qualsevol mal
mai
deixis de mirar-me com em mires
deixis de descobrir el que penso
deixis de regalar-me els teus petons
t'estimo
caminant pel record
em fan mal, els records. o més ben dit, em fan por. no m'agrada recordar, sempre surt una part de mi que ho analitza i intenta canviar les coses. suposo que el que no m'agrada és veure tot el que he perdut. i recordar m'aixafa. em cansa, caminar pels meus records em cansa més que qualsevol altra cosa. perquè em faig mal. és una sensació semblant a la de ballar i caure, i tornar-hi i tornar a caure. repetir el que fas malament una i una altra vegada. la diferència és que amb els records mai et sortirà bé. ja és massa tard. sempre és massa tard, i el cel gris m'ha fet pensar en tot el que he perdut i per un moment he pensat que podria perdre tot el que tinc ara i... per sort, els petons ho arreglen tot.
dissabte, de gener 06, 2007
miralls bruts
de petits, el meu germà i jo teniem un estrany costum: emburtar els miralls de casa dels avis. hi posavem dibuixets, les mans, els peus.... feiem ratlles, partides del tres en ratlla, del penjat, de tot. i és que a casa dels avis no hi havia cal·lefacció, i al bany hi havia una estufeta elèctrica que, amb l'aigua de la dutxa entelava el mirall.
fa uns dies, em vaig trobar plorant al labavo de lasa dels avis, al dels dibuixos. feia un minut havia entrat la meva àvia, m'havia abraçat i havia deixat damunt la pica una nou. sap que m'encanten. i vaig decidir deixar un dibuix al mirall, com quan era una nena.
l'endemà al vespre, vaig passar per casa seva a recollir una bossa que m'havia deixat. l'àvia m'havia deixat un paperet escrit damunt la bossa. de res reina, només faltaria. jo també t'estimo.
fa uns dies, em vaig trobar plorant al labavo de lasa dels avis, al dels dibuixos. feia un minut havia entrat la meva àvia, m'havia abraçat i havia deixat damunt la pica una nou. sap que m'encanten. i vaig decidir deixar un dibuix al mirall, com quan era una nena.
l'endemà al vespre, vaig passar per casa seva a recollir una bossa que m'havia deixat. l'àvia m'havia deixat un paperet escrit damunt la bossa. de res reina, només faltaria. jo també t'estimo.
dormir junts és...
dormir junts
abraçat-te fort
o que m'agafis la mà
dolç.
dormir junts
i ajuntar
el petó de bona nit
i el de bon dia.
dormir junts
sense pensar
si ens hem de llevar
i descansar.
dormir junts
moure'm i trobar-te
saber que hi tinc el món
sota els llençols.
on dormiràs, aquesta nit?
abraçat-te fort
o que m'agafis la mà
dolç.
dormir junts
i ajuntar
el petó de bona nit
i el de bon dia.
dormir junts
sense pensar
si ens hem de llevar
i descansar.
dormir junts
moure'm i trobar-te
saber que hi tinc el món
sota els llençols.
on dormiràs, aquesta nit?
la màgia dels auriculars
sentir la música dins el cap, que m'envolta i m'envaeix i pensar que els del meu voltant no ténen ni la més remota idea del que em passa per dins. morir-me de ganes de ballar pel carrer i haver de reprimir-me. estar a l'autobús i moure els dits igual que voldria moure la resta del cos. i la dona del costat em pregunta si estic nerviosa. no, senyora, tinc unes ganes de ballar que em moro. el millor és que no vull ballar el que ballo sempre, tinc ganes de ballar.... no ho sé, qualsevol tonteria, vull una discoteca per mi sola, una sala enorme, sencera i que no em miri ningú i poder desfogar-me i sentir que torno a ser jo. i ser feliç.
però mentrestant, faig cua al forn per comprar el tortell de reis.
però mentrestant, faig cua al forn per comprar el tortell de reis.
dimarts, de gener 02, 2007
em mires,
i em preguntes
si algú pot buscar un déu
tenint el cel tan aprop...
i és normal
si no et coneixen.
si algú pot buscar un déu
tenint el cel tan aprop...
i és normal
si no et coneixen.
divendres, de desembre 15, 2006
ella i jo ens trobem en el mateix cantó de la barrera i a l'altre cantó de la frontera. ell i tu estaríeu igual, però no ho sabeu. ell i jo n'hem parlat, i per fi, per fi he vist el que em passa. i el ha vist el que li passa a ella. saps, em sembla que ho he entès tot. i l'he ajudat a ell. ara només hauria de trobar la manera de que te n'adonessis sense que ell et digués res perquè, és clar, ell és a l'altre cantó de la frontera.
relacions dos a dos que s'entrecreuen quan no toca.
ficció, realitat, realitat, ficció.. una ajuda?
vés a saber.
relacions dos a dos que s'entrecreuen quan no toca.
ficció, realitat, realitat, ficció.. una ajuda?
vés a saber.
l'amargat 45.613 (història amb mit*)
Odiava estar mort i que no l'enyorés ningú. Redéu!Tants anys pensant que era imprescindible, que la gent l'estimava i que era improtant, com a mínim per la seva dona i ni això. No era imprescindible enlloc. A la feina ja ho sabia, i no li importava, al cap i a la fi, tampoc li havia agradat mai, però recoi, ja que els havia deixat la seva feina acbada abans de morir, com a mínim li ho podíen haver agraït, o haver anat a l'enterrament.... però no. Els seus suposats amics, res de res, tants anys convidant-los a això i a allò altre per acabar oblidat, i ells, ells tampoc van anar al seu enterrament.. de cap de les maneres podien suspendre la partida de dòmino. La seva familia el va ignorar completament, com havien fet tota la vida i només es van preocupar de repartir-se ben bé la seva part de l'herència. Això sí, a l'enterament hi eren.
El que li va fer més mal va ser que la seva dona no en fes tan de cas com es pensava. De fet, no li fes el cas que ell es pensava.. ni en el pitjor dels casos. sempre havia pensat que tanta carantonya i tanta moixaina no servirien de res quan passés alguna cosa greu. I no va servir de res. Tant t'estimo i tanta tonteria i quan ell va faltar, va plorar una mica, es va vestir tan sexy com va poder a l'enterrament i no va aguantar el dol ni dos dies, i se'n va nar a ofegar les penes amb aquell amic seu que ell no havia aguantat mai.
arribats a aquest punt, va creuar el riu, va donar l'òbul al barquer i va deixar de mirar el que passava fora. a partir de llavors, seria l'amargat 45.613 del Tàrtar.
dilluns, de desembre 11, 2006
demà serà un dia diferent. no ho sé, tinc la sensació que estaré patint fins que no pugui escapar de les classes i anar-la a veure. i sé que estarà bé, que no li passarà res, que és més perillós viatjar en cotxe que una operació com aquesta, però em fa por. què coi, l'estimo i no vull que li passi res. però ténen raó, manarà igual des del llit i ja li toquen unes vacances. un petonàs.
microconte.
Es va espantar, el món no era normal, alguna cosa estava passant i la desgràcia era imminent. Sí, realment li passava allò que sempre havia vist en els seus malsons: el cel li queia damunt del cap. No era estrany, vivia en un decorat.
diumenge, de desembre 10, 2006
visió.
sé que quan sigui vella
tingui la cara plena d'arrugues
i la casa plena de néts
hi haurà algú
que al meu costat,
els contarà contes i els dirà
doncs sí,
el nom de la vostra mare
el vam triar
quan ella
només tenia
quinze anys.
i seràs tu.
tingui la cara plena d'arrugues
i la casa plena de néts
hi haurà algú
que al meu costat,
els contarà contes i els dirà
doncs sí,
el nom de la vostra mare
el vam triar
quan ella
només tenia
quinze anys.
i seràs tu.
dissabte, de desembre 09, 2006
què esperes?
curiós, si més no
la manera de mirar-la
és....diferent
no sap mai si així
li farà cas
i ella va fent
com el món, com tothom
ella va, ell la mira
no en farà mai cas
i ell què espera?
és... inútil
però i què?
és el seu somni
ningú li pot negar l'espera
d'un petó
de la lluna.
la manera de mirar-la
és....diferent
no sap mai si així
li farà cas
i ella va fent
com el món, com tothom
ella va, ell la mira
no en farà mai cas
i ell què espera?
és... inútil
però i què?
és el seu somni
ningú li pot negar l'espera
d'un petó
de la lluna.
dilluns, de desembre 04, 2006
què voleu, doncs?
no és tan complicat d'entendre,
o això em sembla a mi,
que, de tant en tant
o potser massa sovint
-això diuen-
necessiti una abraçada
que algú em recordi que m'estima
que em valorin
i aquestes coses que,
potser no a tots,
però a mi sí,
m'alegren el dia.
i vès per on,
hi ha algú que és capaç de fer-ho
sense ni tan sols dir-ho
em mira
somriu
i ja està
problema arreglat.
però no
no deu ser bo
m'ha de fer mal,
perquè és clar,
no l'han triat
no han fiscalitzat
no és com es pensaven?
no és del seu cercle?
no són tan nena
com per no poder pensar
ni sóc tan dona
com perquè no em faci mal.
i són ells qui pretenen
que me'n distancii?
si només fan que fer-me mal
i llavors és quan més el necessito....
no ho entenc, de debò....
o això em sembla a mi,
que, de tant en tant
o potser massa sovint
-això diuen-
necessiti una abraçada
que algú em recordi que m'estima
que em valorin
i aquestes coses que,
potser no a tots,
però a mi sí,
m'alegren el dia.
i vès per on,
hi ha algú que és capaç de fer-ho
sense ni tan sols dir-ho
em mira
somriu
i ja està
problema arreglat.
però no
no deu ser bo
m'ha de fer mal,
perquè és clar,
no l'han triat
no han fiscalitzat
no és com es pensaven?
no és del seu cercle?
no són tan nena
com per no poder pensar
ni sóc tan dona
com perquè no em faci mal.
i són ells qui pretenen
que me'n distancii?
si només fan que fer-me mal
i llavors és quan més el necessito....
no ho entenc, de debò....
diumenge, de desembre 03, 2006
cançó de mort
què li he de dir si l'ha perdut?
no hi pot fer res
és massa tard, ja se l'ha endut
no hi pot lluitar
ja és massa tard.
no tornarà
ho ha d'acceptar, ja és massa tarda
no hi pot lluitar.
m'abraçarà
no plorarà, ja és massa tard
no hi pot lluitar.
no trigarà
l'enyorarà, la cridarà
és dur, ho ha d'acceptar
ja és massa tard
no hi pot lluitar.
no tornarà
no tornarà...
no hi pot fer res
és massa tard, ja se l'ha endut
no hi pot lluitar
ja és massa tard.
no tornarà
ho ha d'acceptar, ja és massa tarda
no hi pot lluitar.
m'abraçarà
no plorarà, ja és massa tard
no hi pot lluitar.
no trigarà
l'enyorarà, la cridarà
és dur, ho ha d'acceptar
ja és massa tard
no hi pot lluitar.
no tornarà
no tornarà...
diumenge, de novembre 26, 2006
records arrugats.
només de sentir-li-ho dir se li havia encès el cor. el que no sabia és que, amb el temps, seria veritat. li ho havia dit de broma, només era una tonteria, i a ella li havia semblat... no ho sabia. la va descol·locar completament, volia sentir-li dir, però alhora li feia por. però de cop, quan es va trobar sola davant del mirall va decidir que sí. que volia viure la vida al seu costat, que no li feia cap por, i que a partir d'aquell moment faria tot el que fés falta perquè això fos possible. perquè hauria de triar, a partir d'aleshores, i hi hauria moments difícils, deixaria de fer coses, fins i tot es veurien menys per guanyar temps a la llarga. i és que quan es va mirar al mirall, es va veure la cara plena d'arrugues i es va imaginar vella al seu costat.
només de sentir-li-ho dir se li havia encès el cor. el que no sabia és que, amb el temps, ho havia vist tot clar. li ho havia dit de broma, només era una tonteria i a ella li havia semblat... bé. la va sorprendre del tot, no ho havia pensat i li feia il·lusió. volia reviure tot el que havien viscut junts, i tornar al loc on havia començat tot, que ara ja estava destruït.. recórrer els carrers d'una ciutat que els semblava estranya, després de tant de temps... però va decidir que sí, que ho havia de fer encara que li fés mal. perquè éren els records de tots dos, i havien passat la vida així. i és que quan es va mirar al mirall, només va saber veure's la cara arrugada i la d'ell al costat.
només de sentir-li-ho dir se li havia encès el cor. el que no sabia és que, amb el temps, ho havia vist tot clar. li ho havia dit de broma, només era una tonteria i a ella li havia semblat... bé. la va sorprendre del tot, no ho havia pensat i li feia il·lusió. volia reviure tot el que havien viscut junts, i tornar al loc on havia començat tot, que ara ja estava destruït.. recórrer els carrers d'una ciutat que els semblava estranya, després de tant de temps... però va decidir que sí, que ho havia de fer encara que li fés mal. perquè éren els records de tots dos, i havien passat la vida així. i és que quan es va mirar al mirall, només va saber veure's la cara arrugada i la d'ell al costat.
no ho sé...
