vet aquí que una vegada, hi havia una cafetera
era una cafetera normal, però era de color gris fosc
la cafetera, però, volia ser diferent
no li agradava el gris fosc, no combinava amb la cuina: volia canviar de color
així doncs, va decidir parlar amb la mestressa
i com que la mestressa no li feia cas, va fer-li un boicot
es va dedicar a no fer-li cafè, i fer-ne xocolata.
però la mestressa, enlloc d'enfadar-se, va ser molt feliç
i per a compensar a la cafetera, li va fer un petonet
però la cafetera, que no sabia com reaccionar, es va posar vermella, i va començar a treure fum.
així doncs, l'olga, va decidir dur-la a arreglar
i com que a la botiga, ja no els quedàven peces gris fosc,
la cafetera es va tornar, de color de rosa!
i d'aquesta manera, la catefera va ser feliç i no va fer nosa, fent un dia cafè, i un dia xocolata!
un conte per a la ma petite fille.....
très dolç.
dimarts, de desembre 27, 2005
dilluns, de desembre 26, 2005
àvia.
veure'ls a tots
era un regal de nadal
tenir-los a prop
era un regal de nadal
sentir-los riure
era un regal de nadal
fer-los viure
era un regal de nadal
saber-los crèixer
era un regal de nadal
haver-los fet néixer
era un regal de nadal
i l'àvia es mirava a aquella colla de criatures mentre els repartia els turrons.
era un regal de nadal
tenir-los a prop
era un regal de nadal
sentir-los riure
era un regal de nadal
fer-los viure
era un regal de nadal
saber-los crèixer
era un regal de nadal
haver-los fet néixer
era un regal de nadal
i l'àvia es mirava a aquella colla de criatures mentre els repartia els turrons.
dimecres, de desembre 21, 2005
Old John - Quan la nit dorm
el camí que em porta a la taverna d'Old John és ple de desenganys....
i el camí que em duu per la vida amunt i avall també ho és, però igual que la taverna, també te coses meravelloses que poden fer-te feliç d'una manera que no haguessis imaginat mai.
quan la nit dorm, hi ha un alttre món que comença......
i si la nit dorm i no és de dia és un temps tan incert com jo mateixa
torna demà demà més tard quan la nit estigui apagada.....
però torna, i no em deixis, no em deixis mai.
la raó, és la raó... el món està en flames i tu i jo ens agafem de les mans, ens creuem les mirades i......
i això ens passa sovint... i em fa sentir l'amor a les puntes dels dits, per on m'agafo a tu, als llavis on em beses, i als ulls que et miren i que et mires, i al cor que batega i que s'acompassa amb el teu.
i els malsons que em puguin perseguir sempre seran menys si et quedes amb mi.
gràcies....
i el camí que em duu per la vida amunt i avall també ho és, però igual que la taverna, també te coses meravelloses que poden fer-te feliç d'una manera que no haguessis imaginat mai.
quan la nit dorm, hi ha un alttre món que comença......
i si la nit dorm i no és de dia és un temps tan incert com jo mateixa
torna demà demà més tard quan la nit estigui apagada.....
però torna, i no em deixis, no em deixis mai.
la raó, és la raó... el món està en flames i tu i jo ens agafem de les mans, ens creuem les mirades i......
i això ens passa sovint... i em fa sentir l'amor a les puntes dels dits, per on m'agafo a tu, als llavis on em beses, i als ulls que et miren i que et mires, i al cor que batega i que s'acompassa amb el teu.
i els malsons que em puguin perseguir sempre seran menys si et quedes amb mi.
gràcies....
dimarts, de desembre 20, 2005
qualsevol dia, a l'estanc... (versió teatre)
Venedor- Hola
Ella- Bona.... tarda
V- ehem...
E- Si?
V- és fumadora?
E- sí.
V- menor de trenta.
E- sí
V- menor de divuit?
E- sí
V- Cansada?
E- sí
V- molt?
E- sí
V- esgotada, potser?
E- sí (riu)
V- has vingut corrent
E- sí
V- estudiant?
E- sí...
V- edat?
E- .....
V- de... psicología?
E- No
V- mm... economia?
E- no
V- pedagogia?
E- hm... no
V- nu.. n... num... Numerología? (riu)
E- no, no (riu)
Dependent- Què voldries?
E- un paquet de Camel, siusplau
V- camel, eh?
E- sí.
V- bé, molt bé
E- en fi...
V- sí?
E- ehem... marxo. adéu
V- d'acord.... adéu (somriu descarat)
E- adéu (somriu i desapareix de l'escena)
Ella- Bona.... tarda
V- ehem...
E- Si?
V- és fumadora?
E- sí.
V- menor de trenta.
E- sí
V- menor de divuit?
E- sí
V- Cansada?
E- sí
V- molt?
E- sí
V- esgotada, potser?
E- sí (riu)
V- has vingut corrent
E- sí
V- estudiant?
E- sí...
V- edat?
E- .....
V- de... psicología?
E- No
V- mm... economia?
E- no
V- pedagogia?
E- hm... no
V- nu.. n... num... Numerología? (riu)
E- no, no (riu)
Dependent- Què voldries?
E- un paquet de Camel, siusplau
V- camel, eh?
E- sí.
V- bé, molt bé
E- en fi...
V- sí?
E- ehem... marxo. adéu
V- d'acord.... adéu (somriu descarat)
E- adéu (somriu i desapareix de l'escena)
dilluns, de desembre 19, 2005
felicitats llaneta meva!
!!!!!!felicitats!!!!!!!!!!!
aquest és un post única i exclusivament per a la meva nena de llana!
que consti que sóc un desastre, però que hi ha coses que no oblidaré mai, i que encara que ja sigui una mica tard per a felicitar-la, sempre recordaré alguns moment que hem passat juntes al llarg de els anys que fa que ens coneixem (k son uns kuants)
no sé si recordarà quan jugàvem a alguna cosa anomenada la ceba i l'olla... i quan feiem el treball del pedraforca, a sisè de primària... quan ens vam enganxar els cabells, les corregudes pel cole esquivant a la pinyol amb la serena....i després... no ho sé... les tres X, sobretot la X de moco....
les converses filosòfiques a les hores de pati amb totes juntes, els comentaris al blog, els jerseis de llana........
felicitats bunika!
potser quan llegeixis això ja hauràs trobat el teu regal damunt de la taula.......
ttm!
la teva nena feliç
aquest és un post única i exclusivament per a la meva nena de llana!
que consti que sóc un desastre, però que hi ha coses que no oblidaré mai, i que encara que ja sigui una mica tard per a felicitar-la, sempre recordaré alguns moment que hem passat juntes al llarg de els anys que fa que ens coneixem (k son uns kuants)
no sé si recordarà quan jugàvem a alguna cosa anomenada la ceba i l'olla... i quan feiem el treball del pedraforca, a sisè de primària... quan ens vam enganxar els cabells, les corregudes pel cole esquivant a la pinyol amb la serena....i després... no ho sé... les tres X, sobretot la X de moco....
les converses filosòfiques a les hores de pati amb totes juntes, els comentaris al blog, els jerseis de llana........
felicitats bunika!
potser quan llegeixis això ja hauràs trobat el teu regal damunt de la taula.......
ttm!
la teva nena feliç
dissabte, de desembre 17, 2005
l'inici del no-res
ell era ell i no cap altre
ell era ell i res no el canviaria
ell era ell, i pensava en ell
ell era el seu món
ell era ella
ella era ell
ells eren ella i ell
i tots dos ho eren tot.
el món
l'univers
el caos.
el no-res.
eren el final de tot
i també l'inici
ells eren
L'INICI DEL NO-RES
ell era ell i res no el canviaria
ell era ell, i pensava en ell
ell era el seu món
ell era ella
ella era ell
ells eren ella i ell
i tots dos ho eren tot.
el món
l'univers
el caos.
el no-res.
eren el final de tot
i també l'inici
ells eren
L'INICI DEL NO-RES
divendres, de desembre 16, 2005
la lluna...
aquesta nit passen coses extranyes
l'home llop ha sortir del seu cau
les bruixes tornen a conspirar
els gats tenen els ulls més brillants
les plomes dels corbs volen soles
aquesta nit passen coses extranyes
amors impossibles podrien ser reals
amors reals no es tornen impossibles
amors es tornen desamors
i desamors es tornen amistats
i per què?
per què?
perquè sí?
perquè....
perquè avui hi ha lluna plena
puçi, ho superarem... STOP!
l'home llop ha sortir del seu cau
les bruixes tornen a conspirar
els gats tenen els ulls més brillants
les plomes dels corbs volen soles
aquesta nit passen coses extranyes
amors impossibles podrien ser reals
amors reals no es tornen impossibles
amors es tornen desamors
i desamors es tornen amistats
i per què?
per què?
perquè sí?
perquè....
perquè avui hi ha lluna plena
puçi, ho superarem... STOP!
dijous, de desembre 15, 2005
la boira.
és la boira que em fa pensar,
si el meu príncep emboirat
no desapareixerà
perquè l'estimo
l'estimo tant
que sense príncep,
no hi ha amor
i sense amor,
no hi ha princesa
i sense princesa,
no hi ha revolta
La PrInCeSa De La ReVoLtA*
si el meu príncep emboirat
no desapareixerà
perquè l'estimo
l'estimo tant
que sense príncep,
no hi ha amor
i sense amor,
no hi ha princesa
i sense princesa,
no hi ha revolta
La PrInCeSa De La ReVoLtA*
dimecres, de desembre 14, 2005
el significat d'una paraula (I)
I què significa? Què vol dir? Per què? Vol dir aguantar-ho tot? Vol dir empassar-s’ho amb elegància? Vol dir anar sola? Vol dir viure com volen i no com vols? I què sinó? És viure? Això és viure de debò? No ho sé. Potser m’he deixat endur massa. Tot això no sé si em pertoca. I semblava massa bonic, potser per això, per tenir-ho tot tan idealitzat les coses no són tan fantàstiques. No em vaig moure fins aquí per res, i penso aconseguir-ho. O potser no, potser es millor que abandoni abans de caure definitivament. Potser és el que hauria de fer. El més fàcil, tornar a casa, amb els pares més contents i jo més descansada... però no puc fer-ho, si he arribat fins aquí el que no puc fer és deixar-ho tot, perquè després pensaria que per què no ho vaig fer i d’oportunitats com aquesta només se’n té una a la vida. I aquesta suposo que és la meva. Però si això és la vida, m’agradava més no viure. Vull dir no-viure com abans, quan a casa no passava res, i no tenia gairebé amics i... no m’agrada xerrar dels amics.. els vaig perdre per una tonteria.. Potser estaria bé que l’escrigués tal i com la recordo per poder-la tornar a viure un altre cop i saber, potser, d’on vénen tots els meus mals.
No m’ha agradat mai anar de colònies. I tampoc m’agradava abans d’anar-hi aquella vegada. Potser va ser una premonició, potser només una coincidència, l’únic que sé és que allò no va sortir bé i que els vaig perdre per una parida. Fèiem tercer de BUP, i érem un grup força homogeni i molt maco. Potser no tots, però els que érem ho passàvem molt bé. En total, els meus amics de llavors eren nou: L’Aitor, la Marina, l’Octavi, l’Irene, la Clara, en Josep, l’Aurora, la Judith i la Núria. Bé, i jo. Vam pujar a dalt, a la part alta de l’Empordà, més amunt de Roses, a Peralada. Hi anàvem per tres nits i quatre dies, però van acabar sent més dies i més nits junts dels que ens esperàvem i més dels que jo hauria desitjat. Posarem antecedents: L’Irene i l’Aitor estaven junts, eren(o semblaven) la parella feliç, la que teníem quinze anys i ja semblava que s’haguessin de casar. La resta estàvem més o menys sense parella, o penjats de gent que no tenien res a veure amb nosaltres mateixos. O això ens pensàvem nosaltres. El que ningú(o gairebé ningú) sabia era que la Judith anava darrere de l’Aitor, i que la Clara també. A la Judith també li agradava el Josep. I a mi. El Josep estava bastant penjat per la Judith, però ella sabia que a mi m’agradava i no va voler dir-li res. La Marina L’Octavi i la Núria passaven bastant de tots els nostres rotllos amorosos. L’Aurora, L’Aitor, la Clara i jo érem els únics que estàvem al corrent de tot el que passava allà..
Aquells dies van començar igual que tots els altres, igual que totes les altres sortides que havíem fet, amb moltes ganes de gresca i poques de treballar. Tampoc entenc perquè no vaig poder adonar-me’n. Potser és que tan sols no en tenia ganes. Em feia por saber el què passava. Hauria d’haver compartit més estones amb la Núria i l’Octavi i haver oblidat a tota la resta. Però tenia l’afany de fer-ho tot més fàcil i encara va anar pitjor. Potser no va ser tot culpa meva, però me les vaig acabar carregant. I la Clara també. I no sé per què va passar si només volíem ajudar.
Quan em vaig adonar que les coses estaven maleïdament embolicades va ser el tercer dia, el penúltim d’aquell infern. Érem en una mena de camp, rere el castell de Peralada. L’Octavi, la Núria, la Judith, en Josep i jo. L’Octavi i en Josep eren els més simpàtics de la colla, com a mínim per a mi, però potser era massa amiga de l’Octavi per poder-m’hi embolicar. Amb en Josep era diferent. Em sentia molt atreta per ell, era un noi molt particular, no tenia un físic atractiu que saltés a la vista, però tenia un punt de gràcia, de timidesa i de ser també un pocavergonya que el feia, als meus ulls, completament irresistible. Però ell estava cada cop més penjat de la Judith. Però jo aquell dia encara no volia creure-ho. Llavors només el veia a ell i a tot i que el futur ( el meu futur ideal) podia esdevenir.
A la nit van tocar les confessions. Encara no sé per què vaig dir-los-ho. Per confiar massa en elles primer i després en ells. Sabia que l’Octavi no diria res, però l’Aitor... El que ja m’imaginava, però, era que l’Aitor sentia també alguna cosa per ella.
L’endemà al matí, durant l’esmorzar tots estàvem una mica tocats, cadascú pel que sabia de l’altre. I l’Aitor, amb el pes que duia a dins i una ajuda de la Clara va convèncer-se que el millor que podia fer era deixar-ho amb l’Irene. I ho va fer, però no prou de pressa com perquè la relació entre el Josep i la Judith deixés de créixer.
Estàvem tots cansats de la nit i del dia, i a la tarda vam coincidir en fer una migdiada. Tot plegat molt bonic, el mateix prat que el dia anterior, uns quants amics més, posta de sol...i la Judith amb el cap del Josep a la falda. Em pensava que em moria. No havia viscut mai la gelosia tan de prop. Tota jo era un sac de nevis, de plors i de ràbia. Ràbia per pensar que perquè era ella i no jo, ràbia per saber que allò era el millor per tots dos i que no hi podia fer res. I molta impotència. L’Aurora em va veure i se’m va endur. Tant ella com jo sabíem que si hagués estat gaire estona més en aquell camp no n’hagués marxat mai més. I aleshores? Doncs res, vaig callar i fins que no va passar tot allò no vaig dir-li res a la Judith, cosa que, tot i la bona intenció per part seva, no va servir de res.
I de cop, les coses va semblar que començaven a solucionar-se: la Judith es va assabentar que l’Aitor sentia alguna cosa per ella, i ell també, en Josep em feia més cas i estava molt amable, l’Irene no semblava que s’ho hagués pres malament i....El castell va caure tan de pressa com havia pujat.
Estava xerrant amb l’Octavi sobre l’Irene i l’Aitor en un replà de l’escala del castell, i en Josep apareixia de tant en tant per allà per preguntar de què parlàvem, però cap dels dos volia donar-li una resposta. I l’Octavi va marxar. I jo vaig quedar allà sola. I a en Josep li va faltar temps per venir-me a preguntar de què parlàvem. I jo m’ho vaig fer venir bé per parlar-li del que m’interessava. Li vaig dir que l’Octavi xerrava amb mi perquè jo estava destrossada perquè el noi que m’agradava no em feia cas, que jo estava segura que estava penjat d’una amiga meva i tota la pesca. Va demanar que posés cara als meus personatges. M’hi vaig negar, evidentment, i el vaig embolicar en un joc de tràfic d’informació fins que em va dir el que jo volia i odiava sentir. Li agradava la Judith tant com a mi m’agradava ell. Em va caure el món a sobre, i amb l’excusa que havia d’anar a xerrar amb la Clara li vaig anar a explicar i a preguntar-li a ella què creia que havia de fer. La Clara estava pitjor que jo. Segons deia, ella sabia molt més que tots nosaltres i no podia dir-nos-ho. Em va dir que li havia de dir a la Judith o que havia de parlar amb el Josep. Li vaig demanar que escollís la segona opció amb la condició que no mencionés el meu nom quan ell li preguntés per que ho sabia. I no ho va fer.