és estrany
parlar de coses per callar
i tenir por de fer-te mal
si no saps com protegir-me
de mi mateixa
és...
diferent
però de fet,
a qui li havia de passar?
parlar de coses per callar
i tenir por de fer-te mal
si no saps com protegir-me
de mi mateixa
és...
diferent
però de fet,
a qui li havia de passar?
dilluns, de novembre 20, 2006
*sin* (sense idees noves)
intento inventar
noves maneres
de dir el mateix
potser li ho deixaré dir al mar
o que ho xiuli el vent
que ho xiuxiuegin les brases
o ho cridin els boscos...
potser ho podràs llegir en el fum
o en l'olor dels petons al coll
potser ho podràs veure en l'aigua
o reflectit en el color de la lluna.
però segur que farà olor de gust de kiwi.
com més puc dir-te que t'estimo?
noves maneres
de dir el mateix
potser li ho deixaré dir al mar
o que ho xiuli el vent
que ho xiuxiuegin les brases
o ho cridin els boscos...
potser ho podràs llegir en el fum
o en l'olor dels petons al coll
potser ho podràs veure en l'aigua
o reflectit en el color de la lluna.
però segur que farà olor de gust de kiwi.
com més puc dir-te que t'estimo?
dimecres, de novembre 15, 2006
plorar perquè sí.
és inútil, de vegades, intentar analitzar el que ens passa. i és igual d'inútil intentar evitar que les llàgrimes ens llisquin galtes avall. i no cal, no és necessari. i va bé plorar sol. de vegades necessito que alguna cosa em recordi que tinc uns límits, que no tot ha de sortir bé i que el món, no només no gira al meu voltant sinó que ni tan sols sap que existeixo. i és per això que va bé plorar, sigui per un motiu o bé per un altre.
i és per això que també va bé saber que tena a persones meravelloses que t'estimen i que estan disposades a perdre el seu temps consolan-te.
a tots vosaltres, gràcies.
i és per això que també va bé saber que tena a persones meravelloses que t'estimen i que estan disposades a perdre el seu temps consolan-te.
a tots vosaltres, gràcies.
pepito?humanisticgirls..aaaaaapff (palla mental)
hi! this is pepito!
pepito can dance,
pepito can jump,
pepito can clap!
this is pepito!
aquest, i l'acudit del conill, la fan riure tantíssim.
i em fa una gràcia veure-la riure a aquesta dona! de debò, m'encanta.
és super seriosa, i quan la veure de bon humor, reconforta.
i les boletes de guix, això també em reconforta.
i les ratlles de guix també. i la història dels bolets també.
i cantar cançons de disney també.
és que no sé què faria sense elles.
gràcies.
pepito can dance,
pepito can jump,
pepito can clap!
this is pepito!
aquest, i l'acudit del conill, la fan riure tantíssim.
i em fa una gràcia veure-la riure a aquesta dona! de debò, m'encanta.
és super seriosa, i quan la veure de bon humor, reconforta.
i les boletes de guix, això també em reconforta.
i les ratlles de guix també. i la història dels bolets també.
i cantar cançons de disney també.
és que no sé què faria sense elles.
gràcies.
dimarts, de novembre 07, 2006
és el que hi ha.
hi ha cançons
que vull cantar-te
poemes que voldria
haver escrit per a tu
moments que necessito
viure al teu costat
i no puc.
el temps és cruel, quan vol.
tant és.
que vull cantar-te
poemes que voldria
haver escrit per a tu
moments que necessito
viure al teu costat
i no puc.
el temps és cruel, quan vol.
tant és.
dilluns, de novembre 06, 2006
petó de bonanit.
els petons no es donen...
es fan
els petons els fas amb les mans
els fas amb el cos
els fas fins i tot
abans d'acostar-te
em fas un petó
tan sols de pensar-hi
i el fabriques al cor
i en treus un bocí
per l'ànima
per on s'escapen
paraules d'amor
i núvols de sucre
i petons dels teus...
que em fan perdre el cap
cada cop que me'n fas
jo no vull que me'n regalis
vull que els inventis cada nit
i el prometo que ho faré
i que amb cada petó fet
i cadascún dels que et faré
canviaré una mica el món
perquè demà,
o demà passat
siguem una mica més feliços
i puguem seguir
fabricant petons.
es fan
els petons els fas amb les mans
els fas amb el cos
els fas fins i tot
abans d'acostar-te
em fas un petó
tan sols de pensar-hi
i el fabriques al cor
i en treus un bocí
per l'ànima
per on s'escapen
paraules d'amor
i núvols de sucre
i petons dels teus...
que em fan perdre el cap
cada cop que me'n fas
jo no vull que me'n regalis
vull que els inventis cada nit
i el prometo que ho faré
i que amb cada petó fet
i cadascún dels que et faré
canviaré una mica el món
perquè demà,
o demà passat
siguem una mica més feliços
i puguem seguir
fabricant petons.
dues maneres de veure-ho
l'andreu sempre havia semblat diferent de la resta, i no entenia per què. no entenia per què tothom li parlava lentament i entre ells parlaven depressa, per què ningú s'aturava a olorar les flors com feia ell, per què tots els seus amics li arribaven a la cintura. per què havia d'afeitar-se als matins, per què a la seva feina tothom acabava abans, per què ningú no l'escoltava quan parlava... l'andreu tenia un amic, l'andrew, i ningú més parlava amb ells, i ell pensava que millor, que tenia un amic per a ell sol, i que ja li agradava, però alhora tenia por, perquè ningú més el coneixia i...
l'andreu sempre havia semblat diferent de la resta i entenia per què. entenia per què li semblava que tothom parlés lentament i ell els parlava massa depressa, per què tothom deia que havia de fer coses importants, per què els seus amics ni tan sols respiraven. per què no podia afeitar-se, si en tenia ganes, per què sempre acabava abans que tothom, per què ningú no li feia cas si no xerrava... l'andreu va crear un amic, l'andrew, i ningú més parlava amb ell, i ell pensava que millor, que tenia un amic per a ell sol, i que ja li agradava, però alhora tenia por, perquè ningú més el coneixia i....
l'andreu i l'andreu, de cop es van trobar pel carrer i van topar, i per primer cop, van saber què dir-li a algú altre. de fet, potser és veritat que entre les dues cares de la realitat tan sols hi ha una fina cortina de seda.
l'andreu sempre havia semblat diferent de la resta i entenia per què. entenia per què li semblava que tothom parlés lentament i ell els parlava massa depressa, per què tothom deia que havia de fer coses importants, per què els seus amics ni tan sols respiraven. per què no podia afeitar-se, si en tenia ganes, per què sempre acabava abans que tothom, per què ningú no li feia cas si no xerrava... l'andreu va crear un amic, l'andrew, i ningú més parlava amb ell, i ell pensava que millor, que tenia un amic per a ell sol, i que ja li agradava, però alhora tenia por, perquè ningú més el coneixia i....
l'andreu i l'andreu, de cop es van trobar pel carrer i van topar, i per primer cop, van saber què dir-li a algú altre. de fet, potser és veritat que entre les dues cares de la realitat tan sols hi ha una fina cortina de seda.
quan la vida fa click
la vida fa click, en el moment que toca, es deia.
i el pitjor, és que s'ho creia. la vida fa click, i mira tu, tens el que buscaves, i la vida feia click i tot encaixava i tornava a desencaixar..... pobre innocent, si sabés que tot ho controlem nosaltres.... ell creu que la vida fa click...
tu també ho has dit sempre que la vida fa click, rei....
ja ho sé, però jo ho dic perquè això ja ho vaig viure, només intento que faci allò que jo no vaig poder fer...
i és per això que ho diu, no ho veus?no, siguis tan dur amb el tu del teu passat.... jo-ella també ens equivoquem, i sinó mira el que hem fet fins ara, però ens n'hem sortit, oi?
probablement te n'haguessis sortit de qualsevol altra manera...
si amor, però jo volia passar el passat-futur al teu costat....
perquè avui una magdalena m'ha revelat que la nostra vida tan sola és el passat de nosaltres mateixos, tot allò que no vam poder/saber fer i que ara intentem millorar. és una bona perspectiva de vida, mai ens equivocarem ^^.
i el pitjor, és que s'ho creia. la vida fa click, i mira tu, tens el que buscaves, i la vida feia click i tot encaixava i tornava a desencaixar..... pobre innocent, si sabés que tot ho controlem nosaltres.... ell creu que la vida fa click...
tu també ho has dit sempre que la vida fa click, rei....
ja ho sé, però jo ho dic perquè això ja ho vaig viure, només intento que faci allò que jo no vaig poder fer...
i és per això que ho diu, no ho veus?no, siguis tan dur amb el tu del teu passat.... jo-ella també ens equivoquem, i sinó mira el que hem fet fins ara, però ens n'hem sortit, oi?
probablement te n'haguessis sortit de qualsevol altra manera...
si amor, però jo volia passar el passat-futur al teu costat....
perquè avui una magdalena m'ha revelat que la nostra vida tan sola és el passat de nosaltres mateixos, tot allò que no vam poder/saber fer i que ara intentem millorar. és una bona perspectiva de vida, mai ens equivocarem ^^.
somnis girats
pesantor de parpelles i somnis trencats
una escombra, somniava amb una escombra
de nit l'escombra i de dia el coixí.
quina vida, la seva.
mai no tenia el que volia,
de dia escombrava i de nit hi somniava
i de dia, somniava en el coixí.
quina vida, la seva.
odiava la monotonia, i no n'hi havia per menys.
de dia, el coixí,
de nit, una escombra.
una escombra, somniava amb una escombra
de nit l'escombra i de dia el coixí.
quina vida, la seva.
mai no tenia el que volia,
de dia escombrava i de nit hi somniava
i de dia, somniava en el coixí.
quina vida, la seva.
odiava la monotonia, i no n'hi havia per menys.
de dia, el coixí,
de nit, una escombra.
dijous, de novembre 02, 2006
ets tu i ho ets tot...
ets tu i ho ets tot
la llum dels teus ullsç
el tacte de les teves mans
el gust dels teus llavis
tot això que he repetit,
ets tu i ho ets tot
ets tu i ho ets tot,
també,
el so de la teva veu,
el cascabell de les claus,
la roba texana,
el tabac de liar
i tot això que he dit
ets tu i ho ets tot.
ets tu i ho ets tot
quan,
llegeixo Benedetti
,miro el Cyrano,
o la isabel coixet
,quan escolto metallica
i tot això i més
ets tu i ho ets tot.
Ets tu i ho ets tot
si
parlem d'amor
discutim de qualsevol cosa
inventem la vida junts
viatgem en metro
o intentem arreglar el món
.I tot això, més o menys,
ets tu i ho ets tot.
la llum dels teus ullsç
el tacte de les teves mans
el gust dels teus llavis
tot això que he repetit,
ets tu i ho ets tot
ets tu i ho ets tot,
també,
el so de la teva veu,
el cascabell de les claus,
la roba texana,
el tabac de liar
i tot això que he dit
ets tu i ho ets tot.
ets tu i ho ets tot
quan,
llegeixo Benedetti
,miro el Cyrano,
o la isabel coixet
,quan escolto metallica
i tot això i més
ets tu i ho ets tot.
Ets tu i ho ets tot
si
parlem d'amor
discutim de qualsevol cosa
inventem la vida junts
viatgem en metro
o intentem arreglar el món
.I tot això, més o menys,
ets tu i ho ets tot.
dilluns, d’octubre 30, 2006
*en el fons una nena...*
quina olor fan els núvols?
més o menys, la teva olor
quin gust tenen els somnis?
més o menys, el dels teus llavis
com mirem dins les persones?
més o menys, en els teus ulls
perquè cada vegada que em mires,
que m'abraçes
que t'apropes...
sento una escalfor a la panxa que em fa sentir tan bé.....
*...pensa el mateix que jo*
més o menys, la teva olor
quin gust tenen els somnis?
més o menys, el dels teus llavis
com mirem dins les persones?
més o menys, en els teus ulls
perquè cada vegada que em mires,
que m'abraçes
que t'apropes...
sento una escalfor a la panxa que em fa sentir tan bé.....
*...pensa el mateix que jo*
bonanit
deixa'm dir-te
que miran-te
tinc el món
i si tanco els ulls
i et beso
puc endur-me el món si respiro
el teu alè
i en tinc prou
d'allargar la mà
i que 'abraçis per telèfon.
t'espero
anem a dormir?
que miran-te
tinc el món
i si tanco els ulls
i et beso
puc endur-me el món si respiro
el teu alè
i en tinc prou
d'allargar la mà
i que 'abraçis per telèfon.
t'espero
anem a dormir?
dimecres, d’octubre 25, 2006
només...
tens fred a les mans
agafa'm
tens por del que veus
abraça'm
tens son i no dorms
acosta't
no saps què dir
mira'm
què hi veus?
no et diuen els meus ulls
que no cal que em parlis
que no cal que ploris
que no cal que cridis
que no cal que...
només agafa'm
abraça'm
acosta't
mira'm
mira'm
i en tindré prou per saber què estàs pensant.
agafa'm
tens por del que veus
abraça'm
tens son i no dorms
acosta't
no saps què dir
mira'm
què hi veus?
no et diuen els meus ulls
que no cal que em parlis
que no cal que ploris
que no cal que cridis
que no cal que...
només agafa'm
abraça'm
acosta't
mira'm
mira'm
i en tindré prou per saber què estàs pensant.
a veure si això funciona..
i puc enviar-te un mail decent per dir-te que t'estimo. dons res, hora d'educació fisica i jo a la biblio, ja he estudiat una miqueta de llatí i.. només puc fer el treball de filo, però no el puc guardar a l'ordinador així que el faré entre les 6 i les 7.. i espero tenir-ne prou...
de fet, jo voia explicar-te el que dèiem amb la marta aquest estiu quan intentavem imaginar-nos l'una el futur de l'ltra.
jo li deia a la marta que ella... bé, la imatge que em venia al cap era la següent:
la marta entra a casa guapissima, un pis prou gran a barcelona, va de negre, molt seriosa i somriu qun mira al seu marit, es posa les arracades i li diu
-carinyu acaba de posar els nens al llit, que la cangur ja està aquí i farem tard al sopar
ell, tot manso li contesta
-si amor, ja està, nem
ella em preguntava com era el seu marit, i jo li deia, que per sobre de tot era un home bo, un home pacient i que l'estimaria molt.
ella em deia, que la meva vida seria diferent. que em veia vivint en un pis, fent una vida una mica més tranquil·la que la d'ara, no morintme de gana però tampoc forrada de calers, que seria feliç que seria.....
i aquesta, aquesta és la imatge que em feia jo, o la història que vaig crear a partir del que em deia ella
veig veig... un pis no gaire gran, però ple de colors. desordre ordenat com el dels catàlegs de l'ikea, un habitació blanca, només una, amb un llit enorme. veig... una habitació amb un llit de nen plena de joguines i una altra amb un bressol, amb dibuixos a les parets... veig.... veig una nena i veig un nen, sé que em parlen, però no els entenc. i llavors hi ha un menjador o alguna cosa semblant i hi ha algu assegut d'esquenes, treballant en una taula amb un portàtil i tinc una tassa a les mans. la deixo al costat del portàtil, m'assec a la seva falda i em fa un petó ( a l'orella) i ve la nena, que diu que el petit s'ha posat dret, que què ha de fer.. pobreta, només té tres anys i el petit s'ha aixecat de sobte.....i vaig buscar el petit, i de sobte tot és una festa. el portàtil queda oblidat, el que hi ha dire la tassa es refreda i tant és, perquè el petit ja camina i sa germana l'ajuda a caminar.
i de cop, sé que só molt feliç, que tot això em fa molt feliç i que seré feliç....
i ara, endevina.... com es diu la nena?
t'ztm
de fet, jo voia explicar-te el que dèiem amb la marta aquest estiu quan intentavem imaginar-nos l'una el futur de l'ltra.
jo li deia a la marta que ella... bé, la imatge que em venia al cap era la següent:
la marta entra a casa guapissima, un pis prou gran a barcelona, va de negre, molt seriosa i somriu qun mira al seu marit, es posa les arracades i li diu
-carinyu acaba de posar els nens al llit, que la cangur ja està aquí i farem tard al sopar
ell, tot manso li contesta
-si amor, ja està, nem
ella em preguntava com era el seu marit, i jo li deia, que per sobre de tot era un home bo, un home pacient i que l'estimaria molt.
ella em deia, que la meva vida seria diferent. que em veia vivint en un pis, fent una vida una mica més tranquil·la que la d'ara, no morintme de gana però tampoc forrada de calers, que seria feliç que seria.....
i aquesta, aquesta és la imatge que em feia jo, o la història que vaig crear a partir del que em deia ella
veig veig... un pis no gaire gran, però ple de colors. desordre ordenat com el dels catàlegs de l'ikea, un habitació blanca, només una, amb un llit enorme. veig... una habitació amb un llit de nen plena de joguines i una altra amb un bressol, amb dibuixos a les parets... veig.... veig una nena i veig un nen, sé que em parlen, però no els entenc. i llavors hi ha un menjador o alguna cosa semblant i hi ha algu assegut d'esquenes, treballant en una taula amb un portàtil i tinc una tassa a les mans. la deixo al costat del portàtil, m'assec a la seva falda i em fa un petó ( a l'orella) i ve la nena, que diu que el petit s'ha posat dret, que què ha de fer.. pobreta, només té tres anys i el petit s'ha aixecat de sobte.....i vaig buscar el petit, i de sobte tot és una festa. el portàtil queda oblidat, el que hi ha dire la tassa es refreda i tant és, perquè el petit ja camina i sa germana l'ajuda a caminar.
i de cop, sé que só molt feliç, que tot això em fa molt feliç i que seré feliç....
i ara, endevina.... com es diu la nena?
t'ztm
a veure si això funciona..
i puc enviar-te un mail decent per dir-te que t'estimo. dons res, hora d'educació fisica i jo a la biblio, ja he estudiat una miqueta de llatí i.. només puc fer el treball de filo, però no el puc guardar a l'ordinador així que el faré entre les 6 i les 7.. i espero tenir-ne prou...
de fet, jo voia explicar-te el que dèiem amb la marta aquest estiu quan intentavem imaginar-nos l'una el futur de l'ltra.
jo li deia a la marta que ella... bé, la imatge que em venia al cap era la següent:
la marta entra a casa guapissima, un pis prou gran a barcelona, va de negre, molt seriosa i somriu qun mira al seu marit, es posa les arracades i li diu
-carinyu acaba de posar els nens al llit, que la cangur ja està aquí i farem tard al sopar
ell, tot manso li contesta
-si amor, ja està, nem
ella em preguntava com era el seu marit, i jo li deia, que per sobre de tot era un home bo, un home pacient i que l'estimaria molt.
ella em deia, que la meva vida seria diferent. que em veia vivint en un pis, fent una vida una mica més tranquil·la que la d'ara, no morintme de gana però tampoc forrada de calers, que seria feliç que seria.....
i aquesta, aquesta és la imatge que em feia jo, o la història que vaig crear a partir del que em deia ella
veig veig... un pis no gaire gran, però ple de colors. desordre ordenat com el dels catàlegs de l'ikea, un habitació blanca, només una, amb un llit enorme. veig... una habitació amb un llit de nen plena de joguines i una altra amb un bressol, amb dibuixos a les parets... veig.... veig una nena i veig un nen, sé que em parlen, però no els entenc. i llavors hi ha un menjador o alguna cosa semblant i hi ha algu assegut d'esquenes, treballant en una taula amb un portàtil i tinc una tassa a les mans. la deixo al costat del portàtil, m'assec a la seva falda i em fa un petó ( a l'orella) i ve la nena, que diu que el petit s'ha posat dret, que què ha de fer.. pobreta, només té tres anys i el petit s'ha aixecat de sobte.....i vaig buscar el petit, i de sobte tot és una festa. el portàtil queda oblidat, el que hi ha dire la tassa es refreda i tant és, perquè el petit ja camina i sa germana l'ajuda a caminar.
i de cop, sé que só molt feliç, que tot això em fa molt feliç i que seré feliç....
i ara, endevina.... com es diu la nena?
t'ztm
de fet, jo voia explicar-te el que dèiem amb la marta aquest estiu quan intentavem imaginar-nos l'una el futur de l'ltra.
jo li deia a la marta que ella... bé, la imatge que em venia al cap era la següent:
la marta entra a casa guapissima, un pis prou gran a barcelona, va de negre, molt seriosa i somriu qun mira al seu marit, es posa les arracades i li diu
-carinyu acaba de posar els nens al llit, que la cangur ja està aquí i farem tard al sopar
ell, tot manso li contesta
-si amor, ja està, nem
ella em preguntava com era el seu marit, i jo li deia, que per sobre de tot era un home bo, un home pacient i que l'estimaria molt.
ella em deia, que la meva vida seria diferent. que em veia vivint en un pis, fent una vida una mica més tranquil·la que la d'ara, no morintme de gana però tampoc forrada de calers, que seria feliç que seria.....
i aquesta, aquesta és la imatge que em feia jo, o la història que vaig crear a partir del que em deia ella
veig veig... un pis no gaire gran, però ple de colors. desordre ordenat com el dels catàlegs de l'ikea, un habitació blanca, només una, amb un llit enorme. veig... una habitació amb un llit de nen plena de joguines i una altra amb un bressol, amb dibuixos a les parets... veig.... veig una nena i veig un nen, sé que em parlen, però no els entenc. i llavors hi ha un menjador o alguna cosa semblant i hi ha algu assegut d'esquenes, treballant en una taula amb un portàtil i tinc una tassa a les mans. la deixo al costat del portàtil, m'assec a la seva falda i em fa un petó ( a l'orella) i ve la nena, que diu que el petit s'ha posat dret, que què ha de fer.. pobreta, només té tres anys i el petit s'ha aixecat de sobte.....i vaig buscar el petit, i de sobte tot és una festa. el portàtil queda oblidat, el que hi ha dire la tassa es refreda i tant és, perquè el petit ja camina i sa germana l'ajuda a caminar.
i de cop, sé que só molt feliç, que tot això em fa molt feliç i que seré feliç....
i ara, endevina.... com es diu la nena?
t'ztm
dimecres, d’octubre 18, 2006
volia dir-te....
tenia ganes de dir-te
que fa dies que em llevo
amb absoluta calma
la consciència tranquil·la
perquè sé que ho saps
que ho recordes
no me n'amago més.
tenia ganes de dir-te
que fa dies que hi penso
i crec que ens ha anat bé
créixer sempre va bé
i ara és el que hem de fer
de fet, ja està fet.
tenia ganes de dir-te
que t'estimo,
que t'estimo tant,
que no t'ho dic perquè no pararia
que no necessito dir-ho
que ja sé que ho saps
que ja sé que ets al meu costat
que ja saps que hi sóc
que ja pots allargar la mà
que hi seré
sempre al teu costat.
tenia ganes de dir-te això i prou
que t'estimo
i que amb tu, cada dia sóc més feliç
que fa dies que em llevo
amb absoluta calma
la consciència tranquil·la
perquè sé que ho saps
que ho recordes
no me n'amago més.
tenia ganes de dir-te
que fa dies que hi penso
i crec que ens ha anat bé
créixer sempre va bé
i ara és el que hem de fer
de fet, ja està fet.
tenia ganes de dir-te
que t'estimo,
que t'estimo tant,
que no t'ho dic perquè no pararia
que no necessito dir-ho
que ja sé que ho saps
que ja sé que ets al meu costat
que ja saps que hi sóc
que ja pots allargar la mà
que hi seré
sempre al teu costat.
tenia ganes de dir-te això i prou
que t'estimo
i que amb tu, cada dia sóc més feliç
petites coses que em fan pensar en tu
somriure
la pluja
un encenedor color butà
els gossos
les teves mans
els dàtils
la batalla de jutlàndia
el jersei blanc
no poder pensar
les galetes de la nevera
les orelles
la plaça del sol
(la de baix i la de gràcia)
la lluna
un petó
(o mil, si vols)
^^
la pluja
un encenedor color butà
els gossos
les teves mans
els dàtils
la batalla de jutlàndia
el jersei blanc
no poder pensar
les galetes de la nevera
les orelles
la plaça del sol
(la de baix i la de gràcia)
la lluna
un petó
(o mil, si vols)
^^
reflexió 23:06
és quan estem a punt de perdre les persones que ens adonem del seu valor real, de com ens les estimem en el fons del cor encara que ens ho vulguem amagar, sigui per conveniència o per vergonya, però això ens fa mal. ens oprimeix el cor i ens fa viure reprimits, amagant-nos de nosaltres mateixos, ocultant un sentiment meravellós com si fóssim una mena de fortaleses de pedra que necessiten una canonada per llençar les parets a terra i obrir-nos el cor. i de vegades, hi ha algú que ens estima prou i a qui no li fa por de perdre'ns quan ens diu les coses, que ens ajuda i rebenta la nostra fortalesa, i llavors, podem expressar el que sentim i som feliços.
resumint:
trenca les parets de la teva presó i somriu.
resumint:
trenca les parets de la teva presó i somriu.
dilluns, d’octubre 16, 2006
és just¿
és just
ni poc, ni massa
ni dilç ni salat
ni avorrit, ni massa alegre
tot al seu punt just.
la vida, el menjar, els llibres, l'amor, la paciència, la ciència a seques... tot pot ser just
però, i les persones? podem ser justes?
ni poc, ni massa
ni dilç ni salat
ni avorrit, ni massa alegre
tot al seu punt just.
la vida, el menjar, els llibres, l'amor, la paciència, la ciència a seques... tot pot ser just
però, i les persones? podem ser justes?
diumenge, d’octubre 15, 2006
a tomar p** ** ****
si las cosas no son como quieres, rompe con todo
si la gente te mira y habla, escúpeles en la cara
si tus amigos te dan la espalda, tócales el culo
si tus sueños se rompen a pedazos, cárgate la cristaleria
si el mundo se cae al suelo, patéale la cara
pues a ver si te lo aplicas, cara bonita.
si la gente te mira y habla, escúpeles en la cara
si tus amigos te dan la espalda, tócales el culo
si tus sueños se rompen a pedazos, cárgate la cristaleria
si el mundo se cae al suelo, patéale la cara
pues a ver si te lo aplicas, cara bonita.
divendres, d’octubre 13, 2006
l'estimo.
els deu fer por pronunciar aquesta paraula
jo només volia dir-li que l'estimo
que ho faré sempre encara que no hi sigui
que sempre el recordaré amb gust de tomàquet
que sempre el recordaré amb olor de coca de crema
que sempre el recordaré amb ulleres digitals
només volia dir-li que l'estimo
i li ho vaig dir, i li vaig fer pessigolles als peus
perquè l'estimo.
jo només volia dir-li que l'estimo
que ho faré sempre encara que no hi sigui
que sempre el recordaré amb gust de tomàquet
que sempre el recordaré amb olor de coca de crema
que sempre el recordaré amb ulleres digitals
només volia dir-li que l'estimo
i li ho vaig dir, i li vaig fer pessigolles als peus
perquè l'estimo.