No sé per què però no va dir res. I jo vaig callar. Sabia que la Clara no se’n sortiria sola. I a l’Aitor no se li va acudir res més que explicar-nos les seves penes i les seves ganes de tornar amb l’Irene a la Clara i a mi. A mi no em feia res que m’ho expliqués, i com sempre feia, ens va demanar la nostra opinió. Jo vaig respondre amb contundència, li vaig dir: mira noi, el que tu vols sentir no és pas el que et diré, jo de tu no tornaria amb ella, però fes el que et doni la gana. La Clara sempre deia les coses d’una altra manera. Més pausada i tranquil·la, era purament la veu de la consciència. Li va dir que no ho fes. I ell se’n va estranyar, li va costar d’acceptar que no li digués que la seva decisió era la bona i, per torna, la va engegar. Ella s’ho va prendre molt malament. Per a ella era una ofensa que un amic la desconsiderés de la manera que ho va fer l’Aitor. I tenia raó, l’Aitor es va equivocar i la Clara estava massa susceptible per no fer-li cas. Les confessions de la Judith la superaven i ella sabia que no podia fer-hi res. I la cosa es va calmar, més ben dit, entre tots vam calmar la cosa, aparentment. Però el malestar ens rosegava per dintre i ens feia sentir culpables en cada un dels nostres gestos. Tots sabíem que tot allò no aguantaria gaire més. Tornàvem l’endemà i cada vegada estàvem pitjor. I no hi havia res que ho pogués millorar. La Judith estava molt estranya, no parlava amb ningú, plorava a totes hores i la pobra Clara encara es sentia més culpable. En Josep hi passava tantes estones com podia i l’Aitor hi era a estones, fins que el Josep marxava i llavors es quedava al seu costat fins que la Irene, amb un atac sobtat de gelosia el treia d’allà. I ella mateixa va deixar-ho anar tot. Va dir-ho a l’Aitor i ell va anar-se’n amb la Irene. L’única brillant idea que se li va acudir després que la Judith li hagués dit el que sentia va ser marxar amb una altra. No ho vaig entendre llavors i no ho entenc ara. Estava destrossada. Ho entenc, però no vaig poder fer-hi res perquè jo, en el meu món a part, també tenia problemes. Suposo que va ser per acabar de rematar les coses, perquè sabia que pitjor ja no podia anar-me i que total només empitjoraria una mica més les coses. Vaig dir-li al Josep. I evidentment no va fer res. Només va repetir-me que li agradava la Judith i que ell no podia fer-hi res. Vaig caure fins al fons del pou en el que la Clara deia que havíem caigut tots. I ningú no va poder-me’n treure, sinó que a més, van caure sobre meu tots els que trepitjaven a la Clara per sortir-se’n.
Ella sempre deia que ningú la podia entendre, que estava destinada a viure pels altres i que, si algun dia moria, no plorarien per la seva mort sinó perquè ja no tindrien qui els ajudaria. Jo no hi veia així, sempre li vaig dir que per part meva hi havia moltes ganes d’ajudar-la i una vegada em va reconèixer que havia sigut l’única persona amb qui s’havia sentit recolzada de debò. Jo no la recolzava pel fet que la veiés destrossada i desemparada, sinó perquè era l’única manera que aguantés el que no vaig aconseguir. Però va resistir fins que la seva ànima va deixar-la. I quan es va trobar sola amb ella mateixa i els seus problemes va decidir acabar. El seu destí va trucar a la porta i ella només va tenir temps de deixar-me escrit el que sabia i sospitava, i va llevar-se la vida de la manera més romàntica que hagués pogut fer. Cianur en un suc de gerds, vermell com la seva sang i envoltada de pètals de rosa. Ella mateixa es va preparar el seu llit de mort, en una habitació blanca i en un llit voltat del no res. Es va prendre el cianur i mentre deixava la carta al costat del got i s’assegurava que ningú la veiés agonitzar tancant-se allà, en la seva fi.
Vaig entrar-hi amb un mal pressentiment, sabent que havia fet alguna bogeria. Em va estranyar que em tornés a dir que era l’única persona en qui podia confiar abans d’anar-se’n a dormir a la seva habitació de casa dels seus pares. I la seva germana no hi era, tenia unes claus en un forat entre l’escala i la paret, i les hi vaig agafar sabent que no em contestaria. Encara estava tèbia. Havia decidit morir en el millor moment del seu dia, a l’albada, en els nostre moment, just quan surt el sol i la resta de la colla despertava després de la nostra nit de confidències. La seva carta deia que no podia més.
Estimada Gal·la
No sé perquè no ho vaig fer abans, vaig decidir-me a no dir-vos res i potser vaig perdre-hi massa. No ho sé, tu ho sabies oi? L’Aitor sempre m’havia agradat i la Judith em necessitava massa per dir-li. Saps que només vull que em vegis tu, que ho diguis als pares de la millor manera que puguis, digues que he mort en un accident, si et plau, que no vull que pateixin. T’estimo molt, ets l’única amiga a qui he pogut explicar les meves pors i ara la meva única por és que no puguis sortir-te’n. Espero que triguem molt més a reunir-nos del que desitjaria, però és el millor per a tu. Retirada...he perdut una batalla i hauria de retirar-me, però no puc deixar companys ferits al camp de batalla. Els hi he deixat i em sento molt culpable, però jo ja no puc fer-hi més i no em veia prou capacitada per patir. Suposo que ploraràs, però pensa que, com va dir la Júlia una vegada, si plores perquè no pots veure el sol, les llàgrimes no et deixaran veure les estrelles. I no podem veure les estrelles juntes fins que vinguis on sóc jo. I fins que no tornem a estar juntes, viu i pensa que, potser em vaig equivocar i que com deia SAU: AIXÒ ES POT SALVAR!
Evidentment que vaig plorar-la, tantes hores com totes les que van durar els exàmens de selectivitat de la seva germana, que em va trobar allà, a l’habitació, però la Clara ja no hi era, l’havia dut al cementiri una estona abans, on la gent m’havia mirat estranyada de que digués un cos a coll, un cos que, estranyament ja tenia tomba assignada.
Era feina meva també, dir a la colla que la Clara era morta. Van reaccionar de la pitjor manera que podien fer-ho. Apart de plorar-la, només van fer que preguntar-me el perquè de tot plegat. La culpa era meva, deien, per no haver-ho evitat. Em van fer el buit després de pressionar-me molt per fer-me sentir més culpable del que em sentia. I vaig estar a punt de marxar amb la Clara.
Però tant la Clara com SAU tenien raó, allò es podia salvar, com a mínim, el meu tros de món. Marc. Ell va ser qui em va salvar. Feia temps que el coneixia, gairebé dos anys, i teníem una relació molt bona, però tan sols érem companys. Va convèncer-me que el suïcidi era una bajanada. Crec que he aguantat aquests cinc anys només per ell. I no perquè estiguem junts ni molt menys, sinó perquè m’ha ensenyat el que és bo de la vida. Una vegada, em va dir una frase que sempre guardaré a la memòria: la vida només val la pena per una cosa, per viure-la!
I ara sóc aquí, en una habitació de la residència d’estudiants de l’escola de dansa més prestigiosa dels Estats Units pensant en tot allò que va fer que perdés a una amiga, l’única potser, però que també em va fer guanyar un amic. Un amic a qui demà, si hi ha demà, trucaré i li agrairé tot allò que ha fet per a mi, sempre mirant-lo de la manera que vaig veure’l quan vaig reconèixer, entre els sanglots i les llàgrimes als ulls, la veu i la mirada d’un amic de debò.
No m’ha agradat mai anar de colònies. I tampoc m’agradava abans d’anar-hi aquella vegada. Potser va ser una premonició, potser només una coincidència, l’únic que sé és que allò no va sortir bé i que els vaig perdre per una parida. Fèiem tercer de BUP, i érem un grup força homogeni i molt maco. Potser no tots, però els que érem ho passàvem molt bé. En total, els meus amics de llavors eren nou: L’Aitor, la Marina, l’Octavi, l’Irene, la Clara, en Josep, l’Aurora, la Judith i la Núria. Bé, i jo. Vam pujar a dalt, a la part alta de l’Empordà, més amunt de Roses, a Peralada. Hi anàvem per tres nits i quatre dies, però van acabar sent més dies i més nits junts dels que ens esperàvem i més dels que jo hauria desitjat. Posarem antecedents: L’Irene i l’Aitor estaven junts, eren(o semblaven) la parella feliç, la que teníem quinze anys i ja semblava que s’haguessin de casar. La resta estàvem més o menys sense parella, o penjats de gent que no tenien res a veure amb nosaltres mateixos. O això ens pensàvem nosaltres. El que ningú(o gairebé ningú) sabia era que la Judith anava darrere de l’Aitor, i que la Clara també. A la Judith també li agradava el Josep. I a mi. El Josep estava bastant penjat per la Judith, però ella sabia que a mi m’agradava i no va voler dir-li res. La Marina L’Octavi i la Núria passaven bastant de tots els nostres rotllos amorosos. L’Aurora, L’Aitor, la Clara i jo érem els únics que estàvem al corrent de tot el que passava allà..
Aquells dies van començar igual que tots els altres, igual que totes les altres sortides que havíem fet, amb moltes ganes de gresca i poques de treballar. Tampoc entenc perquè no vaig poder adonar-me’n. Potser és que tan sols no en tenia ganes. Em feia por saber el què passava. Hauria d’haver compartit més estones amb la Núria i l’Octavi i haver oblidat a tota la resta. Però tenia l’afany de fer-ho tot més fàcil i encara va anar pitjor. Potser no va ser tot culpa meva, però me les vaig acabar carregant. I la Clara també. I no sé per què va passar si només volíem ajudar.
Quan em vaig adonar que les coses estaven maleïdament embolicades va ser el tercer dia, el penúltim d’aquell infern. Érem en una mena de camp, rere el castell de Peralada. L’Octavi, la Núria, la Judith, en Josep i jo. L’Octavi i en Josep eren els més simpàtics de la colla, com a mínim per a mi, però potser era massa amiga de l’Octavi per poder-m’hi embolicar. Amb en Josep era diferent. Em sentia molt atreta per ell, era un noi molt particular, no tenia un físic atractiu que saltés a la vista, però tenia un punt de gràcia, de timidesa i de ser també un pocavergonya que el feia, als meus ulls, completament irresistible. Però ell estava cada cop més penjat de la Judith. Però jo aquell dia encara no volia creure-ho. Llavors només el veia a ell i a tot i que el futur ( el meu futur ideal) podia esdevenir.
A la nit van tocar les confessions. Encara no sé per què vaig dir-los-ho. Per confiar massa en elles primer i després en ells. Sabia que l’Octavi no diria res, però l’Aitor... El que ja m’imaginava, però, era que l’Aitor sentia també alguna cosa per ella.
L’endemà al matí, durant l’esmorzar tots estàvem una mica tocats, cadascú pel que sabia de l’altre. I l’Aitor, amb el pes que duia a dins i una ajuda de la Clara va convèncer-se que el millor que podia fer era deixar-ho amb l’Irene. I ho va fer, però no prou de pressa com perquè la relació entre el Josep i la Judith deixés de créixer.
Estàvem tots cansats de la nit i del dia, i a la tarda vam coincidir en fer una migdiada. Tot plegat molt bonic, el mateix prat que el dia anterior, uns quants amics més, posta de sol...i la Judith amb el cap del Josep a la falda. Em pensava que em moria. No havia viscut mai la gelosia tan de prop. Tota jo era un sac de nevis, de plors i de ràbia. Ràbia per pensar que perquè era ella i no jo, ràbia per saber que allò era el millor per tots dos i que no hi podia fer res. I molta impotència. L’Aurora em va veure i se’m va endur. Tant ella com jo sabíem que si hagués estat gaire estona més en aquell camp no n’hagués marxat mai més. I aleshores? Doncs res, vaig callar i fins que no va passar tot allò no vaig dir-li res a la Judith, cosa que, tot i la bona intenció per part seva, no va servir de res.
I de cop, les coses va semblar que començaven a solucionar-se: la Judith es va assabentar que l’Aitor sentia alguna cosa per ella, i ell també, en Josep em feia més cas i estava molt amable, l’Irene no semblava que s’ho hagués pres malament i....El castell va caure tan de pressa com havia pujat.
Estava xerrant amb l’Octavi sobre l’Irene i l’Aitor en un replà de l’escala del castell, i en Josep apareixia de tant en tant per allà per preguntar de què parlàvem, però cap dels dos volia donar-li una resposta. I l’Octavi va marxar. I jo vaig quedar allà sola. I a en Josep li va faltar temps per venir-me a preguntar de què parlàvem. I jo m’ho vaig fer venir bé per parlar-li del que m’interessava. Li vaig dir que l’Octavi xerrava amb mi perquè jo estava destrossada perquè el noi que m’agradava no em feia cas, que jo estava segura que estava penjat d’una amiga meva i tota la pesca. Va demanar que posés cara als meus personatges. M’hi vaig negar, evidentment, i el vaig embolicar en un joc de tràfic d’informació fins que em va dir el que jo volia i odiava sentir. Li agradava la Judith tant com a mi m’agradava ell. Em va caure el món a sobre, i amb l’excusa que havia d’anar a xerrar amb la Clara li vaig anar a explicar i a preguntar-li a ella què creia que havia de fer. La Clara estava pitjor que jo. Segons deia, ella sabia molt més que tots nosaltres i no podia dir-nos-ho. Em va dir que li havia de dir a la Judith o que havia de parlar amb el Josep. Li vaig demanar que escollís la segona opció amb la condició que no mencionés el meu nom quan ell li preguntés per que ho sabia. I no ho va fer.
No sé per què però no va dir res. I jo vaig callar. Sabia que la Clara no se’n sortiria sola. I a l’Aitor no se li va acudir res més que explicar-nos les seves penes i les seves ganes de tornar amb l’Irene a la Clara i a mi. A mi no em feia res que m’ho expliqués, i com sempre feia, ens va demanar la nostra opinió. Jo vaig respondre amb contundència, li vaig dir: mira noi, el que tu vols sentir no és pas el que et diré, jo de tu no tornaria amb ella, però fes el que et doni la gana. La Clara sempre deia les coses d’una altra manera. Més pausada i tranquil·la, era purament la veu de la consciència. Li va dir que no ho fes. I ell se’n va estranyar, li va costar d’acceptar que no li digués que la seva decisió era la bona i, per torna, la va engegar. Ella s’ho va prendre molt malament. Per a ella era una ofensa que un amic la desconsiderés de la manera que ho va fer l’Aitor. I tenia raó, l’Aitor es va equivocar i la Clara estava massa susceptible per no fer-li cas. Les confessions de la Judith la superaven i ella sabia que no podia fer-hi res. I la cosa es va calmar, més ben dit, entre tots vam calmar la cosa, aparentment. Però el malestar ens rosegava per dintre i ens feia sentir culpables en cada un dels nostres gestos. Tots sabíem que tot allò no aguantaria gaire més. Tornàvem l’endemà i cada vegada estàvem pitjor. I no hi havia res que ho pogués millorar. La Judith estava molt estranya, no parlava amb ningú, plorava a totes hores i la pobra Clara encara es sentia més culpable. En Josep hi passava tantes estones com podia i l’Aitor hi era a estones, fins que el Josep marxava i llavors es quedava al seu costat fins que la Irene, amb un atac sobtat de gelosia el treia d’allà. I ella mateixa va deixar-ho anar tot. Va dir-ho a l’Aitor i ell va anar-se’n amb la Irene. L’única brillant idea que se li va acudir després que la Judith li hagués dit el que sentia va ser marxar amb una altra. No ho vaig entendre llavors i no ho entenc ara. Estava destrossada. Ho entenc, però no vaig poder fer-hi res perquè jo, en el meu món a part, també tenia problemes. Suposo que va ser per acabar de rematar les coses, perquè sabia que pitjor ja no podia anar-me i que total només empitjoraria una mica més les coses. Vaig dir-li al Josep. I evidentment no va fer res. Només va repetir-me que li agradava la Judith i que ell no podia fer-hi res. Vaig caure fins al fons del pou en el que la Clara deia que havíem caigut tots. I ningú no va poder-me’n treure, sinó que a més, van caure sobre meu tots els que trepitjaven a la Clara per sortir-se’n.
Ella sempre deia que ningú la podia entendre, que estava destinada a viure pels altres i que, si algun dia moria, no plorarien per la seva mort sinó perquè ja no tindrien qui els ajudaria. Jo no hi veia així, sempre li vaig dir que per part meva hi havia moltes ganes d’ajudar-la i una vegada em va reconèixer que havia sigut l’única persona amb qui s’havia sentit recolzada de debò. Jo no la recolzava pel fet que la veiés destrossada i desemparada, sinó perquè era l’única manera que aguantés el que no vaig aconseguir. Però va resistir fins que la seva ànima va deixar-la. I quan es va trobar sola amb ella mateixa i els seus problemes va decidir acabar. El seu destí va trucar a la porta i ella només va tenir temps de deixar-me escrit el que sabia i sospitava, i va llevar-se la vida de la manera més romàntica que hagués pogut fer. Cianur en un suc de gerds, vermell com la seva sang i envoltada de pètals de rosa. Ella mateixa es va preparar el seu llit de mort, en una habitació blanca i en un llit voltat del no res. Es va prendre el cianur i mentre deixava la carta al costat del got i s’assegurava que ningú la veiés agonitzar tancant-se allà, en la seva fi.
Vaig entrar-hi amb un mal pressentiment, sabent que havia fet alguna bogeria. Em va estranyar que em tornés a dir que era l’única persona en qui podia confiar abans d’anar-se’n a dormir a la seva habitació de casa dels seus pares. I la seva germana no hi era, tenia unes claus en un forat entre l’escala i la paret, i les hi vaig agafar sabent que no em contestaria. Encara estava tèbia. Havia decidit morir en el millor moment del seu dia, a l’albada, en els nostre moment, just quan surt el sol i la resta de la colla despertava després de la nostra nit de confidències. La seva carta deia que no podia més.
Estimada Gal·la
No sé perquè no ho vaig fer abans, vaig decidir-me a no dir-vos res i potser vaig perdre-hi massa. No ho sé, tu ho sabies oi? L’Aitor sempre m’havia agradat i la Judith em necessitava massa per dir-li. Saps que només vull que em vegis tu, que ho diguis als pares de la millor manera que puguis, digues que he mort en un accident, si et plau, que no vull que pateixin. T’estimo molt, ets l’única amiga a qui he pogut explicar les meves pors i ara la meva única por és que no puguis sortir-te’n. Espero que triguem molt més a reunir-nos del que desitjaria, però és el millor per a tu. Retirada...he perdut una batalla i hauria de retirar-me, però no puc deixar companys ferits al camp de batalla. Els hi he deixat i em sento molt culpable, però jo ja no puc fer-hi més i no em veia prou capacitada per patir. Suposo que ploraràs, però pensa que, com va dir la Júlia una vegada, si plores perquè no pots veure el sol, les llàgrimes no et deixaran veure les estrelles. I no podem veure les estrelles juntes fins que vinguis on sóc jo. I fins que no tornem a estar juntes, viu i pensa que, potser em vaig equivocar i que com deia SAU: AIXÒ ES POT SALVAR!
Evidentment que vaig plorar-la, tantes hores com totes les que van durar els exàmens de selectivitat de la seva germana, que em va trobar allà, a l’habitació, però la Clara ja no hi era, l’havia dut al cementiri una estona abans, on la gent m’havia mirat estranyada de que digués un cos a coll, un cos que, estranyament ja tenia tomba assignada.
Era feina meva també, dir a la colla que la Clara era morta. Van reaccionar de la pitjor manera que podien fer-ho. Apart de plorar-la, només van fer que preguntar-me el perquè de tot plegat. La culpa era meva, deien, per no haver-ho evitat. Em van fer el buit després de pressionar-me molt per fer-me sentir més culpable del que em sentia. I vaig estar a punt de marxar amb la Clara.
Però tant la Clara com SAU tenien raó, allò es podia salvar, com a mínim, el meu tros de món. Marc. Ell va ser qui em va salvar. Feia temps que el coneixia, gairebé dos anys, i teníem una relació molt bona, però tan sols érem companys. Va convèncer-me que el suïcidi era una bajanada. Crec que he aguantat aquests cinc anys només per ell. I no perquè estiguem junts ni molt menys, sinó perquè m’ha ensenyat el que és bo de la vida. Una vegada, em va dir una frase que sempre guardaré a la memòria: la vida només val la pena per una cosa, per viure-la!
I ara sóc aquí, en una habitació de la residència d’estudiants de l’escola de dansa més prestigiosa dels Estats Units pensant en tot allò que va fer que perdés a una amiga, l’única potser, però que també em va fer guanyar un amic. Un amic a qui demà, si hi ha demà, trucaré i li agrairé tot allò que ha fet per a mi, sempre mirant-lo de la manera que vaig veure’l quan vaig reconèixer, entre els sanglots i les llàgrimes als ulls, la veu i la mirada d’un amic de debò.
el món és....
necessitava
necessitava una tarda com la d'avui
necessitava xerrar
necessitava necessitar-te
sentia
sentia por de dir el que he dit
sentia fred per tot el cos
sentia que m'estava amagant
tenia
tenia ocasions i no ganes
tenia amor i no amant
tenia i ara tinc
controlava
controlava el control
controlava el món
ara controlo el descontrol.
controlava tot menys el tremolor, sentia la teva respiració aprop meu, necessitava un altre cop ska.
necessitava una tarda com la d'avui
necessitava xerrar
necessitava necessitar-te
sentia
sentia por de dir el que he dit
sentia fred per tot el cos
sentia que m'estava amagant
tenia
tenia ocasions i no ganes
tenia amor i no amant
tenia i ara tinc
controlava
controlava el control
controlava el món
ara controlo el descontrol.
controlava tot menys el tremolor, sentia la teva respiració aprop meu, necessitava un altre cop ska.
dimarts, de desembre 13, 2005
parla d'ell.
si la culpa és mort
he mort
si el pensament és culpa
he mort
si la vida és trista
he mort
si no el trobo allà
he mort
si no hi penso avui
he mort
si no el beso a ell
he mort
si no penso en altres
he mort
si li sóc fidel
he mort
si no m'atrau gens
menteixo
i si menteixo
he mort
i és que no podré dir mai que no em perdo en els seus ulls pregons.... i que m'encanta.
i no sóc jo la que parla..
he mort
si el pensament és culpa
he mort
si la vida és trista
he mort
si no el trobo allà
he mort
si no hi penso avui
he mort
si no el beso a ell
he mort
si no penso en altres
he mort
si li sóc fidel
he mort
si no m'atrau gens
menteixo
i si menteixo
he mort
i és que no podré dir mai que no em perdo en els seus ulls pregons.... i que m'encanta.
i no sóc jo la que parla..
tot canvia.
tenia ganes de fugir altra vegada.
i plorava
plorava però era un home
i els homes no poden plorar
va sentir una bota a les costelles
un cop al cap
i prou.
res més
no va sentir més dolor
tan sols la sirena de policia
i per una vegada
no el detindrien a ell per fer pintades
aquell cop
venien a salvar-lo.
i plorava
plorava però era un home
i els homes no poden plorar
va sentir una bota a les costelles
un cop al cap
i prou.
res més
no va sentir més dolor
tan sols la sirena de policia
i per una vegada
no el detindrien a ell per fer pintades
aquell cop
venien a salvar-lo.
dilluns, de desembre 12, 2005
elles (II part)
L’Hellen sempre intentava oblidar aquell temps. La Marie, en canvi, el recordava amb un lleuger somriure als llavis. La Marie havia estat castigada, molt durament, al parer dels seus amics, sobretot. Ella ho va triar. Podia triar anar a aquella festa i no sortir més, o reservar-ho per a una altra ocasió.
L’Hellen va decidir que aquella era la única manera de que la seva filla prengués consciència del que valia sortir, del que els representava a totes dues econòmicament i a més a més, de com patia ella. A partir d’aquell moment, vulgues o no, es veurien més.
La Marie va mirar de positivitzar. Odiava aquella paraula fins que va començar a fer-la servir. Li sonava a hippy i a hortera. I ella no era cap de les dues coses. Però va decidir fer-ne cas. No sabia ni on l’havia sentida, però li va fer gràcia, tot i ser una estupidesa. O això creia, fins que va començar a complir-la. El seu xicot es va posar de molt mala llet quan va saber que ella estaria castigada. Però, en aquests moments, quan ho recordava, pensava en com n’era de criatura abans, i en com era ara. Com havia canviat, oi Marie?
L’Hellen va pensar que la seva filla no aguantaria, que faria rebequeries, com de xica, però es va sorprendre al veure que la noia aguantava molt més del normal, és més, que fins i tot la sorprenia fent-li bona cara quan tornava a casa. Evidentment, la nena no sortia a la nit, però sortia a les tardes, tampoc no podia tallar-li les ales d’arrel, ni ho volia fer.
La Marie va creure que ja era hora de que retornés el favor a la seva mare. Ella l’havia aguantada de petita, i ara li tocava a ella. Així ho va veure llavors. Semblava mentida, la muntanya russa.... realment, la discussió de la setmana anterior havia resultat molt positiva, havien recordat el que els va passar quan la Marie tenia tres anys menys, i ben bé que els havia anat aquella vegada. Sense gairebé dir-li-ho a la mare, es va fer sòcia del videoclub del carrer de sota casa. I es va dedicar a recopilar totes les pel·lícules antigues que sabia que li agradaven a sa mare. I fins i tot, en va treure alguna de les que mirava ella quan era petita. I d’aquesta manera tan estúpida, va aconseguir que riguéssin juntes, i tornar a seure a la falda de sa mare.
L’Hellen mirava la seva filla mentre aquesta es preparava el cafè. Avui la Marie no havia sortit, i havien tornat a llogar Casablanca. La veuríen altre cop, com feia tres anys. Potser les decisions i els càstigs de l’Hellen servien per a molt més del que ella es pensava.
La Marie es va mirar a sa mare, i només va poder-li somriure.
bona nit mare.
L’Hellen va decidir que aquella era la única manera de que la seva filla prengués consciència del que valia sortir, del que els representava a totes dues econòmicament i a més a més, de com patia ella. A partir d’aquell moment, vulgues o no, es veurien més.
La Marie va mirar de positivitzar. Odiava aquella paraula fins que va començar a fer-la servir. Li sonava a hippy i a hortera. I ella no era cap de les dues coses. Però va decidir fer-ne cas. No sabia ni on l’havia sentida, però li va fer gràcia, tot i ser una estupidesa. O això creia, fins que va començar a complir-la. El seu xicot es va posar de molt mala llet quan va saber que ella estaria castigada. Però, en aquests moments, quan ho recordava, pensava en com n’era de criatura abans, i en com era ara. Com havia canviat, oi Marie?
L’Hellen va pensar que la seva filla no aguantaria, que faria rebequeries, com de xica, però es va sorprendre al veure que la noia aguantava molt més del normal, és més, que fins i tot la sorprenia fent-li bona cara quan tornava a casa. Evidentment, la nena no sortia a la nit, però sortia a les tardes, tampoc no podia tallar-li les ales d’arrel, ni ho volia fer.
La Marie va creure que ja era hora de que retornés el favor a la seva mare. Ella l’havia aguantada de petita, i ara li tocava a ella. Així ho va veure llavors. Semblava mentida, la muntanya russa.... realment, la discussió de la setmana anterior havia resultat molt positiva, havien recordat el que els va passar quan la Marie tenia tres anys menys, i ben bé que els havia anat aquella vegada. Sense gairebé dir-li-ho a la mare, es va fer sòcia del videoclub del carrer de sota casa. I es va dedicar a recopilar totes les pel·lícules antigues que sabia que li agradaven a sa mare. I fins i tot, en va treure alguna de les que mirava ella quan era petita. I d’aquesta manera tan estúpida, va aconseguir que riguéssin juntes, i tornar a seure a la falda de sa mare.
L’Hellen mirava la seva filla mentre aquesta es preparava el cafè. Avui la Marie no havia sortit, i havien tornat a llogar Casablanca. La veuríen altre cop, com feia tres anys. Potser les decisions i els càstigs de l’Hellen servien per a molt més del que ella es pensava.
La Marie es va mirar a sa mare, i només va poder-li somriure.
bona nit mare.
ara ella.
l'aguanta. i l'estima. i jo no puc odiar. no puc i no vull.
puc. puc amb el que vulgui, fins i tot amb això. puc amb tots els problemes que se'm posin al davant i aquest no en serà una excepció. me'n sortiré, segur. i a més, això em farà sentir millor, si aconsegueixo alguna cosa. primer ho entendré, i després intentaré fer-hi quelcom. i si no puc, m'és igual. ja ho hauré intentat.
perquè l'estimo i res no em farà oblidar-lo. ni res ni ningú. però li caldrà créixer, i créixer molt. i li queda molt per entendre i molt per a fer. però puc ajudar-lo?
em sembla que tot això ja és feina seva.
necessitava ska per a desfogar-me, vet-ho aquí.
però tremole de ràbia si pense que no hi puc fer res.
així sóc jo.
i ho solucionaré...
...o això vull creure.
puc. puc amb el que vulgui, fins i tot amb això. puc amb tots els problemes que se'm posin al davant i aquest no en serà una excepció. me'n sortiré, segur. i a més, això em farà sentir millor, si aconsegueixo alguna cosa. primer ho entendré, i després intentaré fer-hi quelcom. i si no puc, m'és igual. ja ho hauré intentat.
perquè l'estimo i res no em farà oblidar-lo. ni res ni ningú. però li caldrà créixer, i créixer molt. i li queda molt per entendre i molt per a fer. però puc ajudar-lo?
em sembla que tot això ja és feina seva.
necessitava ska per a desfogar-me, vet-ho aquí.
però tremole de ràbia si pense que no hi puc fer res.
així sóc jo.
i ho solucionaré...
...o això vull creure.
diumenge, de desembre 11, 2005
sense tu...
"sembla que fos ahir...." em deies.... i quan ho llegia se'm posava la pell de gallina.
realment sembla que fos ahir, i ja han passat dos mesos. i de fet, podria haver passat tota la vida, ja que no tinc intenció de canviar-ho. sembla que fos ahir i no havia estimat mai tant a ningú com a tu. mai havia estimat de la mateixa manera ni amb la mateixa intensitat.
i sembla que fos ahir que parlàvem de si això duraria més del que estava durant, sembla que fos ahir que ens acomiadàvem rient...i després d'aquell petó. i´que fos ahir quan em deies que el primer mes havia passat ràpid.
i sembla que faci anys que vaig començar a abraçar-te pel carrer, que faci anys que t'estimo, que faci anys que ens veiem a cada estona que podem, que faci anys que les nostres mans es troben i les nostres mirades es busquen.
i sembla que mai podré viure sense tu.
perquè t'estimo
t'estimo mil.
realment sembla que fos ahir, i ja han passat dos mesos. i de fet, podria haver passat tota la vida, ja que no tinc intenció de canviar-ho. sembla que fos ahir i no havia estimat mai tant a ningú com a tu. mai havia estimat de la mateixa manera ni amb la mateixa intensitat.
i sembla que fos ahir que parlàvem de si això duraria més del que estava durant, sembla que fos ahir que ens acomiadàvem rient...i després d'aquell petó. i´que fos ahir quan em deies que el primer mes havia passat ràpid.
i sembla que faci anys que vaig començar a abraçar-te pel carrer, que faci anys que t'estimo, que faci anys que ens veiem a cada estona que podem, que faci anys que les nostres mans es troben i les nostres mirades es busquen.
i sembla que mai podré viure sense tu.
perquè t'estimo
t'estimo mil.
dissabte, de desembre 10, 2005
55! visca la UNE
cinc cinc
cinc-cinc
cinquanta-cinc
cinquanta-cinc
les brigades cantem
per la pàtria eixamplenca
l'himne dels guanyadors
i dels cors d'una terra
l'imperi cinquanta-cinc
i la seva família
la màfia eixamplenca.
(...)
l'imperi eixamplenc avança de forma aclaparant.....
cada cop som més, i més..... i el que ens queda per créixer.
s'accepten propostes per a la música... AUXILI! necessitem un himne ja!
cinc-cinc
cinquanta-cinc
cinquanta-cinc
les brigades cantem
per la pàtria eixamplenca
l'himne dels guanyadors
i dels cors d'una terra
l'imperi cinquanta-cinc
i la seva família
la màfia eixamplenca.