i a tu què t'importa?
i a tu què t'importa?
què et fa moure?
què t'agrada?
per què et lleves cada matí?
qui pot fer-te somriure?
per què donaries la vida?
amb què penses quan et lleves?
a mi m'importes tu
em moc per tu
m'agrades tu
em llevo per tu
em fas somriure tu
donaria la vida per tu
i em llevo pensant en tu....
i a tu, què t'importa?
rescatada d'un calaix...*
què et fa moure?
què t'agrada?
per què et lleves cada matí?
qui pot fer-te somriure?
per què donaries la vida?
amb què penses quan et lleves?
a mi m'importes tu
em moc per tu
m'agrades tu
em llevo per tu
em fas somriure tu
donaria la vida per tu
i em llevo pensant en tu....
i a tu, què t'importa?
rescatada d'un calaix...*
dimarts, d’octubre 10, 2006
sincerament.
fa dies que no somrius, et veig preocupada, no sembles la mateixa... voleu saber què em passa? està bé, aquí va.
deu ser que em sento sola, remotament sola entre tanta gent. i sí, tinc els meus amics, els meus amics.... suposo que ja li ho vaig confessar a un d'ells l'altre dia: tinc por de que creixin tots, estabilitzin la seva vida i quedar-me sola. suposo que si em fa tanta por és perquè veig que està passant, que és el problema de tenir amics més grans que tu, que es fan grans, i te n'alegres que els vagin bé les coses, però veus que, com sempre, els amics passen a un segon terme, que el primer és la parella, la feina, el tot... i tothom està igual, i quan ens trobem tots és fantàstic, però tots els espais buits que abans omplíem d'estupidesa però junts, me'ls passo sola, al mateix bar, a la mateixa taula... canviant la seva conversa per un llibre i una cervesa i no, no em compensa.
suposo que alhora, la meva vida canvia massa depressa, i aquests dies ho noto del tot. avui puc recordar què feia exactament fa un any, i això em fa agafar un atac de nostàlgia que em reconforta, perquè em fa veure com hem crescut tots, però alhora, veure que hauré d'enfrontar tots els canvis de la vida sola em fa pànic. pànic als canvis, un dels meus defectes de l'eterna llista...
i a més a més, em falta un alicient, aquest és el gran problema suposo. no hi ha res que m'ompli ara mateix, cap motiu per llevar-me al matí, tot em rellisca de forma brutal o m'entusiasma per moments fins que de cop, me n'adono que ja no m'importa.
així doncs, així estem. si ho volieu saber, ja us ho he explicat. no m'intenteu ajudar, no cal... me n'he de sortir jo soleta.
gràcies.
deu ser que em sento sola, remotament sola entre tanta gent. i sí, tinc els meus amics, els meus amics.... suposo que ja li ho vaig confessar a un d'ells l'altre dia: tinc por de que creixin tots, estabilitzin la seva vida i quedar-me sola. suposo que si em fa tanta por és perquè veig que està passant, que és el problema de tenir amics més grans que tu, que es fan grans, i te n'alegres que els vagin bé les coses, però veus que, com sempre, els amics passen a un segon terme, que el primer és la parella, la feina, el tot... i tothom està igual, i quan ens trobem tots és fantàstic, però tots els espais buits que abans omplíem d'estupidesa però junts, me'ls passo sola, al mateix bar, a la mateixa taula... canviant la seva conversa per un llibre i una cervesa i no, no em compensa.
suposo que alhora, la meva vida canvia massa depressa, i aquests dies ho noto del tot. avui puc recordar què feia exactament fa un any, i això em fa agafar un atac de nostàlgia que em reconforta, perquè em fa veure com hem crescut tots, però alhora, veure que hauré d'enfrontar tots els canvis de la vida sola em fa pànic. pànic als canvis, un dels meus defectes de l'eterna llista...
i a més a més, em falta un alicient, aquest és el gran problema suposo. no hi ha res que m'ompli ara mateix, cap motiu per llevar-me al matí, tot em rellisca de forma brutal o m'entusiasma per moments fins que de cop, me n'adono que ja no m'importa.
així doncs, així estem. si ho volieu saber, ja us ho he explicat. no m'intenteu ajudar, no cal... me n'he de sortir jo soleta.
gràcies.
dilluns, d’octubre 09, 2006
rancúnia.
potser era per això, perquè estava decebuda. sempre ho havia donat tot per una relació d'aquella mena, perquè creia en una amistat com la seva, i no deixava de fallar-li. quantes vegades l'havia esperat asseguda al mig del carrer? quantes vegades havia agafat tres autobusos diferents per poder coincidir de camí cap a classe? quantes vegades havia aguantat als seus amics, una cossa d'estúpids prepotents només per fer-la feliç? i ara què? ara que li havia promès que estarien juntes, ara que li havia jurat que anava de debò, que no fallaria aquell cop però que s'havien d'ajudar, l'havia deixat plantada. ella ho havia sacrificat per estar amb ella, i la deixava tirada.
i ara, li reclamava que a sobre, li posés bona cara. doncs no, els amics no són això. i ella estava cansada de donar i no rebre mai res a canvi.
i ara, li reclamava que a sobre, li posés bona cara. doncs no, els amics no són això. i ella estava cansada de donar i no rebre mai res a canvi.
angoixa.
de cop, es va veure sola
i era el més normal
estava sola,
sola del tot
els amics, lluny
de fet
què importa ara?
la familia,
ai, la familia
bah, la família
hi eren, sí
però no com necessitava
i ell?
de fet
qui era ell?
el necessitava,
però com dir-li-ho?
per què era tot tan complicat?
i mentre ho pensava s'ofegava amb el seu propi plor.
i era el més normal
estava sola,
sola del tot
els amics, lluny
de fet
què importa ara?
la familia,
ai, la familia
bah, la família
hi eren, sí
però no com necessitava
i ell?
de fet
qui era ell?
el necessitava,
però com dir-li-ho?
per què era tot tan complicat?
i mentre ho pensava s'ofegava amb el seu propi plor.
dimecres, d’octubre 04, 2006
cafè.
destapes el pot de cafè
olores i mmm
hi enfonses la cullera
la remous
escoltes i mmm
agafes la tassa
en silenci
i la deixes caure
fent-la sonar
somrius i mmm
cafè a la tassa
afegeixes la llet
remous una mica
esperes i mmm
enxampes el sucre
com sempre,
n'hi ha poc
escures la sucrera
remenes, i mmm
el primer glop de cafè
respires
assaboreixes
i mmm
és fantàstic llevar-se als matins
olores i mmm
hi enfonses la cullera
la remous
escoltes i mmm
agafes la tassa
en silenci
i la deixes caure
fent-la sonar
somrius i mmm
cafè a la tassa
afegeixes la llet
remous una mica
esperes i mmm
enxampes el sucre
com sempre,
n'hi ha poc
escures la sucrera
remenes, i mmm
el primer glop de cafè
respires
assaboreixes
i mmm
és fantàstic llevar-se als matins
dimarts, d’octubre 03, 2006
el meu diccionari.
això només és una llista de paraules que sonen bé i que de tant en tant esclaten en el meu cap:
aaaaaaaaaaaaaprprprppr
anagrÀma!
buuuuuuuuuuuu
bèeeeeeeeeeeeeeee
bitxu(i totes les seves variants)
cacacacacacaca
cukiiiiiiiiiiiiiiiiiii
deeeeeeeeeeeekuts!
dringdring!
estrella
estel fugaç
fiu!!
freixenet(per què serà?)
gilipolles
genial!
hungahunga!!!
hooligan
inútil!
imprescindible
jordi
jugar
k?
lluna
lambda
mare
mixca
nou
nit
òmicron
original
para!
princesa
quòniam
quèeeee?
ratasavia
res!
tu
tritiririti
únic
uhm...
vaixell
vigila!
water?
wai^^
ximple
xiclet
you
yyyyyeah!
zoològic
zeta
i punt.
aaaaaaaaaaaaaprprprppr
anagrÀma!
buuuuuuuuuuuu
bèeeeeeeeeeeeeeee
bitxu(i totes les seves variants)
cacacacacacaca
cukiiiiiiiiiiiiiiiiiii
deeeeeeeeeeeekuts!
dringdring!
estrella
estel fugaç
fiu!!
freixenet(per què serà?)
gilipolles
genial!
hungahunga!!!
hooligan
inútil!
imprescindible
jordi
jugar
k?
lluna
lambda
mare
mixca
nou
nit
òmicron
original
para!
princesa
quòniam
quèeeee?
ratasavia
res!
tu
tritiririti
únic
uhm...
vaixell
vigila!
water?
wai^^
ximple
xiclet
you
yyyyyeah!
zoològic
zeta
i punt.
pensaments d'avi.
el món canvia, i massa depressa pel meu gust. la gent ja no té valors, aquests joves ja no són el que eren... semblen frases d'avi, però va de debò. les coses canvien, i és que HAN de canviar, però la gent ja no tè valors... a ningú li importa res, ni del que li passa a ell ni al veí del costat menys... hòstia quina ràbia!
i els joves, els joves ja no són el que éren...ahir dinava amb una colla de nens de 5è de primària (10 anyets): no saben menjar, t'insulten a la cara, pets i rots a la taula tants com vulguis, el menjar a la boca sense tallar i la boca gairebé dins el plat, demanen les coses a crits i sense educació... redéu! això fa fàstic, fa pena i fa vergonya. després d¡'unes quantes mirades d'odi, la laura i jo vam aconseguir que el menjar acabés tallat (mínimament), que demanéssin les coses siusplau... i poc més. però això no els ho ensenya ningú, i aquesta vegada no en puc culpar a l'escola. al menjador, hi passem tots, gairebé 800 persones, i no poden estar controlan com i quan mengem. això és feina dels pares, però és clar, ells no ho faran... realment, el pares d'ara es pensen que no s'han de preocupar pels seus fills, que ja ho farà tot l'escola?
espero no ser mai una mare com aquestes... a mi em fa vergonya, però probablement, ells ni se n'adonen....i el pitjor, és que aquesta gent, algun dia seran adults que podrien acabar, per exemple, de pesidents del govern. (tot i que ben mirat, el bush no sap lletrejar i presideix un estat... ja se sap)
reflexionem-hi, siusplau, reflexionem-hi.
i els joves, els joves ja no són el que éren...ahir dinava amb una colla de nens de 5è de primària (10 anyets): no saben menjar, t'insulten a la cara, pets i rots a la taula tants com vulguis, el menjar a la boca sense tallar i la boca gairebé dins el plat, demanen les coses a crits i sense educació... redéu! això fa fàstic, fa pena i fa vergonya. després d¡'unes quantes mirades d'odi, la laura i jo vam aconseguir que el menjar acabés tallat (mínimament), que demanéssin les coses siusplau... i poc més. però això no els ho ensenya ningú, i aquesta vegada no en puc culpar a l'escola. al menjador, hi passem tots, gairebé 800 persones, i no poden estar controlan com i quan mengem. això és feina dels pares, però és clar, ells no ho faran... realment, el pares d'ara es pensen que no s'han de preocupar pels seus fills, que ja ho farà tot l'escola?
espero no ser mai una mare com aquestes... a mi em fa vergonya, però probablement, ells ni se n'adonen....i el pitjor, és que aquesta gent, algun dia seran adults que podrien acabar, per exemple, de pesidents del govern. (tot i que ben mirat, el bush no sap lletrejar i presideix un estat... ja se sap)
reflexionem-hi, siusplau, reflexionem-hi.
dijous, de setembre 28, 2006
com?
com s'aprèn a plorar?
com s'aprèn a somriure?
a treure tot el que tens a dins?
com? com?
necessito ajuda....
esperem plorar amb otel·lo tot el que duc a dins....
sinó m'ofegaré amb mi mateixa.
(em temo que el que havia escrit abans no s'ha publicat... merda!)
com s'aprèn a somriure?
a treure tot el que tens a dins?
com? com?
necessito ajuda....
esperem plorar amb otel·lo tot el que duc a dins....
sinó m'ofegaré amb mi mateixa.