(...)
l'imperi eixamplenc avança de forma aclaparant.....
cada cop som més, i més..... i el que ens queda per créixer.
s'accepten propostes per a la música... AUXILI! necessitem un himne ja!
dimecres, de desembre 07, 2005
la flama
Amb l´espurna de l´historia
i avançant amb pas valent,
em ences dins la memoria
la flama d´uns sentiments.
Viure sempre corrent
avançant amb la gent
rellevant contra el vent
transportant sentiments
viurem mantenint viva
la flama a traves del temps
la flama de tot un poble en moviment.
Amb columnes de paraules
i avançant la llarga nit
entre els cels, mars i muntanyes
del escenari d´un sol crit
Viure sempre corrent
avançant amb la gent
rellevant contra el vent
transportant sentiments
viurem mantenint viva
la flama a traves del temps
la flama de tot un poble en moviment.
i això és tot el que diu... però mai dirà el que em fa sentir. aquesta, aquesta és la flama que em feia plorar, la flama que feia plorar llàgrimes de fum.
esperant, com la cançó
demano massa?
demano tant si demano el que demano?
ja els entenc
no hi sóc
i ells tampoc
ells volen estar amb mi
i jo tinc la meva vida
i potser sóc massa jove
però necessito espai
i temps
i el temps que ells creuen seu
ara ja només és meu
meu, i potser nostre
d'ell, de tu, de tots.
però no és seu
ja no sóc seva
creien que en poc temps
ja no podrien controlar-me
i ha arribat el moment
no hi sóc
no hi penso
ja sóc tant diferent
que ni que intentin caçar-me
ja no podran atrapar-me
ni guiar els meus sentiments.
demano llibertat
demano una nit boja
demano sortir, un concert
demano la vida
el meu grup
les nostres cançons
el seu primer conçert
una altra nit junts
ell, jo
i la resta
tots.
I en la tristesa del llarg camísent la ferides del meu temps.I a les mans porte cinc continentsi al puny tancat un món sencer.
una petita mostra del que podria tenir aquesta nit. ho necessite.
dilluns, de desembre 05, 2005
la meva pàtria
la meva terra és un lloc
fet d'asfalt i de pedres
un país quadriculat
amb unes finestres obertes
per a mirar amb enyor al passat
i al futur amb ganes boges
de sortir-lo a canviar.
té un passat molt senyorial
amb històries molt humanes
que hem de saber interpretar
per a no fer-nos més mal.
el meu planeta té cases,
i té plaçes, i carrers
però el millor de tot, té persones
que tot i no tenir res
ens han donat el seu tot
per a la nostra bonica pàtria.
el meu barri és un lloc
on per a qualsevol cosa
sempre trobaràs ajut.
hi tenim bancs, jardins, escoles
hi tenim una universitat
on a més d'ensenyar-hi lletres,
ciències o secrets d'estat
-que no se sap mai, i potser s'aprenen-
s'hi pot aprendre a fer-se gran
i quina millor manera
que fer-ho en el primer lloc
on van traïr una idea
per donar pas a un gran joc
que a més de capitalisme
hi ha deixat lloc per a tots.
doncs és un orgull molt gran
pertànyer a la pàtria eixamplenca
i cridar per tot arreu del món,
dirigir-nos als més grans,
ésser membres de qualsevol cosa,
però dur gravat al cor
el nostre cinquanta-cinc
doncs més que un nombre de la sort
seria una gran dissort
no dur la pàtria enganxada.
a tots els eixamplencs 55, membres de la UNE, la ECAN, les GAM i les BMMM.
que sou una colla de cracks, nanos.
fet d'asfalt i de pedres
un país quadriculat
amb unes finestres obertes
per a mirar amb enyor al passat
i al futur amb ganes boges
de sortir-lo a canviar.
té un passat molt senyorial
amb històries molt humanes
que hem de saber interpretar
per a no fer-nos més mal.
el meu planeta té cases,
i té plaçes, i carrers
però el millor de tot, té persones
que tot i no tenir res
ens han donat el seu tot
per a la nostra bonica pàtria.
el meu barri és un lloc
on per a qualsevol cosa
sempre trobaràs ajut.
hi tenim bancs, jardins, escoles
hi tenim una universitat
on a més d'ensenyar-hi lletres,
ciències o secrets d'estat
-que no se sap mai, i potser s'aprenen-
s'hi pot aprendre a fer-se gran
i quina millor manera
que fer-ho en el primer lloc
on van traïr una idea
per donar pas a un gran joc
que a més de capitalisme
hi ha deixat lloc per a tots.
doncs és un orgull molt gran
pertànyer a la pàtria eixamplenca
i cridar per tot arreu del món,
dirigir-nos als més grans,
ésser membres de qualsevol cosa,
però dur gravat al cor
el nostre cinquanta-cinc
doncs més que un nombre de la sort
seria una gran dissort
no dur la pàtria enganxada.
a tots els eixamplencs 55, membres de la UNE, la ECAN, les GAM i les BMMM.
que sou una colla de cracks, nanos.
dijous, de desembre 01, 2005
riure (un futur a evitar)
reia i reia i pensava que ja havia passat. i realment, tot havia passat, i ja estava, no hi havia més motius per a preocupar-se. tot solucionat, tots junts altra vegada i, a més, més units.
reia i reia, i recordava la tarda anterior. cops, cops, i més cops. i ensurts, i por. però ja estava.
recordava la mentida. no, no ens ha passat res, havia dit als pares. no ens ha passat res, a ningú. i mentrestant plorava i patia de pensar en ell, en el seu xicot, amb la cara plena de sang. el seu millor amic n'havia sortit prou ben parat. tan sols havia rebut un cop, i ella havia sortit corrent amb un altre dels amics de la colla. havien agafat la moto i havien fugit lluny, fins al final del recorregut. i ella havia reconegut entre la multitut a uns quants amics de la infància. per sort, no havia reconegut a cap dels policies. per sort.
no havia rebut de miracle, i el seu xicot va rebre quan van intentar tocar-la a ella. per una vegada a la vida no havia volgut sortir-se'n sola, i ara ell havia rebut per culpa seva. però ell li ho va agraïr quan van anar a comissaria i va poder treure'l d'allà. a ell i a tota la resta.
havia anat a la manifestació amb molt poques ganes, feia gairebé un any que no anava a cap, i pensava que s'hi avorriria bastant. no en tenia ganes, preferia quedar amb la colla a un altre lloc, tancar-se al local i xerrar de coses igualment interessants. no sabia què passaria, i quan es va relaxar i va creure que tot aniria bé, les coses van començar a torçar-se.
però ara ja estava.
ara reia, i reia amb tots. reia amb tots ells, que ja es trobàven bé, reien i gaudien del local, de la seva estufa nova que impediria que pasessin fred. reia quan recordava el que els havia passat, reia e les cares que dúien i no es queixava de la seva cama, on hi tenia un blau immens, però no es queixaria. creia que tots aquells mals no éren res en comparació a la humiliació dels seus amics per haver estat tancats en una cel·la quan només es manifestàven, quan només féien us d'un dels seus drets constitucionals.
Va riure, va riure fins que va plorar, i va ser feliç. ara ja havia passat tot. només faltava que arribés el nadal.
dimarts, de novembre 29, 2005
llàgrimes de fum
s'anava consumint per la por i per la pena. pels nervis, per l'angoixa i també per la felicitat. però es consumia. de manera inevitable. s'acabava i sabia que ho hauria de solucionar d'alguna manera.
la flama s'havia acostumat a lluitar contra el vent, contra l'aigua, contra els mateixos animals, per tal de no apafar-se. i tot amb alguna fita, aguantar fins que s'acabés el temporal, fins que canviés la lluna, fins que.... fins el dia que només havia d'aguantar fins que pugués.
i sense motiu, no tenia cap gràcia aguantar, no tenia cap alicient i es moria de fàstic. el foc ja no li semblava un repte, el combustible l'avorria. i fins i tot les seves estimadissimes espurnes ja no eren el mateix.
però aguantava, sense més remei, aguantava. ara sabia per què havia d'aguantar, i era tan sols per ella. havia d'aguantar, perquè sense ella, la resta no funcionaria igual, i es perdria la vida. i no volia perdre la vida.
Així em sentia jo avui, i m'apago, i m'apago, i de vegades amb el vent m'aixeco però torno a caure i la monotonia em mata i m'avorreix de tal manera que em fa passar les ganes de viure. però sé que he de viure per totes les coses boniques que em queden per fer. i sé que faré alguna cosa, potser demà, o potser no. però ja faré alguna cosa.
i un cop la flama va haver decidit mantenir-se encesa, els elements es van confabular contra ella, i la van apagar de cop. i aleshores la fusta i les fulles, i tot el bosc sencer va plorar-li llàgrimes de fum.
la flama s'havia acostumat a lluitar contra el vent, contra l'aigua, contra els mateixos animals, per tal de no apafar-se. i tot amb alguna fita, aguantar fins que s'acabés el temporal, fins que canviés la lluna, fins que.... fins el dia que només havia d'aguantar fins que pugués.
i sense motiu, no tenia cap gràcia aguantar, no tenia cap alicient i es moria de fàstic. el foc ja no li semblava un repte, el combustible l'avorria. i fins i tot les seves estimadissimes espurnes ja no eren el mateix.
però aguantava, sense més remei, aguantava. ara sabia per què havia d'aguantar, i era tan sols per ella. havia d'aguantar, perquè sense ella, la resta no funcionaria igual, i es perdria la vida. i no volia perdre la vida.
Així em sentia jo avui, i m'apago, i m'apago, i de vegades amb el vent m'aixeco però torno a caure i la monotonia em mata i m'avorreix de tal manera que em fa passar les ganes de viure. però sé que he de viure per totes les coses boniques que em queden per fer. i sé que faré alguna cosa, potser demà, o potser no. però ja faré alguna cosa.
i un cop la flama va haver decidit mantenir-se encesa, els elements es van confabular contra ella, i la van apagar de cop. i aleshores la fusta i les fulles, i tot el bosc sencer va plorar-li llàgrimes de fum.
Sht!
shht!
no diguis res. calla, escolta'l
el sents? és el silenci. i és la pau. és la primera vegada que l'escoltes en molt de temps, baldufeta, i ja et tocava. sí, avui era un bon dia per a tornar-lo a sentir. avui era un bon dia per a escollir el teu nou nóvio, perquè és clar, com que l'Ari se'n vai a viure fora de Barcelona i ha de canviar d'escola, et toca triar-ne un de nou. i avui també has decidit de fer una pregunta nova a la mare.
mare, mare mare. per què li dius mare?
avui has decidit moltes coses, ha sigut un dia molt interessant. però t'ho vas passar millor diumenge. t'agrada que et facin cas, oi?
i el teu cosí en sap, d'això. et fa sentir important, i encara que tu tens molts nóvios, el més important és ell. i ell no ho sap, que sou nòvios, però és igual.
mare, mare mare. per què jo no tinc pare?
avui has decidit d'estudiar els animals més a fons. ja saps què seràs quan siguis gran, seràs veterinària de tigres i de gossets. d'ocells no, que no t'agraden.
mare, mare. per què sóc diferent?
avui has decidit moltes coses. has decidit, per exemple, que mai no marxaràs de casa. que ja saps que t'has de fer diferent, i voler anar amb els amics, però que no entens com la teva cosina pot tenir ganes de fugir.
mare, mare què m'està passant?
avui has decidit una última cosa més. has decidit que no marxaràs, que demanaràs les coses com una noia, que faràs el qe et diguin perquè sinó els reis et portaràn carbó, que deixaràs de cridar quan vulguis que t'escoltin i que no deixaràs mai a la mare perquè ella no et deixarà mai a tu. per fi ho has entès
és que avui has decidit fer-te gran.
no diguis res. calla, escolta'l
el sents? és el silenci. i és la pau. és la primera vegada que l'escoltes en molt de temps, baldufeta, i ja et tocava. sí, avui era un bon dia per a tornar-lo a sentir. avui era un bon dia per a escollir el teu nou nóvio, perquè és clar, com que l'Ari se'n vai a viure fora de Barcelona i ha de canviar d'escola, et toca triar-ne un de nou. i avui també has decidit de fer una pregunta nova a la mare.
mare, mare mare. per què li dius mare?
avui has decidit moltes coses, ha sigut un dia molt interessant. però t'ho vas passar millor diumenge. t'agrada que et facin cas, oi?
i el teu cosí en sap, d'això. et fa sentir important, i encara que tu tens molts nóvios, el més important és ell. i ell no ho sap, que sou nòvios, però és igual.
mare, mare mare. per què jo no tinc pare?
avui has decidit d'estudiar els animals més a fons. ja saps què seràs quan siguis gran, seràs veterinària de tigres i de gossets. d'ocells no, que no t'agraden.
mare, mare. per què sóc diferent?
avui has decidit moltes coses. has decidit, per exemple, que mai no marxaràs de casa. que ja saps que t'has de fer diferent, i voler anar amb els amics, però que no entens com la teva cosina pot tenir ganes de fugir.
mare, mare què m'està passant?
avui has decidit una última cosa més. has decidit que no marxaràs, que demanaràs les coses com una noia, que faràs el qe et diguin perquè sinó els reis et portaràn carbó, que deixaràs de cridar quan vulguis que t'escoltin i que no deixaràs mai a la mare perquè ella no et deixarà mai a tu. per fi ho has entès
és que avui has decidit fer-te gran.
aclariment
a veure, colla de soques, que s'ha d'explicar tot... a l'entrada de gelosía, vaig posar en un moment que ho deia per experiència.... i us ho vau creure???????????
mare meva... que no sabeu com sóc d'exagerada?
no sempre he de ser jp, qui escrigui, existeix un narrador que no té perquè ser l'¡autor del text. i encara que l'utilitzo molt poques vegades, de vegades ho faig... i si no ho aviso, passa això.. en fi.
a partir d'ara posaré aclariments.
au, ja està.
mare meva... que no sabeu com sóc d'exagerada?
no sempre he de ser jp, qui escrigui, existeix un narrador que no té perquè ser l'¡autor del text. i encara que l'utilitzo molt poques vegades, de vegades ho faig... i si no ho aviso, passa això.. en fi.
a partir d'ara posaré aclariments.
au, ja està.
no vull
no vull renunciar a creure que es solucionarà
no vull
no vull creure que les coses seguiràn com ara
no vull
no vull ser egoísta però no em queda més remei
no vull
no vull abandonar-vos i em costa cada cop més
no vull
no vull oblidar el que ha passat i potser caldria
no vull
no vull perdre res de res, i ho estic fent
no vull.
n'estic cansada i no vull forçar més les situacions, i ja no sé què fer per a solucionar-ho, però potser seria millor que no fes res.
decidit
ja us espavilareu.
sa sabeu on sóc, i estic disposada a ajudar-vos, però haureu de ser vosaltres qui vingui a demanar ajuda.
no vull
no vull creure que les coses seguiràn com ara
no vull
no vull ser egoísta però no em queda més remei
no vull
no vull abandonar-vos i em costa cada cop més
no vull
no vull oblidar el que ha passat i potser caldria
no vull
no vull perdre res de res, i ho estic fent
no vull.
n'estic cansada i no vull forçar més les situacions, i ja no sé què fer per a solucionar-ho, però potser seria millor que no fes res.
decidit
ja us espavilareu.
sa sabeu on sóc, i estic disposada a ajudar-vos, però haureu de ser vosaltres qui vingui a demanar ajuda.
dilluns, de novembre 28, 2005
princeses
elles
juntes
separades
elles
dolçes
amargues
àcides
molt salades
feliçes
riuen
i ploren
i plorem
les estimo
i m'estimen
m'enfado
i no m'entenen
i desperten
em desperten
i ja tinc els ulls oberts
i s'adonen
que feia temps
que les advertia
i m'agrada
saber que m'escolten
i que s'equivoquen
i que m'ignoren
però tornen
sempre tornen
a casa
ací, aprop
com sempre
els recolliré els bocins de cor
no els faré mal
perquè les estimo.
les meves princeses
ça c'est pour toi, ma fleur!
una per a tu, puçeta!
juntes
separades
elles
dolçes
amargues
àcides
molt salades
feliçes
riuen
i ploren
i plorem
les estimo
i m'estimen
m'enfado
i no m'entenen
i desperten
em desperten
i ja tinc els ulls oberts
i s'adonen
que feia temps
que les advertia
i m'agrada
saber que m'escolten
i que s'equivoquen
i que m'ignoren
però tornen
sempre tornen
a casa
ací, aprop
com sempre
els recolliré els bocins de cor
no els faré mal
perquè les estimo.
les meves princeses
ça c'est pour toi, ma fleur!
una per a tu, puçeta!
diumenge, de novembre 27, 2005
necessari
necessitava veure't
abraçar-te
besar-te
estimar-te més
parlar amb tu
ser una mica més teva
deixar-me estimar
explicar-te
veure't feliç
que ho passessis bé
saber que no ens veurem
i que no et preocupés
ser feliç
una mica
deixar de banda els exàmens
i començar a viure
a ser una mica més lliure
dibuixar
i dibuixar-te el somriure
amb una silueta de petons
somriure
i somriure't si em mires.
necessitava dir-te que t'estimo encara que ja ho saps
t'estimo, t'estimo mil.
abraçar-te
besar-te
estimar-te més
parlar amb tu
ser una mica més teva
deixar-me estimar
explicar-te
veure't feliç
que ho passessis bé
saber que no ens veurem
i que no et preocupés
ser feliç
una mica
deixar de banda els exàmens
i començar a viure
a ser una mica més lliure
dibuixar
i dibuixar-te el somriure
amb una silueta de petons
somriure
i somriure't si em mires.
necessitava dir-te que t'estimo encara que ja ho saps
t'estimo, t'estimo mil.
dijous, de novembre 24, 2005
amor fraternal
quan de nit,
de cop
desperto i no hi ets
quan llavors,
de nou et crido i no vens
quan m'adono
que estic somniant
i m'oblido del que ha passat
quan de nit,
de cop
et miro i et veig
quan de cop, sol
em busques corrent
quan m'agafes fort amb la mà
i m'oblido del que està passant
quan de nit,
de cop
em mires i no hi soc
quan llavors, de nou
em busques tot sol
i m'enyores, cantes l'endemà
i oblides, tot el que ha passat
quan de nit,
de cop
em crides plorant
que la llum, de cop
ja t'ha abandonat....
i si el cor, fill
segueix bategant
tu i la mare
viureu plegats...
i demà, de nou
em despertaràs
i llavors de cop
em xiuxiuejaràs....
*germaneta, que ja han vingut els reis!*
i seré, de nou
la nena d'onze anys
l'endemà de la nit
d'haver-se adonat
que sabria fer-te feliç
en el dia que el secret fos la vida.
de cop
desperto i no hi ets
quan llavors,
de nou et crido i no vens
quan m'adono
que estic somniant
i m'oblido del que ha passat
quan de nit,
de cop
et miro i et veig
quan de cop, sol
em busques corrent
quan m'agafes fort amb la mà
i m'oblido del que està passant
quan de nit,
de cop
em mires i no hi soc
quan llavors, de nou
em busques tot sol
i m'enyores, cantes l'endemà
i oblides, tot el que ha passat
quan de nit,
de cop
em crides plorant
que la llum, de cop
ja t'ha abandonat....
i si el cor, fill
segueix bategant
tu i la mare
viureu plegats...
i demà, de nou
em despertaràs
i llavors de cop
em xiuxiuejaràs....
*germaneta, que ja han vingut els reis!*
i seré, de nou
la nena d'onze anys
l'endemà de la nit
d'haver-se adonat
que sabria fer-te feliç
en el dia que el secret fos la vida.
gelosía
no has pensat mai que ell et tingués controlada. senzillament, t'agrada que et miri. t'agrada que et truqui, t'encanta sentir la seva veu, i ell diu que se sent millor quan sap on ets. que es queda més tranquil. i a tu no et fa res. però ara ja t'han dit massa coses, i el que t'ha passat avui t'ha fet pensar una mica. realment, no et fa res, que digui que ets la seva xicota, davant dels seus amics, i que us en rigueu mútuament l'un de l'altre, però avui potser s'ha passat.
-ja ho faré jo, tranquil·la
-No, deixa'm fer-ho a mi, me'n puc sortir sola.
- Tu sola? què faràs tu sola? si no saps fer la O amb un canuto, tu sola!
- Ei, prou ja, ara t'has passat, ets un borde
- Jo un borde? perdona, nena, però només sóc realista. no pots anar a parlar-hi així com així, ja hi parlaré jo amb aquest tio, si et molesta.
- ei, joan de debó, no cal. s'ha ficat amb mi, i no amb tu.
- no perdona, s'ha ficat amb la MEVA nòvia, i tinc tant dret a ficar-me amb ell com vulgui.
- Joan, m'agrada que em protegeixis, però ja n'hi ha prou. m'hi ficaré jo, amb ell. tu no t'hi fiquis. mira, si arribo a saber que et posaries així, no t'ho explico.
- Com que no m'ho expliques? què m'amagues, Aïna?
- Res, no t'amago res.
- No? segur que no?segur que amb aquest tio t'hi vas enrotllar i ara vols que me'l tregui de sobre.
- Però que coi dius! ja ho saps, amor, que jo només t'estimo a tu...
- Calla ja! però si en el fons ets tan puta com les altres. no vals res nena, res. ets una cria, i a més a més, te'ls folles a tots sense cap mirament. em fas pena, Aïna, molta pena.
no te n'has sabut estar i li has girat la cara. sí, tu a ell, just abans que ell pugués fer-ho. i has tingut sort, molta sort, Aïna. has tingut la sort immensa de creuar-li la cara amb el temps just per a pujar a l'autobús. i ara què, Aïna? ja et creus el que et dèiem, quan parlàvem del Joan i la seva gelosía? has arribat a temps, Aïna.
ara ja saps com no tornar-te a equivocar.
per a totes, que mai, MAI un controli ningú. si et sents controlada, TALLA! talla amb els mals rotllos, sí, com a l'anunci. de debó, és el millor per a tothom-sí, ho dic per experiència... en fi.
'cause when you find somebody like you, you don't need to fine more, and you can be you... always
T'Ztm mil.
-ja ho faré jo, tranquil·la
-No, deixa'm fer-ho a mi, me'n puc sortir sola.
- Tu sola? què faràs tu sola? si no saps fer la O amb un canuto, tu sola!
- Ei, prou ja, ara t'has passat, ets un borde
- Jo un borde? perdona, nena, però només sóc realista. no pots anar a parlar-hi així com així, ja hi parlaré jo amb aquest tio, si et molesta.
- ei, joan de debó, no cal. s'ha ficat amb mi, i no amb tu.
- no perdona, s'ha ficat amb la MEVA nòvia, i tinc tant dret a ficar-me amb ell com vulgui.
- Joan, m'agrada que em protegeixis, però ja n'hi ha prou. m'hi ficaré jo, amb ell. tu no t'hi fiquis. mira, si arribo a saber que et posaries així, no t'ho explico.
- Com que no m'ho expliques? què m'amagues, Aïna?
- Res, no t'amago res.
- No? segur que no?segur que amb aquest tio t'hi vas enrotllar i ara vols que me'l tregui de sobre.
- Però que coi dius! ja ho saps, amor, que jo només t'estimo a tu...
- Calla ja! però si en el fons ets tan puta com les altres. no vals res nena, res. ets una cria, i a més a més, te'ls folles a tots sense cap mirament. em fas pena, Aïna, molta pena.
no te n'has sabut estar i li has girat la cara. sí, tu a ell, just abans que ell pugués fer-ho. i has tingut sort, molta sort, Aïna. has tingut la sort immensa de creuar-li la cara amb el temps just per a pujar a l'autobús. i ara què, Aïna? ja et creus el que et dèiem, quan parlàvem del Joan i la seva gelosía? has arribat a temps, Aïna.
ara ja saps com no tornar-te a equivocar.
per a totes, que mai, MAI un controli ningú. si et sents controlada, TALLA! talla amb els mals rotllos, sí, com a l'anunci. de debó, és el millor per a tothom-sí, ho dic per experiència... en fi.
'cause when you find somebody like you, you don't need to fine more, and you can be you... always
T'Ztm mil.
mal monjada
mal monjada esperava
en la cambra tancada
l'arribada d'aquell qui
per fer-li un bé
va arrebatar-li el seu promès.
Malmonjada parla amb el pare
malmonjada l'odia, cada dia
amb la força d'aquell qui
sense ganes de dir-li res
només desitja la mort per dintre.
Malmonjada visqué un amor
que fins i tot espantava
un amor fervent i clar
amb aquell qui no gosava
mirar la cara del pare
de la noia a qui estimava.
I malmonjada morí,
desesperada de ràbia
en saber que el seu promès
en creure-la enamorada
la vida es manllevà
sense fer-se cap ferida
quin verí, el de l'amor.
en la cambra tancada
l'arribada d'aquell qui
per fer-li un bé
va arrebatar-li el seu promès.
Malmonjada parla amb el pare
malmonjada l'odia, cada dia
amb la força d'aquell qui
sense ganes de dir-li res
només desitja la mort per dintre.
Malmonjada visqué un amor
que fins i tot espantava
un amor fervent i clar
amb aquell qui no gosava
mirar la cara del pare
de la noia a qui estimava.
I malmonjada morí,
desesperada de ràbia
en saber que el seu promès
en creure-la enamorada
la vida es manllevà
sense fer-se cap ferida
quin verí, el de l'amor.
dimecres, de novembre 23, 2005
futur incert
Ara fa una estona, amb una tassa ben plena de te calent a les mans de cop, m’he parat al mig del menjador i he mirat al meu voltant. I mentre empassava una torrada sense res al damunt, m’he posat a pensar. Perquè un gir de cent vuitanta graus m’ha fet plantejar-me tantes coses? Per què m’he sentit tan buida? No he entès res, però de cop, el pa, el te, tot feia olor a Anglaterra. La casa de Newton Abbot, les nenes, el jardí... fins i tot el meu jersei feia la mateixa olor. El meu jersei negre.... com tota la meva roba. Avui parlàvem dels colors de les paraules, dels sentiments i de les textures. La llana sempre m’ha recordat al confort, i crec que amb un jersei de llana sempre em sentiré més acompanyada. Potser és una tonteria, però ara de cop penso on seré d’aquí a uns quants anys i no ho tinc gens clar. Potser a l’estranger. Tinc la impressió que seré sempre una estrangera enyorada del mediterrani. de Barcelona, del seu mar, de la seva gent, dels meus records.... però no ho entenc, cada vegada se’m fa més estrany viure aquí i pensar que hi seguiré tota la vida. El meu germà d’aquí a uns quants anys viurà a London, ho sé. El seu futur se’m dibuixa clarament. El puc veure, amb una noia, vivint en un piset de Londres, molt ben arreglat, i demanant-me com em van les coses amb un somriure als llavis. I no puc aguantar-me les llàgrimes. Serà feliç, ho sé, i n’estic tan orgullosa que...no ho sé. No fumarà, no haurà fumat mai, i jo segurament ja ho hauré deixat.. però on seré jo? Els meus pares obriran un negoci, em sembla. Els anirà bé, millor del que es pensen, i el meu pare serà molt més feliç del que és ara. I jo, on seré jo?
Potser en un país on fa més fred del que el meu cos aguanta. Segurament que sí. Potser fent alguna cosa que no tindrà cap relació amb el que penso ara, però segur que serà alguna cosa que m’agradi. Però on seré jo? Per què veig el futur dels altres tan clar, i el meu tan emboirat? Això segur, la boira em perseguirà, com ho ha fet sempre. Potser és que estic feta per a viure amb la boira. Vaig néixer quan plovia. La pluja em deprimeix i em relaxa. Però sé que en el fons m’agrada. Perquè avui, el cel és gris, i hi ha una mica de boira, i amb un te a les mans, m’he posat a pensar.
felicitats Sr Crític :* gràcies per endolçir-nos el matí
Potser en un país on fa més fred del que el meu cos aguanta. Segurament que sí. Potser fent alguna cosa que no tindrà cap relació amb el que penso ara, però segur que serà alguna cosa que m’agradi. Però on seré jo? Per què veig el futur dels altres tan clar, i el meu tan emboirat? Això segur, la boira em perseguirà, com ho ha fet sempre. Potser és que estic feta per a viure amb la boira. Vaig néixer quan plovia. La pluja em deprimeix i em relaxa. Però sé que en el fons m’agrada. Perquè avui, el cel és gris, i hi ha una mica de boira, i amb un te a les mans, m’he posat a pensar.
felicitats Sr Crític :* gràcies per endolçir-nos el matí
dijous, de novembre 17, 2005
tinc...
tinc por de mi mateixa.
tinc por de ser freda
tinc por del fred
i sento fred.
tinc por de les reaccions
tinc por de que reaccionin
tinc por de que reaccionin
i no reaccionen.
tinc por de resultar estúpida
tinc por i em sento estúpida
tinc por de l'estupidesa
i sóc estúpida.
tinc por de tenir por
tinc por de la por
tinc por de la cançó por
i la por de la por em fa sentir-ne més.
tinc por de tenir por
i tenir por no em deixa ser feliç.
però passarà la por
la por de la prova
i seré jo.
sense por
només jo
tinc por de ser freda
tinc por del fred
i sento fred.
tinc por de les reaccions
tinc por de que reaccionin
tinc por de que reaccionin
i no reaccionen.
tinc por de resultar estúpida
tinc por i em sento estúpida
tinc por de l'estupidesa
i sóc estúpida.
tinc por de tenir por
tinc por de la por
tinc por de la cançó por
i la por de la por em fa sentir-ne més.
tinc por de tenir por
i tenir por no em deixa ser feliç.
però passarà la por
la por de la prova
i seré jo.
sense por
només jo
un sonet millor (*)
Amb un raspall de pues polia
La crinera del seu cavall de marfil
A qui els pura sang lligaven d’un fil
Per por de perdre’l, amb el genet un dia.
Entre ses mans el vent corria
Per els cabells que voleiant robaven
El poc moment que els vents trobaven
Per cobrir son rostre de brisa de ria.
Ella d’aprop, enamorada cercava
Algun defecte, que amb gran desgràcia
La fes sortir d’aquell estat
Doncs si l’amor no l’abandonava
Al cap del temps just de l’estat de gràcia
A cavall n’hi hauria dos més al seu costat.
tampoc no és el meu estil, però com a mínim és més maco.
La crinera del seu cavall de marfil
A qui els pura sang lligaven d’un fil
Per por de perdre’l, amb el genet un dia.
Entre ses mans el vent corria
Per els cabells que voleiant robaven
El poc moment que els vents trobaven
Per cobrir son rostre de brisa de ria.
Ella d’aprop, enamorada cercava
Algun defecte, que amb gran desgràcia
La fes sortir d’aquell estat
Doncs si l’amor no l’abandonava
Al cap del temps just de l’estat de gràcia
A cavall n’hi hauria dos més al seu costat.
tampoc no és el meu estil, però com a mínim és més maco.
el sonet promès (*)
Amb un raspall de porcí rascava
De ses dents tota la ronya enganxada,
A qui los vampirs tenien basarda
En el seu bany, la dona, rascava.
Entre elles, pura pols en sortia
De la boca, amb alegria, ella neteja
I, com la pasta ses dents blanqueja
La blancor d’entre la merda sortia.
Jo, de llun, aclaparada aguantava
Les ganes de treure, que amb recança
Del meu estómac no sortien
Que de la tràquea no passava
I temerosa d’alguna taca
Vaig fer veure que no em venien.
és horrorós, no m'agrada gens i fa venir ganes de vomitar. ja ho sé. però hi havia en joc el meu orgull, i me n'he sortit.
De ses dents tota la ronya enganxada,
A qui los vampirs tenien basarda
En el seu bany, la dona, rascava.
Entre elles, pura pols en sortia
De la boca, amb alegria, ella neteja
I, com la pasta ses dents blanqueja
La blancor d’entre la merda sortia.
Jo, de llun, aclaparada aguantava
Les ganes de treure, que amb recança
Del meu estómac no sortien
Que de la tràquea no passava
I temerosa d’alguna taca
Vaig fer veure que no em venien.