(em temo que el que havia escrit abans no s'ha publicat... merda!)
somnis de vidre
avui millor que no parlem de res
deixeu-me en pau
m'han caigut els somnis
a terra
esmicolats en mil bocins
ara ja no és el cor
és el cap
i ja m'ho deia, que no funcionaria
però en veure-ho...
el pitjor, és que jo em faig mal
però sembla que hi havia algú
amb més il·lusió que no pas jo
en un dels meus projectes
i per la il·lusió
em dona esperances
i em fa mal
molt de mal
tant de mal,
que en dir-li, li he fet mal a ell
i em sap greu
però millor el cap fred, oi?
però ara per ara,
no puc, és complicat...
el cor i el cap anaven junts, epr una vegada
i els somnis, com sempre
es trenquen abans d'arribar a terra.
deixeu-me en pau
m'han caigut els somnis
a terra
esmicolats en mil bocins
ara ja no és el cor
és el cap
i ja m'ho deia, que no funcionaria
però en veure-ho...
el pitjor, és que jo em faig mal
però sembla que hi havia algú
amb més il·lusió que no pas jo
en un dels meus projectes
i per la il·lusió
em dona esperances
i em fa mal
molt de mal
tant de mal,
que en dir-li, li he fet mal a ell
i em sap greu
però millor el cap fred, oi?
però ara per ara,
no puc, és complicat...
el cor i el cap anaven junts, epr una vegada
i els somnis, com sempre
es trenquen abans d'arribar a terra.
dimecres, de setembre 27, 2006
el món està boig
la gent parla sola
utilitza el mans lliures
la gent canta pel carrer
porta l'mp3 posat
la gent et trepitja i passa
deu tenir pressa
la gent passeja un porc senglar
és un animal domèstic
la gent fa i desfà, i nungú pot dir res
ara bé:
si somrius pel carrer,
ets boig
si plores,
tens una depressió
si t'agafes de la mà amb algú del sexe oposat
sou parella
si t'agafes de la mà amb algú del mateix sexe
també sou parella
a veure, parlem clar
si parles sol,
ets boig,
si cantes pel carrer,
estàs content, si trepitges a algú i no demanes perdó
ets un maleducat
si somrius,
estàs content (encara es pot ser feliç gratis)
si plores,
pots estar trist (pots plorar sense anar al psicòleg)
si vas de la mà amb algú de mateix sexe
POTSER sou parella (es poen tenir amics, eh?)
si vas de la mà amb algú del mateix sexe
POTSER sou parella (la homosexualitat no és una moda, vale?)
doncs això... el món està boig.
i punt.
utilitza el mans lliures
la gent canta pel carrer
porta l'mp3 posat
la gent et trepitja i passa
deu tenir pressa
la gent passeja un porc senglar
és un animal domèstic
la gent fa i desfà, i nungú pot dir res
ara bé:
si somrius pel carrer,
ets boig
si plores,
tens una depressió
si t'agafes de la mà amb algú del sexe oposat
sou parella
si t'agafes de la mà amb algú del mateix sexe
també sou parella
a veure, parlem clar
si parles sol,
ets boig,
si cantes pel carrer,
estàs content, si trepitges a algú i no demanes perdó
ets un maleducat
si somrius,
estàs content (encara es pot ser feliç gratis)
si plores,
pots estar trist (pots plorar sense anar al psicòleg)
si vas de la mà amb algú de mateix sexe
POTSER sou parella (es poen tenir amics, eh?)
si vas de la mà amb algú del mateix sexe
POTSER sou parella (la homosexualitat no és una moda, vale?)
doncs això... el món està boig.
i punt.
dimarts, de setembre 26, 2006
au, un regalet , o altrament dit, atac de sinceritat!
avui és un d'aquells dies en que m'adono de la real importància d'una amistat com la nostra. un dia d'aquells en que, només de veure't aquest matí he pensat, mira-la, que maja. i no sé com ha anat que no ens hem dit res, i t'he acabat explicant el que realment em preocupava, i hem reflexionat sobre les teues recaigudes i.... i tot dinant pensava wa, m'agrada, és una sensació agradable la de saber que ens tenim l'una a l'altra. no sé com ha anat, suposo que a l'última classe, com sempre, quan has acabat plorant de riure... mai t'havia vist riure tant i m'ha fet molt feliç veure't tan riallera. no ho sé, potser només estic dient tonteries, potser és perquè he dormit poc, però m'adono que sí, que realment t'estimo més del que demostro =)
un petó, (lambdaalphaípsilonroetatetaalpha)
y tu?
no sé si mirarte a la cara
o mirar la goma de borrar
no se si contestarte
o morder el lápiz
no se si hablar
o dejar que hables
no se si...
o mi mente me esta engañando
mundo cruel...
que día mas gris
no aguantaré mañana dos horas de suplicio
alguien puede contarme qué me pasa?
o mirar la goma de borrar
no se si contestarte
o morder el lápiz
no se si hablar
o dejar que hables
no se si...
o mi mente me esta engañando
mundo cruel...
que día mas gris
no aguantaré mañana dos horas de suplicio
alguien puede contarme qué me pasa?
divendres, de setembre 22, 2006
living very lluny
avui he aconseguit parlar amb dues persones que m'estimo molt i que, per sort o per desgràcia ja no són aprop meu. aviat farà un mes que van marxar i un mes i mig que no els veig. viuen als estats units, entre washington i.... bé, on es trobi la notícia. ells eren.... unes persones molt importants per a mi encara que els ho digui poques vegades i que ens veiem tan poc.... ella era.. una de les poques persones que em feia somriure segur cada vegada que ens creuavem pel passadís, i quan el veia a ell teniem una bona conversa assegurada. suposo que és trist que hagin de marxar perquè realment m'adoni de com n'éren i com en són d'importants per a mi. és curiós, però passa i.. realment, em fa bastanta ràbia. com a mínim hem descobert l'skype, i si tot va bé, podrem parlar un cop per setmana, com a mínim, per telèfon. m'ha encantat sentir les seves veus, i sí, realment els trobo més a faltar del que em pensava...
només els desitjo tota la sort del món.....
us estimo molt..
carlota*
només els desitjo tota la sort del món.....
us estimo molt..
carlota*
dijous, de setembre 21, 2006
preguntes....
massa esperança
pocs somnis
o massa somnis
i poca esperança?
massa confiança
i massa dolor?
o massa dolor
i massa confiança?
sóc com sóc
i no com era?
o sóc com era
i no com sóc?
massa preguntes
i poques respostes
o massa respostes
per poques preguntes?
em sento idiota
perquè sóc idiota
o sóc idiota
perquè em sento idiota?
eh?
pocs somnis
o massa somnis
i poca esperança?
massa confiança
i massa dolor?
o massa dolor
i massa confiança?
sóc com sóc
i no com era?
o sóc com era
i no com sóc?
massa preguntes
i poques respostes
o massa respostes
per poques preguntes?
em sento idiota
perquè sóc idiota
o sóc idiota
perquè em sento idiota?
eh?
dilluns, de setembre 18, 2006
a veces le miro..
y solo con mirarle
sonrío
sus ojos tristes
su carita seria
a veces, parece mayor
otras solo un niño
a veces le miro
y solo con mirarle
sonrío
por sus gestos
sus letras
sus caritas
a veces, parece enfadado
otras solo feliz
a veces le miro
y solo con mirarle
sonrío
y no puedo contenerme
y me acuerdo
sus comentarios
sus dibujitos
a veces, no sé que parece
otras si
a veces le miro
y solo con mirandole
me doi cuenta que,
por ejemplo,
tiene la oreja llena de tiza.
sonrío
sus ojos tristes
su carita seria
a veces, parece mayor
otras solo un niño
a veces le miro
y solo con mirarle
sonrío
por sus gestos
sus letras
sus caritas
a veces, parece enfadado
otras solo feliz
a veces le miro
y solo con mirarle
sonrío
y no puedo contenerme
y me acuerdo
sus comentarios
sus dibujitos
a veces, no sé que parece
otras si
a veces le miro
y solo con mirandole
me doi cuenta que,
por ejemplo,
tiene la oreja llena de tiza.
divendres, de setembre 15, 2006
vés a prendre pel cul!
PROU!!!! què collons he de fer, eh? què se suposa que em tocaria fer? com he d'actuar, eh? a veure qui és el guapo i el listo, que em diu com merda se suposa que he de tractar a la tia aquesta. però què cony li passa? qui s'ha pensat que és? intento ignorar-la, i tenim merder, intento anar de bon rotllo, i tenim merder.. he d'anar de mal rotllo? què? vaig de bones, i m'insulta a la cara, vaig de males i la faig posar vermella però raja de mi a l'esquena.... a veure, a més a més de ser una subnormal i una egocèntrica té algun altre problema, o què?
ja ho sé, no hauria de parlar així d'algú com ella, i més tenint en compte que érem amigues, però que tingui la barra de dir que la vaig putejar quan va ser ella la que es va dedicar a amargar-me la vida el curs passat ho trobo l'hòstia, vamos. i realment, segons quines coses, prefereixo no haver-les de patir. avui ja l'he deixat amb el moc a classe, si hi he de tornar, no tindré cap mena de dubte. jo no ataco, jo passo mil. però si em busca, em trobarà, i a mi no em farà quedar com una estúpida. sóc massa borde i massa orgullosa per deixar-me trepitjar així com així. vol guerra? doncs primer que es converteixi en un "adversari" com déu mana, i després ja en parlarem. si es vol dedicar a fer-me la guitza, tindrà dos problemes: primer, que a mi no se'm pica tan fàcilment. i segon, és més probable que la faci quedar com una estúpida que no pas que em faci plorar.
serà idiota...
però què dic?
si només és una nena....
ja ho sé, no hauria de parlar així d'algú com ella, i més tenint en compte que érem amigues, però que tingui la barra de dir que la vaig putejar quan va ser ella la que es va dedicar a amargar-me la vida el curs passat ho trobo l'hòstia, vamos. i realment, segons quines coses, prefereixo no haver-les de patir. avui ja l'he deixat amb el moc a classe, si hi he de tornar, no tindré cap mena de dubte. jo no ataco, jo passo mil. però si em busca, em trobarà, i a mi no em farà quedar com una estúpida. sóc massa borde i massa orgullosa per deixar-me trepitjar així com així. vol guerra? doncs primer que es converteixi en un "adversari" com déu mana, i després ja en parlarem. si es vol dedicar a fer-me la guitza, tindrà dos problemes: primer, que a mi no se'm pica tan fàcilment. i segon, és més probable que la faci quedar com una estúpida que no pas que em faci plorar.
serà idiota...
però què dic?
si només és una nena....
dimecres, de setembre 13, 2006
ell i ella, o ella i ell
ell de lluny, de blau
ella d'aprop, de vermell
ell d'esquena
ella de cara
ell seriós
ella riu
ell no mira
ella el mira
ell treballa
ella l'observa
també és feina
ell es gira
ella també
ell es posa vermell
ella s'escapa corrent
ell no vol dir-li res
ella no sap què dir-li
ell no s'espera res
ella espera parlar-li
ell camina
ella el segueix
ell la busca
ella el troba.
fins quan?
ella d'aprop, de vermell
ell d'esquena
ella de cara
ell seriós
ella riu
ell no mira
ella el mira
ell treballa
ella l'observa
també és feina
ell es gira
ella també
ell es posa vermell
ella s'escapa corrent
ell no vol dir-li res
ella no sap què dir-li
ell no s'espera res
ella espera parlar-li
ell camina
ella el segueix
ell la busca
ella el troba.
fins quan?
tinc por...
tinc pànic.
un `pànic profund que em ve de dins
suposo que és perquè tot això m'importa massa
no sé què pot passar
però veig que no me'n surto
tothom confia en mi
tranquil·la, anirà bé
però i si no?
i si no va bé?
què em tocarà, aleshores?
marxaré,
fugiré lluny d'aquí
em tornaré a tancar el el passat
m'obligaré a ser la millor,
potser en una altra cosa
em sento idiota
però és que tinc por,
tanta por,
que ahir sentint els trons plorava.
un `pànic profund que em ve de dins
suposo que és perquè tot això m'importa massa
no sé què pot passar
però veig que no me'n surto
tothom confia en mi
tranquil·la, anirà bé
però i si no?
i si no va bé?
què em tocarà, aleshores?
marxaré,
fugiré lluny d'aquí
em tornaré a tancar el el passat
m'obligaré a ser la millor,
potser en una altra cosa
em sento idiota
però és que tinc por,
tanta por,
que ahir sentint els trons plorava.
dimarts, de setembre 12, 2006
primer dia...
primer dia
color de nou
olor de llapis
i allò que diuen
nois, ja sou grans
veure que per fi
potser som grans
però és diferent
el tracte amb la gent,
el so del silenci
saber que per fi
les conses canvien
que ens hi hem de posar...
que sinó, no serem res a la vida
no sé si ens fem grans,
però ens ho sembla
i ja hem començat,
la cursa no para
i ara ja,
no hi ha volta de full.
diumenge, de setembre 10, 2006
soroll de somnis
soroll
el meu soroll
m'aïlla dels problemes,
de tu i dels records
de tot el que em fas recrdar
i em fas mal.
soroll
de la màquina
la de fabricar somnis
o, si més no,
regals.
espero fer feliç a algú
potser d'aquí a molt de temps
ara només veig somnis
que cada dia es trenquen
i no tinc on agafar-me
perquè si m'agafo em faig mal
potser que utilitzi el soroll
i amb la màquina de cosir
em fabriqui uns somnis a mida.
el meu soroll
m'aïlla dels problemes,
de tu i dels records
de tot el que em fas recrdar
i em fas mal.
soroll
de la màquina
la de fabricar somnis
o, si més no,
regals.
espero fer feliç a algú
potser d'aquí a molt de temps
ara només veig somnis
que cada dia es trenquen
i no tinc on agafar-me
perquè si m'agafo em faig mal
potser que utilitzi el soroll
i amb la màquina de cosir
em fabriqui uns somnis a mida.