és horrorós, no m'agrada gens i fa venir ganes de vomitar. ja ho sé. però hi havia en joc el meu orgull, i me n'he sortit.
dimecres, de novembre 16, 2005
pànic!
atenció, aquest és un missatge que s'autodestruirà en la propera entrada que pengi. estic espantada i histèrica eprquè vaig prometre un sonet sobre una dona que es rentava les dents i em veig incapaç de fer-ho.
res més.
visca l'absurditat i la seva personificació, és a dir, jo.
bona nit
res més.
visca l'absurditat i la seva personificació, és a dir, jo.
bona nit
dimarts, de novembre 15, 2005
fàstic/obsessió.
és impossible deixar de mirar-les. són la meva obsessió, em llevo cada dia que sé que les he de veure només per a elles. els seus cossets joves, tendres esperant. em sento poderós. i m'encanta saber que no se n'adonen. m'encanten. són precioses i tenen una gràcia, un un estil.... sembla mentida que tinguin l'edat que tenen. i sembla mentida que siguin tan llestes. em sembla que s'han adonat que les miro massa. em sembla que fins i tot els he fet una mica de por, o una mica de gràcia. però avui tota l'estona estaven més dolçes entre elles, molt més manyagues. i si.. i si fossin parella? ostres.
quina angúnia. no podria. o potser encara tindria més gràcia. però no, no hi pensaré, no fos cas... en fi. avui m'ha mirat, una d'elles m'ha mirat amb recel mentre jo em mirava a l'altra. és que no puc evitar imaginar-les despullades quan les miro. i això em posa a cent.i pensar que són tan joves... encara m'excita més. sóc un pervertit? m'és igual. m'encanten.
això és per a tots els pervertits fastigosos i per a totes les pervertides fastigoses que algunavegada s'han dedicat a despullar a la gent amb la mirada. que consti, la resta de la societat no som culpables de la seva manca d'activitat sexual.
nen... fes-te una palla, a veure si et relaxes.
redéu, que borde sóc.
quina angúnia. no podria. o potser encara tindria més gràcia. però no, no hi pensaré, no fos cas... en fi. avui m'ha mirat, una d'elles m'ha mirat amb recel mentre jo em mirava a l'altra. és que no puc evitar imaginar-les despullades quan les miro. i això em posa a cent.i pensar que són tan joves... encara m'excita més. sóc un pervertit? m'és igual. m'encanten.
això és per a tots els pervertits fastigosos i per a totes les pervertides fastigoses que algunavegada s'han dedicat a despullar a la gent amb la mirada. que consti, la resta de la societat no som culpables de la seva manca d'activitat sexual.
nen... fes-te una palla, a veure si et relaxes.
redéu, que borde sóc.
dilluns, de novembre 14, 2005
elles
L’ Hellen es preguntava què havia fet malament. Què hi feia que estiguessin d’aquella manera? Realment no servia per a això? I si no servia, per què no se n’havia adonat fins ara? La Marie no era una mala noia. Tan sols que no s’entenien. I el més dur és que eren mare i filla. La Marie feia sempre el que volia, no sabia quins eren els seus límits. O potser sí. L’ Hellen i ella sempre havien tingut bona relació. Potser també l’havien tingut una mica forçadament, perquè el pare de la Marie no havia fet mai de pare. O com a mínim això deia l’Hellen.
Ara, després d’aquella última discussió pensava si potser no havia estat culpa del seu pare. No. Es va convèncer de que la culpa era seva, segurament per haver-li inculcat tota aquesta mena de mentides o de falses veritats sobre el seu pare, que era per això que ara la Marie es portava malament amb ella. Ella no li ho explicava per a mentir-li. Es mentia a ella mateixa, i així creia que cap de les dues passava pena. Però tot el contrari. Això encara les feia amargar-se més, tant a l’ una com a l’altra.
La Marie tan sols volia créixer i el seu pare li ho permetia. Potser li ho permetia massa i tot. Això es deia l’ Hellen per a convèncer-se que no era tan mala mare.
De cop, va decidir deixar de pensar en què havia fet malament i va decidir agafar-li la mà al seu xicot. Si la seva mare era una inútil ells no en tenien cap culpa. Però per què ell n’havia de pagar les conseqüències? Estava decidida a parlar amb sa mare. Perquè els deixés en pau. Finalment, ella ja era major d’edat, i ell també, i podien arreglar-se-les per a marxar a viure fora. Lluny. De cop, quan va haver acompanyat al seu xicot fins on tenia aparcada la moto, va començar a pensar. Realment volia escapar? No, no ho volia. No volia escapar de la seva mare.
Va sentir que l’havia perdut i que només volia recuperar-la. No volia tornar-la a trucar, no volia mantenir una conversa com aquella per telèfon i volia estar amb ella. Que entengués que la necessitava per a viure, que la necessitava com l’aire que respirava o potser més i tot. Ela era el més important de la seva vida i no pretenia que ho compartís. Tan sols que ho entengués.
La Marie es va sentir perduda. Es va posar a plorar al mig del carrer, just a la cantonada de casa, i el plor li sortia de tan endins, la pena i la ràbia que sentia eren tan fortes, que es va recolzar a la paret i es va deixar caure a terra. Allà, va pensar en la mare, en com l’estimava, en com l’havia abandonat últimament i en l’error que havia estat a punt de cometre. I va decidir que no el cometria, que n’havia de parlar. Va agafar el telèfon i va decidir que no, que no la trucaria. No volia mantenir una conversa com aquella per telèfon.
L’Hellen estava preocupada. Feia massa estona que havia sortit i la nena no tornava. La baixava a buscar? Les llàgrimes d’angoixa van començar a lliscar-li galtes avall. On era la seva filla? Va decidir anar a trobar-la, encara que li costés la vida.
Es va aixecar lentament i es va eixugar les llàgrimes dels ulls. Encara n’hi quedaven moltes per a vessar aquella nit, però no encara. Va arribar a la porteria de casa quan començava a ploure.
Va sortir de la porteria de casa quan començava a ploure. I la Marie era allà. Es van abraçar sense dir-se res. I van plorar abraçades molta estona. Quan van calmar-se, van pujar cap a casa. I com dues desconegudes, es van asseure al sofà i van començar de nou. Sense pactes, sense rencors, sense res. Res de res. Des de zero. Es van disculpar mútuament, i es van estimar com si fossin persones noves. Perquè eren persones noves. Perquè feia tant de temps que no estaven juntes, que ja no es coneixien.
I des de llavors, van aprendre a estimar-se de nou.
Ara, després d’aquella última discussió pensava si potser no havia estat culpa del seu pare. No. Es va convèncer de que la culpa era seva, segurament per haver-li inculcat tota aquesta mena de mentides o de falses veritats sobre el seu pare, que era per això que ara la Marie es portava malament amb ella. Ella no li ho explicava per a mentir-li. Es mentia a ella mateixa, i així creia que cap de les dues passava pena. Però tot el contrari. Això encara les feia amargar-se més, tant a l’ una com a l’altra.
La Marie tan sols volia créixer i el seu pare li ho permetia. Potser li ho permetia massa i tot. Això es deia l’ Hellen per a convèncer-se que no era tan mala mare.
De cop, va decidir deixar de pensar en què havia fet malament i va decidir agafar-li la mà al seu xicot. Si la seva mare era una inútil ells no en tenien cap culpa. Però per què ell n’havia de pagar les conseqüències? Estava decidida a parlar amb sa mare. Perquè els deixés en pau. Finalment, ella ja era major d’edat, i ell també, i podien arreglar-se-les per a marxar a viure fora. Lluny. De cop, quan va haver acompanyat al seu xicot fins on tenia aparcada la moto, va començar a pensar. Realment volia escapar? No, no ho volia. No volia escapar de la seva mare.
Va sentir que l’havia perdut i que només volia recuperar-la. No volia tornar-la a trucar, no volia mantenir una conversa com aquella per telèfon i volia estar amb ella. Que entengués que la necessitava per a viure, que la necessitava com l’aire que respirava o potser més i tot. Ela era el més important de la seva vida i no pretenia que ho compartís. Tan sols que ho entengués.
La Marie es va sentir perduda. Es va posar a plorar al mig del carrer, just a la cantonada de casa, i el plor li sortia de tan endins, la pena i la ràbia que sentia eren tan fortes, que es va recolzar a la paret i es va deixar caure a terra. Allà, va pensar en la mare, en com l’estimava, en com l’havia abandonat últimament i en l’error que havia estat a punt de cometre. I va decidir que no el cometria, que n’havia de parlar. Va agafar el telèfon i va decidir que no, que no la trucaria. No volia mantenir una conversa com aquella per telèfon.
L’Hellen estava preocupada. Feia massa estona que havia sortit i la nena no tornava. La baixava a buscar? Les llàgrimes d’angoixa van començar a lliscar-li galtes avall. On era la seva filla? Va decidir anar a trobar-la, encara que li costés la vida.
Es va aixecar lentament i es va eixugar les llàgrimes dels ulls. Encara n’hi quedaven moltes per a vessar aquella nit, però no encara. Va arribar a la porteria de casa quan començava a ploure.
Va sortir de la porteria de casa quan començava a ploure. I la Marie era allà. Es van abraçar sense dir-se res. I van plorar abraçades molta estona. Quan van calmar-se, van pujar cap a casa. I com dues desconegudes, es van asseure al sofà i van començar de nou. Sense pactes, sense rencors, sense res. Res de res. Des de zero. Es van disculpar mútuament, i es van estimar com si fossin persones noves. Perquè eren persones noves. Perquè feia tant de temps que no estaven juntes, que ja no es coneixien.
I des de llavors, van aprendre a estimar-se de nou.
diumenge, de novembre 13, 2005
és real, sou reals.
només escric per a certificar que això que visc és real. m'he pessigat. sí. encara estic viva.
noies, aquesta tarda ha sigut genial.
boots, tirarem endavant.
un mes ja. sembla mentida. que ràpid passa el temps.
i em sento feliç. gràcies per ser-hi, per tots els moments que hem passat junts, per tot el que ens queda per viure, per aguantar-me quan estic inaguantable, per calmar-me quan ho necessito, per confiar en mi, per deixar-me abraçar-te quan necessito sentir-me segura, per entendre que sóc com sóc, per ser un amic més, per ser amic dels mateixos amics i per comprendre que som amics tots. gràcies per ser tu i deixar-me ser jo. gràcies per tot i per no res. gràcies.
ho sento, m'he passat, aquest cap de setmana he estat molt estúpida i no us mereixeu totes aquestes discussions, ja ho sé. i evidentment que us estimo però de vegades m'oblido que també us ho he de dir de tant en tant.
us estimo massa a tots, i aquí, ara, hi sou tots. cadascú sabrà quin és el seu paràgraf.
vosaltres sou la meva vida.
noies, aquesta tarda ha sigut genial.
boots, tirarem endavant.
un mes ja. sembla mentida. que ràpid passa el temps.
i em sento feliç. gràcies per ser-hi, per tots els moments que hem passat junts, per tot el que ens queda per viure, per aguantar-me quan estic inaguantable, per calmar-me quan ho necessito, per confiar en mi, per deixar-me abraçar-te quan necessito sentir-me segura, per entendre que sóc com sóc, per ser un amic més, per ser amic dels mateixos amics i per comprendre que som amics tots. gràcies per ser tu i deixar-me ser jo. gràcies per tot i per no res. gràcies.
ho sento, m'he passat, aquest cap de setmana he estat molt estúpida i no us mereixeu totes aquestes discussions, ja ho sé. i evidentment que us estimo però de vegades m'oblido que també us ho he de dir de tant en tant.
us estimo massa a tots, i aquí, ara, hi sou tots. cadascú sabrà quin és el seu paràgraf.
vosaltres sou la meva vida.
dijous, de novembre 10, 2005
fidel, jo?(*)
una infidelitat? no es perdona mai.
recordo quan deia això i la gràcia que em fa ara repetir-m'ho. una infidelitat... si no hagués estat infeliç en aquell moment, ara no seria fidel. què és la fidelitat? has de ser fidel a una persona, o fidel als teus sentiments?
jo vaig ser fidel als meus impulsos i ara soc fidel als meus sentiments i sóc feliç. ara ja no he de ser fidel a res que no em propisi. em soc fidel a mi mateixa i sóc fidel a ell. a tots dos. a nosaltres.
i si una vegada no vaig ser fidel, va ser per mi. i perquè no havia de funcionar.
la fidelitat no és per a una parella. és per a un mateix.
siguem fidels a les nostres idees i així no haurem de renunciar ni de penedir-nos de res.
T'Ztm mil
la petita ventafocs se'n va a dormir...tot just un mes.
recordo quan deia això i la gràcia que em fa ara repetir-m'ho. una infidelitat... si no hagués estat infeliç en aquell moment, ara no seria fidel. què és la fidelitat? has de ser fidel a una persona, o fidel als teus sentiments?
jo vaig ser fidel als meus impulsos i ara soc fidel als meus sentiments i sóc feliç. ara ja no he de ser fidel a res que no em propisi. em soc fidel a mi mateixa i sóc fidel a ell. a tots dos. a nosaltres.
i si una vegada no vaig ser fidel, va ser per mi. i perquè no havia de funcionar.
la fidelitat no és per a una parella. és per a un mateix.
siguem fidels a les nostres idees i així no haurem de renunciar ni de penedir-nos de res.
T'Ztm mil
la petita ventafocs se'n va a dormir...tot just un mes.
dimecres, de novembre 09, 2005
res
res de res
no he sentit res
suposo que ara entenc com se senten els psicòpates quan maten a algú.
no he sentit res
ho he destruït
sí
l'últim que em quedava
i què?
i res.
m'encanta
sóc freda?
no
tan sols he tancat una etapa de la meva vida
no va ser un error
no va ser el passat
va ser un moment de transició.
i ara què?
ara res.
ara sóc feliç
i no li importa
i què?
i res
m'és igual.
jo ja estic bé.
t'estimo i la resta ja no importa. res no m'importa si ets amb mi. t'Ztm mil
no he sentit res
suposo que ara entenc com se senten els psicòpates quan maten a algú.
no he sentit res
ho he destruït
sí
l'últim que em quedava
i què?
i res.
m'encanta
sóc freda?
no
tan sols he tancat una etapa de la meva vida
no va ser un error
no va ser el passat
va ser un moment de transició.
i ara què?
ara res.
ara sóc feliç
i no li importa
i què?
i res
m'és igual.
jo ja estic bé.
t'estimo i la resta ja no importa. res no m'importa si ets amb mi. t'Ztm mil
dimarts, de novembre 08, 2005
omnipresència fluorescent
no és tan fàcil renunciar
no és gens fàcil quan no vols
però es torna imprescindible quan t'hi jugues la salut
fa temps que no dormo, i fins ara no m'importava
però ha començat a afectar a la meva vida
no tinc força
no tinc ganes de res
i no tinc temps
de fet, respiro perquè no em treu temps de res
sinó, no ho faria
però he decidit dormir
i no és tasca fàcil
de vegades penso que sóc massa imprescindible
però potser podràn sense mi
és que fa massa temps que estic així
els deixaré així una bona temporada
o potser no
han de trobar una manera d'arreglar-se solets
sense mi.
potser no entenen que el dia que marxo, se'ls para la vida. i pensar que es van passar tan de temps sole, em fa gràcia. ja no saben viure sense electricitat. podríen començar a considerar-me Déu. en fi. badallo. tinc son. que s'arreglin amb el sol, que els watts em fan figa.
no és gens fàcil quan no vols
però es torna imprescindible quan t'hi jugues la salut
fa temps que no dormo, i fins ara no m'importava
però ha començat a afectar a la meva vida
no tinc força
no tinc ganes de res
i no tinc temps
de fet, respiro perquè no em treu temps de res
sinó, no ho faria
però he decidit dormir
i no és tasca fàcil
de vegades penso que sóc massa imprescindible
però potser podràn sense mi
és que fa massa temps que estic així
els deixaré així una bona temporada
o potser no
han de trobar una manera d'arreglar-se solets
sense mi.
potser no entenen que el dia que marxo, se'ls para la vida. i pensar que es van passar tan de temps sole, em fa gràcia. ja no saben viure sense electricitat. podríen començar a considerar-me Déu. en fi. badallo. tinc son. que s'arreglin amb el sol, que els watts em fan figa.
dilluns, de novembre 07, 2005
una en extranger
sea dia o no
hoy no tengo fuerzas
para escribir poemas de amor
porque le quiero demasiado
y hoy quiero quererle mas
y si te quiero
no pienso
y pienso hoy
pienso en nosotros
y pienso en todos ellos
me sabe mal
no estar cuando me necesitan
pero no estoy para ti tampoco
no estoy para nadie
solo para mi
y soy muy egoísta a veces
pero tambien me necesito
no escribo poemas hoy
no escribo poemas de amor
escribo para hablar de penas
y escribo en lengua estrangera
para poder hablar de melancolia
sin que suene a fantasia
fuera de la realidad
porque si las verdades se cuentan
solo en la lengua materna
que suene a mentira esta
pero no me quedare sin ella.
porque no escribo poemas hoy
no escribo poemas de amor
porque te quiero demasiado
y si te quiero no pienso
y hoy sí.
hoy pienso.
y tambien pienso que te quiero.
se'm fa extrany escriure en castellà.. però de vegades em convé.
la petita ventafocs una mica més calmada.
hoy no tengo fuerzas
para escribir poemas de amor
porque le quiero demasiado
y hoy quiero quererle mas
y si te quiero
no pienso
y pienso hoy
pienso en nosotros
y pienso en todos ellos
me sabe mal
no estar cuando me necesitan
pero no estoy para ti tampoco
no estoy para nadie
solo para mi
y soy muy egoísta a veces
pero tambien me necesito
no escribo poemas hoy
no escribo poemas de amor
escribo para hablar de penas
y escribo en lengua estrangera
para poder hablar de melancolia
sin que suene a fantasia
fuera de la realidad
porque si las verdades se cuentan
solo en la lengua materna
que suene a mentira esta
pero no me quedare sin ella.
porque no escribo poemas hoy
no escribo poemas de amor
porque te quiero demasiado
y si te quiero no pienso
y hoy sí.
hoy pienso.
y tambien pienso que te quiero.
se'm fa extrany escriure en castellà.. però de vegades em convé.
la petita ventafocs una mica més calmada.
amor de mar
t'estimo i ho sap el mar
i li ho explica a les ones
t'estimo, i elles t'ho diuen
l'estima, li diuen a la sorra
l'estima, t'explica la sorra
m'estima? li demanes
i em mires
i m'ho demanes
però jo ja no hi sóc
t'espero allà on es fonen
el mar, la lluna
la sorra i les ones.
busca'm, besa'm.
t'estimo
t'estimo mil
i es mil que es mil vegades més, que és molt més que mil.
i li ho explica a les ones
t'estimo, i elles t'ho diuen
l'estima, li diuen a la sorra
l'estima, t'explica la sorra
m'estima? li demanes
i em mires
i m'ho demanes
però jo ja no hi sóc
t'espero allà on es fonen
el mar, la lluna
la sorra i les ones.
busca'm, besa'm.
t'estimo
t'estimo mil
i es mil que es mil vegades més, que és molt més que mil.
diumenge, de novembre 06, 2005
diumenge disculpat
l'esgotament em farà tancar els ulls ben aviat, però no volia adormir-me avui sense haver-me disculpat abans. Em sap greu, em sap milers de vegades més greu del que us penseu. ja ho sé, que ens ho hem passat bé igual però sí, sí i teníeu raó. tenia el cap en un altre lloc. i ja ho sé que avui era el NOSTRE´día mític, i que portàvem molt de temps esperant i desitjant-lo i que finalment ha sigut avui i ha sigut genial, però ni tan sols l'excusa de la por al Dragó ha servit per a fer-vos canviar d'idea. què penses, Carlota. i la carlota no cal que contesti. ja sabeu que tenia el cap a barcelona, el cap ple de remordiments per no haver estudiat suficient per estar tan ben acompanyada. remordiments de no haver passat ni una hora del cap de setmana a casa. remordiments de no estar bé amb vosaltres en aquell moment. remodriments per ser 3 i no 5. remordiments per tot de tot i de no res i de ser amb vosaltres i desitjar no ser-hi si no estava de l'humor que havia d'estar.
ja ho sabeu. quan em llevo de bon humor, no acabo bé el dia.
petonets de núvol de sucre
sí, me n'he quedat amb les ganes. sóc així de gula
ja ho sabeu. quan em llevo de bon humor, no acabo bé el dia.
petonets de núvol de sucre
sí, me n'he quedat amb les ganes. sóc així de gula
dijous, de novembre 03, 2005
Una petita pèrdua (*)
La perdo? I què hi perdo, quan la perdi? Potser hi guanyo més que no pas perdre-hi. però tinc por, i ahir quan entre besada i besada ella em va dir que no en tenia, de por, encara en vaig tenir més. és normal que ella en tingui menys que jo?, pensava. suposo que en aquell moment no hi vaig pensar, no m'ho vaig ni plantejar, però potser sí que en té, de por. l'he de creure? diu que m'estima i sé que no em menteix però potser és perquè en té tantes games com jo i vol treure's la por del damunt.
-si jo no en tinc, de por, i a mi sí que em fas perdre una cosa real, per què n'hauries de tenir, tu?
de vegades quan és tan valenta m'aclapara. i té raó, i és sincera, però ja li ho vaig dir llavors, que potser tenia por de fer el ridícul o de que no s'ho passés tan bé com fins ara. però tinc por de que no s'ho passi bé ella, o jo mateix? (realment sóc tan egoísta?)
tinc clar que si la perdo, serà amb ella. l'Ona és ella. és tan fràgil i tan lleugera i tan forta alhora... és suau com les ones, com el seu nom, i es mou d'una manera que sembla realment feta d'aigua. té aquells ulls blaus tan profunds i aquell somriure que fa que em deixa sense paraules... és com si el seu nom fos tota la seva persona, i m'encanta.
l'Ona és tot el que esperava i vaig trobar de casualitat, i ara ens va bé, molt bé, de fet. la sort, a més, és que els nostres amics estan junts... sonava de pel·lícula al principi, semblava que no pugués ser que un dels meus millors amics i la seva amiga de l'ànima sortissin junts i nosaltres també. I ells ja ho han fet!
buff, espero que l'Ona no em sento mai dir això, perquè sé que m'estima perquè normalment m'és ben igual el que facin els altres...però potser aquest cop no. i ella no té por.
jo no hi perdo res... potser ella es farà mal.. potser patirà per si el presenvatiu s'ha trencat encara que comprovarem que no tingui cap forat. potser s'espantarà, i potser per això tinc por de que em rebutgi més tard. potser tenim por perquè per tots dos és la primera vegada. i per això serà especial. optser li hauria de deixar llegir tot això... i sé que m'entendrà. perquè m'estima, m'estima tant com l'estimo jo a ella, i segur que em comprèn. i ella a mi em fa tornar boig, ella em fa dir que l'estimo mil vegades sense demanar-m'ho, però em treu les paraules de l'ànima i em diu que m'estima amb un sentiment, que sé que només pot ser veritat. i sé que mai estimaré a ningú com l'estimo a ella.
Ho arreglarem. i ho farem, farem l'amor per primera vegada i en seguiràn moltes altres.
perquè l'estimo. T'estimo, Ona
la petita ventafocs...i la nostra ona... t'Ztm
-si jo no en tinc, de por, i a mi sí que em fas perdre una cosa real, per què n'hauries de tenir, tu?
de vegades quan és tan valenta m'aclapara. i té raó, i és sincera, però ja li ho vaig dir llavors, que potser tenia por de fer el ridícul o de que no s'ho passés tan bé com fins ara. però tinc por de que no s'ho passi bé ella, o jo mateix? (realment sóc tan egoísta?)
tinc clar que si la perdo, serà amb ella. l'Ona és ella. és tan fràgil i tan lleugera i tan forta alhora... és suau com les ones, com el seu nom, i es mou d'una manera que sembla realment feta d'aigua. té aquells ulls blaus tan profunds i aquell somriure que fa que em deixa sense paraules... és com si el seu nom fos tota la seva persona, i m'encanta.
l'Ona és tot el que esperava i vaig trobar de casualitat, i ara ens va bé, molt bé, de fet. la sort, a més, és que els nostres amics estan junts... sonava de pel·lícula al principi, semblava que no pugués ser que un dels meus millors amics i la seva amiga de l'ànima sortissin junts i nosaltres també. I ells ja ho han fet!
buff, espero que l'Ona no em sento mai dir això, perquè sé que m'estima perquè normalment m'és ben igual el que facin els altres...però potser aquest cop no. i ella no té por.
jo no hi perdo res... potser ella es farà mal.. potser patirà per si el presenvatiu s'ha trencat encara que comprovarem que no tingui cap forat. potser s'espantarà, i potser per això tinc por de que em rebutgi més tard. potser tenim por perquè per tots dos és la primera vegada. i per això serà especial. optser li hauria de deixar llegir tot això... i sé que m'entendrà. perquè m'estima, m'estima tant com l'estimo jo a ella, i segur que em comprèn. i ella a mi em fa tornar boig, ella em fa dir que l'estimo mil vegades sense demanar-m'ho, però em treu les paraules de l'ànima i em diu que m'estima amb un sentiment, que sé que només pot ser veritat. i sé que mai estimaré a ningú com l'estimo a ella.
Ho arreglarem. i ho farem, farem l'amor per primera vegada i en seguiràn moltes altres.
perquè l'estimo. T'estimo, Ona
la petita ventafocs...i la nostra ona... t'Ztm
dimarts, de novembre 01, 2005
son
delires
et mareges
se't tanquen els ulls
el teu voltant fa pampallugues
tot es fa fosc
i caus
de cop
les cames se't posen rígides
i se t'adormen els braços
el teu respirar canvia
més ràpid primer
i per últim molt lent
i el cor s'acompassa
el món relenteix
els sons es magnifiquen
i després,
desapareixen
fins demà a l'alba no sabràs què ha passat.
de fet, és la primera vegada que t'adorms, petit Iu.
divendres, d’octubre 28, 2005
la carta (una mica per a tu, gairebé tota meva)
T’escric des d’una habitació on el silenci és tan absolut com ho permeten els meus sanglots. No puc deixar de plorar, si intentaré fer-ho. Ara no aconseguiria dominar les meves emocions ni ho pretenc. He descobert en mi mateixa una cosa que feia temps que tenia oblidada. Tinc pànic i tinc por. I tinc ràbia. I molta pena. Sento una pena que em surt de dins de l’ànima. No és llàstima per res ni per ningú, és alguna cosa que em trenca per dintre, que m’esgarrapa les entranyes i em fa mal des de tot arreu on l’agafi. Em fa mal perquè sabia que hi era i que l’havia amagat durant tot aquest temps. I tinc por. Por de mi mateixa, dels meus sentiments, sobretot. Por d’haver plorat tant, i alhora d’haver trigat tant a fer-ho. Necessitava plorar i una història com aquesta era just el que buscava o just el que m’ha trobat. I ara tinc por. Por de no tornar-me a trobar. Por de que m’afecti massa, i alhora, por de que no m’afecti prou. Aquesta dona i jo teníem la mateixa passió, però jo l’he poguda aprofitar i ella no... en tan sols cent set passos va perdre la vida i tot el món va caure perquè amb ella queia l’esperança. I em sembla que mai havia estimat tant a un personatge com el de Selma. Però no és perquè es faci estimar especialment per com és, sinó perquè m’hi veig. Ella és i fa coses que jo sé que voldria fer, i que tinc por de fer. Selma és el que jo no faig, i el que vull que no sigui el meu jo. És aquella jo de qui tinc més por. Però alhora m’encanta.
Però potser ara tot està massa en calent com per a pensar-hi realment, però necessitava explicar-te com em sento, perquè demà, quan em vegis amb els ulls vermells i plorosos que cada vegada es calmen més, que ja han aconseguit dominar els sanglots, ho entenguis. Que entenguis demà perquè t’abraço tan i tan fort, perquè podré posar-me a plorar en qualsevol moment sense motiu aparent.
Pensa que optser és llavors quan la meva Selma hauria volgut sortir, i calla i torna al seu lloc, amagada al fons de la meva ànima. Al lloc on ara em pessigava i m’esgarrapava, del lloc on volia escapar ara i del lloc d’on ha sortit ara que estic sola.
Perquè fins avui, jo tampoc la coneixia, la Selma. Però ara ja sé que hi és, i volia que fossis tu el primer a saber que hi era. Ara que ja ens coneixes a totes dues, ens seguiràs estimant?
La ventafocs adormida
T'Ztm
Però potser ara tot està massa en calent com per a pensar-hi realment, però necessitava explicar-te com em sento, perquè demà, quan em vegis amb els ulls vermells i plorosos que cada vegada es calmen més, que ja han aconseguit dominar els sanglots, ho entenguis. Que entenguis demà perquè t’abraço tan i tan fort, perquè podré posar-me a plorar en qualsevol moment sense motiu aparent.
Pensa que optser és llavors quan la meva Selma hauria volgut sortir, i calla i torna al seu lloc, amagada al fons de la meva ànima. Al lloc on ara em pessigava i m’esgarrapava, del lloc on volia escapar ara i del lloc d’on ha sortit ara que estic sola.
Perquè fins avui, jo tampoc la coneixia, la Selma. Però ara ja sé que hi és, i volia que fossis tu el primer a saber que hi era. Ara que ja ens coneixes a totes dues, ens seguiràs estimant?
La ventafocs adormida
T'Ztm
dimecres, d’octubre 26, 2005
confiança
passa de vegades que, de cop, un fet molt petit desencadena que puguem confiar en una persona. de vegades és, tan sols, un gent, o potser una mirada. d'altres són unes quantes paraules. i potser també grans discrusos, però em sembla que aquestes vegades són les menys normals. les més corrents són aquelles que ningú no s'adona que han passat, petites coses que fan que ens miren d'una altra manera a gent a qui sempre hem tingut al nostre costat.
passa de vegades que, de cop, mires a algú i sents que necessita parlar amb tu. saps que aquella nit, o aquell matí o aquella conversa que seguirà, canviarà les coses. saps perfectament que tu i aquella persona, des d'aquell creuament de mirades, des d'aquella carícia amistosa, ja teniu un vincle especial i diferent que amb la resta. i que per molt que les coses canviïn, res no us podrà treure o tallar aquest fil. de vegades el fil queda tan sols en això: en un fil. d'altres, creix, s'eixampla i ja no és un fil, sinó que acaba per ser una corda. una corda de la qual podràs estirar per a arribar a aquella persona, que saps que des d'aquell moment confiarà en tu.
passa de vegades que, de cop, penses en aquella persona i tot ha canviat. saps que si ella confia en tu, tu podràs confiar en ella, perquè això és el que ella espera. i només cal que siguis tu, qui estiri de la corda aquesta vegada. però no saps si estirar la corda.
passa de vegades que et sents estúpid plantejan-te si confies en algú. passa quan, de cop, veus que aquella mirada, o aquell gest, són més petits cada cop, i que com més et vas coneixent, menys necessites per a entendre. i això et reconforta fins al punt de fer-te sentir bé només sabent que aquella persona és allà.
passa de vegades també, que veus a gent a qui creies tan i tan forta com s'enfonsa. gent de qui mai havies dubtat de la seva capacitat de confiar en elles mateixes, gent que sembla tan segura... que veus que no ho són. i llavors és quan has de fer aquell gest, aquella mirada o aquella pregunta que saps que els farà mal, però que després us unirà tan i tan... que ningú sabrà com dir-ho, ni com entendre a partir de les següents vegades per què us mireu així. i no esperes que ho entengui ningú. perquè si algú ho entén, potser es trencarà la corda.
aquesta és per a tots, perquè la nit del fum i les cançons dels 70 no se m'esborrarà mai.. i aquest només és un dels fils que hem creat, i encara en queden molts més. i perquè avui, he vist que si ens estimem, també podem parlar de les coses.
gràcies a tots per les cordes.
dimarts, d’octubre 25, 2005
no vull / no puc
No vull haver de dir que no puc. no puc dir que no vull.
no vull haver de renunciar a res. no puc tenir més del que tinc ara
no vull haver de demanar tot el que necessito. no puc prescindir del que em cal
no vull deixar de veure't. no puc fer-te mal.
no vull enfadar-me. no puc contenir la ràbia.
no vull ser sarcàstica. no puc plorar.
no vull ser tan tràgica. no puc parar de riure.
no vull faltar enlloc. no vull deixar-vos sols.
no vull suplicar. no puc deixar d0anar-hi.
no vull haver de dir que no ho he intentat. no puc deixar de donar la tabarra.
no vull ser pesada. no puc deixar de dir que t'estimo.
no vull dir que t'he mentit. no puc deixar d'estimar-te.