divendres, de setembre 08, 2006
pulsera de llauna
Fa estona que la miro i em té fascinada. Sembla mentida, que una cosa tan petita pugui donar tan de joc, i quedi tan bé... normalment, la gent les llença a terra, i jo la primera, però sempre havent-hi jugat abans una estona. Sempre m'ha quedat el joc, a-b-c-d.... m? m de.. marc? miquel? marcel?(ai nooo) m....ma...maurici? (nena, maurici? algú coneix a un maurici que estigui bo? ) i després, si la lletra en qüestió no interessa, au, a dins la llauna. Doncs no, hi ha algú, que molt hàbilment les guarda, i en fa petites obres d'art. Aquest algú és una persona sensible, un petit gran osset de peliux... algú a qui s'ha de cuidar molt, perquè és tendre, tan tendre (tiernecito como el pan de leche, sí) i que com sempre repeteixo, se l'ha de cuidar molt. Escric tot això, perquè sé que mai no ho llegirà, i que no li ho sabré demostrar mai, però l'estimo molt i pateixo per ell molt més del que sembla. De fet, no fa gaire temps que el conec, però només de veure'l, em va despertar una simpatia i una tendresa com poca gent. I aquesta tarda, m'ha demostrat que realment, és un sol, i que potser se l'han estimat poc i que tinc ganes d'estimar-lo moltíssim, estimar-lo com a germana, com a amiga, com a mare, com a tot. li ho vaig comentar, que m'agradava, i ell, avui me n'ha regalat una. Tot just fa una setmana que li ho vaig dir, i aquesta tarda l'he trucat per a demanar-li un favor, i a més, em porta un regal. He hagut de reprimir les ganes d'abraçar-lo, i de debò que m'ha costat. Però ell no en sabrà res, i per molt que en parli amb gent que el coneix només de vista, suposo que és difícil d'entendre, perquè el que ell em desperta, i em fa sentir...suposo que és aquella part de mi que més em costa de demostrar, una jo tendra i amb ganes de fer el que sigui per evitar-li el mal a algú que no t'ha demanat mai res.
potser és per això que me l'estimo.
potser és per això que me l'estimo.
dijous, de setembre 07, 2006
today.. ^^
avui hem anat a parlar amb una persona maquíssima, de debò. ha estat una tarda molt estranya. hem esperat en un banc d'escola gairebé mitja hora, i ens pensavem que no valdria la pena esperar-nos tant, però aquesta entrevista, gravada només en part, ha estat genial. per fi hem vist el somni realitzable. hem pogut veure com funciona, i això ens ha donat encara més esperances i més ganes de tirar el projecte endavant. ara només toca esperar una mica i posar-nos a treballar com boges.
ai, quines ganes!!!
imissuso....
ai, quines ganes!!!
imissuso....
dilluns, de setembre 04, 2006
em sento idiota
no sé què em passa. feia molt de temps que no em comportava així. no en parlo, però tot el dia hi penso, em sento idiota, em sento criatura, em sento estúpida i a més, sé que només em farà mal, però el meu esperit suicida em diu que no abandoni.... avui he aconseguit el que em faltava.... si ara no hi puc parlar, o no em contesta, potser desistiré. potser desisteixo, potser me n'oblido, fins que qualsevol d'aquelles cançons me'l recordi, fins que se m'escapi l'expressió que repetia cada dos minuts fins que torni a veure les fotos i enyori la millor setmana de l'estiu, a menorca...
ahir vaig acabar somniant que el tornava a trobar passejant el gos... m'estic tornant boja?
per què em complico tant la vida, eh?
ahir vaig acabar somniant que el tornava a trobar passejant el gos... m'estic tornant boja?
per què em complico tant la vida, eh?
dissabte, de setembre 02, 2006
liechtenstein i les preguntes idiotes.
ara he pensat, va, posa't a escriure, i no he sabut què posar. bé, la veritat és que jo no tenia cap intenció de posar-me a escriure, però tinc una companya de taula, e casa i de vida... bé, me mare, que vol que escrigui alguna cosa, que sinó no té res per a llegir i s'avorreix, doncs au, la nena a escriure.
no sé què escriure, ni què explicar-li, és el problema de no tenir secrets... doncs... es que estic en una de les meves fases de bloqueig creatiu, és a dir, tinc ressaca, tinc son i aquest cap de setmana no m'ha passat res especialment rellevant, si no tenimen compte, per exemple, que ahir els estimats treballadors de (eta eta eta) barcelona neta, em an mullar els peus amb l'aigua (això sí, reutilitzada) que fan servir per a netejar els carrers. per cert, jo em pregunto, aquesta gent, son funcionaris?no ho sé, però estaria bé saber qui paga els sous a la gent que es dedica a netejar-nos la merda.
sapabepeu quepe? quepe epem depedipicaparepé apa paparlapa apamb epel ipidipiopomapa depe lapa pepe. qui va ser l'inútil que se'l va inventar, aquest idioma?
moc le ed ralrap led séver, quina estupidesa, oi?
no ho sé, tinc un dia idiota, faig coses idiotes (m'he vessat una cocacola al damunt, per exemple), dic coses idiotes (quien ha metido gol? sabes los de liechtenstein? pues los otros) i... ric de coses idiotes (per exemple, d'un videoclip d'un home anomenat don marclisdnirfrergjbgb (un nom indexifrable, vaja)) és el que tenen les tardes al dobla. aquí adjunto un mapa de liechtenstein epr als interessats en la matèria.
apa maroma meua estimada, ja tens material per a riure una estoneta.
dijous, d’agost 31, 2006
l'aspirador
vull un aspirador. ja ho tinc decidit, és l'electrodomèstic de la meva vida. m'explicaré: ara farà una setmana que vaig buidar la meva habitació. va ser una feina realment molt dura, de debò. vaig haver de dormir al menjador dos dies, perquè vaig netejar tot el que hi havia i m'hi passava tantes hores que si a més a més havia d'anar posant i treient el que hi havia al damunt del llit encara hi seria. doncs bé, el que volia explicar, és que mentre feia tota aquesta destrossa, i em provocava un mal d'esquena que encara no he aconseguit treure'm del damunt, l'aspirador m'acompanyava. ell era allà, a la porta de l'habitació, mirant-me i esperant que el cridés per a xuclar l'interior dels calaixos i tota una quantitat inimaginable de pols que s'acomulava entre el que tenia guardat. em va enamorar, perquè em recorda a un entranyable animaló que pesa dues tones i no, no és el meu gat (que pobret, està gras, però no n'hi ha per tant) sinó un elefant. que en són de macos, els elefants, oi? són elegants, majestuosos, i.. això, aspiren amb la trompa, com els aspiradors.
doncs això, i a partir d'aquí em vaig posar a pensar, i si els fes servir per tot? per.. per aspirar el foc, la pols, les males olors, la gent que em cau malament, els plats bruts, els exàmens i els professors amargats, els nervis...
de moment l'aspirador perfecte no existeix, però els altres sí, i són prou entranyables... així que si voleu fer-me un regl, ja sabeu... posa un aspirador a la MEVA vida!
dijous, d’agost 24, 2006
princesas-pereza
Sigo buscando una sonrisa de repente en un bar
Una calada de algo que me pueda colocar
Una película que consiga hacerme llorar, ahá...
Cambiar un "no me creo nada" por "te quiero, chaval",
Cualquier excusa, una chorrada, es buena para brindar
Soltar en una carcajada todo el aire y después respirar
Sentirme como una colilla entre unos labios al fumar
Colgarme de cualquiera que le guste trasnochar
Qué inoportuno fue decirte "me tengo que largar"
Pero qué bien estoy ahora, no quiero volver a hablar
De princesas que buscan
Tipos que coleccionar
A los pies de su cama
Eres algo que he olvidado ya
Ando silbando me paro con la gente a charlar
Me tomo algo, sonrío y me lo vuelvo a tomar
Escucho música y me pongo a bailar
Sigo flipando cuando veo mi cara en el as
Últimamente las cosas cambian cada vez más
A veces pienso que algo malo viene detrás
Me siento como una colilla entre unos labios al fumar
Me cuelgo de cualquiera que le guste trasnochar
Qué inoportuno fue decirte "me tengo que largar"
Pero qué bien estoy ahora, no quiero volver a hablar
De princesas que buscan
Tipos que coleccionar
A los pies de su cama
Eres algo que he olvidado ya
Sigo buscando una sonrisa de repente en un bar
Una calada de algo que me pueda colocar
Una película que consiga hacerme llorar...
De princesas...
m'encanta aquesta cançó... però em fa recordar.....oh, no ho suporto més! necessito menorca!torneu aviat, siusplau....
imissu
Una calada de algo que me pueda colocar
Una película que consiga hacerme llorar, ahá...
Cambiar un "no me creo nada" por "te quiero, chaval",
Cualquier excusa, una chorrada, es buena para brindar
Soltar en una carcajada todo el aire y después respirar
Sentirme como una colilla entre unos labios al fumar
Colgarme de cualquiera que le guste trasnochar
Qué inoportuno fue decirte "me tengo que largar"
Pero qué bien estoy ahora, no quiero volver a hablar
De princesas que buscan
Tipos que coleccionar
A los pies de su cama
Eres algo que he olvidado ya
Ando silbando me paro con la gente a charlar
Me tomo algo, sonrío y me lo vuelvo a tomar
Escucho música y me pongo a bailar
Sigo flipando cuando veo mi cara en el as
Últimamente las cosas cambian cada vez más
A veces pienso que algo malo viene detrás
Me siento como una colilla entre unos labios al fumar
Me cuelgo de cualquiera que le guste trasnochar
Qué inoportuno fue decirte "me tengo que largar"
Pero qué bien estoy ahora, no quiero volver a hablar
De princesas que buscan
Tipos que coleccionar
A los pies de su cama
Eres algo que he olvidado ya
Sigo buscando una sonrisa de repente en un bar
Una calada de algo que me pueda colocar
Una película que consiga hacerme llorar...
De princesas...
m'encanta aquesta cançó... però em fa recordar.....oh, no ho suporto més! necessito menorca!torneu aviat, siusplau....
imissu
dimarts, d’agost 22, 2006
whatineed
bé, em temo que ja és hora d'explicar-me què em passa. la veritat és que no sé ni per on començar, i és trist, però em temo que tot es redueix al mateix de sempre, a allò que no puc evitar, a aquell ésser que faig canviar de cara perquè, com em van dir una vegada, mai seré feliç. suposo que necessito estimar, o si més no, que m'estimin, que em "mimin" una mica, estar pendent d'algú, saber que hi és, desitjar-lo, esperar per veure'l... i totes aquestes coses. i el problema, és que fins ara em refugiava en la idea que feia tot això perquè seguia penjada d'un altre tio que no em feia cap mena de cas. però finalment he vist que no. que a ell el segueixo apreciant moltíssim, però que no l'estimo com abans. i per tant, el problema és un altre, perquè ara no puc anar fent el ruc com abans i excusar-me amb qualsevol cosa. ara ja sé què em passa, i he vist que el problema és més greu. va passar el que va passar en el seu moment, i vaig creure que m'havia enamorat, però parlar-ne amb ell em va fer veure que no, que només som amics, i que va passar el que va passar perquè tots dos en teniem ganes. però menorca em pensava que era diferent... primer només el vaig veure com un amic d'una amiga, monín, però res de l'altre món... però l'endemà aquelles bromes ja tenien un doble sentit, i el dia següent semblava que havia de passar... llavors què? el vaig espantar o es va frenar ell? i l'endemà no ens vam veure... però a l'últim, l'última nit, la platja, la lluna, el fred, la tovallola, la xocolata, la pomada, ell i jo sols, un petó.... de fet no era el primer petó, però buff...vaig pensar que no era res, res de res, tan sols això, una nit. l'endemà però, em va saber greu no poder-nos acomiadar amb un petó dels de debò. però no va voler, i no em va doldre. o això vaig creure. tota la tornada, i fins fa una estona he pensat que realment em sabia greu, que l'enyorava i que tenia ganes de tornar a estar amb ell, sortir junts cada nit, amb la resta de la colla...
però ara he vist que no. és clar que tinc ganes d'estar amb ell, i amb les altres, i a menorca i al trampo, i a la barca però... no vull estar amb ell perquè sigui ell, sinó que vull estar amb ell perquè vaig sentir-me estimada per unes hores, i em puteja, però ara és el que necessito.