diumenge, d’octubre 23, 2005
la carta (tota per a tu, i una mica per a tots)
t'escric des d'una habitació on el silenci és tan absolut com ho permet la pluja. no hi tinc cap llum, aquí, ni tampoc la necessito. per què no podem tenir mai un dinar en pau, amb el meu pare? començem amb una discussió normal, i acabem amics, en paus... i de cop, quan ja m'he calmat em diu alguna cosa que sap que em farà saltar. sembla que tan sols ho fa per poder-me retreure despr-es tot el que faig malament. per poder-me castigar de la manera que sap que em fa més mal, sense fer massa res. senzilament, fent-me arribar tard. molt tard, de fet. ara ja no sé per què ho fa. abans ho feia perquè no anés a Jerc, però ara ja no té excusa. per molt que s'hi oposi, no podrà fer-hi res. ara es dedica a intentar que talli les relacions amb la gent d'allà, perquè suposo que creu que si no hi vaig, els meus amics em donareu l'esquena i em deixareu de banda. I de retruc, a mi se'm passaran les ganes de venir. però molt em temo que la porta molt clara si creu que renunciaré a vosaltres tan fàcilment. perquè mentre pugui, no renunciaré a les sàvies paraules de mestre Criquet, ni a les "bronques" del papa Bernat, ni tampoc a les explicacions del Billy, que n'hi ha per gravar-lo... no reninciaré al senyor Traver, ni tampoc a Lord Civit, ni a les grans intervencions de la meva nena, l'Ewok. no renunciaré als consells del Feliuet, ni a la meva bessona Ultra-violeta/Ultra-sónica....Ni renunciaré mai a estar amb tu. podria dir-te que no ho faré, per a putejar al meu pare. però no seria veritat. no ho faré perquè t'estimo. i perquè, encara que ja t'ho he dit, i escrit...amb tu puc ser hi mateixa i això m'omple de força. perquè ets meravellós, i m'encanta estar amb tu. perquè perdo la noció del temps, encara que sigui la ventafocs. perquè dissabte és El Dissabte i els dilluns em recorden Al Dilluns. perquè ets tu...perquè poesia som quan estem junts
Carlota
Carlota
dijous, d’octubre 20, 2005
m'estic obsessionant?
si m'estic obsessionant m'ho heu de dir. no. no em digueu res. o millor si. o no... no ho sé. sóc feliç, sabeu? me'n sento orgullosa. buff... tinc la sensació que un eixam de papallones s'ha instal·lat al meu estòmac, pacíficament, aquesta vegada, però que desperten cada vegada que el veig i no vull fer-les fora. i l'estimo, sí l'estimo, i què passa? i no m'importa deixar-lo de veure unes hores, ni uns dies perquè sap que l'estimo i sé que m'estimo i ens estimem i estem junts i som el que volem ser.
perquè amb ell sóc jo mateixa. i m'encanta poder-ho ser. poder ser fràgil i alhora, tan divertida o tan irònica com puc. Poder ser, poder anar, poder dir, poder pensar.... i que res canviï. o que si canvia, no ens afecti negativament.
i volia dir-li que l'estimo a cau d'orella, però em fa pedre les paraules i em sento un xic ridícula dient-li el que ja sap...i llavors, només amb un petó li puc mostrar una mica com em sento. i el millor, voleu saber el millor? és que amb això ja ens entenem.
i no em digueu res, si m'estic obsessionant, perquè ara m'és igual si em torno boja d'amor perquè l'estimo a ell, i, sabeu? me'n sento orgullosa.
la teva ventafocs...
perquè amb ell sóc jo mateixa. i m'encanta poder-ho ser. poder ser fràgil i alhora, tan divertida o tan irònica com puc. Poder ser, poder anar, poder dir, poder pensar.... i que res canviï. o que si canvia, no ens afecti negativament.
i volia dir-li que l'estimo a cau d'orella, però em fa pedre les paraules i em sento un xic ridícula dient-li el que ja sap...i llavors, només amb un petó li puc mostrar una mica com em sento. i el millor, voleu saber el millor? és que amb això ja ens entenem.
i no em digueu res, si m'estic obsessionant, perquè ara m'és igual si em torno boja d'amor perquè l'estimo a ell, i, sabeu? me'n sento orgullosa.
la teva ventafocs...
diumenge, d’octubre 16, 2005
amor i odi
només escric per dir-te que t'estimo i recordar-m'ho a mi mateixa. per a recordar-me que no és tan sols un somni. per a poder-ho cridar als quatre vents, no tan sols que t'estimo, sinó que em fas completament feliç.
només escric per dir-te que t'odio i recordarm-m'ho a mi mateixa. per a recordar-me que això no és tan sols un malson. per a poder-ho cridar als quatre vents, no tan sols que t'odio, sinó que m'has amargat completament la vida.
només escric per a constatar que la vida és molt complicada. i que aquestes són les contradiccions de l'amor. potser tan sols fins que trobes a algú que no et faci mal. però, què és l'amor?
potser ni tan sols l'amor sap qui és....
blanc i negre.... amor i odi.
dijous, d’octubre 13, 2005
el senyor del rosselló, o Sensenom
vet aquí que una vegada, en un paratge llunyà ubicat prop dels castells occitans, hi habitava un bon home un xic tocat del bolet. o això deia la resta de gent que el coneixia. a ell mateix s'anomenava senyor, senyor del rosselló. no tenia nom, o no se li coneixia, i a més a més, vivia al bosc, dormia al ras i no anava ben vestit. tot i això, tenia molt d'encant. de fet, el tenia tot, l'encant. i a més a més, estava tocat del bolet. no estava bolet pel seu encant, ni era més encantador per ser un boig.
la història del senyor del rosselló, que sí que era senyor tot i que no se sabia si del rosselló o no, era una mica complicada. havia nascut feia poc, realment, era tan sols un jovencell de vint-i-pocs, i quan arribà a aquelles terres, passà completament desaparcebut. buscava al seu pare, o això deia. l'havien desterrat, o alguna cosa semblant.
el senyor del rosselló, o altrament anomenat sense nom, va contar-ho una vegada, i la història s'escampà fins a arribar a les meves mans.
Sensenom arribà al bosc, i dormí al ras. hi dormí sol, la primera nit. la primera albada veié, com per un caminet boscós una dama s'acostava. anava ben vestida, ben arreglada i amb les galtes vermelles plenes de gotetes fines, potser de suor, potser de rosada.
la veié i se n'enamorà, i ella d'ell feu el mateix. i així doncs, es veien i es miraven, s'acostaren i s'abraçàren, es besàren i visqueren junts mentre el sol pujava amunt i amunt infinitament fins al seu sostre. i ell li ho contà tot. el seu pare era un gran senyor, el senyor d'aquelles terres, i havia abandonat a la seva mare. Sensenom plorà, amb ella, i li digué que l'estimava, a la seva mare, i a ella també. només volia veure al seu pare per a venjar-se. i Pastorella, la donzella no li contà que aquell de qui parlava, era del seu pare. marxà quan es va fer fosc, i li digué al seu pare que es volia casar amb aquell home.
el Senyor le va veure i s'hi va reconèixer de jove. i va fer tancar a Pastorella, en una torre del castell. i Pastorella no sortí, i Sensenom embogí de tal manera, que feia tanta cara de boig que enamorava, i totes les dames es rendien als seus peus, i tots els senyors l'odiaven. i cantàren els uns i les altres la cançó de sense nom, que potser sense voler-ho, va enamorar a una germana de sang, i sobretot, d'ànima.
dilluns, d’octubre 10, 2005
la nit... va ser...serà?
una nit
un moment
un record,
dolent
un gest
la conversa
tres secrets
dos companys
una mà
un regal
una cursa
un partit
un petó
una lliçó
els seus llavis
les seves mans
una carícia
bola de drac
mil petons
publicitat?
No marxis...
confusió
més mentides
M'estimes?
gràcies a tots per la gran nit... a tu especialment ^^
un moment
un record,
dolent
un gest
la conversa
tres secrets
dos companys
una mà
un regal
una cursa
un partit
un petó
una lliçó
els seus llavis
les seves mans
una carícia
bola de drac
mil petons
publicitat?
No marxis...
confusió
més mentides
M'estimes?
gràcies a tots per la gran nit... a tu especialment ^^
dimarts, d’octubre 04, 2005
QUI ÉS PAU?
Pau demanava qui era, o què havia de fer. havia d'esperar que marxés Guerra, o intentar fer-se amic? o hi havia de lluitar? xiuxiuejava entre somnis, si em barallo amb Guerra, jugaré doncs al seu joc?Què he de fer, mare?
i la mare només es demanava perquè el seu fill petit no creixia encara que tothom intentés ajudar-lo.
dimecres, de setembre 28, 2005
por
por de ser jo mateixa. por de créixer. de fet, por de créixer massa depressa. de no saber, no voler o no poder. de no entendre. de no donar el mateix que rebo. massa por. por de no voler i de voler i doldre. ara vull, abans... abans no sabia si volia o si volia voler. però el món està fet d'indecisos, com jo. i tinc més dubtes.
voler ajudar més i deixar passar, finalment. i veure que ajudes. i ara, ajudar més o simplement, esperar? potser esperar.
voler ajudar i demanar si necessita ajuda. i veure que manca la resposta. diuen que no volen ajuda, i veus que és un no, però que en el fons és un sí.
llavors, la indecisa sóc jo, o aquells que m'envolten?
diumenge, de setembre 25, 2005
no canvio
no canvio res del que diré per res del món. no canvio mai de la vida un cap de setmana com aquest. no canvio mai de la vida, una nit com ésta, no canvio mai de la vida sortir i perdre tants metros seguits, no canvio mai de la vida plorar dins un taxi, no canvio mai de la vida una abraçada després d'aquella conversa, no canvio mai de la vida que em doni la mà quan em fa falta, no canvio mai de la vida el labavo després de la curva, no canvio mai de la vida que m'aixequin a coll al carrer, no canvio mai de la vida una topada com aquella, no canvio mai de la vida tenir agulletes de saltar, no canvio mai de la vida demanar al papa el que no es demana, no canvio mai de la vida la pluja sobre la seva cara, no canvio mai de la vida riure quan no s'ha de riure, no canvio mai de la vida conèixer a qui volia conèixer, no canvio mai de la vida fer explotar una ampolla de refrresc, no canvio mai de la vida veure la vida oblidar la seva mort. no canvio mai de la vida i per res del món la meva vida.
gracies a tots per formar-ne part
gracies a tots per formar-ne part
dilluns, de setembre 19, 2005
créixer
créixer.... créixer i no canviar. realment, sumar un any més canvia alguna cosa? també té gràcia que em pregunti això a falta de pocs minuts per a estrenar un nou any de vida. però realment, serà un any sencer? el dia del meu naixement serà el més important per sempre? espero que mai no sigui aixi.
per a una mare, el més important dels dies és el dia del naixement o del re-trobament amb els seus fills. algún dia seré mare per poder-ho celebrar.
per a un artista podria ser el dia que va començar a triomfar. espero poder ser artista per a celebrar-ho.
per a algú que estima, el dia més important és el dia en que va conèixer al seu estimat. espero estimar tant per a poder-ho celebrar.
per algú que escriu, el dia a celebrar és cada vegada que escriu alguna cosa. hauria de celebrar alguna cosa cada dia?
espero celebrar, celebrar si celebrar és viure, viure com avui i com ahir i fer un demà millor. créixer i celebrar-ho cada matí quan et lleves, amb la teva gent i amb els que no ho són. amb tothom.
i es que créixer no vol dir desconfiar, pensar que la vida és molt dura i tenir milers de responsabilitats. créixer és tornar a ser petits per un moment, petits perquè ja som més grans. i estimar, i confiar i riure, riure molt i plorar de goig o de gràcia, o de pena si tenim temps. però créixer i créixer de debó, creixem cada dia.
i si avui fa 15 anys que vaig néixer i no ho puc celebrar amb tots, ja ho celebrarem, que cada dia hi ha un motiu, i el meu motiu és que us estimo.
per a una mare, el més important dels dies és el dia del naixement o del re-trobament amb els seus fills. algún dia seré mare per poder-ho celebrar.
per a un artista podria ser el dia que va començar a triomfar. espero poder ser artista per a celebrar-ho.
per a algú que estima, el dia més important és el dia en que va conèixer al seu estimat. espero estimar tant per a poder-ho celebrar.
per algú que escriu, el dia a celebrar és cada vegada que escriu alguna cosa. hauria de celebrar alguna cosa cada dia?
espero celebrar, celebrar si celebrar és viure, viure com avui i com ahir i fer un demà millor. créixer i celebrar-ho cada matí quan et lleves, amb la teva gent i amb els que no ho són. amb tothom.
i es que créixer no vol dir desconfiar, pensar que la vida és molt dura i tenir milers de responsabilitats. créixer és tornar a ser petits per un moment, petits perquè ja som més grans. i estimar, i confiar i riure, riure molt i plorar de goig o de gràcia, o de pena si tenim temps. però créixer i créixer de debó, creixem cada dia.
i si avui fa 15 anys que vaig néixer i no ho puc celebrar amb tots, ja ho celebrarem, que cada dia hi ha un motiu, i el meu motiu és que us estimo.
diumenge, de setembre 18, 2005
l'estrella
Vet aquí que una vegada, va néixer una nova estrella. Ella no ho sabia, però ja estava tot pensat. Seria el que li tocaria, no decidiria res. El seu futur estava marcat i predestinat, però ni tan sols això ho havia decidit el destí. Ella depenia del destí d'algú altre. Algú molt poderós anomenat egoísme. algú que controlava els diners, el poder i el món.
L'estrella va crèixer, poc a poc i cada vegada veia com se li acostava el moment. La preparàven com si ella no sabés res, com si hagués de ser una mena de sorpresa, però ella n'era plenament conscient. L'egoísme la perseguia silenciosament des d'una mica més enrere i controlava tots i cadascún dels seus moviments.
Un cop va haver crescut suficientment, l'estrella va ser presentada en societat i va començar a fer guanyar diners a l'egoísme. L'egoísme llavors, va començar a tractar-la com mai ho havia fet, i quan ella intentava explicar que no l'estimava (no intentava fer-los creure que l'utilitzàven, ja sabia que no se'n sortiria), la resta de la gent la tractava de boja.
-Que no veus que només fa que desfer-se en atencions per a tu, bonica?, Que no te n'adones que aquest home només vol el millor per a tu?-
L'estrella no desesperava. Tan sols esperava. Esperava el moment perquè de cop, un dia va veure la llum:Esperaria a deixar d'importar, a que nasqués la propera estrella i seguís el seu curs. Perquè hi havia milions d'estrelles que volien ser ella i ella només volia ser normal. Brillar quan vulgués, però brillar, i somriure, i preocupar-se per tonteries. I ser feliç.
*l'estrella volia ser estrella, però estrella entre els seus. *
dissabte, de setembre 17, 2005
dubtes existencials
Dubtes i dubtes i per moltes voltes que donis sempre arribes a la mateixa conclusió, és a dir, a no-res. Res de res. Res és el que semblava, les coses es compliquen quan tot semblava fàcil i meravellós. I llavors penses, i ara què he de fer? Aleshores dubtes, començes a dubtar i dubtes i dubtes, i demanes ajuda i encara dubtes més. I com més dubtes i més ajuda demanes el dubte creix i creix encara més. I de cop, mentre dubtaves t'adones que ja ha passat tot. Que tot allò que et plantejaves no era res més que una tonteria, perquè el temps ho arregla tot. I que si havies de dubtar per alguna cosa, ja la solucionarà el temps.
El temps ho cura tot, i no fa falta ajudar-lo
El temps ho cura tot, i no fa falta ajudar-lo
així sóc jo
que com sóc? sóc... ei a veure, algú m'ajuda una mica? com diríeu que sóc jo? nono, així no. de debó creus que demano massa coses? em consideres pesada? gràcies home gràcies... ei, tu també penses que sóc mala persona? ah bé, si em trobes simpàtica ja em quedo més tranquil·la. I ella què hi diu? que sóc inquieta.... sí, això sí que ho sóc. però que de vegades ho sóc massa... sí, també té raó. escolta'm, digues a aquesta noia que vingui a definir-me ella, que jo no m'aclareixo sola. com diria que sóc jo? doncs.... impacient, curiosa, una mica mandrosa per segons què...ah sí, i també un xic pesada quan vull, però d'aquesta manera aconsegueixo les coses-qui no plora, no mama!-.
així doncs...gràcies per l'ajuda!
*aquesta sóc jo*
així doncs...gràcies per l'ajuda!
*aquesta sóc jo*
Subscriure's a:
Missatges (Atom)