""loveisintheair""
suposo que de vegades les coses més petites són les que fan que t'adonis del que consideres important. Fa 24 hores em delia per estar entre els seus braços, per besar-lo, per veure'l, com a mínim... i de cop, veure'l jugar amb una pilota a la piscina m'ha fet adonar de la realitat. Encara és un nen...Un nen dolç, molt dolç, tant, que per un dels seus petons he fet plorar a una amiga, però ha valgut la pena. Molt dolç, però no ha estat capaç d'acomiadar-se com tocaria, tant que fins avui no m'ha contestat els missatges.. tot i que quan ho ha fet, ha dit el que volia sentir. Ara marxo, en un minut s'enlairarà l'avió i ja haurem tancat la història. Bé, potser ens trobarem per Barcelona algun dia, però cadascí farà la seva vida. No sé si voldria res més amb ell. Només és un nen. però és un nen tan dolç, tan dolç... que suposo que ara m'adono que el trobaré a faltar.
dilluns, d’agost 14, 2006
villènics.
de fet, suposo que és normal, o potser no. fa dies que hi torno a pensar, des que la marta m'ho va recordar, i donar-hi voltes no sé si m'agrada o em desagrada, però això em fa tenir present moltes altres coses. de fet, molta altra gent, i tinc ganes de tornar, de tornar al villena, de tornar a la rutina, de descobrir la meva rutina d'aquest any, si més no. classes noves, professors nous companys barrejats, assignatures diferents, siusplau més pau, tornar a veure a segons qui. la marta, la laia, l'altra marta, la laureta... avui he trobat el paperet que em va deixar l'últim dia de classe.. i m'he adonat que la trobo molt a faltar, sips. com a totes, de debò. i tinc ganes de veure, de veure per un forat com anirà tot. tinc ganes de veure si realment, el villena serà per fi com me'l van explicar. si serà com el vaig veure quan era petita, si serà un altre cop el villena de la serrallonga, el villena que valia la pena, una escola diferent. serà un lloc apart, un lloc just, lliure, preocupat pel món, un lloc per crèixer, una escola de tots, feta per tots i entre tots, un lloc on alumnes i professors treballin junts, un lloc on tinguem veu i tinguem vot, un lloc on aprendre a ser persones...
o serà el que sembla que alguns vulguin que sigui? una maleïda màquina de crear matrícules d'honor que no saben fer res més que enfonsar el cap als llibres, una escola on només s'ajuda als guanyadors i s'enfonsa a la resta...
doncs no, molt em temo que els qui volen això tindran problemes, perquè aquest any, com a mínim uns quants, venim amb les piles molt carregades i amb moltes ganes de treballar, encara que els costi de creure, amb ganes de treballar amb i per l'escola, només perquè el villena s'ho mereix, perquè penso que encara hi ha gent que creu en el projecte que va iniciar la serrallonga, i que aquells que la van conèixer millor que jo saben què és el que ella hauria volgut. a mi només em va parlar una vegada, i en vaig tenir prou per entendre que havia d'estimar aquella escola. i ho faig, i ho seguiré fent, i intentaré que aquells qui encara no ho fan, entenguin què vol dir, ser del villena.
wawe.
o serà el que sembla que alguns vulguin que sigui? una maleïda màquina de crear matrícules d'honor que no saben fer res més que enfonsar el cap als llibres, una escola on només s'ajuda als guanyadors i s'enfonsa a la resta...
doncs no, molt em temo que els qui volen això tindran problemes, perquè aquest any, com a mínim uns quants, venim amb les piles molt carregades i amb moltes ganes de treballar, encara que els costi de creure, amb ganes de treballar amb i per l'escola, només perquè el villena s'ho mereix, perquè penso que encara hi ha gent que creu en el projecte que va iniciar la serrallonga, i que aquells que la van conèixer millor que jo saben què és el que ella hauria volgut. a mi només em va parlar una vegada, i en vaig tenir prou per entendre que havia d'estimar aquella escola. i ho faig, i ho seguiré fent, i intentaré que aquells qui encara no ho fan, entenguin què vol dir, ser del villena.
wawe.
dissabte, d’agost 12, 2006
...on ets?
t'enyoro
t'en vas
ho necessitava
t'ho vaig demanar
no puc fer-me'n enrere
però t'enyoro
t'enyoro tant,
que de cop no sé què em passa
t'enyoro tant
que només pensar que no et veuré
m'esborra el somriure de la cara i...
i sé que ho sabràs,
només de veure-ho
que un regal és un regal,
i encara que vingui embolicat
amb la caixa ja sabràs de qui era el paquet
no m'entens,
potser no ho faràs mai
potser jo tampoc m'entenc
però t'enyoro,
t'enyoro tant,
que ara els dies de gener
em semblen res,
no-res, comptar les hores
i saber que hi seràs
i ara què?
ara quan?
era amor, ho sé
però de vegades s'acaba
i el que queda, quedarà
a mi em quedarà per sempre...
tu ja ho vas dir una vegada...
....should'nt said that....
t'en vas
ho necessitava
t'ho vaig demanar
no puc fer-me'n enrere
però t'enyoro
t'enyoro tant,
que de cop no sé què em passa
t'enyoro tant
que només pensar que no et veuré
m'esborra el somriure de la cara i...
i sé que ho sabràs,
només de veure-ho
que un regal és un regal,
i encara que vingui embolicat
amb la caixa ja sabràs de qui era el paquet
no m'entens,
potser no ho faràs mai
potser jo tampoc m'entenc
però t'enyoro,
t'enyoro tant,
que ara els dies de gener
em semblen res,
no-res, comptar les hores
i saber que hi seràs
i ara què?
ara quan?
era amor, ho sé
però de vegades s'acaba
i el que queda, quedarà
a mi em quedarà per sempre...
tu ja ho vas dir una vegada...
....should'nt said that....
proporcionalitat romana
o el que correspondria a comparar un elefant a una formiga. redéu, quina mania a fer-ho tot tan gros aquesta gent. roma no és gran, no, si de fet és més petita que barcelona.... la mare que els va.... potser de mida sí, però de tamany no. em refereixo al tamany dels edificis, de les avingudes, les carreteres... allà tot és diferent. per començar, el transport públic és gratuït, o si més no ho sembla. el conductor mateix de l'autobús ens va mirar malament quan vam demanar on es compren els bitllets.. aixi doncs he agafat cada dia 3 autobusos sense pagar-ne ni un. la conducció no és temerària, és suicida directament. els taxis no paren, els semàfors no existeixen, passos de peatons? quina pèrdua de temps, per favor. la gent viu a un altre ritme, és normal esperar i esperar per ... per menjar, per exemple, i veure que ells, de fet van depressa, i et preguntes si tu vas depressa, i aquí tothom s'espera, com eprdem el temps? el volum també és diferent, la frase típica de "tu sents la conversa de la resta de la gent? doncs que ells no sentin la teva". allà el problema és sentir la teva, i no la dels altres....
però roma té un color, té una llum, quina llum, té la lluna més bonica de totes les llunes, la millor pizza de la meva vida, el gelat perfecte, una colla de bons moments, un monument vivent, un amic de tothom........
roma és roma, i de fet, ja me n'hi tornaria...
però roma té un color, té una llum, quina llum, té la lluna més bonica de totes les llunes, la millor pizza de la meva vida, el gelat perfecte, una colla de bons moments, un monument vivent, un amic de tothom........
roma és roma, i de fet, ja me n'hi tornaria...
dissabte, d’agost 05, 2006
fogons
M’emprenya haver-ho de dir, però em treu de polleguera. No el suporto més. N’estic tipa, però ben tipa. Qui s’ha pensat que és, ell? Bé, de fet ell... ell és l’amo. I jo, aquí, a callar. No puc dir res, no puc fer-hi res més que callar i aguantar. Jo treballo per ell. Aquesta maleïda cuina em té empresonada, ja no ho suporto més. Plegaré. No, de fet sé perfectament que no plegaré, que és per ell que sóc aquí, i que no me n’aniré tan fàcilment. Em va contractar per poder-me tenir a prop. Vine, treballaràs per mi, ens veurem més, estarem junts, t’ho juro, em deia. I ara? Ara és pitjor que abans. Sí, treballo per ell, molt bé. Em té esclavitzada dins la seva cuina. I ja fa massa temps, d’això. Des de darrere els fogons he vist créixer al seu fill, des de darrere els fogons he vist com tenia problemes amb la dona, com sempre es refugiava amb mi, sempre al seu costat, sempre aquí, callada, sent l’alegria de la casa, l’amiga de tots, ella, la nena, la noia, la dona, la senyora.... ara ja em tracten de vostè. La Laia, la Laiona, la reineta, la nena. Va començar aquí.
Jo de fet, no sabia què en volia fer, de la meva vida. Sempre havia passat els estius allà, al poble. M’agradava, m’hi trobava bé. Barcelona era bonic, a l’ hivern, però a l’estiu la calor m’aixafava massa, i malaltissa com era, els pares preferien dur-me al poble, amb l’àvia. I les àvies, ja se sap, nena, aprèn a cuinar, que una dona si vol casar-se bé, ha de ser una bona mestressa de casa. Al principi no la creia gaire, però m’hi vaig afeccionar. Primer de tot, els pastissos, la rebosteria. En fèiem per a berenar. Ens hi posàvem tot just després d’esmorzar, i anàvem fent, i per berenar, o per postres, sempre estaven a punt. Després va deixar-me fer el dinar. I el sopar. I amb els anys, l’àvia es feia gran, com jo, i finalment cuinava sola. Potser va ser per això, que vaig començar a experimentar, a deixar de buscar als llibres de receptes i a escriure’ls jo mateixa. En tenia un munt, de receptes. Dolces, salades, amargues... una per cada dia, una per cada llibre que llegia. Perquè al poble només hi feia això, cuinar i llegir. L’avi tenia tota una habitació plena de llibres. Els llibres prohibits, que deia el pare. Ni ell, ni sobretot les seves germanes no n’havien pogut tocar mai cap, d’aquells llibres. Però ara l’avi ja estava massa gran, em confonia amb les seves filles i em deixava fer, perquè ell ja ni s’hi acostava, a l’habitació dels llibres. I jo hi entrava, i allà reia, i escrivia receptes dolces de pastís de xocolata. M’enfadava, i inventava una altra recepta de bacallà. Nena, només fem que menjar peix, es queixava l’avi.... si ell hagués recordat que hi tenia un prestatge ple de llibres amb referències nazis, ho hauria entès, em sembla. I per últim, per últim em vaig enamorar, com totes les jovenetes. I vaig preparar un cóctel, un cóctel amarg i boníssim, un filtre amorós. L’únic que ha funcionat a la història, em sembla.
Els avis eren coneguts, al poble. Gent humil, però amb molts amics, i gairebé sempre tenien la casa plena, a l’estiu. Jo durant l’any ni m’hi acostava, als fogons, la mare m’ho tenia prohibit, però a l’estiu era el meu terreny, i ho aprofitava tant com podia. Així que, quan arribava al poble em posava a feinejar a la cuina i no parava fins que tornava a Barcelona. Per això, quan venien convidats a casa els avis, era quan gaudia més. Tenia els millors ingredients, podia experimentar encara més... i normalment quedaven contents. Mentre dinaven, jo m’esperava a la cuina, gaudia dels meus plats sola, que era la millor manera de poder-los analitzar i trobar-hi els defectes, i esperava que l’àvia em vingués a buscar, per dir-me que ja havien marxat. Potser sonarà estrany, però m’amagava. No havia estat mai una bellesa, jo. Tenia uns ulls bonics, sí, però era massa prima, massa blanca, massa poqueta cosa...però aquell estiu havia canviat. Divuit anyets, tot just acabats de fer, i havia passat el juliol prenent el sol mentre llegia, sol de tarda, sí, però estava més morena, i potser sí que feia més goig. I aquell dia va venir a dinar l’amo de la fonda. Bé, ell i el seu fill. Era alt, morè, ben plantat, feia goig de veure. Però a mi tant m’era, aquell dia només estava pendent del cóctel. No ho havia intentat mai, amb un cóctel, i no sabia si me’n sortiria. Els licors de l’avi no ho eren massa, de bons, i jo ja ho havia preparat quan l’àvia em va dir qui eren els convidats... i el va servir, i el vaig tastar, i de cop algú va irrompre a la cuina com un terratrèmol i em va mirar als ulls i em vaig fondre. Com un trosset de mantega, així em sentia de cop. Quins ulls, senyor, quins ulls. Semblava que no podia ser, tan bru com era i amb uns ulls tan blaus. I em mirava a mi. Laia, em deia, Laia, ets tu, oi? I jo vaig haver de contestar, amb un fil de veu que no sé d’on vaig treure sí, jo mateixa. Em va agafar de la mà i em va dur al menjador, amb el seu pare. Pare, és ella. Ella, ella era jo, ella era la que cuinava, de qui parlava tot el poble, la Laia, la nena, la reineta, la nina de Barcelona, que potser no era tan nina i era un escarràs a la cuina, que treballava com ningú i cuinava com els àngels. Vaig aguantar l’àpat com vaig poder, per primer cop des que hi havia convidats, asseguda a taula amb ells. I després, l’àvia em va somriure, i l’avi em va mirar, llargament i em va dir: nena, vigila, són de poble, però no són idiotes, i fills de puta n’hi ha a tot arreu. No et deixis trepitjar, em sents?
Seguidament, i després de dos renecs més, l’avi va marxar i l’àvia va fer baixar a tots els sants resant com una condemnada, perquè l’avi havia insultat a aquella bona gent, que no havien fet res de mal... encara.
El fill de la fonda, en Gabriel, es va dedicar a fer-se veure, a partir de llavors. Me’l trobava a tot arreu, i jo només sortia de casa per anar a plaça, al mercat i això ja era massa.... m’inquietaven els seus ulls blaus, i em va enamorar en secret. Però jo vaig seguir amb la meva vida, i al cap de poc vaig tornar, com cada tardor, a Barcelona. Em vaig passar tot l’any escrivint receptes amargues d’amor separat, dolces d’amor retrobat i més i més receptes que mai no he posat en pràctica.
Vaig tornar l’estiu següent i semblava que res no havia canviat, al poble. Una tarda em trobava sola a casa. Els avis eren a missa, havia mort un amic seu, al poble i havien anat a enterrament. No em feia res, estar sola, volia provar de fer unes galetes que podien donar un bon resultat, si no em passava amb la mantega, com la vegada anterior. Havia acabat la massa, ja estaven totes passades pel motlle, tenien una pinta fabulosa, només faltava posar-les al forn, tenia la safata agafada amb totes dues mans, i els braços dins el forn quan unes mans em van agafar per la cintura. Em vaig sobresaltar, em van caure les galetes per dins el forn, es van escampar i em vaig cremar un braç. Una cremada en diagonal, des del colze fins al canell, però tant era. Vaig desmaiar-me però quan em vaig despertar, em van fer el petó més dolç que hauria imaginat mai. Era ell, evidentment. En Gabriel. Tot l’estiu va ser igual, sempre junts, sempre sorprenent-me a la cuina, venia a casa de vespres, quan ningú no ens veia, i parlàvem, de tot menys de menjar, deia que tu ets tan bona que només et vull a tu, per esmorzar, per dinar i per sopar si en queda, preciosa. I em va demanar que no marxés a Barcelona. Queda’t amb mi, treballaràs per mi, ens veurem més, estarem junts, t’ho juro... i em vaig quedar. Vivia a casa dels avis, els pares van veure que al poble hi vivia millor, que era feliç, i tot i que la mare volia fer de mi una dona amb classe, hi va renunciar completament quan em va veure treballar a la fonda.
I a la fonda he passat tots aquests anys, sempre aquí, al seu costat, amb ell. Veient-lo casar-se amb la dona que li va manar el seu pare, tenint uns fills preciosos, un noi que fa goig de veure, com ell quan era jove, i una noia que sempre m’ha confiat tot el que no li ha confiat a sa mare. I jo aquí, rere els fogons, com sempre. Ahir em van dir senyora per primer cop. Senyora Laia, què em recomana, vostè?
Senyora? Senyora jo? Potser sí que m’he fet gran, esperant que deixés la dona, esperant que se’m curés la cremada del braç.
Però ja me n’he cansat, ja n’estic tipa de ser la única amb una cremada al braç. A partir d’avui, ell també la durà. I jo marxaré, d’una vegada, m’allunyaré d’aquests maleïts fogons que cada vegada em fan més mal i em consumeixen l’ànima. Li cremaré el braç. Perquè m’oblidi, perquè m’estimi, perquè faci el que vulgui amb la seva vida, que jo ho faré amb la meva.
Durà una cremada que li recorrerà tot el braç. Del colze al canell. Potser no estava feta per viure entre fogons, jo.
tururu! aquí va el conte dedicat, doncs som-hi. va per... pel senyor vacilón.... x'D nono, ara de debò, un conte pel carles perquè em va ajudar a triar el nom de la protagonista, i ja se sap, que això sempre s'ha de compensar, sigui com sigui. doncs res, xiquet, ja parlarem, jo encara espero la crítica del conte.... =P
un petó^*
Jo de fet, no sabia què en volia fer, de la meva vida. Sempre havia passat els estius allà, al poble. M’agradava, m’hi trobava bé. Barcelona era bonic, a l’ hivern, però a l’estiu la calor m’aixafava massa, i malaltissa com era, els pares preferien dur-me al poble, amb l’àvia. I les àvies, ja se sap, nena, aprèn a cuinar, que una dona si vol casar-se bé, ha de ser una bona mestressa de casa. Al principi no la creia gaire, però m’hi vaig afeccionar. Primer de tot, els pastissos, la rebosteria. En fèiem per a berenar. Ens hi posàvem tot just després d’esmorzar, i anàvem fent, i per berenar, o per postres, sempre estaven a punt. Després va deixar-me fer el dinar. I el sopar. I amb els anys, l’àvia es feia gran, com jo, i finalment cuinava sola. Potser va ser per això, que vaig començar a experimentar, a deixar de buscar als llibres de receptes i a escriure’ls jo mateixa. En tenia un munt, de receptes. Dolces, salades, amargues... una per cada dia, una per cada llibre que llegia. Perquè al poble només hi feia això, cuinar i llegir. L’avi tenia tota una habitació plena de llibres. Els llibres prohibits, que deia el pare. Ni ell, ni sobretot les seves germanes no n’havien pogut tocar mai cap, d’aquells llibres. Però ara l’avi ja estava massa gran, em confonia amb les seves filles i em deixava fer, perquè ell ja ni s’hi acostava, a l’habitació dels llibres. I jo hi entrava, i allà reia, i escrivia receptes dolces de pastís de xocolata. M’enfadava, i inventava una altra recepta de bacallà. Nena, només fem que menjar peix, es queixava l’avi.... si ell hagués recordat que hi tenia un prestatge ple de llibres amb referències nazis, ho hauria entès, em sembla. I per últim, per últim em vaig enamorar, com totes les jovenetes. I vaig preparar un cóctel, un cóctel amarg i boníssim, un filtre amorós. L’únic que ha funcionat a la història, em sembla.
Els avis eren coneguts, al poble. Gent humil, però amb molts amics, i gairebé sempre tenien la casa plena, a l’estiu. Jo durant l’any ni m’hi acostava, als fogons, la mare m’ho tenia prohibit, però a l’estiu era el meu terreny, i ho aprofitava tant com podia. Així que, quan arribava al poble em posava a feinejar a la cuina i no parava fins que tornava a Barcelona. Per això, quan venien convidats a casa els avis, era quan gaudia més. Tenia els millors ingredients, podia experimentar encara més... i normalment quedaven contents. Mentre dinaven, jo m’esperava a la cuina, gaudia dels meus plats sola, que era la millor manera de poder-los analitzar i trobar-hi els defectes, i esperava que l’àvia em vingués a buscar, per dir-me que ja havien marxat. Potser sonarà estrany, però m’amagava. No havia estat mai una bellesa, jo. Tenia uns ulls bonics, sí, però era massa prima, massa blanca, massa poqueta cosa...però aquell estiu havia canviat. Divuit anyets, tot just acabats de fer, i havia passat el juliol prenent el sol mentre llegia, sol de tarda, sí, però estava més morena, i potser sí que feia més goig. I aquell dia va venir a dinar l’amo de la fonda. Bé, ell i el seu fill. Era alt, morè, ben plantat, feia goig de veure. Però a mi tant m’era, aquell dia només estava pendent del cóctel. No ho havia intentat mai, amb un cóctel, i no sabia si me’n sortiria. Els licors de l’avi no ho eren massa, de bons, i jo ja ho havia preparat quan l’àvia em va dir qui eren els convidats... i el va servir, i el vaig tastar, i de cop algú va irrompre a la cuina com un terratrèmol i em va mirar als ulls i em vaig fondre. Com un trosset de mantega, així em sentia de cop. Quins ulls, senyor, quins ulls. Semblava que no podia ser, tan bru com era i amb uns ulls tan blaus. I em mirava a mi. Laia, em deia, Laia, ets tu, oi? I jo vaig haver de contestar, amb un fil de veu que no sé d’on vaig treure sí, jo mateixa. Em va agafar de la mà i em va dur al menjador, amb el seu pare. Pare, és ella. Ella, ella era jo, ella era la que cuinava, de qui parlava tot el poble, la Laia, la nena, la reineta, la nina de Barcelona, que potser no era tan nina i era un escarràs a la cuina, que treballava com ningú i cuinava com els àngels. Vaig aguantar l’àpat com vaig poder, per primer cop des que hi havia convidats, asseguda a taula amb ells. I després, l’àvia em va somriure, i l’avi em va mirar, llargament i em va dir: nena, vigila, són de poble, però no són idiotes, i fills de puta n’hi ha a tot arreu. No et deixis trepitjar, em sents?
Seguidament, i després de dos renecs més, l’avi va marxar i l’àvia va fer baixar a tots els sants resant com una condemnada, perquè l’avi havia insultat a aquella bona gent, que no havien fet res de mal... encara.
El fill de la fonda, en Gabriel, es va dedicar a fer-se veure, a partir de llavors. Me’l trobava a tot arreu, i jo només sortia de casa per anar a plaça, al mercat i això ja era massa.... m’inquietaven els seus ulls blaus, i em va enamorar en secret. Però jo vaig seguir amb la meva vida, i al cap de poc vaig tornar, com cada tardor, a Barcelona. Em vaig passar tot l’any escrivint receptes amargues d’amor separat, dolces d’amor retrobat i més i més receptes que mai no he posat en pràctica.
Vaig tornar l’estiu següent i semblava que res no havia canviat, al poble. Una tarda em trobava sola a casa. Els avis eren a missa, havia mort un amic seu, al poble i havien anat a enterrament. No em feia res, estar sola, volia provar de fer unes galetes que podien donar un bon resultat, si no em passava amb la mantega, com la vegada anterior. Havia acabat la massa, ja estaven totes passades pel motlle, tenien una pinta fabulosa, només faltava posar-les al forn, tenia la safata agafada amb totes dues mans, i els braços dins el forn quan unes mans em van agafar per la cintura. Em vaig sobresaltar, em van caure les galetes per dins el forn, es van escampar i em vaig cremar un braç. Una cremada en diagonal, des del colze fins al canell, però tant era. Vaig desmaiar-me però quan em vaig despertar, em van fer el petó més dolç que hauria imaginat mai. Era ell, evidentment. En Gabriel. Tot l’estiu va ser igual, sempre junts, sempre sorprenent-me a la cuina, venia a casa de vespres, quan ningú no ens veia, i parlàvem, de tot menys de menjar, deia que tu ets tan bona que només et vull a tu, per esmorzar, per dinar i per sopar si en queda, preciosa. I em va demanar que no marxés a Barcelona. Queda’t amb mi, treballaràs per mi, ens veurem més, estarem junts, t’ho juro... i em vaig quedar. Vivia a casa dels avis, els pares van veure que al poble hi vivia millor, que era feliç, i tot i que la mare volia fer de mi una dona amb classe, hi va renunciar completament quan em va veure treballar a la fonda.
I a la fonda he passat tots aquests anys, sempre aquí, al seu costat, amb ell. Veient-lo casar-se amb la dona que li va manar el seu pare, tenint uns fills preciosos, un noi que fa goig de veure, com ell quan era jove, i una noia que sempre m’ha confiat tot el que no li ha confiat a sa mare. I jo aquí, rere els fogons, com sempre. Ahir em van dir senyora per primer cop. Senyora Laia, què em recomana, vostè?
Senyora? Senyora jo? Potser sí que m’he fet gran, esperant que deixés la dona, esperant que se’m curés la cremada del braç.
Però ja me n’he cansat, ja n’estic tipa de ser la única amb una cremada al braç. A partir d’avui, ell també la durà. I jo marxaré, d’una vegada, m’allunyaré d’aquests maleïts fogons que cada vegada em fan més mal i em consumeixen l’ànima. Li cremaré el braç. Perquè m’oblidi, perquè m’estimi, perquè faci el que vulgui amb la seva vida, que jo ho faré amb la meva.
Durà una cremada que li recorrerà tot el braç. Del colze al canell. Potser no estava feta per viure entre fogons, jo.
tururu! aquí va el conte dedicat, doncs som-hi. va per... pel senyor vacilón.... x'D nono, ara de debò, un conte pel carles perquè em va ajudar a triar el nom de la protagonista, i ja se sap, que això sempre s'ha de compensar, sigui com sigui. doncs res, xiquet, ja parlarem, jo encara espero la crítica del conte.... =P
un petó^*
dijous, d’agost 03, 2006
no sé com explicar....
m'agrada, m'agrada mirar-lo. els cabells, que sembla que no els pugui controlar ningú, els ulls, els seus ulls.... té un ulls que quan em miren.. se m'obre el cor i... uff. els seus llavis, que només de veure'ls saps que en sortiràn els petons més dolços del món. m'agraden les seves mans, sé que si caic m'agafarà, m'agrada tot ell, la seva esquena que podria recórrer a petons i.... m'agrada ell, tot ell, i ell, ell no sé si ell....
dimarts, d’agost 01, 2006
visca la indecisió
què has de fer quan veus que acabarà malament? quan saps que estàs fent el que és correcte, però cada vegada t'hi posen més traves? has pres una decisió, d'acord, però perquè sigui efectiu, has de canvuar moltes coses... i això et costarà molt si et posen pals a les rodes. però te'n sortiràs, això segur.
què has de fer quan, de fet, no saps què has de fer? una cosa és el que vols fer, l'altra és el que creus que has de fer, tens un embolic dins el cap que tens la sensació que provocarà un curtcircuit i que et farà sortir fum de les orelles...aleshores què fas, fas el que vols fer, deixes que els impulsos segueixin el seu curs o et moderes? per què és tan complicat?
no, si de fet ja ho saps, faràs el que el cos et demani, però et moderaràs tant, que gairebé serà com no haver-ho fet, oi? o només creus això per no sentir-te més estúpida?
reina, per què ets tan nena, quan vols?
què has de fer quan, de fet, no saps què has de fer? una cosa és el que vols fer, l'altra és el que creus que has de fer, tens un embolic dins el cap que tens la sensació que provocarà un curtcircuit i que et farà sortir fum de les orelles...aleshores què fas, fas el que vols fer, deixes que els impulsos segueixin el seu curs o et moderes? per què és tan complicat?
no, si de fet ja ho saps, faràs el que el cos et demani, però et moderaràs tant, que gairebé serà com no haver-ho fet, oi? o només creus això per no sentir-te més estúpida?
reina, per què ets tan nena, quan vols?
núvol de sucre
he tingut dos dies de regal, de núvol de sucre. preocupacions? a barcelona. amics? aprop, molt aprop. riure com una boja, com sempre. el pot de crema (altrament dit pocrema), els tres quilòmetres de distància, vergesantíssima. sorpreses de zodíac, de quina forma tens la cara? l'abuelitu de la marta, ai senyor que maco... i després la piscina mullada per dintre i per fora, la dutxa rally, la tarda passejant, i res, res de res. que els gronxadors em gronxen quan es pon el sol, el mòbil no fa fotos i les preocupacions no existeixen i tot em recorda a aquella cançó que cantàvem quan erem petites ("tengo un problema y es que no tengo problemas...") tot fos així, oi? doncs quan ho fas servir un parell de dies, ho apliques i et dediques a gaudir perquè sí, a passar-ho bé i punt, doncs.... és maco, sí. i el que és millor, funciona, i ets més feliç.
tururu
en un núvol de sucre* ja se sap, no es pensa, no hi ha problemes.
tururu
en un núvol de sucre* ja se sap, no es pensa, no hi ha problemes.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
